Notícies

Descarnat, però satisfet per tot allò viscut, Miquel Pairolí desplega una visió moral: la topografia dels límits.

Contemplo l'Onyar des d'un pontet de ferro, prop de Quart, a la via verda que va de Girona a Sant Feliu de Guíxols. El verdet llefiscós domina l'aigua i es confon amb el fang. Hi cuegen unes carpes grasses i olioses, enllaunades. Piulen els ocells i les cigales, rutinàries, cançonegen. Pollancs i acàcies, plàtans i lledoners aboquen les espesses cabelleres sobre el riu, convertit en túnel verd.
No corre l'aigua, per aquest túnel, però sí una mica d'aire, que fa olor de clorofil·la malmenada. Mentre, recolzat a la barana del pont, observo l'aigua quieta, passen veloços, uns ciclistes que aprofiten el vespre per fer esport. Darrere d'ells, jo també continuo el camí. Recte com una vida antiga, travessa uns camps abans d'arribar a Quart. Més enllà dels camps, les Gavarres: humils i fosques, maternals. Sonen les campanes d'una torre romànica, que evoquen formes de vida i de treball perdudes. La brisa del vespre m'envia olor de pinassa seca, i és com si m'entrés vellut al nas.

Llegiu l'article complet a La Vanguardia en català, 9/07/2012.