William Shakespeare
William Shakespeare (1564-1616) és considerat un geni de la literatura universal. Això de geni avui és discutible, però no ho és la universalitat de la seva obra. També és discutible si el geni era l'actor William Shakespeare o era algú altre. Un d'aquells misteris de la literatura. En vint anys va escriure un grapat d'obres dramàtiques que l'han situat al cim de la literatura i després, cobert de fama, es va retirar. Però no són només els drames i les comèdies, els sonets de Shakespeare estan avui també en el cim de la literatura anglesa, amb alguns tan inoblidables com aquest sobre la força de la literatura contra l'oblit:
Not marble nor the gilded monuments
Of princes shall outlive this powerful rhyme,
But you shall shine more bright in these contents
Than unswept stone besmeared with sluttish time.
When wasteful war shall statues overturn,
And broils root out the work of masonry,
Nor Mars his sword nor war’s quick fire shall burn
The living record of your memory.
’Gainst death and all-oblivious enmity
Shall you pace forth; your praise shall still find room
Even in the eyes of all posterity
That wear this world out to the ending doom.
So, till the Judgement that yourself arise,
You live in this, and dwell in lovers’ eyes.
En traducció de Gerard Vergés:
Més que el marbre i que els auris monuments
dels prínceps durarà el meu vers puixant,
i brillareu millor en els meus accents
que en les pedres que els anys devastaran.
Quan caiguin tots els ídols de la història
i les turbes arrasin les muralles,
no podran esborrar vostra memòria
ni armes de Mart ni el foc de les batalles.
Contra la mort i l'odi que ens oblida,
perdurareu; tindreu un lloc ben alt
als ulls d'aquells a qui el futur convida
a ser presents en el Juí final.
I aquell dia viureu en els meus cants
i en els ulls amorosos dels amants.
O el pertorbador poema amorós 127:
In the old age black was not counted fair,
Or if it were, it bore not beauty’s name;
But now is black beauty’s successive heir,
And beauty slander’d with a bastard shame:
For since each hand hath put on nature’s power,
Fairing the foul with art’s false borrow’d face,
Sweet beauty hath no name, no holy bower,
But is profan’d, if not lives in disgrace.
Therefore my mistress’ eyes are raven black,
Her eyes so suited, and they mourners seem
At such who, not born fair, no beauty lack,
Slandering creation with a false esteem:
Yet so they mourn, becoming of their woe,
That every tongue says beauty should look so.
En traducció de Gerard Vergés:
En temps antics el negre no era bell
i, si ho era, tal nom no mereixia;
però ara el bru és de la beutat donzell
i allò que és bell l'oprobi ho humilia.
El poder natural és usurpat
i, amb art fal·laç, és la lletjor adornada;
no troba la bellesa asil sagrat
i, deshonor partint, és profanada.
Així, els ulls d'ella tenen la foscor
del negre corb, del dol la pena immensa;
i, no essent clars, no els manca la claror,
confonent la beutat amb l'aparença.
Mostren dol i negror tal gentilesa
que tothom diu que això sí que és bellesa.
Els sonets amorosos de Shakespeare són una vacuna contra la moral imperialista britànica, ja que la meitat estan dedicats a un jove i l'altra meitat a una dona de pell fosca.
Potser la més famosa de les seves obres dramàtiques és Hamlet. No he sabut mai veure què hi troben en aquesta obra llarga i pesada. Les meves preferides sempre han estat Romeo i Julieta i Macbeth. La primera per la frescor i la simplicitat, potser influït per la meravellosa versió cinematogràfica de Franco Zeffirelli. La segona pel carregat simbolisme sanginari i psicològic, d'una turbulència trasbalsadora, sucant a les aigües fangoses de l'inconscient. Tot això en fa una obra molt pròxima a nosaltres i per això l'he proposat com a lectura del club.
Albert Mestres