« Tornar a la web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Michel Houellebecq. Submissió (desembre 2017)

Michel Houellebecq (Reunió, 1956) va escandalitzar França amb la publicació d’aquesta novel·la el gener del 2015. Va merèixer una portada de "Charlie Hebdo", debats encesos i articles extraordinàriament crítics a tots els mitjans. Però no va deixar ningú indiferent, mesos després de la seva aparició Houellebecq es va exiliar.

Plataforma situa la seva acció a França el 2022, llavors els partits tradicionals s’han enfonsat i Mohammed Ben Abbes, líder d’una nova formació islamista derrota la candidata del Front Nacional a les eleccions presidencials. François, un professor universitari profundament marcat per l’apatia, per l’avorriment que li causa la docència, i per una visió negativa de les persones i de la història humana, veu com aquest canvi polític altera la vida dels francesos i és possible que li depari un futur inesperat. A la nova França els jueus emigren, les dones afegeixen el vel al seu vestuari, els comerços es reorienten i la Sorbona es converteix en una universitat islàmica.

El seu autor, acusat d’islamòfob a rel d’aquesta novel·la, és un provocador nat, un personatge crític amb el seu país, amb Europa i amb la societat occidental que titlla de decadent, superficial i absent de valors. No obstant les antipaties que genera ha guanyat el Premi Goncourt l’any 2010 i el "Bibliothèque Nationale de France" pel conjunt de la seva obra.

Ens trobarem per comentar Plataforma dimarts 19 de desembre a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Pàgina oficial

Houellebecq a la viquipèdia

Entrevista a "El País"

 


 

Michel Houellebecq. Submissió

Houellebecq té la (justa?) fama de ser l’escriptor més polèmic i provocador de França. Per posar un exemple: "l’Islam és la religió més estúpida de totes" va dir en una entrevista el 2001. A Submissió continua treballant en aquesta línia que tants articles i hores als mitjans i, en conseqüència, llibres venuts li proporciona.

Els seus fantasmes familiars, l’abandonament dels seus pares, amb una mare convertida a l’islam durant un curt període, i l’absència d’una família estructurada, juntament amb les seves tendències depressives i nihilistes tornen a fer acte de presència en aquesta novel·la. François, el protagonista, és també Houellebecq.

El títol és el primer i un dels grans encerts de la novel·la. La paraula islam deriva del verb àrab "aslam" que significa acceptar, rendir-se o sotmetre’s. Tres verbs molt presents al llarg del text. La religió islàmica planteja en primer lloc la submissió del fidel a Alà i en segon lloc la submissió dels infidels als fidels que són els garants del déu vertader. Sotmetre’s és el que fa tothom a Submissió: el protagonista a l’islam, els polítics a d’altres polítics, la societat al règim instaurat, els països a d’altres països (el projecte Euràbia) i sempre, sempre les dones als homes.

El contingut de la novel·la va revolucionar França (Hollande, llavors president, va dir que la llegiria per poder opinar sobre ella i Valls, llavors primer ministre , va concloure molest que França no és Michel Houellebecq). Submissió pot ser llegida de forma literal, això és unes pàgines que exposen uns fets, però també, i el propi autor recomana aquesta lectura, com una sàtira descarnada, com una crítica punyent de la societat i de l’home contemporani. I això fa molt més mal i sacseja més consciencies que una lectura plana, tot i que també provoqui rebuig.

Houellebecq destrossa la "grandeur" francesa. França està anestesiada, acomodada en una confortable quotidianitat, en una superioritat implícita que viu de les rendes històriques de segles passats però França ja no és França. Aquesta sensació es desprèn en totes les pàgines del llibre encara que en cap moment es diu de manera clara. El protagonista hauria de ser el prototip d’intel•lectual francès, amb això ja ho hem dit tot.

Com a conseqüència l’autor posa també en dubte i desmunta la idea d’Europa i descriu sense manies l’agonia de la civilització occidental, una societat decadent, autocomplaent i desgastada on les novetats i els revulsius només poden venir de fora. Europa, i tampoc França, pot oferir res de nou, de vàlid i d’engrescador als seus ciutadans.

Seguint aquest projecte de demolició l’autor també arrasa amb els polítics, els governants i els sistemes de govern: cínics, buits, oportunistes i amb l’únic objectiu de la pròpia supervivència en comptes de dedicar-se a la construcció d’una societat millor. En aquest punt barreja personatges reals, actuals amb noms imaginaris. Tots hi perden, tampoc no hi ha salvació per la classe política.

La classe intel·lectual i les elits culturals que podrien erigir-se com l’estendard de la recuperació dels valors perduts, ja que en alguns moments de la història ha estat així, ni hi és ni se la espera. Mesquina, fàtua, egocèntrica i egoista no fa cap paper destacable. Simbolitzada per la universitat (la Sorbona, personificació del coneixement) i els seus mediocres professors es deixa arrossegar sense problemes pel corrent del moment.

Observem com pot ser de modelable i manyaga l’opinió pública, com de fàcil sucumbeix el ciutadà a la manipulació, com de mal·leables esdevenen les consciències. Sap greu descobrir-ho però Houellebecq no dóna opció al dubte. L’individu de l’any 2022 (any triat a l’atzar però que podria ser el 2018, oi?) ha perdut la fe en el seu país, la seva cultura, les seves idees i els seus polítics i es refugia en el sexe i la gastronomia, petits plaers que no l’obliguen ni a implicar-se ni a comprometre’s.

François, el protagonista, representa l’individu i podríem definir-lo com un ésser pessimista, sense empatia, indiferent a tot, apàtic, que no accepta compromisos, que no s’implica en res (ni sentimentalment, ni professional), avorrit i esgotat de viure, desesperança i sol. Especialitzat en Huysmans, un escriptor decadentista francès del s.XIX que va convertir-se al catolicisme, busca en aquest autor les respostes que no troba enlloc més. Reprodueix el seu procés de conversió sense èxit i llegeix contínuament els seus llibres però no aconsegueix canviar la seva percepció del món ni el seu sentit de la vida, que és de fracàs total.

I arribem aquí al dilema fe o ateisme. Es troba França i Europa i François i la societat que representa en un sistema esgotat i desesperançat per la laïcitat i la manca de valors que aquesta representa? L’islamisme, en tant que religió, és la resposta i per tant la solució a aquest carreró sense sortida? Semblaria que si, o almenys així ens ho fa creure Houellebecq / François. La conversió intentada (i inventada) del protagonista al final succeirà i no importa que sigui a una altra religió que no té res a veure amb la que fins ara havia establert les bases culturals i morals del seu món, perquè li resoldrà els problemes, li salvarà la vida, el farà feliç: "la idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta".

En realitat no és ben bé un dilema el que ens proposa l’autor sinó més aviat una crítica implacable a la religió. Una fe racional, no espiritual, feta a mida del moment (Rediger es converteix a la barra del bar de l’hotel Metropol) una fe útil, pràctica i interessada, una religió ideal i oportunista que cobrirà les necessitats que se li plantegen al nostre protagonista. En aquest cas és l’islam però podria aplicar-se a qualsevol creença. François renuncia a la seva llibertat de consciència, que certament no havia exercit mai massa quan podia fer-ho, per sotmetre’s a un nou sistema que, en aquest cas, és una religió molt més terrenal que espiritual que el farà un home nou. Podem jutjar-lo? Per què les preguntes, que podrien tenir una resposta terriblement incòmoda, són dues: que hi ha de François en nosaltres ? Què haguéssim fet nosaltres en la seva situació?

Svetlana Aleksiévitx. Temps de segona mà: la fi de l'home roig (gener 2018)

Temps de segona mà: la fi de l’home roig, de l’escriptora i periodista d’investigació Svetlana Aleksiévitx (Ucraïna, 1948) és el llibre que comentarem al club del mes de gener.

L’autora, guanyadora entre d’altres premis de prestigi internacional el Premi Nobel de Literatura el 2015 ha creat el seu propi gènere literari: "la novel·la de veus", a partir de testimonis de gent comuna Aleksiévitx basteix la seva història, sovint allunyada de la oficial i de la que ofereixen els mitjans de comunicació habituals.

Perseguida i silenciada al llarg de dècades pel govern rus, que veu qüestionat amb els seus llibres la seva versió de fets com ara la Segona Guerra Mundial, la guerra d’Afganistan, la tragèdia de Txernòbil o la descomposició de la Unió Soviètica, ha hagut d’exiliar-se i publicar els seus llibres fora del seu país.

Temps de segona mà (2013) parla dels últims trenta anys de la història de Rússia, de com el final del règim soviètic ha afectat econòmicament, moralment i ideològicament les persones que creien amb fermesa que aquesta era la única forma ètica de vida. Aleksiévitx va dedicar vint anys a recollir el testimoni de centenars de ciutadans anònims de l’antiga URSS i els ha preguntat sobre el socialisme, però també sobre l’amor i la mort, la infància i la vellesa, en definitiva, sobre la vida.

Ens trobarem per comentar-lo dimarts 30 de gener a les 20.30 h. a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Pàgina oficial

Aleksiévitx a la viquipèdia

Conversa a Kosmopolis (vídeo)

Nadine Gordimer. La història del meu fill

"Cada creació és un acte polític" afirma Gordimer, intel·lectual compromesa amb la lluita anti-apartheid, contemporània i amiga de Nelson Mandela i una de les narradores, juntament amb Coetzee, que més han sabut retratar la Sud-àfrica de finals del s.XX. La història del meu fill és, per tant, un acte polític. Un retrat d’una societat profundament malalta i alhora una descripció d’una família estranyament infeliç.

El context geogràfic i històric de la novel·la, la Sud-àfrica dels anys setanta i vuitanta, tenyeix els personatges, les seves accions i els seus pensaments, impregna l’atmosfera de manera constant i acaba penetrant en el lector. La política afecta la vida privada de les persones i provoca unes conseqüències que poden ser alliberadores o debilitants, però està clar que interfereixen en la vida personal i en les relacions familiars. En aquest lloc i moment concret, Gordimer situa una família, podríem dir-ne, normal: un pare mestre, una mare mestressa de casa, un nen i una nena. La vida d’aquest grup familiar és la que l’autora ens descriu, una quotidianitat que aconsegueix imposar-nos però sense perdre de vista el lloc i el moment on s’ubica, un país dividit on una minoria imposa unes lleis clarament injustes a una majoria que malda per millorar aquest "status quo" des de l’opressió. I és aquesta situació la que fa que el dia a dia d’aquesta família ens sembli tan estrany i tan desesperançador. Gordimer es força i ens força a normalitzar allò que és anormal (la segregació, la desigualtat, la por) i és d’aquesta manera que aconsegueix fer un retrat social ben lluny de l’èpica i també del victimisme. Retrata la vida, una vida incerta.

 

La realitat, "el compromís amb l’època" diria l’autora, empeny els personatges a prendre decisions que marcaran les seves vides per sempre. No hi ha elecció possible, les circumstàncies són tan poderoses que transformaran Sonny, el pare, de mestre d’escola negra a líder polític i social, actuarà en la clandestinitat, passarà per la presó i modificarà profundament el seu itinerari vital. La seva dona, Aila, també haurà d’adaptar-se a aquesta situació, primer per lleialtat al seu marit i la seva família, després per convicció, Baby, la filla, transitarà sense rumb però després la seva decisió ferma i valenta la durà a canviar de país. Finalment Will, el fill, espectador sorprès i alhora resignat de tot el que l’envolta, escriurà tot allò que ha vist, viscut i pensat, i relligarà així un passat que semblava comú però que en realitat l’únic comú era l’objectiu a assolir, la llibertat del poble.

El compromís amb la llibertat marca els protagonistes, és el centre de la vida de Sonny, és la prioritat, suportada per la família que acabarà contagiada per aquest compromís i amb una altra forma i en un altre moment li agafaran el relleu. Compromís que representa sacrifici, un alt preu que paga Sonny i els seus, i també Hannah, l’amant guanyada en la lluita però finalment també perduda pel mateix motiu. L’ideal per la llibertat del poble no fa ni molt menys lliures els homes que el sustenten. L’ideal es menja la vida de l’individu que acaba deixat de banda, exhaust, però que malgrat tot no abandonarà perquè la seva dignitat no li ho permet. Com tampoc permet a Aila, digníssima esposa, posar sobre la taula la doble vida del seu marit, admirat i respectat per la comunitat, i destruir així la seva família, la reputació de Sonny i de retruc l’esperit de la lluita.

La dignitat i el compromís són sempre presents a La història del meu fill, però cada personatge els exercirà en els seus àmbits i si ens situem al lloc de cada individu podrem entendre la seva coherència interna, en virtut de les seves prioritats, educació i experiència vital. Tot i que Will, com a narrador, jutja el seu pare molt durament al llarg de tot el text entenem la lluita interna de tots dos, els seus dilemes, les seves necessitats i també les seves pors.

Sonny, el pare, i Will, el fill, conformen una relació d’amor/odi molt potent des de la primera pàgina. El secret que Will descobreix, el seu pare té una amant i aquesta és blanca, marcarà la seva relació i mai res tornarà a ser el mateix. El pare i líder respectat s’esquerda a ulls del fill que a partir d’aquell moment serà el còmplice necessari i involuntari del pare. Desconeixem si aquest secret aparentment tan ben guardat es filtra a la resta de la família: podria ser que si, i per aquest motiu tant la mare com la filla fan el seu propi camí independent, o si el partit on Sonny milita n’està al cas, qüestió que no es descarta i pot ser una explicació per la retirada de responsabilitats dins l’organització. Mentre la relació entre pare i fill es deteriora la unió entre Sonny i Hannah es fa més sòlida i intensa, amant i camarada, consellera i amiga, "necessitat de Hannah" expressa molt bé aquest sentiment. La llibertat que es permet l’activista, la seva flaquesa però alhora la seva força, l’energia per continuar la lluita.

La història del meu fill està escrit a dues veus, dues persones que pot ser són la mateixa però en diferents temps narren la història des d’un punt de vista exclusivament familiar. Una veu és Will adolescent, jove, primera persona, a partir del descobriment de l’aventura del seu pare, l’altre no queda clar, tercera persona, algú volgudament més llunyà, qui sap si Will adult, madur, amb més perspectiva, més capaç d’entendre i qui sap si perdonar. L’escriptura es confon en aquests dos narradors, en aquests dos temps que són també dos mons. Com també és confós el títol. Al darrer capítol és el fill qui parla, és escriptor a causa del seu pare i ha escrit el llibre que acabem de llegir i que no podrà publicar. La història del meu fill, és potser la “història que explica el meu fill”, o és pot ser la “història que jo, el fill, hagués volgut que expliqués el meu pare”.

Finalment la novel·la és la història de la desintegració d’un home, que entrega la seva vida a un ideal, que ens sembla tanmateix just i necessari, però que el fruit que en recull és el fracàs: polític perquè és rellevat i passa a ocupar càrrecs sense importància, personal ja que el seu amor l’abandona, i familiar. Serà també la desintegració d’una família que veu com la lluita i el que això suposa (absències, empresonaments, secrets, ...) allunya els seus membres, els força a buscar altres mitjans de realització lluny de l’ombra del pare i acaba amb el símbol familiar, la casa, cremat. La desintegració de Sud-àfrica està representada per Sonny i la seva família, la divisió, l’odi, la lluita estèril, l’opressió han estat constants a la societat sud-africana. Gordimer aconsegueix que des de l’àmbit privat traiem el cap a l’exterior perquè des dels conflictes particulars puguem copsar tot un món.

Joan Sales. Incerta glòria

“Aquesta primavera d’amor, ah, com s’assembla
a la incerta glòria d’un dia d’abril,
que ara exhibeix la bellesa del sol,
i després poc a poc un núvol se l’enduu !”

Aquest quartet d’Els dos cavallers de Verona, de William Shakespeare va servir a Joan Sales per donar títol a la seva novel·la, i si llegim els versos amb atenció descobrirem indicis sobre quins són alguns dels grans temes que planteja el text.

Sales fa d’Incerta glòria l’obra de la seva vida, dedica més de dos dècades a la seva escriptura, en fa quatre edicions, sense comptar la francesa, i l’edita i la reedita per sortejar la censura. L’any 1956 no havia aparegut encara cap novel·la sobre la Guerra Civil des del bàndol dels vençuts, no hi ha res publicat que ofereixi una visió nacionalista catalana i republicana.

El seu autor fou una figura molt discutida, un escriptor marginat per la crítica i els grups literaris, Sales no s’adiu a cap corrent, no es vincula a cap moda, té un pensament únic, en el sentit de propi, i coherent amb els seus principis però que no acontenta ningú. Incerta glòria no va agradar al règim, per descomptat, ni a l’església imperant, ni als comunistes, ni als anarquistes. Ni tampoc a molts republicans ja que sosté la tesi que la Guerra Civil fou una guerra contra Catalunya.

La novel·la és completa, densa, inabastable en alguns moments, feixuga en d’altres. S’ha definit com una novel·la riu. Montserrat Casals, biògrafa de Sales i crítica literària la descriu com "un retaule, una obra d’art, una pregària sobre el sentit de la vida". L’autor la presenta com un testimoniatge, com una lliçó, ja que "tot és superable si s’aprofiten les lliçons", i es veu en l’obligació moral i en el compromís personal de preservar la memòria d’una època i d’uns fets que van marcar-lo a ell i a tota una generació.

La Guerra Civil és per a Sales l’escenari, el detonant, no l’argument. L’autor vol entendre-la, vol descobrir com actua sobre els seus personatges, com els fa evolucionar, per bé o per mal, com els impulsa a buscar respostes, a replantejar-se les preguntes, i sobretot com els fa dubtar. La guerra és la gran desgràcia, i això no és nou, però no té res de gloriosa, és un lloc pel conflicte intern, per la contradicció i per la desesperança. Els militars de la guerra de Sales, que coneix bé per haver-ho estat ell mateix, no tenen res d’èpics , les batalles no són mítiques i les conquestes no són gestes. Els fronts morts d’Incerta glòria són segurament una metàfora de la mort figurada dels seus protagonistes, que ja no seran mai més allò que havien estat, de la mort d’una època i de la resignació dels vilatans dels pobles ocupats.

El text s’estructura en tres parts ben diferenciades (hem obviat El vent de la nit perquè s’ha de considerar una obra a part d’Incerta glòria, tot i que estretament relacionada):  La primera és la correspondència de Lluís de Brocà, militar de l’Exèrcit Català destinat al front d’Aragó, al seu germà, la segona són les cartes de Trini Milmany, parella de l’anterior, a l’amic comú Juli Soleràs, i la tercera són els records i reflexions que Cruells, seminarista durant la Guerra i futur capellà, exposa anys després del conflicte. Sense narrador, cada part, que podria funcionar perfectament de manera independent, aporta una visió, un punt de vista, una experiència i uns sentiments diferents tot i que els narradors formen part del mateix bàndol. La suma de les tres versions ofereixen al lector un fresc més complet, més ric i, sobretot, més humà. Sales no posa cap filtre, el text va directe del narrador al lector, no vol fer un sermó, no vol alliçonar en el pitjor sentit de la paraula, vol mostrar persones nues davant un moment greu que pot acabar amb les seves vides.

Fotograma de la pel·lícula "Incerta glòria" (2016)

I per damunt d’aquests protagonistes que ens narren les seves guerres (tant externes com internes) planen dos personatges intensos que no deixen indiferents ningú. Un d’ells és la Carlana, segurament el personatge més arquetípic, una dona madura, atractiva, de classe baixa, amant-vídua del senyor del castell, dura, una supervivent en tota regla que farà trontollar els principis de Lluís de Brocà. L’altre és Juli Soleràs, que apareix contínuament al llarg del relat però que no aconseguim veure mai de manera directa, sempre és a través d’altres. Soleràs és complex, intel·ligent, culte, cínic, creient, turmentat, enamorat i excèntric, un personatge de vegades insuportable i sempre incomprensible que en la seva bogeria és la consciència dels altres, diu allò que els altres pensen però no expressen, senten però no gosen dir.

Els sentiments de tots ells són tan humans, tan universals i tan recognoscibles que malgrat els anys i els fets passats ens són propers i això fa propers i versemblants els personatges: l’amor, el desamor, el desig, la por, el dubte, la ràbia, la pietat, la tristesa, l’alegria i l’avorriment són intemporals, immortals. La quotidianitat que acompanya aquests sentiments també fa més pròxims els personatges: la llet condensada, el llibre eròtic, el dia a dia del front i la rereguarda ajuden a dibuixar uns personatges joves, vius, que dubten i estimen i pateixen enmig d’una guerra que els ha procurat una realitat que fa qüestionar els seus ideals.

El fracàs del qual ens parla Soleràs contínuament i del qual ell se’n considera expert és per Lluís, Trini, Cruells i, és clar, pel mateix Soleràs el fracàs de les idees, l’ensorrament dels ideals. Això ho descobreixen tots ells ben aviat, i ben joves. L’anarquisme, el comunisme, i tots els ismes que havien sustentat la seva joventut aviat seran engolits per la guerra, el dia d’abril assolellat es torna núvol i rúfol. L’afany de glòria que és com dir l’afany d’immortalitat s’esvaeix. I és que les ideologies que donaven sentit a la vida i a la lluita, a l’amor i la guerra, que havien de transcendir i infantar un món millor han fracassat. Els ideals que la generació dels protagonistes defensen són paper mullat, el Lluís, la Trini, el Cruells i el Soleràs n’han quedat orfes, sols i desesperançats.

Joan Sales a Vallcarca on va instal·lar-se en tornar de l'exili

No obstant, i malgrat la foscor existencial, Sales obre una escletxa: la fe catòlica, un dels grans temes del llibre i de la biografia del propi autor. Sales es convertí al catolicisme quan fou adult i en ell hi trobà respostes, consol i esperança. És clar el paral·lelisme amb la conversió de la Trini. Soleràs i Cruells són creients, el Lluís i la Trini no, però les circumstàncies i la influència de l’amic la faran canviar d’opinió. La religió catòlica va estar desapareguda de la ideologia d’esquerres i republicana durant decennis, les dretes en van tenir l’exclusiva fins ben entrats els anys seixanta. A Incerta glòria trobem un catolicisme primitiu (la missa i el baptisme de Trini ens recorden les catacumbes), humil, humà i sobretot perdedor. La vida ha de consistir en arrossegar la pròpia creu i també la dels altres, carregar-se sobre les espatlles el patiment i les faltes del món, i és així com es troba la redempció, fent costat al pobre i al perseguit. Aquest catolicisme torturat, però alhora militant i inconformista, posat en boca del Cruells és diametralment oposat al que van bastir els vencedors: una religió guanyadora, implacable amb els perdedors i còmplice amb el poder i els poderosos.

La fe fa trobar un sentit a la vida, ofereix una nova lectura de les ideologies que fins ara havien seguit els protagonistes i preveu una nova lluita, més modesta i humil. Aquest "existencialisme catòlic" que ubica l’individu i la seva salvació de nou al centre amb totes les seves febleses, dubtes i errors ha de permetre continuar endavant malgrat la desfeta. La frase de l’irreverent Soleràs que esquitxa tota la novel·la: "venim de l’obscè i anem al macabre", de l’amor a la mort, de la glòria al fracàs seria difícilment suportable sense la crossa de la fe en allò sagrat i més quan la fe en allò profà fa temps que es va esvair entre els núvols d’un cel d’un mes d’abril.


 

Nadine Gordimer. La història del meu fill (novembre 2017)

Nadine Gordimer fou una escriptora sud-africana en llengua anglesa considerada, amb Coetzee, la principal representant de la literatura sud-africana del s.XX i fou la primera dona africana en rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1991.

El seu compromís i implicació amb la lluita antiapartheid va estar molt present a la seva vida i, com no, a la seva obra. Tota la seva producció aborda del tema de la segregació racial i la situació social a Sud-Àfrica.

El llibre que llegirem al club el mes de novembre, La història del meu fill, es va publicar el 1990 i participa de les reivindicacions i idees socials i polítiques de la seva autora alhora que presenta una història humana i de relacions familiars universal.

El relat familiar es transforma en una crònica política de lluita, d’injustícies i d’opressió d’un poble sobre un altre. Gordimer escriu una història de dolor i de somnis impossibles, d’amors clandestins, de relacions amenaçades, de secrets latents i de conflictes interns.

El context social i polític on habiten els personatges de La història del meu fill, la Sud-Àfrica dels anys vuitanta en plena lluita per abolir l’"apartheid", marcarà i intensificarà els seus sentiments, relacions i accions.

Ens trobarem per comentar la novel·la dimarts 28 de novembre a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Biografia de Nadine Gordimer

Gordimer a la pàgina del Premi Nobel

Entrevista a Gordimer (2013)

 

Stefan Zweig. El món d'ahir

S’ha dit que El món d’ahir és com una ampolla llençada al mar. Zweig es va suïcidar l’endemà d’enviar per correu el manuscrit al seu editor suec. El paquet podia no haver arribat, la guerra marítima i submarina no ho garantia. Però així va ser i El món d’ahir es va publicar per que els homes i les dones tinguessin notícia, via experiència d’un dels intel·lectuals i escriptors més reconeguts de l’Europa d’entreguerres, que la civilització europea (que en el nostre europeucentrisme és com dir tota la civilització) havia mort.

El món d’ahir no és només un llibre d’història, tot i que parla de fets històrics, ni estrictament una autobiografia, tot i que Zweig descriu què pensa i què sent, no hi llegim un assaig, encara que expressi opinions, ni tampoc una novel·la, tot i que el ritme i el tractament dels personatges moltes vegades ens ho recordi. El món d’ahir és tot això i molt més: és una confessió desesperançada, des del 1934 l’autor erra per una Europa en conflicte i escriu de memòria el seu itinerari vital.  És una acta notarial, Zweig ha vist, descriu i ho fa constar. És una advertència, el llibre s’adreça més als futurs lectors que als seus contemporanis. Però és sobretot el seu testament, s’acaba una vida, s’enfonsa un continent i desapareix una civilització.

Viena a principis del s.XX

Europa és la fixació de l’autor, no en va "memòries d’un europeu" és el subtítol triat. I aquesta idea d’Europa, de germanor entre els pobles i de respecte entre nacions ha de permetre el progrés i la pau. La primera part d’El món així ho corrobora però la Gran Guerra acabarà amb aquesta idea, la decepció de Zweig és llavors extraordinària, mai més recuperarà plenament la fe en Europa i els europeus, tot i que intel·lectualment i racional ho intenta el seu cor i els seus sentiments tindran sempre ombres de dubte, comprensibles d’altra banda per poc que coneguem la història del segle XX.

La segona obsessió de Zweig serà el pacifisme, en tant que moviment que eviti el conflicte i la mort i misèria que s’en deriva. L’autor militarà en aquestes files amb les eines que sap usar, la paraula i la complicitat d’altres intel·lectuals. També fracassarà: la seva veu no és escoltada, les seves advertències són menystingudes i els intents d’aconseguir una base internacional de pensadors, escriptors i artistes que vagin a l’uníson en contra de la guerra no arribaran enlloc.

El món d’ahir representa la fi d’una innocència, exemplificada en Zweig, però que es pot estendre a tota la societat europea de principis del segle passat. El llibre té dues parts ben diferenciades, el trencament es produeix en l’esclat de la I Guerra Mundial. A la primera part descobrim una Àustria, una Europa, rica, bella, culta, optimista i feliç. I un autor nen, jove, que descobreix i es descobreix, que viatja, es forma i es relaciona i que veu acostar-se l’èxit i el reconeixement intel·lectual. El camí és, pel món i per l’individu, ample, i el futur radiant. La segona part és maduresa i ocàs: Europa s’esquinça, la cultura perd el seu paper d’arbitre i, tot i que Zweig és l’escriptor més venut i traduït del moment, aquest fet no és més que una treva. Els núvols no desapareixen mai de l’horitzó i, finalment, Europa esclata i ni la intel·lectualitat, ni ningú, és capaç de frenar el desastre. El redreçament que abans, precàriament, ha permès refer-se a Zweig no tornarà a produir-se. És el seu final.

Zweig empleat a l’Oficina de Guerra de l’exèrcit austríac durant la I Guerra Mundial

Al llarg de tota la primera part planen la nostàlgia de la joventut perduda, una pèrdua més, i l’enyorança del seu món, recordem que escriu lluny d’Àustria, en un periple per diversos països. D’altra banda cal tenir molt present que Zweig no és ni pot ser objectiu, té un punt de vista i una visió que són fruit dels seus orígens, la seva educació, el seu entorn i la seva realitat social i econòmica. És un home ric i educat que pertany a una classe privilegiada. Europa i l’Imperi austrohongarès no era un recés de pau, i la majoria dels seus habitants no havien anat mai a l’òpera ni havien llegit un poema en sa vida.

La segona part ens porta a reflexionar sobre el progrés humà, sobre la capacitat, sembla que inesgotable, de la humanitat per tornar a recaure en els mateixos errors, sobre la incapacitat d’assolir una pau duradora. Podem pensar d’entrada que és així irremissiblement però també podem plantejar-nos el text com una modesta eina per entendre i fer millor el món on vivim.

Zweig escriu El món d’ahir des de tres àmbits: primer l’històric, els fets que van passar, després l’intel·lectual-cultural, allò que es pensava, es publicava i es deia i, per acabar, el seu pla més personal, com ho vivia i com ho sentia. Cal afegir aquí la gran capacitat de Zweig per empatitzar, primer amb els lectors, que fan seva la causa de l’escriptor, però també, i sobretot, amb tots aquells personatges que formen part de la seva vida i que, per un motiu o altre van tenir importància per a ell. Els lectors, per la seva banda, també faran una lectura en tres temps: llegim els fets que descriu i coneixem les persones que va tractar, però ho llegim un cop l’autor ho ha passat pel tamís del temps i el sedàs dels records i, per últim, ho estem llegint ara, molts anys després i ja sabem com continua la història, la d’Europa i la de l’escriptor. Un petit avantatge del lector que provoca encara més incomoditat i neguit. Qui sap si era aquesta la intenció de Zweig.

Fotograma de la pel·lícula "Adéu a Europa" (2016)

Joan Sales. Incerta glòria (octubre 2017)

La novel·la que llegirem el mes vinent marca una fita en la literatura catalana del segle XX: Incerta glòria, de Joan Sales, publicada a Barcelona el 1956 tot i que no assolirà la seva forma definitiva fins el 1971.
Incerta glòria és una novel·la d’amor i guerra, una obra èpica i dramàtica, que reflexiona sobre el sentit de la vida, la fe, l’amistat, els ideals i la joventut perduda.

La novel·la té molt d’autobiogràfica i desenvolupa, des de la perspectiva dels vençuts, amb cruesa i sense maniqueisme, la misèria i la destrucció moral i física que va representar la guerra pel país. Joan Sales aboca en aquest text la seva experiència com a militar de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. El personatge principal, Lluís de Brocà, destinat al front d’Aragó com el mateix autor, es trobarà allà dos amics seus, Juli Soleràs i Cruells. Alhora dues dones, Trini, la muller d’en Lluís, i la Carlana, amb la seva aura de misteri, condicionaran d’una manera o altra l’existència dels tres militars.

Incerta Glòria va guanyar el Premi Joanot Martorell (1955), Ramon Llull (1968) i el Ciutat de Barcelona (1970). Ha estat adaptada per la ràdio (1987), pel teatre (2015) i pel cinema (2017).

Ens trobarem per comentar-la el proper dimarts 31 d’octubre a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

Per saber-ne +

Joan Sales a lletrA

Joan Sales a escriptors.cat

Joan Sales, l'home incòmode, la veritat que fa nosa (documental)

Stefan Zweig. El món d'ahir: memòries d'un europeu (setembre 2017)

Comença una nova temporada del club que durarà fins el mes de maig i plantejarà la lectura de nou llibres. Enguany el fil conductor de les lectures serà el patriotisme, els nacionalismes i el sentit de pertinença a una comunitat

Per encetar el curs hem triat el llibre El món d’ahir: memòries d’un europeu, de Stefan Zweig (1881-1942) , un text que està a mig camí entre l’autobiografia i l’assaig amb el qual viatjarem per Europa des de finals del s. XIX fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però com bé diu a la seva introducció: "no serà el meu destí el tema de la narració sinó del de tota una generació, de la nostra generació única, que ha portat el pes del destí com segurament cap altra en el curs de la història".

Zweig fou l’autor en alemany més llegit i traduït durant els anys vint i trenta del segle passat. Intel•lectual reconegut i compromès, pacifista i antibel·licista fou una de les primeres veus que van alçar-se contra el nazisme, fins el punt que les seves obres foren prohibides a Alemanya. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va fugir del continent i finalment es va suïcidar al Brasil desesperat pel triomf del totalitarisme i la pèrdua dels valors que confegien Europa.

El món d’ahir es va publicar pòstumament a Estocolm l’any 1942. Zweig havia començat a escriure’l el 1934 i va enviar-lo a l’editor per la seva publicació un dia abans de la seva mort. Es tracta d’un testimoni commovedor del passat europeu des de finals del s. XIX fins el principi de la Segona Guerra Mundial. L’autor recorda, des del seu exili al Brasil fugint del nazisme, els moments cabdals de la seva vida paral·lela a la història d’una Europa que es desmembra.

Ens trobarem per comentar-lo el 26 de setembre, darrer dimarts del mes, a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Stefan Zweig a la viquipèdia

Casa de Stefan Zweig a Petròpolis

Documental sobre Zweig

Comença la temporada!

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/