« Tornar a la web de la Biblioteca Comarcal del Pla de l´Estany

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

La biblioteca a casa: un voluntari a ca la Quimeta

 
 El 16 de març vaig fer 88 anys, em diu la Quimeta.
-Felicitats, li dic.
-Gràcies!
A continuació per afegir quelcom més, qualsevol cosa que serveixi per omplir l’espai que ens separa, afegeixo:-per molts anys!
És una frase que he deixat caure de manera automàtica. Enteneu-me bé, uns mots dits sense pensar, una frase que equival a expressar els millors desitjos.
La Quimeta tanca els ulls, aixeca el front, i seriosament em replica:
-No, no!, per molts anys no, diu tot suament. Espero que no siguin gaires més...
Ràpidament m’adono de la incomoditat que denota la seva actitud. La meva no és menor. A l’instant afegeixo: -doncs bé, deixem-ho en felicitats només!.
-Ah! això sí!.
La Quimeta somriu i, és en aquest moment, quan se’m fa ben evident que el que separa els meus millors desitjos dels de la senyora Quimeta no són tan sols els anys, sinó el seu ferm anhel. Ha viscut bé i ha viscut massa. Ja en té prou. Aquesta és la veritable diferència entre ella i jo: allò que s’espera de la vida. I ara, en un instant, se m’havia revelat que el que hom creu que és el millor, potser, no ho és tant per als altres.
Va ser una lliçó espontània, un aprenentatge fet a peu pla. Què és sinó la vida? Una successió de petites lliçons. Reflexiono i m’adono que la vida se’ns ofereix així, a poc a poc, a moments que cal viure per poder dir que s’ha viscut. Pam a pam. Ras i curt.
La Quimeta veritablement té força anys. De la vida en sap un niu i, certament, coneix el que es diu. Conserva el cap fresc, una alegre lluentor als ulls i un mig somriure als llavis que permeten adonar-me que, malgrat la contundència de les seves paraules, està satisfeta amb la vida. Amb allò que li ha ofert (com si fos una tercera persona aliena) i amb el que ella ha fet amb ella. Totes dues, conformen una parella que van de la mà: si em deixes caic.
La Quimeta és sàvia. Li agrada la història perquè conserva una gran curiositat que l’empeny a saber de quina manera vivien altres persones en èpoques passades: els grecs, els egipcis...
Entre llibre i llibre m’explica que durant la Guerra Civil va fer d’infermera (vaig estudiar dos cursos, diu). Primerament, en una casa habilitada com a hospital de guerra que es trobava vora l’ajuntament i, posteriorment, en el monestir.
D’aquella època passada em diu que va ser pitjor el després que no pas la pròpia Guerra. Se’n recorda del racionament i d’aquell oli insofrible (de maquinària industrial, dirà) que només era bo per fer-ne sabó.
Em parla també del preu del pa: un de tres quilos en costava cinc duros. El sou d’una setmana. Quan li pregunto com s’ho feien per tirar endavant, tanca els ulls, sospira lleument i em contesta: -com podíem.
No puc treure l’entrellat. No encerto a endevinar si amb la seva resposta vol evitar recordar o, si més aviat, obvia explicar-me les mil i una manera que s’havia d’empescar la gent per anar fent: l’extraperlo, la picaresca...
-Això sí!, em diu. Acabada la Guerra vaig estar molt de temps, anys, sense poder-me menjar ni un sol ou.
Truquen a la porta. És la Pepita, la veïna.
–Quimeta, pujo a Banyoles, vols que et porti el pa?, li diu.
-No, gràcies Pepita, encara me’n queda. Si de cas demà, li contesta
-Demà?, d’acord, me n’hi vaig.
En aquell moment observo que, de la mateixa manera que fem amb els infants, a les persones velles les anomenem sovint amb diminutius: Quimeta, Pepita... tot un seguit de noms empetitits que, vés a saber, potser inconscientment expressen la realitat d'uns cossos gastats i encongits que retornen de nou al món dels infants.
Miro el rellotge sense dissimular. S’ha fet tard, és l’hora.
-Bé Quimeta, me n’haig d’anar, li dic
-Oh, sí! no faltaria més... i jo que sempre t’entretinc amb les meves coses, afegeix.
-Què no Quimeta!. No passa res, que a mi tot això m’agrada molt, li responc.
Ens mirem als ulls. És una dona intel·ligent i, en la mirada li llegeixo que sí, que ja ho sap. Sap que m’entretén... però, la companyia li ha fet tant de bé!
I penso: em sembla que ens ha fet bé a tots dos.

Continuarà...
Xavi
Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal