« Tornar a la web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Ramon Gómez de la Serna. El incongruente (març 2019)

El incongruente (1922) de Ramón Gómez de la Serna (1888-1963) és el llibre que comentarem al club de lectura del mes de març

El seu autor fou un escriptor avantguardista i periodista que va introduir les avantguardes europees a Espanya i va animar la vida literària madrilenya amb la creació de la tertúlia del "Café de Pombo". Fou un personatge molt popular al Madrid dels anys 20 i 30 per la seva extravagància gairebé esperpèntica, per la seva modernitat i la ruptura constant de les convencions. Autor extraordinàriament prolífic va crear les "greguerías" (metáfora més humor).

El incongruente és una anti-novel·la, a les antípodes de la novel·la realista o naturalista tradicional, és una narració oberta, flexible, absurda i lírica plena d’experimentació, humor, paròdia i crítica. Narra la història de Gustavo que tocat pel mal del segle, la incongruència, circula per la vida faltat de connexions entre els esdeveniments que protagonitza.

Comentarem el text dimarts 26 de març a les 20.30 h. a la biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Gómez de la Serna a la wikipedia

Algunes "greguerías"

Gómez de la Serna a "Los libros" RTVE

Charles Bukowski. Música de cañerías (febrer 2019)

El mes de febrer el llibre que llegirem al club de lectura serà Música de cañerías (1983) de Charles Bukowski (1920- 1994).

L’autor és una icona de la decadència americana, un símbol i un representant del "realisme brut" i de la literatura independent. La seva manca d’ambició i compromís amb ell mateix i amb el món el fan una influència recurrent en molts autors contemporanis. Iconoclasta, provocador, alcohòlic, addicte al sexe, jugador, irreverent i depravat, Bukowski és també autor de culte i alhora durament criticat.

Música de cañerías és un recull de relats curts, el seu títol fa referència al soroll que fa l’aigua calenta quan entra als radiadors dels motels miserables de Los Angeles. Bukowski relata en aquestes històries un món de perdedors, de vides tristes, malaguanyades, alcoholitzades i desesperançades. Dibuixa un quadre esgarrifosament realista de la societat americana, de l’individu contemporani i de la quotidianitat més descarnada.

La trobada per comentar el llibre serà dimarts 26 de febrer a les 20.30 h. a la biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Bukowski a la wikipedia

Bukowski a "Cultura para principiantes"

Bukowski en 45 frases

Vladimir Voinovitch. Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin (gener 2019)

Comencem l’any amb literatura russa. La novel·la triada per aquest mes de gener és Vida e insólitas aventures del soldado Iván Chonkin (1974), de Vladimir Voinovitch (1932-2018).

Voinovitch ha estat un personatge molt popular a Rússia pels seus escrits i la seva història. Va servir l’Exèrcit Roig i va ser un locutor de ràdio conegut, fins que a la dècada dels seixanta es va implicar en moviments dissidents i va començar a utilitzar la sàtira per criticar el govern i la política soviètica. Fou expulsat del seu país acusat de desprestigiar-ne la imatge, va publicar a l’estranger i va retornar a Rússia després de la dissolució de la URSS i encara va continuar criticant el seu govern.

Vida e insólitas aventuras està considerada la millor novel·la satírica russa dels darrers cinquanta anys. Es va publicar a París i no es va editar a Rússia fins l’arribada de la "perestroika". El seu protagonista és un inútil soldat rus que ha de custodiar les restes d’un avió al mig de l’estepa. Aviat s’adapta a la situació i aconsegueix formar part de la vida del poble més proper, fins que l’any 1941, en plena invasió alemanya algú recorda aquell soldat, ara gairebé un desertor.

La sessió del club serà dimarts 29 de gener a les 20.30 h. a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Voinovitch a la wikipedia (en anglès)

Article a "El País". Cultura (2018)

 

 

David Foster Wallace. Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer (desembre 2018)

La darrera lectura de 2018 serà Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, de David Foster Wallace (1962-2008). Reconegut com un dels autors més innovadors i influents dels darrers vint anys a més de novel·la ha escrit contes, assajos i reportatges. Les seves obres sempre expressen una dura crítica cap a la societat actual, postmoderna i capitalista. Desplega un talent especial per descobrir allò irracional i absurd dels actes quotidians amb un humor constant que en el fons encobreix una profunda amargura.

Algo supuestamente divertido (1997) és un assaig còmic escrit originalment a la revista "Harper´s". Descriu el viatge d’una setmana que l’autor fa a bord d’un creuer de luxe pel Carib, ironitza sobre la industria de la "hospitalitat professional" i es demana contínuament perquè no es diverteix gens quan és el que s’espera que faci i en teoria està fent tot el passatge.

Ens trobarem per comentar-lo dimarts 18 de desembre a les 20.30 h. a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Foster Wallace a la wikipedia

Entrevista (subtitulada al castellà)

Discurs a la Universitat de Kenyon (Ohio, 2005)

Daniel Pennac. La fada carabina (novembre 2018)

Daniel Pennac (Casablanca, 1941) és l’escriptor triat per la lectura del mes de novembre. Autor popular a dins i fora de França es va donar a conèixer amb la saga de la família Malaussène i amb els assajos Com una novel·la, dedicat a la lectura i els llibres, i Mal d’escola centrat en l’ensenyament.

Nosaltres llegirem La fada carabina (1990), segon llibre de la saga. D’entrada una novel·la policíaca, però al barri de Belleville, que és on succeeix l’acció, res és el que sembla: ni les indefenses velletes, ni els malvats traficants, ni els comissaris, ni tampoc les infermeres. I al mig de tot aquest embolic Benjamin Malaussène i la seva família. Una novel·la que en paraules del propi autor "dóna la volta als estereotips de manera sistemàtica". Divertida, àcida, una crítica constant i implacable a la nostra societat.

Ens trobarem per parlar-ne dimarts 27 de novembre a les 20.30 h a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Pennac a la viquipèdia

Conversa a Espacio Fundación Telefónica

Entrevista a "Le Monde" (2017)

 

Arto Paasilinna. Delicioso suicidio en grupo (octubre 2018)

Delicioso suicidio en grupo d'Arto Paasilinna és el llibre triat per comentar al club de lectura del mes d'octubre.

El seu autor, finlandès, és molt conegut al seu país i ha escrit més de trenta-cinc novel·les que s'han traduït fins a dotze idiomes. Els seus llibres són molt divertits però no intranscendents perquè sempre toquen temes seriosos que no deixen indiferent el lector. Barreja la crítica social i el rebuig de la vida urbana occidental amb l'humor i la ironia.

Delicioso suicidio explica el viatge que fan trenta-dos aspirants a suïcida a bord d'un autobús amb l'objectiu de trobar el lloc ideal per portar a terme el seu propòsit de llevar-se la vida. La novel·la és curiosa i original i parla amb naturalitat i humor del tabú del suïcidi i convida el lector a reflexionar sobre la qüestió

Ens trobarem per comentar-lo dimarts 30 d'octubre a les 20.30 h. a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Paasilinna a la viquipèdia

Entrevista a "Babelia"

Quim Monzó. El perquè de tot plegat (setembre 2018)

La primera lectura del nou curs del club de lectura la dedicarem als relats de Quim Monzó (Barcelona, 1952). El perquè de tot plegat és un llibre de contes publicat l'any 1993 i reuneix trenta relats breus. Ha estat traduït al castellà, el basc, l’alemany, el búlgar, l’eslovè, el francès, l’hongarès, l’italià, el portuguès i el rus. Va guanyar el "Premi Ciutat de Barcelona de Literatura" i el "Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig".

Els contes, independents els uns dels altres, parlen de les relacions personals, el desig i l’erotisme i de la superació (o no) de les adversitats tot des d’un punt de vista molt crític i posant sempre en qüestió els tòpics que col·lectivament i individual assumim sense dubtar. Temes com la submissió, el sexe, el matrimoni, la fidelitat o l’amor platònic són tractats amb humor però alhora amb un pòsit seriós perquè l’objectiu de l’autor és qüestionar-los i qüestionar-nos.

Monzó és una de les figures més rellevants de la narrativa catalana contemporània i l'any 2018 ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes pel conjunt de la seva trajectòria.

Ens trobarem per comentar El perquè de tot plegat dimarts 25 de setembre a les 20.30 h. a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Monzó a l'AELC

Entrevista a TV3

 

Fernando Aramburu. Patria

La darrera trobada del club de lectura d’aquest curs va tenir Patria com a protagonista. La línia que unia tots els llibres d’aquesta temporada ha estat el nacionalisme en el sentit de pertinença a una comunitat. Així doncs aquesta novel·la contemporània, publicada el 2016 amb gran èxit de vendes, premis i públic esdevenia una bona opció per acabar el curs.

El primer que es va comentar fou l’estructura del llibre, com estava construït: la fórmula de capítols curts, la brevetat de les descripcions, els continus canvis de narrador i punt de vista, les veus que es barregen en un mateix paràgraf i l’acció no lineal fan la lectura molt àgil i còmoda, de tal manera que l’autor amb la suma de moments narrats aconsegueix que el lector entengui la història com un tot. El conjunt de pinzellades que en un primer moment semblen disperses esdevenen finalment un quadre que el lector interpreta sense excessiva dificultat.

El “muntatge” que ens ofereix Aramburu és segurament una de les claus de l’èxit de la novel·la i també la solució perquè les gairebé sis-centes cinquanta pàgines del text no fatiguin el lector. D’altra banda l’estil també facilita la lectura, i molt: un llenguatge col·loquial, amb la introducció de localismes i paraules en euskera, diàlegs constants i l´ús de paraules i estructures senzilles acosten el text al lector general malgrat aquesta opció vagi en detriment de la literatura. S’apunta la manca de versemblança en els diàlegs entre personatges que sabem que parlen basc entre ells, no així en els diàlegs que parteixen del castellà, qüestió d’altra banda de difícil solució.

No obstant també es va apuntar que Aramburu portava el lector “de la mà”, no permet que es perdi ni que construeixi ell mateix la narració perquè no hi ha forats per omplir, ens ho dona tot fet. Aquest fet facilita la lectura a les persones amb poc hàbit lector però pot ser contraproduent per aquells molt acostumats a llegir i a buscar complicitats amb l’autor. En aquest cas tot està a la vista, la forma i el fons.

Patria té com a tema central el terrorisme, com a escenari el País Basc i un marc temporal de més de dues dècades (l’acció arrenca el gener del 2011 però els continus "flashbacks" ens transporten des de mitjans dels anys vuitanta). Uns elements que ens són més o menys propers, dels quals tenim una opinió formada i que faran que ens impliquem més amb la història. És per això que algú va parlar d’empatia i d’humanitat, és fàcil posar-nos al lloc dels personatges, d’ampliar el punt de vista i de passar dels titulars dels diaris i els telenotícies a la quotidianitat i la vida diària de persones que no estan tan lluny de nosaltres. És aquest un altre dels encerts de la novel·la: l’intent d’humanitzar una situació i aproximar-nos a uns personatges, posar cara i ulls a una conflicte que fins ara molts de nosaltres només coneixíem per les notícies dels mitjans de comunicació.

Hi ha per part d’Aramburu un esforç constant d’aproximar-nos a una realitat concreta, a un entorn determinat, a tocar de peus a terra, a convèncer-nos que aquests personatges són de carn i óssos. És per tant una novel·la de sentiments, i seran aquests sentiments els que transcendeixin els personatges i les ideologies perquè no és tracta d’una novel·la política en el sentit de defensar una postura i unes idees. La ideologia (recordem El atentado de Khadra o Història del meu fill de Gordimer), la força de les idees arrossegarà individus i societat i el lector descobrirà aquesta realitat amb uns personatges que senten i lluiten per continuar endavant, cadascun amb la seva motxilla i la seva estratègia per carregar-la (la beguda, el silenci, la ràbia, el sexe, l’escriptura, ...)

Clemente Bernad. "Basque Chronicles"

Fractura és un altre dels conceptes presents a Patria, social i col·lectiva però també personal i individual, la confrontació que porta aparellada, la incomunicació que, primer, la provoca i després l’eixampla generen dos bàndols. L’autor ens vol mostrar aquests dos bàndols des de la cuina, una vegada més allunyant-se dels discursos i els titulars. Ens els presenta en dos blocs, ben diferenciats, i semblaria que no pren partit i no ho fa de manera explícita però tot el text traspua simpatia i empatia cap a un grup de personatges i situacions mentre és molt més dur amb tota la resta.

Es va comentar que els personatges eren tòpics i que moltes de les situacions eren típiques, en el sentit de costumistes, i que això restava versemblança al relat. Tot i que molts dels escenaris descrits i els ambients viscuts s’ajusten a la realitat basca. D’altra banda es pot coincidir que els estereotips que Aramburu utilitza (el matriarcat, el poder de l’església, la importància de les "quadrilles", les societats ciclistes, ...) certament existeixen, o en el seu moment van existir. No obstant podríem també interpretar que l’autor força els tòpics per utilitzar-los com a símbols, com a arquetips: així Bittori no és només la dona del Txato, és la vídua de tots els assassinats, Miren no és tan sols la mare de Joxe Mari és la mare de tots els terroristes empresonats, don Serapio representa la part de l’església que va donar suport a la lluita armada i així podríem desgranar la major part de personatges de la novel·la.

L’autor ha volgut fer una novel·la de blancs i negres, en el sentit que separa de manera molt clara, inclús a vegades forçadament, una posició de l’altra. O estàs a favor d'ETA (i aquí iguala de manera molt simplista nacionalisme amb violència) o hi estàs en contra i en conseqüència pots acabar mort però la realitat té molts matisos i a Patria no hi apareixen. És possible que si hagués entrat en aquest aspecte la novel·la fora una altra, no tan fàcil d’entendre ni tan fàcil de llegir. Se suposa que pel mateix motiu Aramburu no aporta disquisicions ideològiques, ja s’ha dit abans que és una novel·la de sentiments i no d’idees, però aquest afany simplificador minva en ocasions la versemblança d’alguns personatges (per exemple, a que obeeix exactament la transformació de Joxe Mari d’etarra militant a abandonar l’organització).

Clemente Bernad. "Basque Chronicles"

Hi ha coincidència en que el final de la novel·la no és reeixit, Miren i Bittori abraçant-se sense paraules, és un desenllaç massa explícit que, tal i com han anat evolucionant els personatges grinyola per totes bandes. Però de nou es podria pensar que la intenció de l’autor és plantejar-nos les possibilitats que ofereix el penediment i el perdó, voler representar una nova etapa, novament els sentiments, en la qual les persones avancin en aquest difícil espai de reconciliació.

El títol triat per Aramburu, Patria, condiciona (i orienta) la lectura des de la primera pàgina, la narració facilita els paral·lelismes amb l’actual situació social i política catalana i obre al gran públic el meló del tractament literari del terrorisme d’ETA. La novel·la presenta encerts i errors però en definitiva posa sobre la taula de la ficció un conflicte que ha estat present a l’estat espanyol més de quaranta anys, que ha afectat i afecta milers de persones amb noms i cognoms (Miren, Arantxa, Nerea....) i que encara no està resolt.

Yasmina Khadra. El atentado

"La locura humana tiene dos puntos álgidos: el momento en que se es consciente de la propia impotencia y aquel en que se es consciente de la vulnerabilidad de los demás". Aquesta és la reflexió d’un terrorista palestí a Amine, el protagonista d’El atentado, quan aquest intenta buscar respostes a la immolació de Sihem, la seva dona.

La novel·la ens parla d’una bogeria col·lectiva: dues comunitats enfrontades i disposades a donar-ho tot per la causa, i d’una bogeria personal: dues persones que s’estimen però no obstant això, o pot ser per això, una d’elles amaga a l’altra la seva raó per viure i, sobretot, per morir. El atentado ens parla d’allò que des del nostre punt de vista esdevé incomprensible. L’esquerda personal i sentimental entre Amine i Sihem, somorta, sorda i amagada, el conflicte social i polític entre Israel i Palestina, etern, constant i inacabable i l’abisme entre Orient i Occident, secular, insalvable i profundíssim.

Tot i que no podem centrar la lectura en el conflicte àrab-israelià perquè no és aquest el tema principal sinó que és l’escenari que serveix a l’autor per plantejar d’altres qüestions són inevitables les referències a la lluita entre els dos països, les raons que serveixen a les dues parts per legitimar-se i les conseqüències que es paguen encara tan cares per unes decisions preses fa dècades. En definitiva com es pot permetre tant d’odi i tanta sang en un territori que és sagrat per a les tres religions monoteistes i com en nom de déu es mor i es mata.

Khadra situa l’acció a Israel i a Palestina per parlar-nos en primer lloc de la veritat, de fins a quin punt podem conèixer-la, de com ens la fabriquem a partir d’una construcció mental pròpia on influeix el nostre entorn i la nostra manera de veure la vida. La realitat, la veritat, no existiria en tant que absoluta perquè cadascú tindrà la seva, basada en l’educació, l’experiència i les relacions. Això és el que li succeeix a Amine, ell té una realitat, una veritat còmoda, una situació confortable i privilegiada que li ha costat molt assolir, estima la seva dona i és reconegut en la seva professió. Està convençut que la realitat de la seva dona és la mateixa, no en va estan junts i s’estimen, no s’ha plantejat que pugui ser diferent, però ho és. Tan diferent que li costa la vida i a ell el sacseja de tal manera que ja no serà mai més la mateixa persona.

Sihem enganya Amine d’una manera tan formidable, tan profunda i de forma tan irreparable que ens obliga a preguntar-nos sobre les relacions humanes: coneixem la persona que tenim al costat? què vol dir viure amb algú, ser-ne parella, estimar? fins a quin punt podem penetrar en la intimitat de l’individu i saber-ho tot d’aquesta persona? l’amor a una idea pot ser més fort que l’amor a una persona? Ens planteja també la qüestió de la confiança: podem confiar cegament en la persona que tenim més a prop? hem d’entregar-nos sense reserves o hem de guardar una parcel·la oculta? Som capaços d’imaginar-nos la incomunicació del matrimoni, la soledat de la dona en el moment de prendre la decisió transcendental?

Només coneixem Sihem a partir de terceres persones, sobretot del seu marit, que ens ofereix una visió parcial i subjectiva, una realitat com ja hem dit alterada per les circumstàncies, els sentiments i l’entorn. La seva trajectòria i les seves raons es desvetllen només i al mateix temps que Amine que alhora transita des d’un món i unes creences segures, dominants i estàtiques a un altre món insegur, sotmès i líquid. Aquest viatge físic, de Tel-Aviv a Yenín, és alhora un trànsit mental on els principis trontollen i l’ambigüitat, tan humana, anirà fent-se el seu lloc dins el protagonista.

Amine és bereber, musulmà, i la seva dona palestina, estan nacionalitzats israelians, pertanyen a dos mons alhora, podríem dir-ne que estan integrats a la societat on viuen tot i no ser la seva d’origen, el protagonista així ho creu i així li han fet creure. Però en aquest trànsit mentre busca respostes veurà que no és així: descobrirà que és un àrab entre jueus i que alhora no és un vertader àrab entre els seus, rebrà per les dues bandes. Poc a poc se li despertarà el sentiment de pertinença i retrobarà la seva identitat perquè malgrat el seu èxit professional i social ja no podrà renunciar a les seves arrels. Fins llavors havia donat l’esquena al seu poble, havia obviat aquesta realitat, aquesta veritat li feia mal i no la contemplava. El retrobament amb la família i la casa de la seva infantesa al final de la novel·la el reconcilien amb la seva història. Amine torna a reconstruir el fil que el lliga al seu passat que veurem que no ha trencat mai del tot perquè sempre ha tingut els ensenyaments del seu pare com a inspiració per la seva vida.

Sihem ha viscut la integració i el sentiment de pertinença de manera completament diferent. Coneixia el sofriment del poble palestí, es preguntava si tenia dret a la felicitat mentre el seu poble patia i no volia tenir fills en aquest món convuls. Finalment pren la decisió de donar-ho tot, de sacrificar la seva vida per un objectiu, la llibertat del seu poble.

Les seves raons són poderoses, també ho són les d’Amine: "la meva lluita és arrabassar els homes de la mort". No hi ha una sola veritat com ja hem vist. Sihem s’immola per alliberar el seu poble, ho sacrifica tot per un ideal. Hem de preguntar-nos si hi ha alguna idea que valgui una vida? a quin grau de desesperació ha d’arribar un poble per arrossegar a la mort la seva pròpia gent?

Yasmina Khadra pretén ser neutral en el tractament del conflicte, ja hem comentat que l’objectiu de l’autor no és prendre partit per Israel o Palestina sinó posar en evidència el sense sentit de la violència, la inutilitat del terrorisme com a solució per resoldre enfrontaments i la incapacitat de les persones per comunicar-se, no obstant en aquest aspecte l’opinió es va dividir i tot i que Khadra no pren partit de manera directa dona una certa raó a la causa Palestina o si més no intenta que el lector senti simpatia per aquesta causa.

La novel·la comença amb un atemptat comés per Sihem, palestina, que s’immola i en el qual moren israelians, i acaba amb un altre atemptat, comés per Israel i en el qual moren palestins entre ells Amine. Entre aquests dos moments el protagonista busca respostes i intenta retrobar el seu passat però no descobreix totes les solucions ni pot recuperar del tot les seves arrels. La ira d’Orient i l’arrogància d’Occident només són capaces de generar dolor i mort. La conclusió és que no hi ha solució o pot ser la clau és deixar de banda la violència, la prepotència, els retrets i provar de trobar una realitat comuna que permeti avançar, conèixer l’altra i entendre’l.

 

Fernando Aramburu. Patria (maig 2018)

Patria és la darrera lectura d’aquest curs del club de lectura que ha tingut com a fil conductor el patriotisme, els nacionalismes i el sentit de pertinença a una comunitat.

La novel·la d’Aramburu, publicada el 2016, és un fenomen literari i social i s’ha mantingut pràcticament des de la seva aparició a les llistes dels llibres més venuts al nostre país. Se n’han venut més de 700.000 exemplars, ha guanyat el "Premio de la Crítica" (2016) i el "Premio Francisco Umbral", "Nacional de Narrativa" i "DulceChacón" (2017) i la productora HBO està preparant la seva adaptació a la televisió.

El tema de la novel·la és el conflicte armat, el terrorisme d’ETA que va sacsejar el País Basc i tot l’estat espanyol durant més de quatre dècades. Un tema dolorós i encara molt present a la societat espanyola i del qual la majoria de lectors en té una idea personal. La lectura de Patria permet a aquest lector completar, ajustar i replantejar aquesta idea a mesura que llegeix el llibre, pot ser per aquest motiu el llibre ha arribat a tanta gent i tan diversa.

La novel·la arrenca el 2011, el dia de l’alto el foc d’ETA, i explica la història de dues famílies d’un poble basc a tocar Sant Sebastià, els seus membres, protagonistes i narradors, viuen i pateixen el conflicte de diferents maneres, o bé són víctimes o bé botxins però mai, ni que ho vulguin, queden al marge. Aquestes famílies i aquest poble representen la societat basca i serveixen a l’autor per plantejar la complexitat d’una situació des d’un cas particular. Patria ens parla de com les idees transformen les persones i la societat, de com la seva defensa porta la mort i la presó i de com la lluita armada multiplica les víctimes per ambdós bàndols. Amb la història de Bittori i Miren i de tot el seu entorn l’autor es pregunta pel preu pagat per defensar unes idees i pel cost individual, familiar i social.

Ens trobarem per comentar-lo dimarts 29 de maig a les 20.30 h a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Fernando Aramburu a la wikipedia

Entrevista a XL Semanal

Encuentros con... (vídeo)

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal