Angelina Colubret i March. L'herència del silenci.
Quan la Mercè Barnadas va proposar-me que escrivís sobre la meva mare, vaig acceptar de seguida. Però no vaig tenir en compte com n’era de feixuc reobrir velles ferides. D’una banda, l’oblit i el silenci imposats per gairebé quaranta anys de repressió, por i obscuritat al qual ens van sotmetre aquells que havien guanyat una guerra que ells mateixos havien començat. I d’altra, el ressentiment, la frustració i el silenci en els quals la meva mare va embolcallar-nos a tots els que érem al seu voltant, eren muntanyes molt altes d’escalar. I, finalment, vaig delegar la tasca en la meva filla Montserrat. Aquí en teniu el resultat.
Àurea Farssac i Colubret.
L’Angelina era una dona d’extraordinàries facultats. Intel•ligent i culta, independent, de sòlids valors morals i claríssims principis polítics, posseïa un fort caràcter que li permetia superar amb valentia i determinació les limitacions que la seva època imposava a les dones. Dones idealistes, nobles, valentes- que van haver de travessar després la llarga nit obscura del franquisme, moltes d’elles, com la meva àvia: amb les ànimes trencades, les veus extintes i els ulls ja incapaços de plorar. Inhabilitades per a l’amor, la felicitat o la compassió. De per vida.
La meva àvia va excel•lir com a mestra i va ser una important propagandista de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana de Catalunya. Amb només 21 anys, l’Ateneu Barceloní la va admetre com a sòcia –una de les primeres dones que en ser-hi admesa. Va col•laborar amb freqüència als setmanaris Lluita i La Humanitat i va ser una gran defensora de la pedagogia moderna –propugnada per pedagogues com Rosa Sensat- i de l’ús del català a l’escola. Va col•laborar –sempre de forma anònima, com la majoria dels intel•lectuals d’aquella època de foscor- amb l’Enciclopèdia Catalana i el Diccionari Català-Valencià-Balear.
Tot i la seva inhabilitació professional per vint anys –conseqüència del consell de guerra al qual va ser sotmesa- gairebé mai no va deixar d’ensenyar. Al començament, en la clandestinitat de llars amigues. Més tard –a partir dels anys setanta- cada vegada de forma més visible. Després de la dictadura, quan va ser necessari tornar a ensenyar català a l’escola d’adults de Torroella de Montgrí, el poble que la va acollir i estimar fins a la seva mort, el 1998. Manllevant els versos del gran mestre Espriu, la meva àvia a ser un dels que havien viscut per a salvar-nos els mots, per a recordar-nos el nom de cada cosa.
Talents com el de l’Angelina van ser emmudits arbitràriament per la dictadura i la nostra nació va ser privada de molts dels seus cervells més lúcids, deixant-la òrfena i desemparada. Com orfes i desemparats vam créixer tots aquells que som fills i hereus de la por i el silenci. Perquè la inhabilitació arriba fins els nostres dies i ens han tallat les ales i ens han impedit créixer a molts de nosaltres. No sabem qui som. Som els hereus de l’oblit.
Ara, ens cal recuperar i preservar la memòria per tal de poder edificar el futur damunt dels fonaments del coneixement i l’experiència, per tal de llegar als nostres descendents tota la memòria que a nosaltres ens va ser negada a causa del sofriment infligit per aquells que van abanderar –i encara ho fan avui dia- en nostre genocidi identitari, no tant sols com a poble sinó com a persones.
La nostra herència és un deure. Un deure de memòria. Un deure de justícia. Fer que les veus que un dia foren trencades tornin ara a ressonar en llibertat.
Montserrat Rosario i Farssac