Isabel Allende. La casa de los espíritus
La sessió del club de lectura del mes de gener va estar dedicada a la primera novel·la, i gran èxit, de l’escriptora xilena Isabel Allende: La casa de los espíritus
La introducció, com és habitual, va anar a càrrec d’Alfons Brosel, va repassar la biografia d’Allende, a partir de la qual va desgranar els motius pels quals va escriure la novel·la i va repassar fets de la història contemporània de Xile que són també presents a la novel·la, sobretot a la seva segona part. Va fer una descripció dels personatges principals i secundaris i va acabar la introducció fent-nos partíceps dels seus dubtes sobre si La casa de los espíritus era literatura feminista, o simplement literatura femenina (escrita per una dona)
A partir d’aquest moment va començar la tertúlia fent notar els paral·lelismes, d’estil i de temàtica, que ofereix l’obra d’Allende amb la de Garcia Márquez (El amor en los tiempos del cólera, Cien años de soledad) i de Rulfo. Tot i que Allende no forma part de manera estricta del “boom” latinoamericà dels anys setanta si que queda generalment adscrita al “post-boom”, per tant les comparacions es fan inevitables sobretot pel que fa als aspectes de l’anomenat “realisme màgic” que són molt presents a les seves novel·les.
Va haver coincidència en afirmar que Allende és una gran narradora d’històries sense assolir però la profunditat i el sentit del propi Garcia Márquez però amb un ritme i un tractament dels personatges molt àgil. D’aquesta manera ens passeja per noranta anys de la història de la família Trueba-Del Valle, que són alhora la història de l’últim segle xilè. Això fa que la novel·la es segmenti i que poguem parlar de dues o tres novel·les dins de la pròpia obra, amb talls molt significatius com la mort de Clara o el cop d’estat militar.
Un altre punt interessant de la tertúlia va ser el sexisme imperant a la novel·la, que de fet era el que existia a la societat xilena. D’aquesta manera estem parlant per una banda d’una societat patriarcal que té com a protagonistes les dones però alhora també d’uma societat mtriarcal que té els homes com a protagonistes, depèn del punt de vista la novel·la s’instal·larà en una banda o una altra. Les dones representen la línia màgica, personalitzada sobretot en Clara, i els homes representen la línia pràctica representada per Esteban Trueba. La unió dels dos personatges, i de les dues maneres de veure la vida, formaran la parella central i la història d’amor que és el fil de tot el llibre.
L’aspecte més màgic, amb contínues referències al món dels esprits, no oblidem el títol de la novel·la, a la mort i a un univers paral•lel que no tothom pot veure és un dels ingredients principals de la història sobretot en el seu principi. Aquesta energia màgica es va diluint a mesura que avança la novel·la i va perdent protagonisme en la família, en les seves decisions i en el desenvolupament de la trama. És com si a mesura que passessin els anys la força màgica desaparegués mica en mica de les vides dels protagonistes i la realitat pràctica s’imposés per sobre de tot.
Podriem parlar doncs de dues columnes que sustenten La casa de los espíritus, la columna física, econòmica i conservadora representada per Esteban Trueba i la columna etèria, volàtil i, sobretot, màgica representada per Clara del Valle. La personalitat de tots dos, els seus punts de vista i les seves accions són les que fan moure la novel·la i, metafòricament, fan moure el país. Així mentre les dones de la família van evolucionant cap a posicions més pràctiques, més feministes i més militants, seguint el ritme que els imposen els nous temps, terratrèmol, canvi de règim, cop d’estat, … els homes no reacciones de la mateixa manera i el seu immobilisme i falta d’adaptació els condemna a la incomprensió i al fracàs. Només un personatge juga a les dues bandes, la prostituta Tránsito que representa el poder masculí però amb armes femenines, actua com una dona però pensa com un home. D’aquí el seu èxit i el paper solucionador que representa pel senador Trueba. Un altre personatge que va generar debat va ser el francès Satigny, marit de Blanca, un personatge que sembla no encaixar del tot amb la resta de caràcters i que podria simbolitzar la “grandeur” de la vella Europa però alhora la seva decadència, la solera i el prestigi d’un títol però alhora la superficialitat i la buidor interior, la referència al Marquès de Sade se’ns fa inevitable.
Veiem doncs que aquest dualisme està molt present al llarg de tota la novel·la: homes i dones, camp i ciutat, conservadorisme i revolució, patrons i obrers, realitat i ficció, … inclús Clara i Esteban tenen una bessonada que es desdoblarà en una part pràctica i realista (Jaime) i en una altra sommiadora i inconcreta (Nicolás).
L’altra gran protagonista de la novel·la és la “Casa de la Esquina” i la hisenda “Las Tres Marías”, dos espais físics d’alguna manera antagònics (urbà i rural) que simbolitzen el país, Xile, i les seves vicissituds, la decadència d’aquests dos móns és també la decadència del país, el desinterès, la deixadesa, la ruïna és en el fons el pou sense fons en que s’ha transformat Xile. D’alguna manera la reconstrucció que intenta Trueba de la “Casa de la Esquina”, coincideix amb el canvi de govern i la nova època que sembla començar per la casa a les darreres pàgines del llibre representa l’intent de reconstrucció personal d’Alba, que ha de ser a l’hora l’intent de reconstrucció i de sobreposició d’una generació torturada arreu del país.
La política és el darrer aspecte a comentar, ben present a la novel·la, sobretot en la seva darrera part, i ben viu per part de l’autora, neboda del “Presidente” (Allende) i ella mateixa exiliada a rel del cop d’estat. La casa de los espíritus és doncs una novel·la “post-revolucionària” en el sentit de que només amb una revolució (la d’Allende) pot avançar la societat, només amb una ruptura (el cop d’estat de Pinochet) les coses canvien, tot i que no a millor. Per tant, els fets més profunds, més interessants, en definitiva els salts de la història, tant a la novel·la com a la realitat, només es produeixen en moments de fractura (física, en el cas del terratremol, o social i política). D’alguna manera això ens porta al mite de l’etern retorn que també se simbolitza a la novel·la quan aquesta acaba amb la mateixa frase que comença: “Barrabás llegó a la casa por vía marítima…” La contínua construcció, decadència i reconstrucció, d’edificis, de persones, de relacions, que és el fil que estructura tota la novel·la és el que paradoxalment permet que la història, el món i la societat, avancin.