Carme Serra Turón
Article de Marc Martínez i Mercè Barnadas
Carme Serra amb una de les seves filles.
Carme Serra Turón va néixer a Santa Coloma de Farners el 4 de gener de 1920 en una família de masovers. En aquells temps, els masovers es movien força de mas en mas, buscant el lloc on viure amb unes condicions millors. És per això que al cap de pocs anys, la seva família es traslladà a Caldes, concretament a Can Gimferrer Vell, una casa del veïnat de Baix molt propera a Sant Sebastià, propietat de la família de pastissers Sureda de Sta. Coloma. La Carme passà gran part de la infantesa a Caldes, fins que els pares es van traslladar a Tordera on encara viu.
Can Gimferrer Vell a mitjans anys 50 (APCM, fons Mn. Josep Bars).
EL CAMÍ CAP A L’ESCOLA
Va començar l’escola cap als 7 anys, de més petit no hi anava ningú perquè havien d'anar sols a l’escola. Es trobaven amb els nens del veïnat i enfilaven el camí cap a Caldes, eren els nens de Can Mas, els de Can Sunyer i els de Can Gimferrer. Tenien dos camins per anar-hi, si no havia plogut gaire baixaven pel costat de Can Peres i fins als prats on creuaven la riera Santa Maria com podien per unes pedres, la passera es va fer molt més tard, i en el pas de nivell de can Riera seguien per la via fins a sota can Pol. En canvi, quan havia plogut força i els prats estaven empantanegats, de can Sunyer seguien per un corriol pel mig del bosc fins a Can Matllo i d’allà baixaven a la passera de sota can Pol per creuar primer la riera i després la via. Un cop a can Pol baixaven per un caminet fins davant del Vichy i seguien per la carretera cap al poble. Una de les primeres cases que trobaven era la que ella anomena “les Alegries”, una casa petita prop de la riera on els senyors anaven a prendre el sol o a veure un te (segurament es tracte de l’actual casa de l’Av. Dr. Furest, XX, on d’altra gent ens ha explicat que havia fet com de “xiringuito” i fins i tot si havien organitzat balls).
Un dels records més vius que té del trajecte és la fred, sobretot la de peus. Estiu i hivern anaven amb espardenyes i, com a molt, uns mitjons gruixuts, el dia que plovia o hi havia fang hi posaven uns esclops que poca cosa millorava.
Però el camí era distret, la mainada sempre busca coses per jugar. Els matins d’hivern, quan creuaven el bosc de can Matllo, jugaven a trencar les teranyines plenes de gotes de rosada que feien les aranyes d’una banda a l’altre del corriol. Els nois solien portar algun misto a la butxaca i quan feia molta fred s’aturaven en algun racó i encenien una feixina de bruc per escalfar-se les mans.
Quan arribaven a la plaça de l’Ajuntament els nois entraven per la reixa cap al pati i les nenes per la porta de l’Ajuntament. Havíem de ser a les 8 del matí a l’escola, i si algun dia s’havien entretingut massa i arribaven tard, la mestra no les deixava entrar a la classe fins al cap d’una hora i les castigava assegudes a les escales que pugen al pis de d’alt de l’ajuntament vell.
El trajecte durava una hora, la Carme ens aclareix que segurament una persona gran sense entretenir-se el pot fer amb tres quarts però que ells per una cosa o per una altre en menys d’una hora no el feien mai, i el feien cada dia dos cops menys el diumenge ja que només feien festa dijous i dissabte a la tarda. El diumenge també solien baixar al poble, aquest cop per anar a missa, però hi solien anar amb carro amb els pares.
Un moment de l'entrevista amb Carme Serra
EL DINAR
Al matí s’enduien el dinar i anaven a alguna casa del poble que els hi deixaven escalfar. Cada família de pagès solia anar a una casa diferent que ja tenien acordada, les nenes s’escalfaven el dinar i dinaven de seguida per després deixar a la família que fes el mateix. Els de Can Gimferrer anaven a Cal Ferrer Eloi però el noi de la casa va agafar un malaltia semblant al tifus i per por de contagi van anar una temporada a Can Muixach, la botiga de gra del carrer Llibertat (avantpassats de Can Tauler).
Cal tenir en compte que, en aquell temps. la meitat de la població de Caldes vivia a pagès, a vegades a gran distància del nucli i per això solien tenir una casa del poble de referència. La Carme també ens diu que: “En aquell temps no s’anava ni a dinar ni a berenar”. Tot s’ho portaven de casa i recorda com un fet excepcional una vegada, en motiu de la visita pastoral del Bisbe, van baixar tot el dia a Caldes i dinaren i berenaren a Cal Nap.
EL POBLE
A la vila, a part de l’escola o a missa, no hi venien gaire però recorda amb claredat les botigues de queviures, sobretot a can Guilayn i la fleca de can Moll on feien uns tortells molt bons. També recorda la font dels Bullidors, que a vegades s’assecava, amb la polèmica que això comportava ja que era la font on tothom anava.
Altres dies excepcionals que recorda amb claredat són els aplecs: el de Sant Maurici, molt concorregut i en el que pujaven tots amb al carret, però sobretot el més proper, el de Sant Sebastià, que s’esqueia i s’escau en molt males dates i en dies de molta fred i mal temps. A Sant Sebastià eren a casa i jugaven tot el dia amb els nens que havien pujat de la vila. Els nois feien empipar a les noies i un any que havia plogut molt s’hi va fer una gran bassa, un dels nois va anar a fer una broma a una noia i al fugir tot rabent es va girar de cop i va caure tot ell dins la bassa. Va quedar ben escarmentat ja que feia molt de fred i li quedà tota la roba xopa.
Fotografia dels vols de 1930 del grup de noies amb la Senyoreta Enriqueta al centre davant de l’Ajuntament Vell, a l’extrem dret podem veure la tanca del pati dels nois (AMC, Fons l’Abans, Col·lecció Àngela Frigolé).
L’ESCOLA DE LES NENES
Del que ens explica de les classes i l’educació per a les nenes podem deduir que deixava molt a desitjar i tot i que durant la inauguració de l’escola de nois l’ajuntament es va comprometre a millorar la de noies, això no va ser mai així i sempre estigueren una mica en segon terme. El Mestre Font, que la Carme recorda com tot un senyor, s’esmerçà en millorar la formació dels nois però aquesta millora no es veié reflectida en les noies. Primer tenien una senyoreta molt gran i molt catòlica que sempre parlava en castellà, Doña María. Més tard aquesta morí i agafà el lloc, la Senyoreta Enriqueta, més jove i dinàmica però que feia el que podia amb els recursos que disposava.
Anaven totes juntes en una única sala, de les més petites d’uns 7 anys fins a les més grans que en tenien 12. I torna a venir el record de la fred, la Carme no recorda ni una trista estufa de llenya com la que tenien els nois i quan li preguntem: amb què us escalfàveu? ens respon: “amb res, a vegades ploraven de fred”. És per això que, si no plovia, amb les amigues (recorda especialment la Siseta de Can Llop) esperaven a sortir al pati per escalfar-se, jugaven a la corda, a la pesta, ... “tot era córrer”. També recorda un altre joc del qual no em sabut trobar l’equivalent, un grup de nenes es posava cada una en un arbre i les altres havien d’anar d’arbre en arbre i preguntar: “Vens peres? Vens pomes?...” El patí era el que encara hi ha darrera l’edifici de l’Ajuntament vell i es veu que hi havia plantat per a fer ombra uns plàtans grossos, al igual que el dels nois que estava separat per una paret alta de pedra que encara es conserva.
Les classes es feien en castellà començaven pels números amb el sistema dels pals i seguien per les lletres, així fins a aprendre a llegir i escriure i a fer quatre operacions matemàtiques senzilles. Eren bones nenes, no les castigaven gaire i la Carme sentencia: “fèiem més cas d’una paraula que ara d’una bufetada”.
A part d’això més bàsic no recorda res d’especial i li preguntem si feien manualitats o costura i ens diu que no, que qui volia aprendre a cosir havia d’anar a part amb alguna modista del poble que n’ensenyava.
El text sencer el trobareu a la revista municipal Aquae núm. 69