Lídia Masllorens i Vilà
Article de Maria Fontané Vilà
BIOGRAFIA
Nascuda a Caldes de Malavella el 1967, ja des de petita sentia passió per crear. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona en l'especialitat de pintura. També treballa el gravat, l’escultura i la fotografia. Després de dues dècades dedicades a la docència de les arts plàstiques (IES de Llagostera), el 2013 va guanyar el Premi de pintura de la Fundació Vila Casas, el qual li va donar l’impuls definitiu per professionalitzar-se de la mà de la Galeria Miquel Alzueta.
Va fer la seva primera exposició al Casino Municipal de Caldes de Malavella l'any 1991. Des d’aquell moment, no ha deixat d’expandir-se: a Girona (Galeria Nostrart, Fundació Valvi, Casa de Cultura), Barcelona (Fundació Vila Casas, Alzueta Gallery), Madrid (Manzana Mahou, Art Madrid)... També ha exposat a la Galerie Arcturus i a l’Institut Català de la Sorbona de París; a la Galerie Wolfsen d’Aarlborg, Dinamarca; a la Leonhards Gallery d’Anvers; a Hikone i al Centre d’Art Contemporani d’Osaka, al Japó, i a la 100 Kubick Gallery de Köln. La seva pintura també ha estat present a multitud de fires d’art a Europa (Art París, Antica Namur, Brussels Fine Art, Affordable London, Scope Basel...) i als Estats Units (LA Art Show, SOFA Chicago, Art Hamptons i Art On Paper de New York, Art Miami...).
OBRA
A cavall entre la figuració i l'abstracció (amb referents com Miquel Barceló), la seva font d’inspiració són els rostres. Però transcendeix el sentit físic, ja que el que cerca són el gran ventall d’emocions que s’hi veuen inevitablement representades. Pren, per tant, un punt de vista comunicatiu. Ja de jove fotografiava rostres donant mostra d’aquest interès, fins que finalment va recórrer a la pintura en busca d’una interpretació més íntima i personal.
Res reflecteix les emocions com el nostre rostre. És la plasmació més directa del nostre món interior. Reconeixent, doncs, aquesta importància, Masllorens crea pintures en primer pla sobre grans superfícies. Els rostres adquireixen una dimensió colossal, capaç d’exprimir tot el seu significat. Les emocions que podem trobar impreses en una cara són tan nombroses com el que som capaços de sentir: alegria, dolor, patiment, preocupació, interès, seducció, serenor, indiferència, felicitat... Si bé és cert que, en aquesta comunicació, la mirada pren una gran importància, Masllorens entén el rostre com un conjunt de gran expressivitat (fins i tot els cabells despentinats). D’aquesta manera retrata persones reals, amb noms i cognoms, o fa el que anomena «no retrats». És a dir, rostres ideals inspirats en els magazines i lligats, per tant, a un determinat concepte de bellesa.
Però fins i tot en la convencionalitat, sempre troba algun aspecte que fa dubtar, que suggereix un interior indesxifrable. No pinta cares tancades, pressionades en els límits d'un context social i polític sinó que, despullades de tot, se’ns mostren netes i directes. Això les fa molt més properes, crea una relació més intimista amb l'espectador. Cal dir que majoritàriament retrata rostres femenins, tot i que no exclusivament.
Max
Masllorens té una tècnica original i personal. En les seves obres cal fixar-se en el detall, en el rastre que deixa la pinzellada, els esquitxos, les bombolles... A vegades és en aquests petits «accidents» on es concentra bona part de l'expressió que dóna vida als personatges. Utilitza com a suports el plàstic i el paper reciclat, sobre els quals pinta amb pintura acrílica negra (el color amb més caràcter, tot i que l’artista matisa, ombreja, i explora amb tons ben diferents de la paleta cromàtica). Utilitza escombres, baietes i draps per pintar, o fins i tot les mans, fent moviments ràpids, simples, però que diuen gran quantitat de coses. I el més important, sense por. La pintura llavors es retira i es neteja amb una barreja de lleixiu i aigua. Com veiem, doncs, en la seva obra hi juga un paper molt important el factor “descontrol”. L’aleatorietat de la reacció dels elements pot resultar en la destrucció (o semi-destrucció) del treball en progrés sense possibilitat de rectificar, però no importa. L’artista entén la pintura com un acte primari, que ha de tenir un punt de “controlat descontrol”, atzarós i espontani. En aquest sentit no defuig les belles imperfeccions per expressar-se, que són les que fan única la seva obra. Única també per la tècnica que utilitza: la monotípia. És a dir, primer pinta els retrats en grans plàstics i, amb la pintura encara fresca, ho cobreix amb paper per tal que hi quedi estampada. D’aquesta manera les obres només es poden imprimir una vegada.
Constantment experimentant, Masllorens és una artista que porta al límit la seva obra. Ara treballa en el seu taller de Cassà de la Selva, amb l’objectiu de crear un retrat que reflecteixi la condició humana d’inicis del s. XXI.
Més informació
- Dossier de premsa de la web de la biblioteca de Caldes de Malavella
- Viquipèdia. Entrada creada per Marta Feliu Torné, bibliotecària. Lídia Masllorens