Club de lectura

El club de lectura del mes de febrer es dedicarà per primera vegada a la poesia. Fins ara hem llegit novel·la i teatre però no havíem gosat introduir-nos en el gènere de la poesia.

El triat ha estat un poeta contemporani en llengua catalana: Vicent Andrés Estellés. Es tracta d'un autor reconegut, d'obra prolífica (més de quaranta llibres editats) i guanyador de nombrosos premis. Es considera el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Vint-i-cinc poemes és un recull de les obres més representatives d'Estellés. L'autor ens parla sempre de temes universals, l'amor, la mort, la vida diària, ... des de la quotidianitat i amb un llenguatge ben popular que sap arribar a tots els lectors.

Guia de lectura   per saber-ne + Vicent Andrés Estellés a la viquipèdia Vicent Andrés Estellés a escriptors.cat Vicent Andrés Estellés a LletrA

La sessió del mes de desembre del club de lectura es va dedicar a l’obra de teatre E.R. de Benet i Jornet. Després d’una breu introducció a l’obra i als motius pels quals es va triar aquesta peça es va passar a la projecció de la pel·lícula de Ventura Pons Actrius, basada en E.R. Després del passi va tenir lloc la tertúlia. En aquest cas sobre el text però també sobre la pel·lícula, fidelíssima a la peça teatral.

L’obra és un text sobre el teatre, símbol absolut de la imatge i de les aparences, el teatre no és real, les actrius no viuen, actuen, i la seva vida (sobretot la de March i Roca, però també Caminal que presta la veu però no la persona) es basa en l’aparença, en allò que es pensa d’elles i no en allò que són en realitat. El símbol de tot plegat és el teatret de joguina que va apareixent al llarg de tota l’obra.
També és un text sobre els punts de vista, sobre les versions de la història, sobre “interpretacions”: es versiona Ifigènia, però també es versiona el record d’una persona (Empar Ribera), els records d’una època (les classes a l’Institut del Teatre, la relació entre les protagonistes i la mestra, tot allò que representa la joventut de les actrius) i els records d’una tragèdia (la mort d’una companya). En definitiva un text sobre la realitat-veritat i la mentida-ficció. Veiem que la ratlla entre aquests dos mons és molt subtil, molt poc clara i l’espectador/lector no en pot treure cap conseqüència, quan tanquem el llibre no sabem la “veritat” dels fets. D’altra banda, la mort de l’amiga en plena joventut marcarà el pas de l’edat adulta, unirà Glòria, Assumpta i Maria la resta de les seves vides i és el detonant del seu creixement com a persones. Aquests trets estableixen paral·lelismes amb la novel·la Tokio blues, comentada recentment.

E.R. toca, com és força habitual al teatre de Benet i Jornet, alguns temes tabús: l’homosexualitat i l’incest velat serien els més evidents però també l’adulteri, l’enveja, la vellesa, la mort i la soledat. En alguns moments E.R. sembla una apologia de la solitud: Maria mor sola, Glòria i Assumpta estan soles. Totes elles han triomfat en els seus respectius camps però han fracassat en l’àmbit personal, com Empar Ribera.

Els paral·lelismes entre Empar Ribera, personatge en absència a l’igual que Anna, i March són força evidents i es presenta com a continuadora de la seva mestra: va ser ella qui finalment fou Ifigènia, qui ha corregut els teatres de mig món, inclús qui ha tingut experiències homosexuals, però Glòria March, per orgull, no es vol reconèixer com a continuadora del mite i es reivindica com a personatge nou i únic. Assumpta Roca també presenta paral·lelismes amb la figura de la seva mestra, sobretot pel que fa a la relació, estretíssima, amb el seu germà, però alhora és la més dura a l’hora de descriure-la, la més cruel quan la menysprea. Pel que fa a la tercera actriu, Maria Caminal, és potser d’entrada la més allunyada de la Ribera però també és la que es queda amb el teatret que és l’objecte que simbolitza la seva herència i és també qui manipula els altres personatges (també amb la seva feina de dobladora ja que parla per boca dels altres), tal com feia Empar Ribera.

Trobem doncs dues actrius a l’ús, March i Roca, que barregen de tal forma realitat i ficció que ni elles mateixes poden destriar-les (ho veiem clarament a l’escena final de la pel·lícula tot baixant les escales del teatre i recitant a duo), i una actriu de la vida, Caminal, una professional, com ella mateixa es defineix. A la peça teatral actua com a arbitre (és qui explica la tercera versió a la jove actriu, quan ja no cal perquè el paper està donat), mediadora interessada (punxa les dues amigues perquè actuïn juntes), i element cohesionador (és a casa seva on se celebra el sopar de retrobament). És també la més cínica de les tres, de manera dissimulada i amb guants de seda es capaç de dir les coses més gruixudes de la professió i de les persones.

L’amistat entre les tres actrius és interessada per dos motius: és una manera de repartir-se la culpa per la mort de la quarta companya, Anna. Veiem que el que realment les uneix no és el passat comú, ni el mestratge de la Ribera, sino la culpabilitat que senten (justificada o no) per la mort de la seva, en aquell moment sí, amiga. I en segon lloc és el que permet a cada una d’elles envejar i ser envejada, es tracta d’un joc de forces en el qual l’enveja que sent cadascuna d’elles es tradueix en satisfacció en sentir-se envejada.

El quart personatge del drama és la jove aspirant, la propietària del teatre, per tant l’hereva de la Ribera, l”alter ego” d’Anna que va aconseguir el teatret i va morir jove, tan jove com l’estudiant. El seu paper a la història és descobrir qui era la Ribera, i a partir d’aquí conèixer l’essència del teatre, que és com dir l’essència de la vida. És l’excusa per que les actrius parlin, és el futur mentre que les altres comencen a ser passat, sobretot Caminal que acabarà morint.
La noia vol creure que el teatre representa la vida però al final de l’obra descobreix, amb la noblesa que dona la joventut, que la vida és teatre. La destrucció final del teatret pot donar un missatge d’esperança, les noves generacions fan foc nou i assagen nous valors allunyats de l’antiga escola, però també es pot interpretar com una renúncia, no aconsegueix el paper, no serà Empar Ribera, pot ser no actuarà més, no oblidem que el teatret no té figures.

Els jugadors de whist és la novel·la triada per començar l'any 2012 al club de lectura. Aquesta obra va consagrar el figuerenc Vicenç Pagès Jordà com un autor de primer ordre dins la literatura catalana actual.

Els jugadors de Whist, publicada l'any 2009, explica la historia d’un home adult de Figueres que repassa els darrers trenta anys de la seva vida durant el casament de la seva filla. La novel·la combina les referències constants a la cultura pop dels anys seixanta i primers setanta i alhora descriu perfectament la societat actual que es mou al voltant d'internet.

Ens trobarem per comentar el llibre el 31 de gener a les 20:30 h.

Guia de lectura                                                                                                                                    Per saber-ne +  Pagès Jordà a la Viquipèdia   Pàgina oficial de Pagès Jordà

Per primera vegada en la història del club aquest mes de desembre llegirem una obra de teatre. Es tracta d’ E.R. de Josep M. Benet i Jornet, un dels dramaturgs més reconeguts i populars del panorama literari català. Des de l’any 1963, quan es va donar a conèixer amb Una vella i coneguda olor, Benet i Jornet ha escrit un gran número de peces teatrals que han estat representades amb gran èxit tan per companyies professionals com amateurs. És un dels autors més coneguts pel gran públic degut a la seva faceta de guionista de sèries de televisió de gran èxit.
E.R. va estrenar-se l’any 1994 a Barcelona i va guanyar el "Premio Nacional de Literatura Dramàtica" el 1995. Presenta el procés de recerca biogràfica d'una diva del teatre (Empar Ribera, E.R. d'aquí el títol) que fa una aspirant a actriu a partir d'altres actrius que la van conèixer, Empar Ribera. És una obra sobre el món del teatre, totes les seves protagonistes són actrius o aspiren a ser-ho, sobre l’amor i l’odi al teatre, és teatre que parla de teatre.
Ens trobarem el proper dimarts 20 de desembre a les 20:30 h., en aquesta ocasió abans de la tertúlia veurem la pel·lícula de Ventura Pons “Actrius” basada en aquesta peça teatral de Benet i Jornet.

Guia de lectura   per saber-ne +                                      Benet i Jornet a "Lletra" Benet i Jornet a "escriptors.cat"

El club de lectura del mes de novembre va celebrar-se el passat dimarts 29. El llibre triat va ser la novel·la curta d’Irène Némirovsky El ball. La sessió es va iniciar amb un resum en vídeo de l’adaptació teatral de la novel·la que va programar-se al TNC la temporada 2009-2010.

A partir d’aquesta introducció multimèdia Ester Sirvent, coordinadora del club, va introduir els elements autobiogràfics de l’autora, molt presents en aquest relat: en primer lloc la protagonista és una nena rica filla d’un borsista jueu, Némirovsky era filla d’un ric banquer jueu. Aquesta nena, com ella, és educada per una institutriu estrangera (la d'Antoinette és anglesa mentre la de Némirovsky  va ser francesa) i, en tercer lloc, la relació entre mare i filla (Antoinette – Sra. Kampf, Irène – Sra. Nemirovsky) és molt conflictiva, problemàtica i exempta d’amor. D’altra banda l’autora va tenir sempre una relació ambivalent amb el món jueu (va arribar a batejar-se i casar-se per l’església), El ball, d’alguna manera també traspua aquesta ambivalència ja que les referències als jueus es fan sempre amb menyspreu.

El nucli de la novel·la és, indubtablement, el conflicte entre mare i filla present des de la primera línia, en ell orbita tot el relat i alhora alimenta i explica les reaccions d’Antoinette, d’altra banda aquest conflicte permetrà l’autora incorporar dos aspectes que també resulten importants a la novel·la: en primer lloc la sàtira social, absolutament descarnada i que no es concentra només en els nous rics (la família Kampf) si no que va més enllà i engloba tota l’alta societat i la noblesa a través dels comentaris dels Srs. Kampf. Instal·lats en un món d’aparences on el que importa són els luxes materials i la posició social tots els protagonistes tenen un conflicte amb el que són i el que volen ser, amb el que diuen i el que fan, així tot es sacrifica per la posició i el reconeixement i s’oblida la franquesa, els sentiments i la veritat. Aquest és l’entorn on s’educa Antoinette, l’adolescent protagonista que ha de construir la seva identitat amb aquests materials tan defectuosos. I aquesta construcció de la identitat és el segon aspecte important del relat. La mare també es troba a la mateixa tessitura perquè ha ascendit socialment i tot allò que era i tenia ja no li serveix, de tal manera que ha de reconstruir-se amb els “valors” d’una nova classe social, això li provoca una angoixa constant i un sentiment d’inferioritat que traspassa a la seva filla. L'actitud de la mare, que enveja la joventut d'Antoinette perquè li fa evident la seva maduresa, castra la feminitat de la filla. I encara que en el fons totes dues volen el mateix no ho voldran pels mateixos motius: Antoinette somia un príncep blau que li descobreixi un amor de novel·la (no oblidem que és una adolescent), mentre que Rosine, la mare, busca un amant com un trofeu perquè la distregui i la iguali a les dames de l’alta societat.

La difícil relació entre mare i filla, generada en part per aquesta necessitat d’aparentar i també per aquesta cerca de la identitat de les dues protagonistes es veu reforçada per la resta dels personatges d’ El ball. El pare és un motor d’acció que té com a funció principal aconseguir diners, es manté allunyat del duo mare-filla i no veu el que succeeix al seu voltant massa preocupat per encaixar en un món que no és el seu, amb l’agreujant que és jueu. La institutriu anglesa és, segurament, el personatge més dolç i innocent, és la única que està enamorada, i és el model d’Antoinette, la nena vol assemblar-se a la institutriu més que no pas a la seva mare. És el contrapunt de la filla, una mare a l’ombra que li ofereix més escalfor que no pas la pròpia mare fins el punt que actua com a detonant de l’acció en el moment que Antoinette descobreix que té una parella mentre que ella no anirà al ball. Per últim la professora de piano és el  mirall i alhora el complement de Rosine, la mare, una dona fracassada i amargada que no ha prosperat socialment (ni tan sols s’ha casat) i que desperta els fantasmes de la Sra. Kampf alhora que li és necessària per retreure-li de manera cruel el seu èxit econòmic i, se suposa, social.

En aquest escenari el gest d’Antoinette és fins a cert punt comprensible ja que és la conseqüència del tracte que rep per part de la seva mare, paradoxalment aquest rampell infantil de llençar les cartes, aquest acte de rebel·lia primer contra l’institutriu però després, i sobretot, contra la mare, serà el punt d’inflexió per deixar enrere la infantesa i entrar a l’edat adulta amb tot el que això comporta. Les possibilitats que Antoinette repeteixi el model que ha vist en la seva mare són altes, i a l’última escena ens queden pocs dubtes que això pot ser així: la hipocresia i falsedat amb que la filla consola la mare i l’absència total de remordiments aclareixen al lector que Antoinette és un petit monstre fruit d’una educació refinada en la forma però amb uns valors molt allunyats de l’amor, la compassió i el respecte per les persones. No obstant, la joventut d’Antoinette i el desig d’amor ens poden fer creure que pot haver una esperança de salvació per a ella. Si arriba a assolir l’amor que tan desitja podria produir-se una transformació en el seu ésser i endolcir els models tan agres en que ha crescut. Els seus pares, que s’humilien mútuament, ja no hi seran a temps, ni tampoc Mme. Isabelle, però l’amor encara pot salvar la filla.

Les esperances d’Antoinette vénen del seu interior i ha de ser l’amor la força que l’empenyi, aquest personatge tindria per tant el benefici del dubte, és una estrella ascendent: creixerà, embellirà, es refinarà,... mentre que les esperances de la seva mare depenen de factors externs, la posició social lligada als diners, és un personatge doncs irrecuperable que es converteix d’odiós a llastimós i patètic, és una estrella que cau: envellirà sense educació i no es recuperarà mai del fracàs social. En comptes d’estimar la seva família els ha utilitzat: el marit perquè li doni diners i la filla com un objecte que té institutriu anglesa i toca el piano per convencions socials, ara ha d’entomar amb les conseqüències.

Per acabar el comentari aquí van alguns dels adjectius amb que els tertulians han definit la novel·la: impactant, crua, cruel, bastant actual, freda, universal, realista o concentrada. I la moralina final encara que tòpica completament certa en aquest cas: els diners no fan la felicitat (i hi hauríem d’afegir que tampoc no fan el reconeixement social)

El llibre triat el mes de novembre per comentar al club és El ball de l'escriptora ucraïnesa Irène Némirovsky. L'autora va viure bona part de la seva vida a França i va escriure les seves obres en francès fins el punt de ser una autora molt reconeguda per la societat culta de l'època. Va morir l'any 1942 al camp de concentració d'Auswicht a l'edat de 39 anys. Una bona part de la seva obra va ser publicada pòstumament.

El ball és un dels primers escrits de Némirovsky, es va publicar l'any 1930. A la novel·la es dibuixa de manera justa alhora que esbiaixada una història cruel i sensible sobre l’arribisme i la societat mundana, es tracta d'una crítica absolutament demolidora al món de les aparences. Les difícils relacions de l'autora amb la seva mare, una dama rica de la millor societat francesa esposa d'un influent home de negocis, es converteixen en l'eix central d'aquest relat ple de trets autobiogràfics.

La trobada serà dimarts 29 de novembre a les 20:30 h.

Guia de lectura + informació Némirovsky a la viquipèdia Web oficial d'Irène Némirovsky

La primera tertúlia del club de lectura de la temporada va tenir lloc dimarts 25 d’octubre a les 20:30 h. La novel·la triada per l’ocasió va ser Tòquio blues. La xerrada va iniciar-se amb la presentació de la nova coordinadora-moderadora, Ester Sirvent, per una banda i dels tertulians per l’altra. A partir d’aquí ja estàvem en condicions de comentar Murakami.

El tret de sortida el va donar l’àudio de la cançó dels “Beatles” que dóna el subtítol de la novella i que té un paper important en el seu desenvolupament. Es tracta de “Norwegian wood” (que podríem traduir com “fusta noruega”), aquesta cançó arrenca la novel·la ja que és el seu record el que porta al protagonista a rememorar la seva joventut, la seva interpretació per part de Reiko amb la seva guitarra al sanatori és un dels moments cabdals de la història (i l’episodi és alhora un calc de la lletra de la cançó) i, per últim, Reiko la torna a tocar al final del llibre quan, juntament amb Toru, celebren un improvisat i sentit funeral per Naoko. Per tant, aquesta cançó, a l’igual que la resta de referències a la música, el cinema i les lectures, actuen com a fil conductor al llarg de la novel·la.

És curiós que, tot i que l’autor és japonès, i per tant oriental, les referències culturals siguin eminentment occidentals, sobretot anglosaxones (“Norwegian wood” n’és un clar exemple). Això pot ser podria explicar que l’obra de Murakami hagi estat més llegida i valorada a Occident que al seu propi país. Els japonesos el consideren, diríem, poc japonès. Tot i que aquí trobem opinions contrastades, hi ha qui pensa que és una novel·la que podria succeir a qualsevol lloc del “nostre” món, però hi ha qui opina que no és un Japó de postal i està lluny del tòpic (no hi ha geishes, ni el Fuji cobert de neu) però la novel·la traspua aspectes de les societats orientals en general i de la japonesa en particular: la lentitud, que apareix sobretot en les descripcions dels paisatges, l’esperit de sacrifici, quan les famílies envien els fills a fer estudis superiors, la contenció en els sentiments, que en molts casos té fatals conseqüències, l’individualisme, l’autoexigència imposada i les exigències socials.

Sobre aquest tema cal afegir la dualitat entre ser i semblar molt present al llarg de la novel·la, la majoria dels personatges porten màscara: el que són realment i el que aparenten, és a dir el que han de representar de cara a la societat, té poc a veure. Tot i que això és més evident en els personatges de classe alta, la dicotomia entre rics i pobres és constant a la novel·la. Els personatges nus només els podem veure al sanatori, un lloc artificial on la realitat és un altre i la societat queda fora.  Així doncs és possible que aquesta descripció de la societat japonesa, a la qual cal sumar la relació amb l’alcohol i el sexe que tenen els personatges, no acabi d’agradar al Japó perquè els toca molt de prop.

Les descripcions que apareixen al llarg del llibre poden resultar llargues per alguns tertulians, d’altres pensen que això dona caràcter a la novel·la. El que és clar és que ajuden a entrar a la història, a crear un clima i a alentir el ritme. Col·laboren amb l’objectiu de Murakami d’escriure una novel·la de portes endins amb uns personatges que s’enfronten a tres temes universals: el creixement com a persones, els amors difícils que esdevenen impossibles i la soledat humana.

El creixement el podem veure clarament en la trajectòria del protagonista, Toru Watanabe, que ha de madurar bruscament segurament sense buscar-ho: primer amb el suïcidi del seu amic d’adolescència i parella de Naoko, després en l’estada a la residència i el seu desembarcament en el món estudiantil, i per acabar amb el suïcidi de Naoko. Cada etapa suposa una fugida endavant i s’il·lustra amb un canvi d’escenari. Aquestes circumstàncies fan que trobem un personatge madur per la seva edat, però també a una persona desconcertada, solitària i perduda que va seguint el corrent sense oposar cap mena de resistència.

El suïcidi és present al llarg de tota la novel·la, així com també les malalties mentals i el sexe. Al llarg del llibre tenim coneixement de quatre persones que es lleven la vida i dos dels personatges principals de la novel·la, Naoko i Reiko, pateixen malalties mentals. A Occident els malalts mentals són un tema pràcticament tabú, pot ser més que al Japó, mentre que el tractament que fa Murakami del sexe segurament esdevindria un tabú més pels japonesos que no pas pels occidentals.

Els amors i les amistats impossibles són l’esquelet de Tòquio blues, cap relació té un final feliç, les parelles i les amistats es trenquen per malalties o per morts, el sexe és sense amor i on hi ha amor ja no hi ha sexe. Les parelles es transformen en trios que alhora generen altres trios, el protagonista sempre està al mig d’altres parelles sense voler-ho i alhora genera també trios al seu voltant. D’alguna manera la resta de personatges usen Toru per enganxar-se al món i a la vida excepte en el cas de Midori on els papers es canvien i llavors és Toru qui demana, en la última trucada abans del final de llibre, que Midori li faci d’anclatge a la vida. El protagonista ha d’ajudar els altres a sortir del pou però d’alguna manera ell també hi és i per tant tot i que ho intenta no sempre ho pot aconseguir.

Toru és, com ja hem dit, un protagonista solitari i perdut. Dues característiques que són la tònica general de Tòquio blues, els personatges només se senten segurs al sanatori, en un entorn artificial, però cal triar entre la possibilitat de romandre allà sense llibertat o arriscar-se i sortir a la vida lliure amb tot el patiment que això suposa.  El final de la novel·la exemplifica aquest estat de desorientació permanent que té el protagonista i deixa el lector també força perdut ja que Murakami no vol deixar clar si Toru acaba amb Midori com és la seva intenció o la noia, cansada de la seva falta d’interès, no accepta la seva proposició d’estar junts.

El regust doncs que deixa el llibre és el d’unes vides desesperançades i tristes, d’uns personatges grisos i desemparats que s’arrosseguen pel món i són com rams de flors seques en un lloc i un temps qualssevol.


 

Encetem la temporada 2011-12 del club de lectura amb la novel·la Tòquio blues, de l'escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Aquesta novel·la està considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa i ha tingut un èxit aclaparador arreu del món.

Tòquio Blues, com la majoria de les seves novel·les, ens parla de la pèrdua de l'amor i dels intents, moltes vegades frustrats, per recuperar-lo. Narra l’educació sentimental d’un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta que s’enamora perdudament d’una noia impenetrable. Tòquio blues és una història tendra, escrita amb to melodramàtic i sensual i amb un ritme molt àgil, que ens narra de manera equilibrada i amb una mescla de malenconia i humor les angoixes adolescents i el trànsit a l’edat adulta.

Haruki Murakami va començar a escriure el 1979 i fins el dia d'avui ha publicat una tretzena de novel·les i nombrosos relats curts. La seva obra ha traspassat les fronteres del Japó i ha estat traduïda a diversos idiomes. Murakami ha esdevingut un autor de prestigi mundial i ha estat guardonat amb diversos premis, com el Premi World Fantasy el 2006, el Premi Jerusalem l’any 2009 o el Premi Internacional Catalunya 2011.

La trobada serà dimarts 25 d'octubre a les 20:30 h.

Pedra de tartera va representar el descobriment literari de Maria Barbal, fa prop més d’un quart de segle. La novel·la va aconseguir el Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil (tot i que no és una novel·la juvenil), el Premi Joan Crexells i el Premi Literatura Catalana de la Generalitat de creació per a públic jove.

Com sempre la trobada del club va començar amb la contextualització de l’autora i de l'obra per part d’Alfons Brosel, a través de la seva biografia va situar Maria Barbal al Pirineu, escenari de moltes de les seves obres, i un cop coneguda l’autora va poder desgranar l’argument i els personatges de la novel·la. Tot plegat una bona introducció per què els lectors comencessin a dir-hi la seva.
 

Pedra de tartera va agradar moltíssim a tothom i va provocar un entusiasme unànime entre tots els membres del club. A partir d’aquí es va començar a analitzar els motius de l’èxit de la novel·la: en primer lloc l’estil, que és molt simple, molt net, però d’una senzillesa enganyosa ja que és alhora molt profund i amb l’ús de frases que són com sentències i que tenen la virtut de resumir i de concloure un estat d’ànim, un pensament o una acció. El llenguatge però és ric i poètic amb molts mots pirinencs, que venen de la terra, amb frases pallareses, molt localista però que no dificulta la lectura, ans al contrari per què ens permet posar-nos molt més a la pell dels personatges i del paisatge humà i geogràfic que Barbal ens descriu. El llenguatge és per tant una eina poderosíssima en la novel·la. També ho és el ritme, alhora ràpid, i això ho aconsegueix en salts temporals molt potents entre capítols, però també lent quan convé, per descriure moments puntuals però definitius en la vida de la Conxa, com ara el ball de festa major. La novel·la té per tant la durada justa, és curta però suficient ja que el capteniment de l’estil s’ajusta perfectament a la llargada del text, no hi ha una paraula de més, i tampoc una de menys.

D’altra banda aquest capteniment s’estén als seus personatges, sobretot a la protagonista, la Conxa. És un personatge adaptable, conformat que mai no es rebel·la per què sempre hi ha alguna cosa que li priva (la família, la por, la societat, la pobresa, l’agraïment, …). Només la veiem lluitar una vegada, per l’amor del Jaume, però és una lluita domèstica, de portes endintre. De fet la història de Conxa és la història de la majoria de dones del Pirineu, i d’arreu, que viuen pel treball, per la subsistència pròpia i dels seus i aquí s’acaba el seu món (“la meva mare era una dona que només coneixia dues coses: feina i estalvi”).

La novel·la està escrita en primera persona, en Conxa tenim els ulls de la història i el seu punt de vista és el que ens transmet Barbal, això ens la fa propera i ens la fa real. I així la seva vida feixuga i condicionada pels altres se’ns presenta com unes “pàgines viscudes”. Qui més qui menys coneix una Conxa, pallaresa, cerdana o barcelonina. Dones que a la seva manera podien ser felices, amb una felicitat menuda, molt d’estar per casa, de petites coses (anant a buscar carreroles, ballant per la festa major), però que també patien, i molt. Però aquest dolor i aquesta tristor també havia de ser continguda, interior i privada. El monòleg de Conxa quan se sap vídua és possiblement el millor exemple.

Barbal descriu a la perfecció els escenaris rurals i el que comporten, no oblidem el seu origen pirinenc. I alguns d’aquests escenaris no han canviat gaire em els darrers cinquanta anys. Els personatges femenins, com ara la Conxa, la tia o la Delina són la conseqüència de la misèria, de l’economia de subsistència, de la grisor i de la monotonia, de la duresa en definitiva d’una realitat i d’un model social molt determinat. L’autora, amb un feminisme velat, intenta fer-nos entendre la vida i el sacrifici mai reconegut de la dona rural (“primer les coses i després les persones”): les dones són les que tiben del carro, com gairebé sempre, les que sempre pateixen, les que sempre treballen, les que sempre lluiten. Es veu clar entre l’oncle i la tia i també entre el Mateu i les seves germanes.

El trencament que es produeix en les vides dels personatges en el moment de la guerra civil és traumàtic però no el suficient com per trencar la inèrcia de les seves vides. Continuaran fent el mateix que abans però sense el Jaume. Amb un cert rebuig social en forma d'humiliació de les víctimes, els vencedors volen fer sentir dolents i culpables tots aquells que han perdut algú a causa d'unes idees diferents. Aquest fenomen ja l'havíem vist primer a Les veus del Pamano i després a Pa negre.

Cap al final, l’allunyament d’aquest entorn, dur però propi i conegut, i aquí Barbal ens presenta el fenomen de l’èxode rural dels anys seixanta, serà acceptat per la protagonista com un fet necessari que no val la pena qüestionar. Des de la mort del Jaume ha perdut l’esma i les ganes de viure, i Mateu, el seu fill tampoc no és feliç amb la vida que té. La sensació d’arrossegament és aquí ben evident.

Conxa és una pedra en una tartera, és algú a qui la vida porta per què ella no pot portar la seva vida. A la Conxa l’arrosseguen: primer els seus pares, després el Jaume, després el fill,… La imatge del títol és perfecta per què el títol és el resum de la novel·la. Per què qui no s’ha sentit alguna vegada com la Conxa, com una pedra que baixa tartera avall sense voler-ho, empesa per d’altra gent, per les circumstàncies, per la història, que no sap quan pararà ni com però que quan s’atura tornarà a baixar fins que arribi al peu de la tartera, que és el final de la vida. El de Conxa serà a Barcelona, ben lluny del Pallars.
 

El darrer club de lectura del curs està dedicat a Mercè Rodoreda, per a molts la millor novel·lista catalana contemporània. La novel·la triada és Jardí vora el mar, editada l’any 1967, entre La plaça del diamant (1962) i Mirall trencat (1974), les dues novel·les més reconegudes de Rodoreda.
L’obra ens descriu, des dels ulls d’un jardiner, els sis estius que passen un grup de persones de l’alta burgesia en una torre davant del mar. Les seves relacions, els seus conflictes i els seus sentiments tindran com a teló de fons el mar, la casa i, sobretot, el jardí.
La veu narradora serà en aquest cas la d’un home, el jardiner de la torre, fet poc habitual en Rodoreda. Mentre que la importància de les flors, molt comunes en tota la producció de l’autora, i els elements simbòlics són dos aspectes essencials d’aquesta novel·la.
Per acostar-nos a la figura de Rodoreda la trobada del club tindrà com a convidada especial Roser Porta. Aquesta periodista, filòloga i crítica literària és especialista en l’obra de Rodoreda i ha publicat diversos treballs sobre les seves novel·les, entre els quals el postfaci de la darrera edició de Jardí vora el mar.
La reunió serà dijous 30 de juny a les 20:30 h.