Loading...
Club de lectura Llegir per gaudir
Biblioteca Comtat de Cerdanya

Irène Némirovsky. El ball

per:
Biblioteca Comtat de Cerdanya

El club de lectura del mes de novembre va celebrar-se el passat dimarts 29. El llibre triat va ser la novel·la curta d’Irène Némirovsky El ball. La sessió es va iniciar amb un resum en vídeo de l’adaptació teatral de la novel·la que va programar-se al TNC la temporada 2009-2010.

A partir d’aquesta introducció multimèdia Ester Sirvent, coordinadora del club, va introduir els elements autobiogràfics de l’autora, molt presents en aquest relat: en primer lloc la protagonista és una nena rica filla d’un borsista jueu, Némirovsky era filla d’un ric banquer jueu. Aquesta nena, com ella, és educada per una institutriu estrangera (la d'Antoinette és anglesa mentre la de Némirovsky  va ser francesa) i, en tercer lloc, la relació entre mare i filla (Antoinette – Sra. Kampf, Irène – Sra. Nemirovsky) és molt conflictiva, problemàtica i exempta d’amor. D’altra banda l’autora va tenir sempre una relació ambivalent amb el món jueu (va arribar a batejar-se i casar-se per l’església), El ball, d’alguna manera també traspua aquesta ambivalència ja que les referències als jueus es fan sempre amb menyspreu.

El nucli de la novel·la és, indubtablement, el conflicte entre mare i filla present des de la primera línia, en ell orbita tot el relat i alhora alimenta i explica les reaccions d’Antoinette, d’altra banda aquest conflicte permetrà l’autora incorporar dos aspectes que també resulten importants a la novel·la: en primer lloc la sàtira social, absolutament descarnada i que no es concentra només en els nous rics (la família Kampf) si no que va més enllà i engloba tota l’alta societat i la noblesa a través dels comentaris dels Srs. Kampf. Instal·lats en un món d’aparences on el que importa són els luxes materials i la posició social tots els protagonistes tenen un conflicte amb el que són i el que volen ser, amb el que diuen i el que fan, així tot es sacrifica per la posició i el reconeixement i s’oblida la franquesa, els sentiments i la veritat. Aquest és l’entorn on s’educa Antoinette, l’adolescent protagonista que ha de construir la seva identitat amb aquests materials tan defectuosos. I aquesta construcció de la identitat és el segon aspecte important del relat. La mare també es troba a la mateixa tessitura perquè ha ascendit socialment i tot allò que era i tenia ja no li serveix, de tal manera que ha de reconstruir-se amb els “valors” d’una nova classe social, això li provoca una angoixa constant i un sentiment d’inferioritat que traspassa a la seva filla. L'actitud de la mare, que enveja la joventut d'Antoinette perquè li fa evident la seva maduresa, castra la feminitat de la filla. I encara que en el fons totes dues volen el mateix no ho voldran pels mateixos motius: Antoinette somia un príncep blau que li descobreixi un amor de novel·la (no oblidem que és una adolescent), mentre que Rosine, la mare, busca un amant com un trofeu perquè la distregui i la iguali a les dames de l’alta societat.

La difícil relació entre mare i filla, generada en part per aquesta necessitat d’aparentar i també per aquesta cerca de la identitat de les dues protagonistes es veu reforçada per la resta dels personatges d’ El ball. El pare és un motor d’acció que té com a funció principal aconseguir diners, es manté allunyat del duo mare-filla i no veu el que succeeix al seu voltant massa preocupat per encaixar en un món que no és el seu, amb l’agreujant que és jueu. La institutriu anglesa és, segurament, el personatge més dolç i innocent, és la única que està enamorada, i és el model d’Antoinette, la nena vol assemblar-se a la institutriu més que no pas a la seva mare. És el contrapunt de la filla, una mare a l’ombra que li ofereix més escalfor que no pas la pròpia mare fins el punt que actua com a detonant de l’acció en el moment que Antoinette descobreix que té una parella mentre que ella no anirà al ball. Per últim la professora de piano és el  mirall i alhora el complement de Rosine, la mare, una dona fracassada i amargada que no ha prosperat socialment (ni tan sols s’ha casat) i que desperta els fantasmes de la Sra. Kampf alhora que li és necessària per retreure-li de manera cruel el seu èxit econòmic i, se suposa, social.

En aquest escenari el gest d’Antoinette és fins a cert punt comprensible ja que és la conseqüència del tracte que rep per part de la seva mare, paradoxalment aquest rampell infantil de llençar les cartes, aquest acte de rebel·lia primer contra l’institutriu però després, i sobretot, contra la mare, serà el punt d’inflexió per deixar enrere la infantesa i entrar a l’edat adulta amb tot el que això comporta. Les possibilitats que Antoinette repeteixi el model que ha vist en la seva mare són altes, i a l’última escena ens queden pocs dubtes que això pot ser així: la hipocresia i falsedat amb que la filla consola la mare i l’absència total de remordiments aclareixen al lector que Antoinette és un petit monstre fruit d’una educació refinada en la forma però amb uns valors molt allunyats de l’amor, la compassió i el respecte per les persones. No obstant, la joventut d’Antoinette i el desig d’amor ens poden fer creure que pot haver una esperança de salvació per a ella. Si arriba a assolir l’amor que tan desitja podria produir-se una transformació en el seu ésser i endolcir els models tan agres en que ha crescut. Els seus pares, que s’humilien mútuament, ja no hi seran a temps, ni tampoc Mme. Isabelle, però l’amor encara pot salvar la filla.

Les esperances d’Antoinette vénen del seu interior i ha de ser l’amor la força que l’empenyi, aquest personatge tindria per tant el benefici del dubte, és una estrella ascendent: creixerà, embellirà, es refinarà,... mentre que les esperances de la seva mare depenen de factors externs, la posició social lligada als diners, és un personatge doncs irrecuperable que es converteix d’odiós a llastimós i patètic, és una estrella que cau: envellirà sense educació i no es recuperarà mai del fracàs social. En comptes d’estimar la seva família els ha utilitzat: el marit perquè li doni diners i la filla com un objecte que té institutriu anglesa i toca el piano per convencions socials, ara ha d’entomar amb les conseqüències.

Per acabar el comentari aquí van alguns dels adjectius amb que els tertulians han definit la novel·la: impactant, crua, cruel, bastant actual, freda, universal, realista o concentrada. I la moralina final encara que tòpica completament certa en aquest cas: els diners no fan la felicitat (i hi hauríem d’afegir que tampoc no fan el reconeixement social)

Comentaris

Written Essay
08 de desembre de 2011 - 13:11

Benet i Jornet ha escrit un gran número de peces teatrals que han estat representades written essay

Nou comentari