« Tornar a la web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Thomas Bernhard. El malaguanyat (maig 2017)

El malaguanyat, de Thomas Bernhard és la darrera novel·la que llegirem aquesta temporada. Seguim doncs en la línia de les novel·les d'artista i/o sobre l'art que és el tema triat per aquest curs amb aquesta història publicada l'any 1983.

El malaguanyat és la història de tres joves pianistes, un dels quals el propi narrador. Quan dos d'ells senten tocar a Gould, el tercer d'ells, les "Variacions Golberg" decideixen deixar de tocar el piano perquè mai podran acostar-se a la seva genialitat. A partir d'aquí Bernhard construeix un monòleg asfixiant al voltant de les virtuts del talent i de les seves pitjors conseqüències, amb una prosa fosca, obsessiva i circular l'autor ens parlarà de la insatisfacció, l'autodestrucció la infelicitat, del suïcidi, del fàstic de viure, de l'art, de la creació i dels artistes.

Thomas Bernhard (1931-1989) es considera l'escriptor austríac més important de la segona meitat del segle XX

Ens trobarem per comentar el llibre el 30 de maig a les 20.30 h. a la Biblioteca

 

Guia de lectura

per saber-ne +

Thomas Bernhard a la viquipèdia

Biografia de Thomas Bernhard

Visita a la casa de Thomas Bernhard

 

Thomas Mann. Doktor Faustus

DoktorFaustus: la vida del compositor alemany Adrian Leverkühn contada per un amic fou publicada l’any 1947, al final de la vida del seu autor, que va morir el 1955. Va ser la seva darrera gran obra, després només va escriure Confesiones del estafador Felix Krull que no va concloure i es va publicar pòstuma i inacabada.

És una novel·la llarga, més de 700 pàgines, complexa i de difícil lectura. En ella sembla que Mann vulgui incloure tot allò que l’ha preocupat al llarg de la vida: el bé, el mal, el concepte d’art, la creació, el talent, la condició humana, ... De tal manera que els diàlegs i debats entre els personatges delaten aquests interessos i a vegades poden semblar prescindibles en el conjunt de la novel·la i en el desenvolupament de l’acció i la vida del personatge principal, el compositor Adrian Leverkühn.

Cartell i fotograma de la pel·lícula "Doktor Faust", basada en la novel·la de Thomas Mann. Dirigida per Franz Seitz i estrenada el 1982

El moment vital de Thomas Mann, exiliat als Estats Units després de no donar suport al règim nacionalsocialista de Hitler i preocupat des de la distància per la deriva terrible que prenia Alemanya, es fa molt present al llarg de la novel·la. Molts dels capítols comencen amb una mena de comunicat de guerra cada cop més desesperat que serveix l’autor per lamentar-se i culpabilitzar el seu país. El nacionalisme és present al llarg de tot el llibre en forma de comentaris del propi narrador, "alter ego" del propi Mann, i debats sobre l’ànima i els valors alemanys i la seva exclusivitat en tant que poble dotat per la música i la filosofia. Amb l’arribada de Hitler al poder, la guerra i la greu derrota posterior l’essència alemanya pura, justa i bona desapareix i amb ella tota una idea de cultura i civilització. L’autor és testimoni des de lluny del desastre, sap que s’ha arribat al punt de no retorn i des de la impotència i la desesperació interpel·la el lector.

Podem llegir Doktor Faustus com una al·legoria de la situació política i social d’Alemanya i establir un paral·lelisme amb la biografia de Leverkühn. Així la infantesa, joventut i període de formació del protagonista coincidiria amb els temps d’una Alemanya forta i treballadora, de valors sòlids i conservadors. Més endavant el compositor ven la seva ànima a canvi de coneixement i èxit i finalment aconsegueix la glòria (entre els iniciats i experts no pas entre el gran públic), aquesta situació pot comparar-se a l’ascens del nacionalsocialisme i els primers temps de la guerra, quan Alemanya, allunyant-se de la tradició i per tant venent també la seva ànima, es presenta com una nació poderosa i superior, assoleix la glòria i domina el món. Thomas Mann escrivia referint-se a aquest moment: "Com Alemanya i els alemanys han caigut en l’adoració a l’infern". Per últim, Leverkühn després de patir un col·lapse viu els darrers anys de la seva vida privat de tota capacitat intel·lectual, depenent de la seva mare i amb una paràlisi progressiva que el durà a la mort als cinquanta cinc anys. Alemanya patirà també un col·lapse, la seva completa derrota i l’aniquilació absoluta del Tercer Reich, a partir d’aquí, paralitzada i anul·lada, dependrà de les potències estrangeres per sobreviure.

Podem llegir també Doktor Faustus com una novel·la d’artista on es reflexiona sobre el procés creatiu, es parla de la lluita del creador per superar l’art del moment i obrir nous camins, del sofriment de l’artista per transcendir amb el seu art, de la insatisfacció perpètua i de la solitud i la incomprensió creadora. S’iguala, en definitiva, l’art a la vida i es sacrifica la vida, i en aquest cas també l’ànima, per excel·lir en l’art. Són temes que ja han aparegut al llarg d’altres lectures d’aquest curs, els veiem per exemple a L’obra d’art desconeguda, La quimera o a L’obra. La novetat en aquest cas és equiparar l’art al mal, ja que com que Leverkühn ha pactat el seu triomf amb el diable tot el que crearà a partir d’aleshores serà producte del mal.

La música és d’altra banda la gran protagonista de la novel·la. Mann aprofita Doktor Faustus per abocar les idees i els conceptes del moment sobre la composició i els corrents artístics i en fa un assaig dins la mateixa obra. Les fonts però no són pròpies sinó que beu de les teories dodecafonistes d'Arnold Schönberg (amb qui va tenir un greu conflicte per no reconèixer-li l'autoria dins la novel·la) i sobretot de la Filosofia de la nueva música de Theodor Adorno (del qual es copien capítols sencers), amb qui compartia amistat i exili. S’explica d’aquesta manera el nivell elevadíssim de les pàgines dedicades a la descripcions de les obres de Leverkühn i de les seves idees sobre la composició.

Theodor Adorno
Arnold Schönberg

També hi és molt present el filòsof Friedrich Nietzsche, un dels referents intel·lectuals de Mann, pel que fa a la plasmació d’algunes de les seves idees però sobretot pel que fa al paral·lelisme biogràfic que estableix amb el protagonista. En primer lloc els anys de joventut i formació i els estudis que emprèn Leverkühn coincideixen amb els del filòsof, però sobretot el seu final: el col·lapse, la dependència i la mort.

El narrador, Serenus Zeitblom, no és casual el nom de pila, que es presenta com a humanista i conservador i que representa el contrast amb la personalitat hipersensible del músic no deixa clar al lector si l’aparició i el tracte demoníac és real o fruit de la imaginació de Leverkühn, és a dir una creació de la seva ment malalta. La malaltia del compositor és descrita des de bon començament, el narrador ens explica els símptomes, les visites mèdiques, les dietes, les recaigudes, ... Si continuéssim amb l’analogia de Nietzsche podria tractar-se de sífilis (en un capítol de la novel·la Leverkühn visita un prostíbul i emmalalteix), els problemes mentals, el col·lapse i la paràlisi que el porta a la fi coincideixen amb els seus símptomes. Poc importa però si el pacte demoníac és real o una al·lucinació perquè per al músic és tan cert que ha condicionat tota la seva obra i per extensió la seva vida.

Doktor Faustus és una novel·la filosòfica, amb tot el que això suposa. A voltes és repetitiva en els temes i argumentacions i a voltes es fa francament tediosa pel lector que no està avesat a les noves teories musicals (el capítol dedicat a les conferències del professor Wendell Kretzschmar és l’exemple més evident) o a les discussions filosòfiques (recordem les pàgines dedicades a les converses entre els companys d’estudis durant l’excursió al camp). És una novel·la de vellesa on la maldat triomfa però guanya l’art alhora que es perd l’artista. Una novel·la trista, on ningú és feliç. I on el lector sap, des de la primera pàgina, que al protagonista li espera una vida i un final tràgic i que l’amistat i profunda admiració que el narrador sent per Leverkühn, mai recompensada, no servirà per evitar-li el fatal destí. Una novel·la que traspua amargor i frustració pel final d’un país, d’una època i d’una civilització i que és també el final de la vida del seu autor.

Thomas Mann escoltant música, probablement Wagner (1932)
                                                                                               

Eduard Mörike. Mozart, en el seu viatge a Praga

Mozart, en el seu viatge a Praga és una novel·la curta, o un conte llarg, que Mörike va escriure amb la intenció de fer un retrat moral de Mozart, músic pel qual sentia la més gran admiració. Formava part d’un projecte que havia de tenir una segona part, on continuaria aquest retrat de manera menys amable, no la va escriure mai.

Goethe, que va influenciar molt el nostre autor, deia que tota narració es recolzava en un únic moment que ha de servir per expressar la totalitat de la intenció de l’escriptor. Es veu ben clar en aquest cas: un fet sense massa importància en el conjunt de la vida de Mozart serveix a Mörike per intentar construir aquesta mena de "biografia moral" a partir d’anècdotes i episodis lleugers. Aquest enfocament de l’autor i el seu posterior desenvolupament beu molt de les característiques del moviment "Biedermeier" que va desenvolupar-se a l’Europa Central al llarg de la primera meitat del segle XIX. Mozart, en el seu viatge comparteix amb aquest moviment la descripció i el goig per la vida domèstica, la riquesa gaudida de portes endins, el gust per les arts i la bellesa i l’aposta per una mena de frivolitat que ho impregna tot. Els ulls del lector d’avui contemplen no obstant un llibre ensucrat, massa carregat i amb uns trets rococó que està molt lluny del gust actual. Mörike ens presenta un Mozart ple de virtuts, talment com si fos un personatge, un dels millors, de les seves òperes però que ens costa de creure, que no ens arribarà a tocar la fibra en cap moment: ni quan explica els seus records d’infantesa, ni quan la seva dona ens descobreix el seu bon cor.

Mozart i Constanze (Johan Nepomuk, 1780)

És aquest un problema constant de la novel·la, mai arriba a traspassar el lector. Segurament quan es va publicar (un altre moment, una altra sensibilitat, uns altres gustos) això no va succeir, però ara la trobem massa superficial, els seus personatges massa plans i el seu argument poc versemblant (la companyonia que es desprèn a la vetllada musical no és creïble entre gairebé desconeguts i l’extraordinari regal de la carrossa encara menys). Ens preguntem, com gairebé sempre, si la lectura en l’idioma original hagués pogut millorar el text, està clar que si però segurament tampoc hagués estat suficient.

Mozart, en el seu viatge té diferents veus narratives, això era una novetat per l’època: parla l’autor, el propi Mozart, la seva dona, els habitants del castell, fins el punt que a vegades no està clar qui és el narrador. Hi intercala versos i cançons, recordem que Mörike era més que res poeta. I hi inclou també dues històries dins la pròpia novel·la amb l’objectiu de sumar elements perquè el lector conegui millor el personatge: la recreació de l’espectacle musical que Mozart va veure a Nàpols i d’on li ve el gust per les taronges, i l’anècdota que explica Constance sobre la dependenta de la botiga a qui el músic ajuda econòmicament.

Mörike ens presenta un músic genial que viu al seu món, com tots els creadors, i que gairebé no s’ocupa de les qüestions pràctiques. Intenta esbossar un personatge dual: per una banda és lluminós, alegre i amb moltes habilitats socials però és alhora, en paraules de la seva dona, una persona malenconiosa, hipocondríaca i amb una inexplicable por a la mort. A estones veiem el músic brillant, excel·lent, prodigiós però de nou la seva dona ens descobreix el compositor distret, inconstant i una mica mandrós. El personatge ens recorda el Mozart de la pel·lícula "Amadeus" de Milos Forman i és ben probable que el director llegís la novel·la per documentar-se. Mörike sentia autèntica devoció pel músic i això traspua al text, ben subjectiu, que ens retorna un protagonista millor del que és possible que fos.

Fotograma de la pel·lícula "Amadeus", Milos Forman (1984)

El final de la història continua amb aquesta ambivalència: per una banda l’aparent felicitat de la parella quan continuen el viatge amb la seva nova carrossa i de l’altra la tristor que acompanya els habitants del castell quan els convidats marxen. El lector, d’alguna manera representat pels nobles que alhora han estat també espectadors, coneix el final definitiu de la història: la mort de Mozart quatre anys després en plena joventut i esclat creatiu. Per tant quan la parella s’acomiada sabem que és per sempre i la seva despreocupació, perquè ells no ho saben, no ho poden saber, encara ens provoca més tristesa. De tota manera Mörike com a escriptor molt influït pel romanticisme porta els sentiments a l’extrem i no aconsegueix que el lector d’avui hi empatitzi com si ho van fer els seus contemporanis que, a més, tenien més propera la mort del músic.

Força fragments de Mozart, en el seu viatge es dediquen a donar compte de la composició de "Don Giovanni". Mörike segur que era de l’opinió que podríem conèixer millor el músic si aprofundíem en la seva obra. Cal afegir en aquest cas que aquesta òpera era molt representativa per l’autor: la va escoltar quan era molt jove, en va quedar meravellat i al cap de pocs dies va morir el seu germà. D’aquesta manera va lligar sempre la bellesa de l’òpera amb la mort que és alhora molt present a "Don Giovanni" i que també, com a Mozart, obsessionava l’autor.

I un darrer element de la novel·la és l’intent de Mörike per acostar-nos al procés creatiu de la composició de "Don Giovanni". Tant Mozart com Constance expliquen als seus amfitrions detalls sobre fragments, àries i personatges de l’òpera alhora que el músic, tocat per la inspiració, aprofita la curta estada al castell per continuar amb la composició que haurà d’acabar a Praga. Veiem un artista amb rampells genials d’inspiració però també amb moments de crisi, com qualsevol creador, com de ben segur el propi Mörike al llarg de la seva carrera.

Escena de "Don Giovanni"

Mozart, en el seu viatge a Praga ens mostra el músic i el seu “Don Giovanni”, la seva dona, el castell i els seus habitants però no som capaços de compartir la història ni d’acostar-nos als personatges. Mörike ens deixa amb la contemplació d’una miniatura que, tot i ser bonica, no ens commou.

Thomas Mann. El Doctor Faustus : la vida del compositor alemany Adrian Leverkühn (abril 2017)

Thomas Mann (1875-1955) fou una de les figures més importants de la literatura del s.XX. La seva obra La muntanya màgica és una de les novel·les més excepcionals del seu temps i ha esdevingut un clàssic. Va guanyar el premi Nobel l’any 1929 i al llarg de tota la seva vida va defensar els valors democràtics fins el punt de perdre la seva nacionalitat alemanya l’any 1936.

El Doctor Faustus : la vida del compositor alemany Adrian Leverkühn contada per un amic (1947) retrata la vida de Leverkühn, personatge fictici que encarna un músic de genial talent que ven la seva ànima al dimoni, Faust, per excel·lir encara més en el seu art, malgrat això, o pot ser degut a això, la seva culminació artística, i alhora vital, el portarà a un desenllaç fatal. El personatge principal presenta trets del filòsof Nietzsche i dels músics Wolf i Schönberg.

Mann recupera en aquesta novel·la el mite de Faust, personatge de la mitologia alemanya que ja va aparèixer a l’obra del mateix títol escrita per Goethe, autor del qual Mann n’estava influït i era gran admirador.

Ens trobarem per comentar el llibre el 27 d’abril, darrer dijous del mes d’abril, a la Biblioteca a les 20.30 h.

 

Guia de lectura

per saber-ne +

Thomas Mann a la wikipedia

Thomas Mann Nobel Prize (en anglès)

Lectura dramatitzada de Doktor Faustus per Josep M. Pou (2014)

 

 

Max Aub. Jusep Torres Campalans

Jusep Torres Campalans és la biografia fictícia d’un pintor català que a principis del s.XX i gràcies a la seva amistat amb Picasso hauria contribuït al naixement del cubisme.

Jusep Torres Campalans. Retrato corto de Picasso. 1912

Aquesta ficció, publicada l’any 1958, va ser plantejada per l’autor com un estudi acadèmic i no com una novel·la, és a dir, la forma, les parts en que es divideix el llibre, les il·lustracions i l’edició (sobretot la primera, les successives van anar desvirtuant el projecte) estan més a prop dels estudis sobre pintors o els catàlegs d’exposicions que no d’una novel·la o d’una obra de ficció.

L’autor gasta una broma al lector, i se’n surt. Quan es va publicar el llibre va haver crítics que van creure en l’existència del personatge i l’any 2003 el Museu Reina Sofía, còmplice, va organitzar una exposició amb obres de Torres Campalans i altres pintors (reals) avantguardistes de la mateixa època.

Aub juga contínuament amb la realitat i la ficció, amb la veritat i la mentida. Torres Campalans no va existir mai, però si va existir tot allò que l’envoltava: els espais, els companys (tots els pintors que apareixen són reals), les idees, els esdeveniments històrics, inclús la seva obra. El personatge és ficció però el conjunt és real i tot plegat és versemblant. La història de l’art podria perfectament haver donat un artista com ell. Les cites constants al llarg de tot el llibre fan més intensa aquesta necessitat de realitat, de versemblança i d’objectivitat que té l’autor. Aquests textos vénen a consolidar les informacions que l’autor, investigador i estudiós de la figura del pintor, aboca a les pàgines del llibre.

Pablo Picasso. Les senyoretes del carrer d'Avinyó. 1907

El joc d’Aub serveix també per fer una crítica de l’època, del món de l’art en general i de les avantguardes en particular. L’escepticisme amb que ens obsequia Torres Campalans des de Chiapas reforça extraordinàriament aquesta crítica i ho acaba relativitzant tot.. Abans el retrat dels escenaris, els personatges i les ideologies han servit l’autor per introduir el lector a la vida del pintor inventat, i també, per què no, a un món artístic sobredimensionat. Al mig dels dos espais i temps (El París de principi de segle i el Mèxic de mitjans del s. XX) hi apareix el "Cuaderno verde", és a dir el pensament de primera mà de Torres Campalans, que pot ser també el pensament de Max Aub. Qui sap si l’autor ha construït aquest personatge i ha fabricat aquest artefacte literari per fer-nos arribar la seva pròpia opinió sobre l’art, l’estètica i sobre la societat en general, i per preguntar-se, i preguntar-nos, quina és la natura de l’art modern.

El llibre doncs no està escrit per ser llegit com una novel·la (començant per la primera pàgina i acabant per la última) sinó més aviat com un estudi. La lectura es pot fer de manera fragmentada i el lector triarà la part que més l’interessi en cada moment per tal d’anar configurant el personatge a mesura que van apareixen més dades de la seva biografia.

Jusep Torres Campalans però no es mostrarà mai del tot, sabrem molt més del seu principi que del seu final, la biografia ens mostrarà grans buits, incògnites profundes que l’autor mirarà de resoldre sense èxit. I és amb això també molt versemblant ja que quantes vegades trobem biografies de personatges reals que esdevenen incompletes, que no s’expliquen del tot o que només aporten les dades que vol l’interessat (per això tenim l’expressió "biografia autoritzada"), i a la vida real com de bé coneixem una persona per propera que ens sigui, mai podrem saber-ho tot d’algú, descobrirem facetes, aspectes, fets concrets, etapes però el conjunt sempre serà incomplet.

El llibre és avantguardista, postmodern, transgressor, i l’autor fa desaparèixer la linealitat de la mateixa manera que els pintors cubistes van eliminar la perspectiva, el darrer rastre que encara quedava de la pintura clàssica.

Juan Gris. Le moulin à café. 1920

S’ha descrit Jusep Torres Campalans com una novel·la cubista. Certament el cubisme centra aquesta ficció i podem extrapolar les principals característiques d’aquest moviment amb les del propi text. En primer lloc el cubisme introdueix la perspectiva múltiple i això genera la segmentació de les figures, no es pinta allò que es veu sinó allò que se sap. Així doncs Aub descriu tot allò que sap de Torres Campalans des de diferents perspectives: textos de crítics, quadres recuperats, entrevistes de primera mà... En segon lloc els cubistes pinten des de punts de vista múltiples, i així descomposen el model i busquen d’altres visions d’altres cultures per tal de completar la figura, l’autor també descomposa la vida del pintor per mostrar-nos fragments i el trasllada a una altra cultura, la dels indis de Chiapas. El cubisme, per contra de l’impressionisme no és una pintura de la llum, ni d’atmosferes, és una pintura de la massa, dels objectes, monocromàtica, Aub ens mostra Torres Campalans de manera dura, directa, no s’entreté en les descripcions, va al gra, a la densitat de tota la informació que ens pot oferir. I per acabar, les pintures cubistes van necessitar, per primera vegada a la història de l’art, d’explicacions, calia que els crítics, els marxants o els propis pintors "expliquessin" la pintura, fins aquell moment aquest pas no havia estat necessari, el quadre agradava o no però el públic el podia "entendre". En aquest llibre necessitem les cites, són les que completaran el "quadre" d’Aub, sense elles no entendríem Jusep Torres Campalans.

L’autor, que va estar molt implicat en el món artístic des de diferents vessants al llarg de tota la seva vida va dir que l’art era "fer de la mentida veritat". Si més no ens pot semblar una definició curiosa però que s’ajusta perfectament al llibre que hem llegit: Jusep Torres Campalans és una mentida que podria, que voldríem, que ens agradaria que fos veritat, i que pot ser en algun moment va ser-ho.

Tutxla Gutiérrez (Capital de Chiapas) en una fotografia del 1944

 

 

Eduard Mörike. Mozart, en el seu viatge a Praga (març 2017)

El club de lectura del mes de març està dedicat a un autor poc conegut al nostre país però que està considerat com una de les principals figures del romanticisme alemany. Es tracta d’Eduard Mörike, que va viure a Alemanya al s.XIX, amb poca obra publicada és sobretot recordat i valorat per la seva poesia, molt popular al centre d’Europa i que fou musicada per compositors de la talla de Wolf, Schuman o Brahms.

Mozart, en el seu viatge a Praga és la darrera i més important novel·la de Mörike. L’autor descriu un dia en la vida del compositor: Mozart emprèn viatge a Praga amb la seva dona la tardor del 1787 amb l’objectiu de dirigir l’estrena de l’òpera "Don Giovanni", a la frontera amb Bohèmia i després d’un malentès són convidats al castell de Schinzberg on s’ha de celebrar la boda de la filla del comte. L’endemà, després de divertir-se, el matrimoni continuarà la marxa però malgrat l’èxit i la festa els music traspua una ombra de tragèdia, com si estigués tocat per la mà de la mort.

La novel·la d’entrada sembla lleugera, un divertiment, però si aprofundim en la seva lectura descobrirem la seva complexitat formal i les obsessions que compartien tant Mozart com el propi Mörike

Ens trobarem per comentar-la dimarts 28 de març a les 20.30 h a la Biblioteca

Guia de lectura

Per saber-ne +

Eduard Mörike a la wikipedia

Biografia d'Eduard Mörike

Poesia d'Eduard Mörike

Ruta literària Eduard Mörike (en alemany)

Émile Zola. L'obra

L’obra (1886) forma part del cicle Les Rougon-Macquart, ambiciós projecte de Zola que pretenia descriure la societat francesa del s.XIX, com ja havia fet abans Balzac a La comèdia humana. Text profundament naturalista, el seu autor fou l’iniciador d’aquest corrent literari, descriu la realitat tal com és, amb tots els seus detalls, la seva sordidesa i la seva misèria. La literatura és pels naturalistes una eina de denúncia, de crònica i de crítica social que té generalment com a protagonistes les classes més desfavorides i els elements més desgraciats de la societat.

L’obra retrata la vida d’un pintor, Claude Lantier, creador i defensor de l’estil “plein air” (el moviment que pocs anys després es coneixeria com impressionisme), i de tot el seu entorn: els seus companys artistes i la seva família. Però sobretot descriu el procés creador del pintor, la persecució del seu objectiu: l’obra definitiva que reculli i aglutini les seves idees artístiques, que inauguri una nova època, que transformi els principis de l’art i que influeixi profundament en els seus contemporanis (públic, crítics, marxants, ...)

Edouard Manet. Déjeuner sur l’herbe (1863)

La novel·la ens mostra un personatge angoixat, desesperat, amb uns alts i baixos extraordinaris que ens transmet la constant sensació de perseguir l’inabastable, el lector ja hi compta que no aconseguirà l’èxit. El narrador, omnipresent, "maltracta" els personatges, cap d’ells és feliç, cap d’ells assolirà l’èxit que hauria volgut, tot i que alguns d’ells si aconseguiran reconeixement i confort vital, i cap d’ells donarà resposta als seus anhels juvenils. Zola porta aquests personatges a l’extrem, especialment Lantier i Christine, la seva dona, la seva trajectòria és tortuosa i l’enfonsament és fa més palès a mesura que passen les pàgines. Tot és trunca: la carrera, la parella, el fill, la vida.

L’autor ens presenta el model d’artista que apareix a mitjans del s.XIX i que és ben present al llarg de tot el s.XX: un geni tocat pel talent, però exigent, torturat, angoixat i paranoic pel qual l’art és el primer, és la vida, és més que la pròpia vida i la dels altres. L’artista és passió desfermada però inútil, la creació és dolor i l’art, en la seva visió més pura, inassolible, com ja intuíem a L’obra mestra desconeguda de Balzac. Aquest arravatament i aquesta energia desfermada és com una onada que nega tot el que l’envolta: la dona, el fill, els amics, però que mai arribarà enlloc i haurà de tornar a començar una vegada i una altra, cada cop més angoixat, més insegur i més cansat. Una frase que Zola posa en boca del pintor Lantier resumeix aquest extrem: "No vull ser feliç. Vull pintar!"

L’autor aprofita l’entorn del pintor per descriure el París bohemi, les trobades d’artistes, les idees modernes que sorgeixen al voltant de la joventut i que lluiten contra la rigidesa de l’academicisme. Aquest escenari desbordat de passió juvenil donarà pas mica en mica a una realitat farcida d’il·lusions perdudes i d’amistats trencades pel pas dels anys i les vicissituds de la vida. A mesura que els personatges van madurant i van comprenent que l’art no és la vida aquesta distància es fa més i més palpable, excepte en el cas de Lantier, que malgrat tot està encara resolt a sacrificar la seva vida per l’art. Sacrifici que arribarà a les últimes conseqüències i que es demostrarà inútil perquè tal i com diu Bongrand i Sandoz, al cementiri "de tot el seu art no en quedarà res".

Gustave Caillebotte. Teulats sota la neu. (1878)

En aquest cas l’art és tan indestriable de la vida i la passió de Lantier tan contagiosa que Christine, la seva dona, embogeix de gelosia per la figura que el seu marit ha pintat al quadre i de la qual ella mateixa n’ha estat model i que en realitat funciona com a símbol de l’art: la pintura ha ocupat el seu lloc i no hi pot competir. De manera similar la dona de Velázquez a Las Meninas, estava engelosida per les models i en general per tot allò que tenia a veure amb la pintura i que ella considerava que li robava el marit. El quadre devorarà així els seus creadors i l’art pren el lloc de la vida amb nefastes conseqüències.

Sempre s’ha cregut que Zola es va inspirar en el seu amic el pintor Cézanne per crear el personatge de Claude Lantier pel que fa al seu caràcter vehement, les seves valoracions del món de l’art, la febre creadora que el posseïa i els seus hàbits de vida i manera de treballar. Cézanne va trencar la seva amistat amb Zola a rel de la publicació de L’obra, tot i que el final de Lantier i de la seva producció divergeixen profundament de la història de Cézanne. D’altra banda també podem deduir que Sandoz, l’escriptor del grup, l’únic que gaudeix d’una certa estabilitat personal i èxit social i el que sembla més equilibrat i sensat de tots els personatges, és l’"alter ego" de Zola.

Paul Cézanne. Mont Sainte Victoire (1885)

La crítica social com ja hem dit és present a L’obra, de manera evident en les descripcions dels salons i els acadèmics que els organitzen. Els salons oficials i els seus crítics representen les idees velles, l’art caduc que no aporta res però que té la capacitat de decisió i el poder tant d’encimbellar artistes com de destruir-los. Zola retrata també els propis crítics, els diaris i les revistes artístiques, el públic ignorant, els nou rics, l’especulació en el món de l’art i els casaments per interès. Res de nou que no puguem criticar també a principis del s.XXI.

Zola il·lustra el moment en que es qüestiona la tradició, tot allò que fins aleshores havia estat vàlid i respectat però que ja no serveix pel moment actual. L’obra retrata el final d’una època, un canvi de cicle on encara conviuen els dos móns però amb una modernitat latent que s’obre pas en forma de progrés, de tècnica, de transformacions urbanístiques, de millores econòmiques i socials i del naixement d’una incipient classe mitjana que esdevindrà el motor transformador de la societat. Zola retrata París, la Belle Èpoque tan representada, i fa de la ciutat una protagonista més de la novel·la, la tela del quadre que la resta de personatges pinten amb les seves vides.

Pierre-August Renoir. Bal du Moulin de la Galette (1876)

Max Aub. Jusep Torres Campalans (febrer 2017)

Max Aub fou un polifacètic escriptor i intel·lectual hispano-mexicà que va participar de les avantguardes dels anys vint i que progressivament, a rel de la Guerra Civil i del seu exili a Mèxic, va derivar cap a una escriptura més realista amb un important contingut sociopolític.

Va conrear el teatre, la poesia, l’assaig, la novel·la i el conte i les darreres dècades de la seva vida es va dedicar al cinema com a guionista, crític, professor i ajudant de direcció.

El seu llibre Jusep Torres Campalans, publicat el 1958 és una biografia fictícia d’un pintor català que, amb amistats com Picasso o Juan Gris, va contribuir al naixement del cubisme primer a Barcelona i després a Paris i que després d’una crisi artística devastadora va decidir deixar la pintura i retirar-se a Chiapas (Mèxic) per ser oblidat fins la seva mort.

En el seu moment la biografia va ser donada per certa per molts crítics, actualment es considera un testimoni preciós dels moviments artístics d’avantguarda que tan bé coneixia l’autor i una crònica crítica i escèptica d’una època des de la seva dimensió estètica, humana i social.

Ens trobarem per comentar aquesta obra de gènere inclassificable dimarts 28 de febrer a les 20.30 h. a la Biblioteca.

 

Guia de lectura

per saber-ne +

Max Aub a la wikipedia

Max Aub a l'"Instituto Cervantes"

Fundación Max Aub

Exposició "Jusep Torres Campalans al "Museo Reina Sofía"

Antonio Buero Vallejo. Las Meninas

Buero Vallejo és possiblement l’autor teatral espanyol més representatiu i més reconegut de la segona meitat del s. XX. Las Meninas, un drama històric estrenat el 1960, va ser un èxit de públic i crítica i va servir el seu autor per consolidar-se com a dramaturg després de l’èxit d’Historia de una escalera.

Las Meninas tenen Velázquez, pintor que Buero admirava des de la seva infància, el seu protagonista principal, i aborda el tema de l’artista i la seva necessitat creadora per sobre d’altres interessos familiars, socials o econòmics. Apareixen d’altra banda altres temes que són constants a la seva dramatúrgia com ara el component social i de crítica contra la societat, la importància de la llibertat, del pintor però també de l’individu, i el pes de la veritat i l’autenticitat tant en l’obra de l’artista com, per extensió, en la vida i en la societat en general. La honestedat que Velázquez traspua al llarg de tot el text és segurament la característica principal d’aquest protagonista, “alter ego” de Buero, i allò que vertebra i dóna sentit a l’obra i a la resta dels seus protagonistes.

Velázquez. Autoretrat. 1640 (aprox.)

La formació artística de l’autor i la seva ocupació com a pintor en la seva joventut està molt present al text: en la manera de descriure els quadres, en els detalls a les converses entre Velázquez i Nardi i per últim en el propi concepte de pintura que Buero posa en boca del protagonista. D’altra banda deixa escapar un detall de la seva pròpia biografia: Buero fou empresonat després de la guerra civil i passà uns anys a la presó, a partir d’aquest moment abandonà la pintura i es dedicà a escriure teatre, a Las Meninas el captaire/model Pedro/Pablo també té la il·lusió juvenil de dedicar-se a la pintura però finalment és condemnat a remar a galeres i quan s’allibera també abandona aquesta idea per buscar-se la vida com pot a l’Espanya del segle XVII.

Velázquez. Menipo. 1639
Velázquez. Esopo. 1639

Estem davant d’un drama històric, és a dir D’una recreació d’uns fets i uns personatges que van existir fa més de tres segles, però alhora és aquest el material per a que Buero executi la seva crítica social i política tan característica. Un país arruïnat, uns governants incapaços, una cort aduladora, uns assessors voraços, un poble empobrit i uns ciutadans descontents és l’escenari que apareix a Las Meninas, tot això era plenament extrapolable a l’Espanya de principis dels seixanta, però també és un bon retrat de l’actualitat. Actituds i accions que es repeteixen mentre el poble sosté sobre les seves espatlles el pes dels errors d’uns quants. La dictadura franquista no hagués permès a Buero denunciar aquesta situació de manera directa, era més fàcil i, sobretot, menys arriscat fer-ho dalt d’un escenari històric i amb uns personatges que la pròpia història ha consagrat i jutjat.

Velázquez. Retrat de Felip IV. 1657
Velázquez. Retrat de la Infanta Maria Teresa. 1599

L’autor comparteix amb l’espectador el seu sentiment tràgic de la vida, la seva visió d’Espanya com a tragèdia, que ja hem vist a García Lorca. Buero beu del concepte d’Espanya com a causa perduda idea que comparteix amb Larra, Galdós, Unamuno i, en general amb tota la generació del 98, i en aquest cas ens recorda també el teatre clàssic de Calderón i Lope de Vega que a les seves "comedias" presenten un país pobre, ignorant i sense esperança.

Al drama es descriu la societat del XVII: per una banda les classes dominants, noblesa i església i per l’altra les dominades, els servidors o treballadors de palau i el poble representat pels dos captaires que són alhora el nexe amb el públic, és a dir el poble actual. Un d’ells és qui es dirigeix als espectadors i d’alguna manera actualitza el text, l’altra representa el poble sofrent i, finalment, sacrificat, però és també la consciència que desvetlla a l’artista, que el fa reaccionar i prendre partit. El poble sacseja el pintor i apareix aquí un altre tema recurrent a la literatura i l’art: el compromís de l’intel·lectual i la seva obligació d’alçar la veu davant la injustícia, el seu paper interpel·lador davant un poder corrupte. Buero d’una manera o altra va exercir aquest paper al llarg de tota la seva carrera, va ser un escriptor incòmode per al govern i la seva vida no va està exempta de problemes amb la policia i amb la censura. A Las meninas Velázquez, persona que ve del poble i treballa amb les seves mans però que, paradoxalment, vol ascendir socialment i pertànyer a la noblesa decideix denunciar la situació social esperonat per un captaire que simbolitza els oprimits.

La veritat que el pintor diu al rei i que xoca durament amb la hipocresia de tota la cort (amb l’excepció de la infanta Maria Teresa) és coherent amb la trajectòria, amb la pintura i amb el concepte d’art que explica a Nardi: "Vos creéis que hay que pintar las cosas. Yo pinto el ver". Velázquez vol pintar, i pinta, el món en tota la seva amplitud, la llum que veu, l’atmosfera que sent i l’aire que respira. Els seus quadres han de trencar motlles tant tècnicament com conceptual, han de representar la veritat, la seva veritat i han de passar pel davant de tot i de tothom: "¡Ese cuadro no será destruído mientras yo pueda impedirlo!" crida a la seva dona quan descobreixen que ha pintat una dona nua i que per això pot ser castigat per la Inquisició (recordem que quan es van estrenar Las Meninas els nus femenins estaven prohibits a la premsa i al cinema).


Velázquez. Venús del espejo. 1647-1651

La llum i la foscor, que és com dir la veritat i la mentida planen al llarg de tot el text i serveixen l’autor per anar descobrint dualitats entre personatges que s’enfronten de manera real o simbòlica, un personatge és sempre el mirall de l’altre però alhora el seu antagonista: Velázquez i Nieto representen perfectament aquest joc: honestedat contra hipocresia, però també el "Marqués" i Pedro: el poder contra el poble. I al llarg de les pàgines trobem també les dualitats formades per Velázquez i el Rei (la realitat i la ficció), el Rei i la Infanta (la innocència i el desencant), la Infanta i Juana (l’espiritualitat i la practicitat), Pedro i Martín (les idees i la lluita per la supervivència), Mari-Bárbola i Nicolasillo (la resignació i la fantasia). Tots aquests enfrontaments en la manera de viure i veure el món configuraran el quadre final que dóna títol al llibre i que és l’expressió més reconeguda de l’art de Velázquez. Quan finalment la llum, la veritat, venç i aconsegueix desemmascarar la impostura, al menys provisionalment, l’artista es queda sol: no el comprèn la seva dona, tampoc els col·legues tot i que l’admiren, i el seu únic amic, Pedro, és mort. És el preu a pagar per l’exercici del seu art i per la seva llibertat, i el quadre de "Las Meninas" n’és el resultat.


Velázquez. Las Meninas. 1656

Émile Zola. L'obra (gener 2017)

La primera lectura del club del 2017 és L’obra, d’Émile Zola. Zola (1840-1902) està considerat el més gran representant del naturalisme i un dels millors escriptors en llengua francesa. Va decidir escriure novel·les que aprofundissin en tots els aspectos de la vida humana i que documentessin els problemas socials independentment de qualsevol sensibilitat política. Va produir un sorprenent i complet retrat de la vida francesa, especialmente de la parisina, de finals del s.XIX. No obstant fou qualificat d’obscè i criticat per exagerar la criminalitat i el comportament, sovint patològic, de les clases desafavorides.

Va escriure una sèrie de vint novel·les sota el títol genèric de Les Rougon-Macquart amb l’objectiu d’il·lustrar les seves teories a través d’una saga familiar.  L’oeuvre forma part d’aquest projecte. Publicada el 1886 explica la història de Claude Lantier un pintor, en el qual podem reconèixer Cézanne que va trencar la seva amistat amb Zola a rel d’aquest llibre, que és l’iniciador d’un nou corrent pictòric, el “plein air” i és seguit per una colla de deixebles que coincideixen en els seus postulats. L’Acadèmia, la crítica i el públic rebutgen el nou estil però Lantier, i el grup d’artistes que lidera, es mantenen fidels a aquesta nova concepció d’art fins el punt de menystenir la resta de facetes de la seva vida.

L’oeuvre retrata el procés creador de les ments genials, la seva permanent insatisfacció i la vida entregada completament a l’art.

Ens trobarem per comentar-la dimarts 31 de gener a les 20.30 a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Émile Zola a la viquipèdia

Conferència d'Henri Guillemin sobre Zola (en francès)

Jo acuso...! (text complet)

 

 

 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/