« Tornar a la web de la Biblioteca Comarcal del Pla de l´Estany

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "MEMÒRIES"

La biblioteca a casa: un voluntari a ca la Quimeta

 
 El 16 de març vaig fer 88 anys, em diu la Quimeta.
-Felicitats, li dic.
-Gràcies!
A continuació per afegir quelcom més, qualsevol cosa que serveixi per omplir l’espai que ens separa, afegeixo:-per molts anys!
És una frase que he deixat caure de manera automàtica. Enteneu-me bé, uns mots dits sense pensar, una frase que equival a expressar els millors desitjos.
La Quimeta tanca els ulls, aixeca el front, i seriosament em replica:
-No, no!, per molts anys no, diu tot suament. Espero que no siguin gaires més...
Ràpidament m’adono de la incomoditat que denota la seva actitud. La meva no és menor. A l’instant afegeixo: -doncs bé, deixem-ho en felicitats només!.
-Ah! això sí!.
La Quimeta somriu i, és en aquest moment, quan se’m fa ben evident que el que separa els meus millors desitjos dels de la senyora Quimeta no són tan sols els anys, sinó el seu ferm anhel. Ha viscut bé i ha viscut massa. Ja en té prou. Aquesta és la veritable diferència entre ella i jo: allò que s’espera de la vida. I ara, en un instant, se m’havia revelat que el que hom creu que és el millor, potser, no ho és tant per als altres.
Va ser una lliçó espontània, un aprenentatge fet a peu pla. Què és sinó la vida? Una successió de petites lliçons. Reflexiono i m’adono que la vida se’ns ofereix així, a poc a poc, a moments que cal viure per poder dir que s’ha viscut. Pam a pam. Ras i curt.
La Quimeta veritablement té força anys. De la vida en sap un niu i, certament, coneix el que es diu. Conserva el cap fresc, una alegre lluentor als ulls i un mig somriure als llavis que permeten adonar-me que, malgrat la contundència de les seves paraules, està satisfeta amb la vida. Amb allò que li ha ofert (com si fos una tercera persona aliena) i amb el que ella ha fet amb ella. Totes dues, conformen una parella que van de la mà: si em deixes caic.
La Quimeta és sàvia. Li agrada la història perquè conserva una gran curiositat que l’empeny a saber de quina manera vivien altres persones en èpoques passades: els grecs, els egipcis...
Entre llibre i llibre m’explica que durant la Guerra Civil va fer d’infermera (vaig estudiar dos cursos, diu). Primerament, en una casa habilitada com a hospital de guerra que es trobava vora l’ajuntament i, posteriorment, en el monestir.
D’aquella època passada em diu que va ser pitjor el després que no pas la pròpia Guerra. Se’n recorda del racionament i d’aquell oli insofrible (de maquinària industrial, dirà) que només era bo per fer-ne sabó.
Em parla també del preu del pa: un de tres quilos en costava cinc duros. El sou d’una setmana. Quan li pregunto com s’ho feien per tirar endavant, tanca els ulls, sospira lleument i em contesta: -com podíem.
No puc treure l’entrellat. No encerto a endevinar si amb la seva resposta vol evitar recordar o, si més aviat, obvia explicar-me les mil i una manera que s’havia d’empescar la gent per anar fent: l’extraperlo, la picaresca...
-Això sí!, em diu. Acabada la Guerra vaig estar molt de temps, anys, sense poder-me menjar ni un sol ou.
Truquen a la porta. És la Pepita, la veïna.
–Quimeta, pujo a Banyoles, vols que et porti el pa?, li diu.
-No, gràcies Pepita, encara me’n queda. Si de cas demà, li contesta
-Demà?, d’acord, me n’hi vaig.
En aquell moment observo que, de la mateixa manera que fem amb els infants, a les persones velles les anomenem sovint amb diminutius: Quimeta, Pepita... tot un seguit de noms empetitits que, vés a saber, potser inconscientment expressen la realitat d'uns cossos gastats i encongits que retornen de nou al món dels infants.
Miro el rellotge sense dissimular. S’ha fet tard, és l’hora.
-Bé Quimeta, me n’haig d’anar, li dic
-Oh, sí! no faltaria més... i jo que sempre t’entretinc amb les meves coses, afegeix.
-Què no Quimeta!. No passa res, que a mi tot això m’agrada molt, li responc.
Ens mirem als ulls. És una dona intel·ligent i, en la mirada li llegeixo que sí, que ja ho sap. Sap que m’entretén... però, la companyia li ha fet tant de bé!
I penso: em sembla que ens ha fet bé a tots dos.

Continuarà...
Xavi

L'ensenyament, valor permanent

 

El fil conductor més important del món des de sempre i fins sempre. (...) La millor herència dels nostres avantpassats (...). Durant més de quaranta anys he anat seguint la seva evolució. Ha estat sempre el meu món i em satisfà, en gran manera, veure els continus avenços que està experimentant.

Admiro i felicito tots els docents (...). D'una manera especial els actius, ja que s'ha complicat força el tarannà dels alumnes, l'ambient, la societat, els medis de comunicació no hi ajuden, i això comporta les seves conseqüències.

La meva tasca en la docència a Banyoles va començar el mes de setembre del 1970. Ja havia exercit a Barcelona, Santa Coloma de Gramanet, Moià, Cardona i Vila-Sacra. Això m'ha permès de veure, viure, experimentar i seguir una gran quantitat de reformes, canvis, maneres de ser i actuar que valoro altament positives (...). De l'escola franquista a l'actual hi ha un abisme tan gran que és pràcticament insondable.

S'ha millorat moltíssim. No obstant, en alguns aspectes, caldria reflexionar una mica i posar fre a certes actituds com la violència juvenil, la falta de respecte, (...) els valors ètics ...(...). Em permeto insertar una vivència que ve al cas. Estava esperant un company a l'entrada d'un IES. Era l'hora de sortir i jo estava al mig. Arriben els alumnes en grups compactes i una mica de pressa. Tot d'una, sento una veu que em diu "tu tio, aparta't". No calen comentaris.

En contraposició, en recordo d'altres. A la sortida de classe, els alumnes de les "cases barates" s'arrengleraven i, un per un, em donaven la mà! Crec que és massa. Tant bon punt entraven a classe es quedaven drets i no s'asseien fins que el mestre ho indicava, no sense abans haver resat una breu pregària. Impensable. També és massa. Els ex-alumnes (de més de 40 anys) en són testimonis. (...)

La ciència i els coneixements han fet un gir de més de 360 graus, especialment la informàtica, els idiomes, les tècniques i els recursos (que sempre queden justos). La millora és clarament espectacular i això és un bon senyal. (...)

L'ensenyament segueix anant per bon camí, malgrat les dificultats i els obstacles que sempre van sorgint. Els docents, una provada vocació, van llaurant i sembrant les llavors de les futures generacions que són la nova esperança de la societat.

Lluís Barjau, mestre jubilat

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal