« Tornar a la web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Fernando Aramburu. Patria

La darrera trobada del club de lectura d’aquest curs va tenir Patria com a protagonista. La línia que unia tots els llibres d’aquesta temporada ha estat el nacionalisme en el sentit de pertinença a una comunitat. Així doncs aquesta novel·la contemporània, publicada el 2016 amb gran èxit de vendes, premis i públic esdevenia una bona opció per acabar el curs.

El primer que es va comentar fou l’estructura del llibre, com estava construït: la fórmula de capítols curts, la brevetat de les descripcions, els continus canvis de narrador i punt de vista, les veus que es barregen en un mateix paràgraf i l’acció no lineal fan la lectura molt àgil i còmoda, de tal manera que l’autor amb la suma de moments narrats aconsegueix que el lector entengui la història com un tot. El conjunt de pinzellades que en un primer moment semblen disperses esdevenen finalment un quadre que el lector interpreta sense excessiva dificultat.

El “muntatge” que ens ofereix Aramburu és segurament una de les claus de l’èxit de la novel·la i també la solució perquè les gairebé sis-centes cinquanta pàgines del text no fatiguin el lector. D’altra banda l’estil també facilita la lectura, i molt: un llenguatge col·loquial, amb la introducció de localismes i paraules en euskera, diàlegs constants i l´ús de paraules i estructures senzilles acosten el text al lector general malgrat aquesta opció vagi en detriment de la literatura. S’apunta la manca de versemblança en els diàlegs entre personatges que sabem que parlen basc entre ells, no així en els diàlegs que parteixen del castellà, qüestió d’altra banda de difícil solució.

No obstant també es va apuntar que Aramburu portava el lector “de la mà”, no permet que es perdi ni que construeixi ell mateix la narració perquè no hi ha forats per omplir, ens ho dona tot fet. Aquest fet facilita la lectura a les persones amb poc hàbit lector però pot ser contraproduent per aquells molt acostumats a llegir i a buscar complicitats amb l’autor. En aquest cas tot està a la vista, la forma i el fons.

Patria té com a tema central el terrorisme, com a escenari el País Basc i un marc temporal de més de dues dècades (l’acció arrenca el gener del 2011 però els continus "flashbacks" ens transporten des de mitjans dels anys vuitanta). Uns elements que ens són més o menys propers, dels quals tenim una opinió formada i que faran que ens impliquem més amb la història. És per això que algú va parlar d’empatia i d’humanitat, és fàcil posar-nos al lloc dels personatges, d’ampliar el punt de vista i de passar dels titulars dels diaris i els telenotícies a la quotidianitat i la vida diària de persones que no estan tan lluny de nosaltres. És aquest un altre dels encerts de la novel·la: l’intent d’humanitzar una situació i aproximar-nos a uns personatges, posar cara i ulls a una conflicte que fins ara molts de nosaltres només coneixíem per les notícies dels mitjans de comunicació.

Hi ha per part d’Aramburu un esforç constant d’aproximar-nos a una realitat concreta, a un entorn determinat, a tocar de peus a terra, a convèncer-nos que aquests personatges són de carn i óssos. És per tant una novel·la de sentiments, i seran aquests sentiments els que transcendeixin els personatges i les ideologies perquè no és tracta d’una novel·la política en el sentit de defensar una postura i unes idees. La ideologia (recordem El atentado de Khadra o Història del meu fill de Gordimer), la força de les idees arrossegarà individus i societat i el lector descobrirà aquesta realitat amb uns personatges que senten i lluiten per continuar endavant, cadascun amb la seva motxilla i la seva estratègia per carregar-la (la beguda, el silenci, la ràbia, el sexe, l’escriptura, ...)

Clemente Bernad. "Basque Chronicles"

Fractura és un altre dels conceptes presents a Patria, social i col·lectiva però també personal i individual, la confrontació que porta aparellada, la incomunicació que, primer, la provoca i després l’eixampla generen dos bàndols. L’autor ens vol mostrar aquests dos bàndols des de la cuina, una vegada més allunyant-se dels discursos i els titulars. Ens els presenta en dos blocs, ben diferenciats, i semblaria que no pren partit i no ho fa de manera explícita però tot el text traspua simpatia i empatia cap a un grup de personatges i situacions mentre és molt més dur amb tota la resta.

Es va comentar que els personatges eren tòpics i que moltes de les situacions eren típiques, en el sentit de costumistes, i que això restava versemblança al relat. Tot i que molts dels escenaris descrits i els ambients viscuts s’ajusten a la realitat basca. D’altra banda es pot coincidir que els estereotips que Aramburu utilitza (el matriarcat, el poder de l’església, la importància de les "quadrilles", les societats ciclistes, ...) certament existeixen, o en el seu moment van existir. No obstant podríem també interpretar que l’autor força els tòpics per utilitzar-los com a símbols, com a arquetips: així Bittori no és només la dona del Txato, és la vídua de tots els assassinats, Miren no és tan sols la mare de Joxe Mari és la mare de tots els terroristes empresonats, don Serapio representa la part de l’església que va donar suport a la lluita armada i així podríem desgranar la major part de personatges de la novel·la.

L’autor ha volgut fer una novel·la de blancs i negres, en el sentit que separa de manera molt clara, inclús a vegades forçadament, una posició de l’altra. O estàs a favor d'ETA (i aquí iguala de manera molt simplista nacionalisme amb violència) o hi estàs en contra i en conseqüència pots acabar mort però la realitat té molts matisos i a Patria no hi apareixen. És possible que si hagués entrat en aquest aspecte la novel·la fora una altra, no tan fàcil d’entendre ni tan fàcil de llegir. Se suposa que pel mateix motiu Aramburu no aporta disquisicions ideològiques, ja s’ha dit abans que és una novel·la de sentiments i no d’idees, però aquest afany simplificador minva en ocasions la versemblança d’alguns personatges (per exemple, a que obeeix exactament la transformació de Joxe Mari d’etarra militant a abandonar l’organització).

Clemente Bernad. "Basque Chronicles"

Hi ha coincidència en que el final de la novel·la no és reeixit, Miren i Bittori abraçant-se sense paraules, és un desenllaç massa explícit que, tal i com han anat evolucionant els personatges grinyola per totes bandes. Però de nou es podria pensar que la intenció de l’autor és plantejar-nos les possibilitats que ofereix el penediment i el perdó, voler representar una nova etapa, novament els sentiments, en la qual les persones avancin en aquest difícil espai de reconciliació.

El títol triat per Aramburu, Patria, condiciona (i orienta) la lectura des de la primera pàgina, la narració facilita els paral·lelismes amb l’actual situació social i política catalana i obre al gran públic el meló del tractament literari del terrorisme d’ETA. La novel·la presenta encerts i errors però en definitiva posa sobre la taula de la ficció un conflicte que ha estat present a l’estat espanyol més de quaranta anys, que ha afectat i afecta milers de persones amb noms i cognoms (Miren, Arantxa, Nerea....) i que encara no està resolt.

Yasmina Khadra. El atentado

"La locura humana tiene dos puntos álgidos: el momento en que se es consciente de la propia impotencia y aquel en que se es consciente de la vulnerabilidad de los demás". Aquesta és la reflexió d’un terrorista palestí a Amine, el protagonista d’El atentado, quan aquest intenta buscar respostes a la immolació de Sihem, la seva dona.

La novel·la ens parla d’una bogeria col·lectiva: dues comunitats enfrontades i disposades a donar-ho tot per la causa, i d’una bogeria personal: dues persones que s’estimen però no obstant això, o pot ser per això, una d’elles amaga a l’altra la seva raó per viure i, sobretot, per morir. El atentado ens parla d’allò que des del nostre punt de vista esdevé incomprensible. L’esquerda personal i sentimental entre Amine i Sihem, somorta, sorda i amagada, el conflicte social i polític entre Israel i Palestina, etern, constant i inacabable i l’abisme entre Orient i Occident, secular, insalvable i profundíssim.

Tot i que no podem centrar la lectura en el conflicte àrab-israelià perquè no és aquest el tema principal sinó que és l’escenari que serveix a l’autor per plantejar d’altres qüestions són inevitables les referències a la lluita entre els dos països, les raons que serveixen a les dues parts per legitimar-se i les conseqüències que es paguen encara tan cares per unes decisions preses fa dècades. En definitiva com es pot permetre tant d’odi i tanta sang en un territori que és sagrat per a les tres religions monoteistes i com en nom de déu es mor i es mata.

Khadra situa l’acció a Israel i a Palestina per parlar-nos en primer lloc de la veritat, de fins a quin punt podem conèixer-la, de com ens la fabriquem a partir d’una construcció mental pròpia on influeix el nostre entorn i la nostra manera de veure la vida. La realitat, la veritat, no existiria en tant que absoluta perquè cadascú tindrà la seva, basada en l’educació, l’experiència i les relacions. Això és el que li succeeix a Amine, ell té una realitat, una veritat còmoda, una situació confortable i privilegiada que li ha costat molt assolir, estima la seva dona i és reconegut en la seva professió. Està convençut que la realitat de la seva dona és la mateixa, no en va estan junts i s’estimen, no s’ha plantejat que pugui ser diferent, però ho és. Tan diferent que li costa la vida i a ell el sacseja de tal manera que ja no serà mai més la mateixa persona.

Sihem enganya Amine d’una manera tan formidable, tan profunda i de forma tan irreparable que ens obliga a preguntar-nos sobre les relacions humanes: coneixem la persona que tenim al costat? què vol dir viure amb algú, ser-ne parella, estimar? fins a quin punt podem penetrar en la intimitat de l’individu i saber-ho tot d’aquesta persona? l’amor a una idea pot ser més fort que l’amor a una persona? Ens planteja també la qüestió de la confiança: podem confiar cegament en la persona que tenim més a prop? hem d’entregar-nos sense reserves o hem de guardar una parcel·la oculta? Som capaços d’imaginar-nos la incomunicació del matrimoni, la soledat de la dona en el moment de prendre la decisió transcendental?

Només coneixem Sihem a partir de terceres persones, sobretot del seu marit, que ens ofereix una visió parcial i subjectiva, una realitat com ja hem dit alterada per les circumstàncies, els sentiments i l’entorn. La seva trajectòria i les seves raons es desvetllen només i al mateix temps que Amine que alhora transita des d’un món i unes creences segures, dominants i estàtiques a un altre món insegur, sotmès i líquid. Aquest viatge físic, de Tel-Aviv a Yenín, és alhora un trànsit mental on els principis trontollen i l’ambigüitat, tan humana, anirà fent-se el seu lloc dins el protagonista.

Amine és bereber, musulmà, i la seva dona palestina, estan nacionalitzats israelians, pertanyen a dos mons alhora, podríem dir-ne que estan integrats a la societat on viuen tot i no ser la seva d’origen, el protagonista així ho creu i així li han fet creure. Però en aquest trànsit mentre busca respostes veurà que no és així: descobrirà que és un àrab entre jueus i que alhora no és un vertader àrab entre els seus, rebrà per les dues bandes. Poc a poc se li despertarà el sentiment de pertinença i retrobarà la seva identitat perquè malgrat el seu èxit professional i social ja no podrà renunciar a les seves arrels. Fins llavors havia donat l’esquena al seu poble, havia obviat aquesta realitat, aquesta veritat li feia mal i no la contemplava. El retrobament amb la família i la casa de la seva infantesa al final de la novel·la el reconcilien amb la seva història. Amine torna a reconstruir el fil que el lliga al seu passat que veurem que no ha trencat mai del tot perquè sempre ha tingut els ensenyaments del seu pare com a inspiració per la seva vida.

Sihem ha viscut la integració i el sentiment de pertinença de manera completament diferent. Coneixia el sofriment del poble palestí, es preguntava si tenia dret a la felicitat mentre el seu poble patia i no volia tenir fills en aquest món convuls. Finalment pren la decisió de donar-ho tot, de sacrificar la seva vida per un objectiu, la llibertat del seu poble.

Les seves raons són poderoses, també ho són les d’Amine: "la meva lluita és arrabassar els homes de la mort". No hi ha una sola veritat com ja hem vist. Sihem s’immola per alliberar el seu poble, ho sacrifica tot per un ideal. Hem de preguntar-nos si hi ha alguna idea que valgui una vida? a quin grau de desesperació ha d’arribar un poble per arrossegar a la mort la seva pròpia gent?

Yasmina Khadra pretén ser neutral en el tractament del conflicte, ja hem comentat que l’objectiu de l’autor no és prendre partit per Israel o Palestina sinó posar en evidència el sense sentit de la violència, la inutilitat del terrorisme com a solució per resoldre enfrontaments i la incapacitat de les persones per comunicar-se, no obstant en aquest aspecte l’opinió es va dividir i tot i que Khadra no pren partit de manera directa dona una certa raó a la causa Palestina o si més no intenta que el lector senti simpatia per aquesta causa.

La novel·la comença amb un atemptat comés per Sihem, palestina, que s’immola i en el qual moren israelians, i acaba amb un altre atemptat, comés per Israel i en el qual moren palestins entre ells Amine. Entre aquests dos moments el protagonista busca respostes i intenta retrobar el seu passat però no descobreix totes les solucions ni pot recuperar del tot les seves arrels. La ira d’Orient i l’arrogància d’Occident només són capaces de generar dolor i mort. La conclusió és que no hi ha solució o pot ser la clau és deixar de banda la violència, la prepotència, els retrets i provar de trobar una realitat comuna que permeti avançar, conèixer l’altra i entendre’l.

 

Fernando Aramburu. Patria (maig 2018)

Patria és la darrera lectura d’aquest curs del club de lectura que ha tingut com a fil conductor el patriotisme, els nacionalismes i el sentit de pertinença a una comunitat.

La novel·la d’Aramburu, publicada el 2016, és un fenomen literari i social i s’ha mantingut pràcticament des de la seva aparició a les llistes dels llibres més venuts al nostre país. Se n’han venut més de 700.000 exemplars, ha guanyat el "Premio de la Crítica" (2016) i el "Premio Francisco Umbral", "Nacional de Narrativa" i "DulceChacón" (2017) i la productora HBO està preparant la seva adaptació a la televisió.

El tema de la novel·la és el conflicte armat, el terrorisme d’ETA que va sacsejar el País Basc i tot l’estat espanyol durant més de quatre dècades. Un tema dolorós i encara molt present a la societat espanyola i del qual la majoria de lectors en té una idea personal. La lectura de Patria permet a aquest lector completar, ajustar i replantejar aquesta idea a mesura que llegeix el llibre, pot ser per aquest motiu el llibre ha arribat a tanta gent i tan diversa.

La novel·la arrenca el 2011, el dia de l’alto el foc d’ETA, i explica la història de dues famílies d’un poble basc a tocar Sant Sebastià, els seus membres, protagonistes i narradors, viuen i pateixen el conflicte de diferents maneres, o bé són víctimes o bé botxins però mai, ni que ho vulguin, queden al marge. Aquestes famílies i aquest poble representen la societat basca i serveixen a l’autor per plantejar la complexitat d’una situació des d’un cas particular. Patria ens parla de com les idees transformen les persones i la societat, de com la seva defensa porta la mort i la presó i de com la lluita armada multiplica les víctimes per ambdós bàndols. Amb la història de Bittori i Miren i de tot el seu entorn l’autor es pregunta pel preu pagat per defensar unes idees i pel cost individual, familiar i social.

Ens trobarem per comentar-lo dimarts 29 de maig a les 20.30 h a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Fernando Aramburu a la wikipedia

Entrevista a XL Semanal

Encuentros con... (vídeo)

Clara Usón. La hija del Este

La hija del Este es va publicar l’any 2012. Feia divuit anys que Ana Mladic s’havia suïcidat i disset anys del final de la guerra de Bòsnia.

Els protagonistes principals de la novel·la són reals i els fets que s’expliquen també: Ana, filla del comandant Ratko Mladic es va engegar un tret amb la pistola del seu pare, el setge de Sarajevo va durar gairebé quatre anys i la massacre de Srebrenika va acabar amb la vida de 8.000 civils bosnians. La història es mou constantment entre l’esfera pública i l’àmbit privat, però tots dos móns es toquen i conflueixen.

D’entrada crida l’atenció aquesta alternança entre els fets que ja han esdevingut històrics, per tants reals i "demostrables" i la vida quotidiana de la protagonista, els seus amics i la seva família, episodis novel·lats, de ficció i "indemostrables". A aquests dos àmbits cal sumar dues característiques concretes de l’estil de Clara Usón: en primer lloc la barreja de temps i espais, les dates i els llocs es mouen constantment, es parla de passat des del present, del futur des del passat i alhora els escenaris són variats i s’alternen: Moscou, el "campo de los mirlos", Sarajevo, Srebrenika, Londres, ... El conjunt d’aquestes peces articulades per l’autora aconsegueixen construir una història alhora particular i general que interpel·la contínuament el lector. Aquest mecanisme que mescla la realitat amb la ficció recorda Javier Cercas i Emmanuel Carrère, i és una tendència que s’ha usat amb freqüència en els darrers anys. Els gèneres literaris, molt clars i definits fins a la meitat del segle passat, es desdibuixen, trenquen els seus límits i beuen d’altres gèneres per produir nous textos.

Ratko Mladic amb la seva dona Bosiljka i la seva filla Ana

La narració s’estructura al voltant de tres veus: la primera és la d’Ana Mladic (en els capítols senars), és la visió més psicològica de creació i creixement d’un personatge que des del primer moment sabem que es suïcidarà, la feina de l’autora és mantenir l’interès del lector en els motius i les conseqüències d’aquest acte. La segona veu és la de la "galería de heroes" que Usón ens descriu (i que fa coincidir amb els capítols parells): el príncep Lazar, Milosevic, Karadzic, Mladic i, finalment, Danilo Papo, que des d’un cinisme que emmascara la pena fa saltar pels aires tota l’èpica dels herois descrits fins el moment. I serà Danilo Papo qui donarà lloc a la tercera veu, la del narrador de la història i personatge gairebé ocult fins el dotzè capítol. Llavors es descobreix la veu que ha de cosir el passat i el present, l’esfera pública i la privada. Papo representa la població civil i és d’alguna manera la veu del poble. Seran doncs les tres veus conjuntes les que ens permetran comprendre i aprofundir en el relat ja que l’humanitzen però alhora el generalitzen. La veu que no llegim, i és una absència molt significativa, és la de Ratko Mladic. Allò que sabem és indirecte, a partir de terceres persones i del coneixement previ que el lector té del personatge històric.

D’entrada La hija del Este pot plantejar-se com una lliçó d’història contemporània: per què va començar la guerra de Bòsnia, com eren els Balcans abans d’aquest moment, què va representar el conflicte per la població civil. Per moments, i sobretot al principi, l’autora confegeix un relat èpic de ressonàncies mítiques que va descolorint-se a mesura que la guerra, i el relat, avancen. Forçosament ha de ser una visió esbiaixada ja que l’objectivitat esdevé impossible en una història tan visceral, tan propera en el temps i que apel·la tant als sentiments i a la fidelitat a la terra pels segles dels segles. D’altra banda podem basar la lectura de la novel·la en una crítica punyent als nacionalismes, a la supremacia racial, nacional o religiosa que és la causa de tots els mals que esdevenen sobretot al poble bosnià però també al poble serbi, que és alhora botxí i víctima. És fàcil trobar paral·lelismes amb l’actual situació política i és en aquest punt quan la novel·la pot servir al lector per qüestionar idees i replantejar conceptes, ja que és aquesta també una de les funcions de la literatura, sacsejar l’individu.

El Parlament bosnià després de rebre l'atac d'un tanc durant el setge de Sarajevo (1992)

Un dels temes més potents de la novel·la, i possiblement la seva raó de ser, és el de la caiguda del mite: Ana Mladic passa d’adorar el seu pare, que és per a ella un cúmul de perfecció i a qui professa un amor desmesurat i recíprocament correspost pel general, a descobrir mica en mica i de manera inqüestionable quines són les seves accions, quin és el seu objectiu militar, i vital, i quina crueltat tan extrema alberga l’home que ella estima. El seu món s’ensorra, la sacsejada és brutal i ja no es recuperarà. Es planteja matar-lo perquè no faci més mal, però els sentiments s’imposen i serà ella qui s’autodestruirà. És sacrifici, revenja o simplement incapacitat de suportat la veritat i la realitat que s’en desprèn? No ho sabrem mai, com tampoc podem saber amb total seguretat si el motiu del suïcidi d’Ana fou descobrir qui era realment el seu pare.

Un altre dels temes importants del text és la força de la sang en el sentit de pertinença a una comunitat. Per què la sang, que amb tanta alegria corre per les pàgines de La hija del Este, que amb tanta insistència s’invoca per iniciar la guerra i exterminar pobles sencers, que amb tanta imprudència es vessa fins acabar ofegant-ho tot i a tothom, per què doncs aquesta sang, en el sentit d’origen, de llinatge, de cognoms en definitiva, té tanta força? Som responsables, o ens podem sentir responsables, de les maldats del nostre poble, de les injustícies de la nostra nissaga, dels horrors comesos per algú que porta els nostres cognoms? És culpable tot un poble dels crims d’uns quants? Fins quant és capaç una comunitat de covar la llavor de la venjança, la fúria del ressentiment?

La tragèdia col·lectiva que va ser la guerra de Bòsnia queda representada de manera individual amb la mort de l’Ana. Com dèiem al principi l’esfera pública i privada conflueixen i la sang dels habitants de Sarajevo que no arriba a commoure Mladic retornarà al comandant de manera simbòlica amb el suïcidi d’Ana i encara tindrà un epíleg, sagnant com no podia ser d’altra manera, amb la matança de Srebrenica.

Enterrament d'algunes de les víctimes que han pogut ser identificades de la matança de Srebrenica

La hija del Este és una novel·la de pèrdues. La pèrdua és present, general i insistent, al llarg de tot el llibre: és evident la desaparició física de personatges i grups, però cal remarcar també la pèrdua de la innocència de tota una generació que quedarà escapçada físicament i moral. Danilo Papo i el seu cinisme que amaga la seva desesperança i la seva ràbia n’és l’exemple més clar. La destrucció no generarà res nou, ni bonic, ni just, ni bo. El patiment és erm i només produeix més patiment. La guerra de Bòsnia, com possiblement totes les guerres, fou un sacrifici inútil, com inútil va ser el d’Ana Mladic. I la pistola del seu pare, que hauria d’haver servit per celebrar la vida, només es va utilitzar com el que només pot ser un revòlver, com un instrument de mort.

Yasmina Khadra. El atentado (abril 2018)

Yasmina Khadra és el pseudònim que utilitza Mohamed Moulessehould (Sàhara algerià, 1955) per protegir-se i poder així denunciar la corrupció política i el fonamentalisme islàmic sense patir represàlies. Moulessehould va formar part de l’exèrcit algerià durant molts anys i va arribar a ser-ne comandant.

Actualment ha abandonat l’exèrcit, viu a França i tothom coneix la seva vertadera identitat però no ha volgut mai abandonar el seu nom de ploma, que és la combinació de dos dels noms de la seva dona.

És l’autor àrab més traduït i un dels més premiats, la seva producció inclou més de vint obres, la majoria novel·les on tracta els conflictes del món musulmà, la violència i la doble visió entre occident i el món àrab.

El atentado, publicat el 2005, explica la història d’un cirurgia àrab-israelià que viu a Israel amb la seva dona, després d’un atemptat suïcida i d’haver atès les víctimes a l’hospital on treballa el metge descobrirà amb horror que la responsable de l’atentat és la seva pròpia dona, Amine, palestina. La novel·la aborda el conflicte, etern, entre Israel i Palestina i l’ús del terrorisme i la violència que comporta com a recurs per incidir en la política. Però El atentado és també una novel·la sobre la confiança, sobre fins a quin punt coneixem les nostres famílies, els nostres amics i els nostres veïns, és una història sobre el poder de les ideologies i sobre el sacrifici individual per a assolir el bé general.

Ens trobarem per comentar el llibre dimarts 24 d’abril a les 20.30 h a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Yasmina Khadra a la wikipédia (francès)

Entrevista a "Letras libres"

Reportatge sobre l'univers de Yasmina Khadra

Mario Vargas LLosa. La Fiesta del Chivo

Vargas Llosa publica La Fiesta del Chivo l’any 2000 després de tres anys de documentació i investigació, en plena maduresa literària i amb una carrera consagrada. La novel·la, essencialment, narra l’assassinat de Rafael Leónidas Trujillo , trenta-un anys dictador de la República Dominicana, el maig del 1961.

És una novel·la històrica però també social i política. Formaria part del subgènere de novel·la del dictador , prou present entre els escriptors de l’Amèrica Llatina degut a la realitat històrico-política que han hagut d’afrontar.

L’objectiu de l’autor és narrar uns fets però també denunciar un sistema i posar en evidència uns personatges que amb Trujillo al capdavant van subjugar i abusar de tot un país. Per a fer això Vargas Llosa construeix molt hàbilment una estructura a tres bandes: la primera és el relat d’Urania Cabral que torna a l’illa després de trenta cinc anys i que representa el passat però alhora el present, la joventut i les il·lusions perdudes. La segona és la descripció de les vint-i-quatre hores prèvies a la mort del dictador des del seu propi punt de vista, el lector descobreix un personatge malvat, un polític totalitari i un home que lluita per amagar la seva decrepitud física. La darrera és la història de la conspiració que va provocar l’assassinat de Trujillo, la biografia i les raons dels conspiradors per fer el que van fer i les conseqüències de l’assassinat per a ells i per a tot el país.

Vint-i-quatre capítols distribuïts de manera que el central és el dedicat a l’assassinat, com una mena de cúspide d’un relat que va "in crescendo", sis es dediquen a la història d’Urania, sis més a Trujillo i la resta a la conspiració, les seves raons i les seves conseqüències. Tanca el llibre la confessió d’Urania a la seva família com si es tanqués un cercle que ella mateixa ha obert amb la seva arribada al principi del llibre. Vargas Llosa escriu amb un realisme extrem, duríssim en els detalls, cru en les descripcions i amb un final gairebé pornogràfic on no deixarà res a la imaginació dels lectors. La qüestió és si calia ser tan explícit per fer arribar al lector el missatge de la tirania i l’abjecció del dictador, però recordem que és una denúncia i que el llibre compleix també una funció de crítica social. Possiblement Vargas Llosa hagués pogut suggerir, evitar, suposar, ... i el lector hagués entès igualment però qui sap si s’hagués mantingut la mateixa força i intensitat en la denúncia que perseguia l’autor.

La Fiesta del Chivo està escrita per un peruà i succeeix al Carib per tant està impregnada de la cultura i essències sud-americanes. No parlem dels escenaris ni del llenguatge, que també, sinó més aviat del caràcter dels personatges, de les seves accions, dels seus valors i dels seus principis. Algú apunta que la novel·la recorda un "culebrón" pel que fa a la suma d’històries, al tractament dels personatges i a les seves reaccions i al sentit de la tragèdia. Però sobretot a la manca de "secrets" perquè a mesura que avança la història tot es fa evident i l’autor no deixa al lector la possibilitat de descobrir, tot està massa explicat, massa clar i és massa previsible. Pot ser no caldria perquè, en primer lloc, narra uns fets històrics, i en segon lloc, perquè els lectors són, en general, prou hàbils i experts com per poder desxifrar pistes. Però pot ser que Vargas Llosa en aquest objectiu, insistim, de denúncia no vulgui deixar dubtes ni possibilitats obertes, el relat ha de quedar tancat i no es poden admetre interpretacions.

Trujillo amb Franco de visita oficial a Espanya el juny de 1954

Es discuteix també si el personatge d’Urania és necessari pel desenvolupament de la història, si aquesta es podria haver explicat sense ella, si el seu relat podria formar part d’una altra novel·la, si aporta elements realment interessants al conjunt i si l’autor s’hauria d’haver centrat en els aspectes polítics i evitar desviar-se en detalls particulars. Sense Urania la novel"la seria una altra, no sabem si millor, però és cert que la història obre i tanca el llibre i contribueix en bona part a dibuixar la figura central del dictador i accentuar, sens dubte, la seva maldat i manca d’escrúpols.

El poder i el seu exercici és un dels grans temes de la novel·la, l’ús i, sobretot, abús que s’en fa. La dominació i la humiliació que un home, Trujillo, exerceix sobre la seva família, els seus col·laboradors, el seu exèrcit i tot un país. Petits dictadors que imiten el "Jefe" en la parcel·la que se’ls assigna, cercles de poder que perpetuen l’estil i la tirania de Trujillo i que permeten a aquest mantenir-se immune dalt de tot de la piràmide. Lligada a aquesta tirania absoluta hi ha la por, element necessari perquè el dictador exerceixi com a tal. Tots els personatges viuen amb por, una por real i profunda de perdre el favor del dictador, els privilegis aconseguits, de ser empresonats, torturats, o assassinats. Por que s’estén inclús al propi Trujillo, terroritzat perquè el cos no li respon com caldria i perquè aquest signe de debilitat pugui menyscabar la seva imatge de persona invencible, gairebé divina.

La identificació de la força sexual amb el poder físic és també constant a tota la novel·la, quan el dictador la perd simbolitza també la pèrdua de la seva identitat i, en definitiva, de la seva vida. El sexe és a més d’un signe de poder un element de dominació, al llarg de tots els capítols és possessiu i violent. La dona és només un objecte de plaer, un ésser inferior que només pot ser dominat. Masclisme en estat pur, la dona pertany a l’home i en farà l’ús que vulgui.

Urania Cabral serà la principal perjudicada d’aquesta manera d’entendre les relacions amb les dones i el sexe. Moneda de canvi per proporcionar plaer a l’home més poderós. Sacrifici que ofereix el seu pare, un pobre home que només té un objectiu: acontentar Trujillo i fer-se digne del seu cercle. Ofrena que esdevé inútil però que serveix per il·lustrar una pràctica habitual, que és un símbol de totes les dones violades per Trujillo i de la tragèdia del poble dominicà, tocat de mort com Urania, incapaç de superar el fet que marcarà per sempre la seva vida.

Cartell de cerca dels conspiradors que van matar Trujillo

També la mort dels conspiradors ha de ser llegida com un sacrifici (excepte dos d’ells tots perden la vida abans o després). En aquest cas ells mateixos s’ofrenen al país per eliminar la "bèstia" i el sacrifici té una utilitat: l’eliminació de l’obstacle que ha de permetre a la comunitat créixer. La sang es neteja amb sang. Maten el pare simbòlic, aquell que els proporciona confort i una vida còmoda, tots ells pertanyen a la classe alta i estan prop del poder, però que no els deixa ser ni com a individus ni com a país. Urania també mata el pare després de la trobada amb Trujillo que li arrabassa de manera irreversible i alhora la virginitat, la innocència i la confiança en el homes. Per créixer, o si més no per intentar-ho, només tindrà una sortida tallar qualsevol relació primer, i sobretot, amb el seu pare però també amb el pare de la pàtria i amb la pàtria mateixa.

El capítol final, tot i l’esqueixada confessió, no és més que la constatació del fracàs d’Urania i la seva família com a persones i de la República Dominicana com a país en tant que no és una comunitat pròspera, ni sana ni socialment avançada. La figura de Manolita podria ser una escletxa d’esperança en el futur però ni és prou forta ni prou madura per recobrar tot allò perdut.

Clara Usón. La hija del Este (març 2018)

La hija del Este és, entre moltes altres coses, la història d’Ana Mladic, la filla de Ratko Mladic el "carnisser de Srebrenika" i general serbi a la guerra de Bòsnia. Ana té vint-i-tres anys estudia medicina amb èxit i adora el seu pare fins que descobreix que és un assassi. Llavors agafa una pistola s’engega un tret i mor. Autodestrucció, sacrifici o desesperació?

A partir d’aquest fet, real, com tants i tants fets d’aquesta novel·la, Clara Usón en explica dues històries més: la vida i miracles dels principals militars i polítics responsables de la guerra i la vida quotidiana i els sentiments de la població civil durant el conflicte. Barreja temps i llocs fets i personatges reals i imaginaris per intentar portar al lector a l’origen de la guerra, a les causes de la neteja ètnica, als arguments que s’esgrimien pel genocidi, a les cases de cristians i musulmans, serbis i croats que fins aquell moment havien conformat Iugoslàvia.

Clara Usón ens presenta un relat literari però que és també alhora un retrat social, psicològic i històric d’un poble, d’uns pobles, que vint anys després encara estan curant les seves ferides.

La hija del Este es va publicar el 2012, l’any següent va guanyar el "Premi Ciutat de Barcelona" i el "Premio Nacional de la Crítica". Ens trobarem per comentar-la dimarts 20 de març a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Clara Usón a la viquipèdia

Entrevista a "Jot Down"

Entrevista a "Via llibre" (TV3)

Svetlana Aleksiévitx. Temps de segona mà: la fi de l'home roig

Svetlana Aleksiévitx (Ucraïna, 1948), periodista i escriptora d’arrels ucraïneses i bielorusses, d’educació russa i de doctrina comunista fins el 1991 que ja no va haver doctrines, ens mostra a Temps de segona mà: la fi de l’home roig (2013) els darrers vint anys de la Unió Soviètica. De quan ja no era la Unió Soviètica mentre els seus habitants encara eren soviètics, o ho volien continuar sent, o no sabien ser res més.

Aleksiévitx va guanyar el Premi Nobel l’any 2010 "per una obra polifònica que fa un monument al patiment i al coratge del nostre temps" en paraules del jurat del Premi. La segona premiada, el primer fou Winston Churchill, per una obra de no ficció. Una guanyadora que vivia exiliada des de l’any 2000 per explicar la realitat de manera gens complaent amb el poder i per donar veu a persones que normalment no en tenen. Una escriptora que és un bon exemple d’intel·lectual compromesa que ens demostra amb els seus textos que s’enfronta i guanya a un repte literari però també, i sobretot, a un repte ètic.

D’entrada el primer que crida l’atenció del llibre és la forma, el gènere indefinit. L’autora el qualifica com a "novel·la de veus" i ella es defineix com una "dona-orella". És conseqüent amb el seu mestre, Alés Adamovitx, escriptor i intel·lectual que va exercir una gran influència sobre Aleksiévitx. Adamovitx creia que el moment i el lloc no donava dret a inventar, que estaven obligats a transmetre la realitat com així va fer ell mateix. La situació exigia realitat i no ficció. D’altra banda l’autora creu que la veritat no és una, sinó que està dividida i no és monolítica més aviat múltiple i diversa. Per tant, si vol transmetre la realitat i acostar-se a la veritat ha de descobrir noves formes d’expressió. Cal també tenir en compte la seva formació i professió, és periodista, i per un periodista els testimonis són or. D’aquesta manera el relat es convertirà en literatura i els testimonis en personatges. Temps de segona mà és una mena de documental literari, una polifonia i un puzle. Aleksiévitx, que també va col·laborar en el rodatge de documentals, en fa un muntatge i el presenta al lector amb l’esperança que l’ajudi a entendre una mica més Rússia, però també una mica més la humanitat.

"Gràcies estimat Stalin per l'alegre infància". Autor: V. Govorkov (1936)

Caldria preguntar-se si un text així es pot considerar literatura: no és una novel·la, ni un assaig, ni un reportatge periodístic, però té una mica de cada, tampoc no és un llibre d’història, tot i que ofereix al lector una nova manera de veure la història: amb testimonis senzills, de gent del poble allunyada del poder i que hi refereixen emocions i sentiments. L’oralitat del text és extraordinària i la traducció encertadíssima: imaginem els personatges parlant a les seves cuines, gairebé sentim les seves veus i els seus silencis, seria ben fàcil fer-ne una obra de teatre o un documental per la televisió. A estones tants testimonis i tan detallats, tant patiment i tant comunisme poden resultar feixucs al lector. Però aquest format també ens permet llegir-los desordenats o obviar-ne algun.

La forma està doncs estretament lligada al fons. Temps de segona mà es divideix en dues parts, amb deu testimonis cadascuna. La primera, de 1991 a 2001 aborda els primers anys de la caiguda de la Unió Soviètica, la il·lusió i el desconcert dels ciutadans a parts iguals però també la sensació de novetat, de canvi i, per què no, d’esperança. La segona, de 2002 a 2012, ja només parla de desesperança, de com tothom corre darrera els diners i de la nostàlgia del comunisme, d’un desig de retornar a la previsibilitat de l’antic règim.

Llegim els testimonis i se’ns apareix la figura d’un hàmster a la roda dins la gàbia que corre incansable per no assolir mai res. Així el ciutadà soviètic va viure els anys comunistes treballant i perseguint una utopia, i després ja en època capitalista treballant, si podia, i esperant de nou. Però els anys van passar, i en van passar molts, tants com un segle, i l’home soviètic continua anhelant una societat que pot ser no arribarà mai, però ara ja ho ha vist tot i viu en un "temps de segona mà" com molt bé diu Aleksiévitx al títol, una societat amb unes regles noves però amb una manera de fer i unes estructures velles. La conclusió és devastadora. El futur, negre.

L’idealisme extrem que traspuen molts dels relats sorprèn a un europeu del segle XXI. Homes i dones que han entregat la seva vida, la seva família i la seva força al partit, que han patit represàlies, que han vist morir familiars i malgrat tot mantenen intacta la fe en el comunisme i els seus líders. La ideologia els ha sostingut, els ha alimentat i, com diuen molts d’ells, els ha fet feliços tot i les mancances materials i la penúria constant. Algun d’ells diu que els russos tenen ànima d’esclaus, que han de ser dirigits, que necessiten un líder, abans eren els tsars, després els Lenins i Stalins que donava l’època i ara pot ser Putin.

Boris Yeltsin sobre un tanc davant la Casa Blanca russa durant el cop d'estat de l'agost de 1991

Però no tots els testimonis tenen aquesta fermesa. L’autora ha procurat buscar persones amb punts de vista diferents alguns d’ells prou crítics, d’altres que han abraçat la nova realitat amb èxit i entusiasme, altres de resignats, ... Però tots tenen en comú la seguretat emocional i econòmica que els donava la Unió Soviètica i que ara han perdut. El sistema els proveïa de tot: d’unes idees, d’uns mitjans (escassos), d’un ordre social i d’un camí a seguir. No eren ni molt menys lliures però no se sentien presoners, perquè la fi justificava els mitjans i la utopia socialista els mantenia la il·lusió intacta. Se sentien orgullosos del seu país i havien de ser dignes de viure’n. Vivien enganyats? Les expectatives eren massa altes? El discurs oficial no tenia res a veure amb la realitat?

El cas és que el comunisme era el material que cosia el país (el més gran del món quan va caure) de cap a cap. I quan va desaparèixer l’home soviètic va quedar despullat. No havia somiat mai que pogués tenir tanta llibertat, no sabia que la pogués necessitar, i no la va saber gestionar. L’individu despullat i a la intempèrie: sense líders, sense ideologia, sense enemics i sense partit, pràcticament d’un dia per l’altre. Com diu un altre dels testimonis: “ens havien ensenyat a morir per la pàtria, però no a viure-hi”.

El capitalisme, el lliure mercat i l’individualisme van ocupar el buit que va deixar el comunisme, el "socialisme amb rostre humà" que s’anunciava a la “perestroika” no va tornar a aparèixer i el consum material va substituir ràpidament i plena la cultura i les manifestacions artístiques. El poble rus va caure al buit. Com és que l’educació i la cultura van ser escombrades pel consumisme i la propietat privada ? Com és que els intel·lectuals i els escriptors van deixar de ser respectats i es va començar a admirar els nous rics i els mafiosos? Les persones sempre volen allò que tenen privat, i per més que s’adoctrini, s’eduqui i s’empresoni acaben emergint els instints més bàsics, les necessitats més primàries i el desig de poder i domini.

Dona lituana asseguda sobre l'estàtua de Lenin, poc després de la caiguda de la URSS el 1991

Temps de segona mà podria continuar amb més testimonis i més anys viscuts però la fotografia d’aquests vint anys que fa Aleksiévitx ens procura un bon bany de la realitat petita del ciutadà comú. I ens demostra una vegada més que la humanitat és capaç de gestes extraordinàries però també d’horrors inimaginables. A Rússia, a la Unió Soviètica i al costat de casa vostra.

Mario Vargas Llosa. La fiesta del Chivo (febrer 2018)

La fiesta del Chivo, escrita per Mario Vargas Llosa (Perú, 1936) l’any 2000 és la novel·la que llegirem al club el mes de febrer.

Vargas Llosa és un dels principals representants del "boom llationamericà" dels anys 60, és conegut i reconegut internacionalment i ha guanyat entre molts altres premis el "Príncipe de Asturias", el "Premio Cervantes" i el Nobel de literatura. A més de novel·la ha escrit també teatre, assaig i és articulista habitual de la premsa espanyola. Des de fa molts anys és un personatge mediàtic: primer per la seva carrera política, que va acabar amb una candidatura per presidir Perú i després per la seva relació sentimental amb Isabel Preysler.

La fiesta del Chivo és una història ambientada a la República Dominicana que explica com es va produir l’assassinat del dictador Trujillo el maig del 1961, què va portar els assassins a matar-lo i quines van ser les conseqüències per a ells i pel país. Al relat l’autor alterna persones i fets històrics amb personatges i històries de ficció.

Ens trobarem per comentar el llibre dimarts 27 de febrer a les 20.30 h. a la Biblioteca.

 

Guia de lectura

per saber-ne +

Pàgina oficial

Instituto Cervantes

Entrevista "A fondo" (1976)

 

Michel Houellebecq. Submissió (desembre 2017)

Michel Houellebecq (Reunió, 1956) va escandalitzar França amb la publicació d’aquesta novel·la el gener del 2015. Va merèixer una portada de "Charlie Hebdo", debats encesos i articles extraordinàriament crítics a tots els mitjans. Però no va deixar ningú indiferent, mesos després de la seva aparició Houellebecq es va exiliar.

Plataforma situa la seva acció a França el 2022, llavors els partits tradicionals s’han enfonsat i Mohammed Ben Abbes, líder d’una nova formació islamista derrota la candidata del Front Nacional a les eleccions presidencials. François, un professor universitari profundament marcat per l’apatia, per l’avorriment que li causa la docència, i per una visió negativa de les persones i de la història humana, veu com aquest canvi polític altera la vida dels francesos i és possible que li depari un futur inesperat. A la nova França els jueus emigren, les dones afegeixen el vel al seu vestuari, els comerços es reorienten i la Sorbona es converteix en una universitat islàmica.

El seu autor, acusat d’islamòfob a rel d’aquesta novel·la, és un provocador nat, un personatge crític amb el seu país, amb Europa i amb la societat occidental que titlla de decadent, superficial i absent de valors. No obstant les antipaties que genera ha guanyat el Premi Goncourt l’any 2010 i el "Bibliothèque Nationale de France" pel conjunt de la seva obra.

Ens trobarem per comentar Plataforma dimarts 19 de desembre a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Pàgina oficial

Houellebecq a la viquipèdia

Entrevista a "El País"

 


 

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal