Tomi Ungerer
La setmana passada ens va deixar Tomi Ungerer. Si bé aquest és un blog grupal, m'agradaria (amb una mica d’egoisme) parlar sobre com em va arribar la seva obra. Ja s'ha escrit molt aquests dies sobre ell, i no aportaria res de nou si no ho fes així.
Quan vaig llegir-lo per primer cop feia molt poc que treballava en una biblioteca escolar i amb la LIJ en particular, i conèixer la seva obra em va fer donar un pas endavant per a valorar la LiJ com es mereixia (he de reconèixer que tenia una idea molt ingènua sobre la literatura infantil, la tenia molt menysvalorada).
Per aquells dies, Libros del Zorro Rojo acabava de reeditar “Hombre Luna”. Era el 2012. El vaig llegir a la llibreria i me'n vaig enamorar. Em va colpir la història i em va semblar impressionant com sota un traç tan aparentment senzill i tan amable, s'amagava una història tan potent sobre la por al desconegut, sobre la llibertat i sobre la bondat.
Vaig comprar el llibre per a mi, i quan alguns amics meus venien a casa i veien un llibre infantil a la prestatgeria de casa meva feien cares estranyes, amb mirades sornegueres (amb el prejudici a la literatura infantil i als àlbums il·lustrats que jo també tenia abans de treballar en aquest món). Fins que el llegien.
Uns mesos més tard, Ekaré va recuperar “El Ogro de Zeralda”. Vaig llegir la història. Em va agradar molt un altre cop. Però amagava un detall que no vaig veure fins una lectura posterior. [compte spoiler si no heu llegit “El Ogro de Zeralda”]. Última pàgina de l'àlbum. Després que la Zeralda amb els seus plats espectaculars aconsegueixi que els ogres deixin de menjar infants, i un cop ja casats la Zeralda i l'ogre, ens trobem amb aquesta última imatge:
El text de la pàgina ens diu que l'ogre i la Zeralda, molt enamorats, van tenir molts fills. I afegeix: “Incluso, se podría pensar que vivieron felices para siempre”
Una feliç escena familiar. Però en un primer moment em va passar per alt que un dels fills, mira al seu germà petit, i a l'esquena amaga una forquilla i un ganivet. En aquest detall, el perill que noves generacions repeteixin errors de generacions anteriors, que en principi creiem ja superats, i que en una primera lectura, no havia vist.
Vaja, vaja. Un llibre per «nens», i en una primera lectura no havia copsat tot el que m’explicava. Una bona tassa d’humilitat em vaig haver d’empassar i que em va comportar més respecte i admiració cap a la LiJ.
Amb llibres com a aquests, i personatges com la Úrsula i els tres bandits, l'Otto, l'Adelaida, el Rufus, el Finn i la Cara... Ungerer em va fer créixer com a lector, i em fa fer valorar i estimar més la LiJ i els àlbums. Així que, moltes gràcies Tomi. Et trobarem molt a faltar!
Comentaris