Jamaica Kincaid. "Lucy". Les Hores, 2018. Traducció de Carme Geronès.

Feia temps que no escrivia, i que no podia gaudir de lectures més pausadament. Aquesta és la trista contradicció de molts bibliotecaris amb uns horaris intempestius, que no ens deixen espais vitals per a exercir allò que és en si l’essència de la nostra professió: la lectura.
Un bon company diu que aquests dies de confinament ens “han donat temps, però ens han pres l’espai (biblioteca)”, o sigui, ara que tenim temps, no tenim els llibres, la nostra matèria primera.
Doncs agafant provisions per aquests dies, vaig triar un parell de llibres de Jamaica Kincaid. No acostumo a llegir els llibres que tothom llegeix, entre d’altres coses, perquè ja sé que funcionen. Part de la meva feina és descobrir escriptors, triar i remenar per a oferir noves possibilitats lectores als usuaris.
Jamaica Kincaid va néixer el 1949 a Antigua, una petita illa del Carib que fou colònia d’Anglaterra fins l’any 1967. La seva educació fou per tant britànica, fins que als disset anys fou enviada a Nova York a treballar com a au-pair d’una família acomodada. Va estudiar fotografia, i va escriure articles periodístics i va publicar al diari The New Yorker. Actualment viu a Vermont i ensenya literatura creativa a la Universitat de Harvard.
"Lucy", el primer títol que he triat de l’autora, ens presenta la història d’una adolescent afrocaribenya, que marxa d’una de les Antilles precisament per fer d’au-pair amb una família acomodada amb quatre filles. És "Lucy" una novel·la autobiogràfica? Podríem dir que sí, i no ens equivocaríem de gaire, tot i que sempre és arriscat partir d’un text de ficció, una novel·la en aquest cas, i destriar què conté d’autobiogràfic i què no.
"Lucy" és sobretot una novel·la reflexiva i crítica amb tots els seus personatges. La protagonista reflexiona sobre les dificultats de la vida a les colònies, però tampoc té idealitzat el nou món on ha anat a raure. De seguida hi veu petites escletxes i trencaments arreu allà on mira. Inspecciona amb ull crític la criança i vida d’una classe acomodada, la qual, malgrat ser-ho, tampoc aconsegueix ser feliç ni deslliurar-se de molts tòpics vigents tant a les Antilles com a la Nova York dels anys setanta.
Hi ha hagut dos aspectes que m’han fet rumiar al llarg de la lectura: el primer és la manca de manca de referències quant a espai/temps. Pel que fa a l’espai, en tot el llibre no se’ns diu de quina illa caribenya prové Lucy, potser perquè a l’autora considera que no és una dada important, perquè les situacions serien extrapolables a qualsevol illa, però no ajuda a situar al lector.
Pel que fa al temps, no sabem ben bé a quina dècada se situa la novel·la: Nova York anys 50, 60, 70? No serà fins ben avançat el llibre, que Lucy diu que va néixer al 1949, i que té 20 anys.
On sí juga un paper important el temps, i Kincaid ens en fa adonar, és en l’organització de l’any-vida, segons les estacions, en aquelles zones del planeta on són diferents les unes de les altres. Sovint ens plantegem la vida al voltant d’aquestes: a la primavera toca.., a l’estiu aniré..., a l’hivern faré... D’on Lucy prové, només hi ha una sola estació, tot l’any igual, i això marca empremta també en el caràcter de les persones que hi viuen.
El segon aspecte que m’ha cridat l’atenció és fins a quin punt són crítiques les reflexions de Lucy Sovint m’han fet dubtar de si el personatge era adolescent o no, pel grau de maduresa que presentaven.
Una altra qüestió que m’ha semblat interessant de la novel·la és la incapacitat de Lucy per estimar, per entusiasmar-se o involucrar-se de cor amb alguna cosa, persona o relació. Posa tanta distància amb les noves persones que coneix, i el nou món, que a vegades com a lector-espectador sap greu i tot. Mariah, per exemple, la mare de la família, es desviu perquè Lucy es trobi còmode i la tracta com a un més de la família. És el membre protector, que massa sovint, al meu parer, no és correspost per Lucy.
Les seves relacions amb homes, són purament sexuals, distants, deixa de banda qualsevol implicació emocional, o talla tot vincle quan sorgeix algun vestigi d’emoció.
Al pròleg del llibre, l’escriptora Jenn Díaz, ja ens apunta que el que està fent Kincaid en aquest llibre és “matar la mare”. En literatura s’ha parlat molt de “matar el pare” però mai la mare. Lucy trenca tot lligam matern, no obre ni llegeix les seves cartes, no les respon, critica durament la vida/paper de la mare a les Antilles britàniques, el seu país d’origen. Fins i tot en algun paràgraf la mare li diu que “mai podrà desconnectar del fet que ella va estar nou mesos a la panxa i que van estar unides a través d’un cordó irrompible per sempre”.
Dona, negra i feminista, són tres fets que porten Kincaid a fer una dura crítica al món. Aborda amb destresa estilística la influència de la raça i les limitacions socials. Els seus personatges aprofundeixen en móns interiors potents. Si us agrada la novel·la introspectiva, amb personatges de gran força interior, aquesta és la vostra escriptora.
Jamaica Kincaid també ha publicat "Annie John" (1986), "A small place" (1988), "Autobiografia de la meva mare" (1994), (Les Hores 2019), "My brother" (1997) i "Mr. Potter" (2002). Les seves columnes “Talk of the Town” publicades al The New Yorker van ser recollides a "Talk Stories" (2001). El 2005 va publicar "Between Flowers" i el 2013 "See Now Then".

Sílvia Fontbona i Marta Noguer, de la Biblioteca Rafael Vila i Barnils d'Arbúcies.