Isabel Allende. La isla bajo el mar
La novel·la que els membres del club de lectura van llegir durant el mes de febrer va ser La isla bajo el mar, de Isabel Allende. Tots els participants van coincidir en la grapa de la història, l’interès del tema i en la maestria narradora d’Isabel Allende. És a dir que el llibre va agradar, i molt.
El tret de sortida el va donar com sempre l’Alfons Brosel que va comentar alguns aspectes del procés de creació d’aquesta novel·la per part de la Isabel Allende, amb malaltia psicosomàtica inclosa, per passar després a donar una pinzellada sobre els esclaus, tema principal de l’obra, i la esclavitud. En aquests moments al món hi ha encara 27 milions de persones que viuen en condicions d’esclavitud. Per tant, la història de Zarité no ens hauria de quedar tan lluny.
La novel·la es basa en dos punts de vista: el del narrador, amb els capítols escrits en tercera persona, i el de la protagonista Zarité/Teté, amb el text en cursiva i escrit en primera persona. A partir d’aquestes dues visions el lector anirà confegint la història i omplint els buits que un o altre punt de vista vagin deixant.
La idea general és que es tracta d’una novel·la que parla de la esclavitud i per tant de la llibertat. Paradoxalment la protagonista és molt més lliure mentalment que el seu amo ja que té la ment oberta i pura i això la fa bona. L’amo, en Valmorain, ha perdut tota noblesa i honorabilitat, que si té Zarité, i per tant tot i tenir diners i llibertat de moviments està atrapat en ell mateix. Així doncs, Zarité aconseguirà la llibertat física i podrà gaudir-la, Valmorain no aconseguirà mai la llibertat espiritual ni la pau interior tot i tenir èxit social i econòmic.
El sentiment de culpa de l’amo, la seva solitud i la seva debilitat a l’hora de prendre decisions (sempre es deixa arrossegar per persones o circumstàncies que li solucionen els problemes) contrastarà fortament amb la valentia, la decisió i la capacitat de lluita de Zarité, la seva esclava.
La novel·la és un repertori de supervivents, cadascun a la seva manera: treballant com Zarité, rebelant-se com Gambo, acomodant-se com Valmorain o reinventant-se com Violette (personatge amb moltes simil·lituds a la Tránsito Soto de La casa de los espíritus).
La novel·la s’estructura en dos plans que es van superposant: els esdeveniments històrics que van succeir a l’illa de Santo Domingo a finals del segle XIX, fets reals i documentats, i les aventures i desventures de l’esclava Zarité que intenta sobreviure, estimar i ser feliç en aquest context històric i que no va existir mai. Així trobem personatges reals com ara Laliberté o Toussain i personatges inventats com Valmorain o el seu cunyat Sancho. Precisament la superposició d’aquests dos plans és el que dóna aire i empenta a la novel•la i fa els personatges i l’acció més creïbles.
Dins la societat, primer de l’illa i després de Louissiana, trobem també dos plans que es superposen i que es necessiten mutuament per sobreviure però que no poden barrejar-se: els esclaus i els homes lliures. Alhora dins de la pròpia societat esclava també hi ha una jerarquia clara dins la qual Zarité ocupa una posició relativament bona ja que es fa indispensable per l’amo.
Pel que fa als blancs, són també d’alguna manera esclaus de la seva pròpia societat, del sistema social rígid i ple de normes que s’han autoimposat, dels capataços que són en realitat els que dirigeixen les plantacions i esclaus, sobretot, de la por que tot aquest sistema salti pels aires.
La fusió entre els dos mons és impossible, només un personatge ho intenta, el Dr. Parmentier, que a més de tenir una familia, amagada, negra intenta aprendre de la medicina tradicional que usen els esclaus. A part d’ell ningú més gosarà barrejar-se entre els dos mons. Un altre personatge que no s’adapta a les normes és Sancho, cunyat de Valmorain, sobrevola sense despentinar-se aquesta societat: no poseeix res ni pertany a ningú, no és d’enlloc, tot li rellisca, no es planteja res i l’únic que vol és viure bé. És, simplement, amoral.
Allò que si s’aconsegueix és la fusió entre la religió catòlica, simbolitzada pel Padre Antonio, i les creences dels esclaus basades en el vudú. La pròpia Zarité confegeix una religió pròpia, que li funciona prou, amb elements d’ambdues cultures i que ella barreja i utilitza segons les seves necessitats. De fet això l’ajuda a viure, a sobreviure i li proporciona els únics moments de llibertat “real”. Durant les cerimònies de vudú Zarité balla i aconsegueix evadir-se de tot, transportar-se a un altre món i oblidar-se de totes les seves desgràcies.
Pel que fa al tractament de l’esclavitud la narració descriu però no reivindica ni tampoc denuncia, de fet els abolicionistes es presenten com personatges una mica estranys i marginals. Aquest paper el deixa pel lector que ha d’anar descobrint per ell mateix una societat que té completament assumida l’esclavitud com part de la seva realitat, que actua amb naturalitat davant les actuacions dels capataços i dels amos i que disposa dels negres com elements del paisatge, com béns mobles sense opinió, ni consciència, ni sentiments. La narració flueix amb una injustícia infinita des de la plantació de Valmorain fins a Loussiana passant per un empresonament, un judici, un episodi de “plaçage” o una venda d’esclaus que se’ns descobreix com un agradable dia de picnic. La “normalitat” amb que Allende descriu la quotidianitat de l’esclavitud sense sentimentalismes ni discursos abolicionistes és segurament el més terrible i el que provoca més impotència de la novel·la.