Emili Teixidor. Pa negre
Durant el mes de març els lectors del club han llegit la novel·la Pa negre, d’Emili Teixidor. És aquest un dels grans èxits de la literatura catalana més actual, que s’ha vist reforçat darrerament per la pel•lícula del mateix títol guanyadora d’una pila de Gaudís i Goyes. El llibre no es queda enrera i des que es va publicar l’any 2003 ha obtingut el premi Joan Crexells, el Lletra d’Or, el Premi Nacional de Literatura i el Maria Àngels Anglada.
Alfons Brosel va introduir la figura de Teixidor tot fent un repàs de la seva biografia, aspecte important en aquest cas ja que ràpidament es va lligar l’experiència personal de l’autor amb la narrativa de Pa negre. Brosel va voler relacionar aquesta novel•la amb d’altres textos essencials ambientats a la mateixa època històrica (la postguerra a Catalunya) com és el cas de Pedra de tartera, que llegirem en breu, i Les veus del Pamano, que vem llegir el maig passat. D’altra banda va resultar inevitable que el coordinador fes menció de la pel•lícula, tot i que sempre fa de mal comparar, la conclusió general va ser que l’argument del film s’allunyava molt de la novel•la però que l’atmosfera i l’ambient, és a dir l’essència última del llibre, coincidia perfectament amb la premiadíssima pel•lícula.
A partir d’aquest moment es va obrir el debat entre els lectors. Tothom va estar d’acord que, pel que fa a l’ambientació, les mencions, tot i que moltes vegades vel·lades, a l’estraperlo, al contraban, a les cartilles, al mateix pa negre que ens dona el títol, resultaven molt útils per descriure el paisatge moral i la situació social d’aquell moment, si a això hi afegim la importància del poder religiós en una comunitat petita tenim un quadre molt real del que era la vida a la postguerra en un entorn rural i tancat.
L’òptica de la novel·la resulta també molt interessant. El punt de vista del narrador, de l’Andreu, d’un nen, és el que fa Pa negre diferent i allò que li dona el to entre sorprès, innocent i misteriós que la impregna. Els personatges que fan “moure” la història són els nens, no els adults, és al voltant d’ells que gira tota la trama, tot i que els adults semblin ignorar-ho. Això fa que el text tingui canvis de ritme a vegades sorprenents: quan l’Andreu recorda el temps sembla que es dilati, tots els detalls són presents i qualsevol petita acció és d’una gran importància, en canvi quan l’Andreu pensa, raona i, per tant, elabora tot esdevé molt més ràpid, els detalls no tenen tanta importància i el text avança. Els pensaments recurrents del protagonista i de la resta dels nens fan alentir el text alhora que li donen el to infantil, que no infantiloide, que fa original la novel·la.
El personatge que fa de contrapès a l’Andreu és l’àvia, la persona de més edat, la que prové d’una altra època, és la llum, és el personatge que tot i l’edat encara creu en la cultura, l’educació i el civisme i intenta transmetre aquests valors als nets ja que veu que la transformació dels fills és una causa perduda. L’Andreu està desubicat en el temps i en l’espai però estarà obligat a madurar ràpid, a sobreviure i a salvar-se ell mateix ja que de seguida se n’adona que ningú ho podrà fer per ell. Un altre personatge femení que vol sortir del marc prefixat és l’Enriqueta
D’altra banda tots els personatges de Pa negre són supervivents d’una època que ja no existeix, per tant han de doblegar-se a la realitat que els ha tocat i al món que han d’habitar, brut, mesquí, pobre, fals, perillós, trist i gris. No poden triar ni sortir-se del seu paper, aquells que ho intenten desapareixen com el pare de l’Andreu i el pare de la Núria o són malvistos i finalment també marxaran com l’Enriqueta. És aquest un altre personatge que lluita i malda per escapar d’un món i d’una vida que l’empresonen, al final ho aconseguirà, pagant però un alt preu.
Les dones són, no obstant i com sempre en la història, les que surten pitjor parades, són el col•lectiu més desgraciat de la novel·la, ja sigui a la fàbrica o al mas les dones han de treballar fins a l’extenuació, han de viure amb l’ai al cor patint per la sort dels seus homes i dels seus fills i han de suportar una vida plena de renúncies sense obtenir res a canvi. Està clar que la felicitat no està feta per elles.
El poder imperant ha arrasat les idees, l’educació i el coneixement ja no són suficients per anar endavant, ha anul•lat les persones, no gosen aixecar el cap, ha deixat un rastre de gent sense ànima, sense esperança i sense futur. És el triomf de l’engany, de la mentida i de la mesquinesa Aquest poder està representat pels senyors Manubens, per l’alcalde i, com no, pel clero. Curiosament hem de notar que tots aquells elements repressius es descriuen rossos i amb els ulls blaus.
El personatge del mestre simbolitza l’ambigüitat, un ésser que s’ha hagut d’adaptar a les circumstàncies i que malviu ple de defectes, l’alcoholisme, les inclinacions sexuals, l’abúlia,... però que encara és capaç de donar a l’Andreu la clau per la seva “salvació”. Sense escrúpols de cap mena el mestre és un home pràctic que empeny l’Andreu a fugir d’una vida i d’una família que el sentenciarà a la grisor. Finalment l’Andreu l’escolta i decideix fer foc nou, començar de zero i treure’s de sobre l’estigma de la mort del pare i de la misèria material, però el nen és ben conscient que la misèria moral, l’egoisme i la grisor interior no l’abandonaran. En dona fe a les darreres pàgines, se n’adona però és la seva millor opció, és la tria d’un monstre.