« Tornar a la web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Max Aub. Jusep Torres Campalans

Jusep Torres Campalans és la biografia fictícia d’un pintor català que a principis del s.XX i gràcies a la seva amistat amb Picasso hauria contribuït al naixement del cubisme.

Jusep Torres Campalans. Retrato corto de Picasso. 1912

Aquesta ficció, publicada l’any 1958, va ser plantejada per l’autor com un estudi acadèmic i no com una novel·la, és a dir, la forma, les parts en que es divideix el llibre, les il·lustracions i l’edició (sobretot la primera, les successives van anar desvirtuant el projecte) estan més a prop dels estudis sobre pintors o els catàlegs d’exposicions que no d’una novel·la o d’una obra de ficció.

L’autor gasta una broma al lector, i se’n surt. Quan es va publicar el llibre va haver crítics que van creure en l’existència del personatge i l’any 2003 el Museu Reina Sofía, còmplice, va organitzar una exposició amb obres de Torres Campalans i altres pintors (reals) avantguardistes de la mateixa època.

Aub juga contínuament amb la realitat i la ficció, amb la veritat i la mentida. Torres Campalans no va existir mai, però si va existir tot allò que l’envoltava: els espais, els companys (tots els pintors que apareixen són reals), les idees, els esdeveniments històrics, inclús la seva obra. El personatge és ficció però el conjunt és real i tot plegat és versemblant. La història de l’art podria perfectament haver donat un artista com ell. Les cites constants al llarg de tot el llibre fan més intensa aquesta necessitat de realitat, de versemblança i d’objectivitat que té l’autor. Aquests textos vénen a consolidar les informacions que l’autor, investigador i estudiós de la figura del pintor, aboca a les pàgines del llibre.

Pablo Picasso. Les senyoretes del carrer d'Avinyó. 1907

El joc d’Aub serveix també per fer una crítica de l’època, del món de l’art en general i de les avantguardes en particular. L’escepticisme amb que ens obsequia Torres Campalans des de Chiapas reforça extraordinàriament aquesta crítica i ho acaba relativitzant tot.. Abans el retrat dels escenaris, els personatges i les ideologies han servit l’autor per introduir el lector a la vida del pintor inventat, i també, per què no, a un món artístic sobredimensionat. Al mig dels dos espais i temps (El París de principi de segle i el Mèxic de mitjans del s. XX) hi apareix el "Cuaderno verde", és a dir el pensament de primera mà de Torres Campalans, que pot ser també el pensament de Max Aub. Qui sap si l’autor ha construït aquest personatge i ha fabricat aquest artefacte literari per fer-nos arribar la seva pròpia opinió sobre l’art, l’estètica i sobre la societat en general, i per preguntar-se, i preguntar-nos, quina és la natura de l’art modern.

El llibre doncs no està escrit per ser llegit com una novel·la (començant per la primera pàgina i acabant per la última) sinó més aviat com un estudi. La lectura es pot fer de manera fragmentada i el lector triarà la part que més l’interessi en cada moment per tal d’anar configurant el personatge a mesura que van apareixen més dades de la seva biografia.

Jusep Torres Campalans però no es mostrarà mai del tot, sabrem molt més del seu principi que del seu final, la biografia ens mostrarà grans buits, incògnites profundes que l’autor mirarà de resoldre sense èxit. I és amb això també molt versemblant ja que quantes vegades trobem biografies de personatges reals que esdevenen incompletes, que no s’expliquen del tot o que només aporten les dades que vol l’interessat (per això tenim l’expressió "biografia autoritzada"), i a la vida real com de bé coneixem una persona per propera que ens sigui, mai podrem saber-ho tot d’algú, descobrirem facetes, aspectes, fets concrets, etapes però el conjunt sempre serà incomplet.

El llibre és avantguardista, postmodern, transgressor, i l’autor fa desaparèixer la linealitat de la mateixa manera que els pintors cubistes van eliminar la perspectiva, el darrer rastre que encara quedava de la pintura clàssica.

Juan Gris. Le moulin à café. 1920

S’ha descrit Jusep Torres Campalans com una novel·la cubista. Certament el cubisme centra aquesta ficció i podem extrapolar les principals característiques d’aquest moviment amb les del propi text. En primer lloc el cubisme introdueix la perspectiva múltiple i això genera la segmentació de les figures, no es pinta allò que es veu sinó allò que se sap. Així doncs Aub descriu tot allò que sap de Torres Campalans des de diferents perspectives: textos de crítics, quadres recuperats, entrevistes de primera mà... En segon lloc els cubistes pinten des de punts de vista múltiples, i així descomposen el model i busquen d’altres visions d’altres cultures per tal de completar la figura, l’autor també descomposa la vida del pintor per mostrar-nos fragments i el trasllada a una altra cultura, la dels indis de Chiapas. El cubisme, per contra de l’impressionisme no és una pintura de la llum, ni d’atmosferes, és una pintura de la massa, dels objectes, monocromàtica, Aub ens mostra Torres Campalans de manera dura, directa, no s’entreté en les descripcions, va al gra, a la densitat de tota la informació que ens pot oferir. I per acabar, les pintures cubistes van necessitar, per primera vegada a la història de l’art, d’explicacions, calia que els crítics, els marxants o els propis pintors "expliquessin" la pintura, fins aquell moment aquest pas no havia estat necessari, el quadre agradava o no però el públic el podia "entendre". En aquest llibre necessitem les cites, són les que completaran el "quadre" d’Aub, sense elles no entendríem Jusep Torres Campalans.

L’autor, que va estar molt implicat en el món artístic des de diferents vessants al llarg de tota la seva vida va dir que l’art era "fer de la mentida veritat". Si més no ens pot semblar una definició curiosa però que s’ajusta perfectament al llibre que hem llegit: Jusep Torres Campalans és una mentida que podria, que voldríem, que ens agradaria que fos veritat, i que pot ser en algun moment va ser-ho.

Tutxla Gutiérrez (Capital de Chiapas) en una fotografia del 1944

 

 

Eduard Mörike. Mozart, en el seu viatge a Praga (març 2017)

El club de lectura del mes de març està dedicat a un autor poc conegut al nostre país però que està considerat com una de les principals figures del romanticisme alemany. Es tracta d’Eduard Mörike, que va viure a Alemanya al s.XIX, amb poca obra publicada és sobretot recordat i valorat per la seva poesia, molt popular al centre d’Europa i que fou musicada per compositors de la talla de Wolf, Schuman o Brahms.

Mozart, en el seu viatge a Praga és la darrera i més important novel·la de Mörike. L’autor descriu un dia en la vida del compositor: Mozart emprèn viatge a Praga amb la seva dona la tardor del 1787 amb l’objectiu de dirigir l’estrena de l’òpera "Don Giovanni", a la frontera amb Bohèmia i després d’un malentès són convidats al castell de Schinzberg on s’ha de celebrar la boda de la filla del comte. L’endemà, després de divertir-se, el matrimoni continuarà la marxa però malgrat l’èxit i la festa els music traspua una ombra de tragèdia, com si estigués tocat per la mà de la mort.

La novel·la d’entrada sembla lleugera, un divertiment, però si aprofundim en la seva lectura descobrirem la seva complexitat formal i les obsessions que compartien tant Mozart com el propi Mörike

Ens trobarem per comentar-la dimarts 28 de març a les 20.30 h a la Biblioteca

Guia de lectura

Per saber-ne +

Eduard Mörike a la wikipedia

Biografia d'Eduard Mörike

Poesia d'Eduard Mörike

Ruta literària Eduard Mörike (en alemany)

Émile Zola. L'obra

L’obra (1886) forma part del cicle Les Rougon-Macquart, ambiciós projecte de Zola que pretenia descriure la societat francesa del s.XIX, com ja havia fet abans Balzac a La comèdia humana. Text profundament naturalista, el seu autor fou l’iniciador d’aquest corrent literari, descriu la realitat tal com és, amb tots els seus detalls, la seva sordidesa i la seva misèria. La literatura és pels naturalistes una eina de denúncia, de crònica i de crítica social que té generalment com a protagonistes les classes més desfavorides i els elements més desgraciats de la societat.

L’obra retrata la vida d’un pintor, Claude Lantier, creador i defensor de l’estil “plein air” (el moviment que pocs anys després es coneixeria com impressionisme), i de tot el seu entorn: els seus companys artistes i la seva família. Però sobretot descriu el procés creador del pintor, la persecució del seu objectiu: l’obra definitiva que reculli i aglutini les seves idees artístiques, que inauguri una nova època, que transformi els principis de l’art i que influeixi profundament en els seus contemporanis (públic, crítics, marxants, ...)

Edouard Manet. Déjeuner sur l’herbe (1863)

La novel·la ens mostra un personatge angoixat, desesperat, amb uns alts i baixos extraordinaris que ens transmet la constant sensació de perseguir l’inabastable, el lector ja hi compta que no aconseguirà l’èxit. El narrador, omnipresent, "maltracta" els personatges, cap d’ells és feliç, cap d’ells assolirà l’èxit que hauria volgut, tot i que alguns d’ells si aconseguiran reconeixement i confort vital, i cap d’ells donarà resposta als seus anhels juvenils. Zola porta aquests personatges a l’extrem, especialment Lantier i Christine, la seva dona, la seva trajectòria és tortuosa i l’enfonsament és fa més palès a mesura que passen les pàgines. Tot és trunca: la carrera, la parella, el fill, la vida.

L’autor ens presenta el model d’artista que apareix a mitjans del s.XIX i que és ben present al llarg de tot el s.XX: un geni tocat pel talent, però exigent, torturat, angoixat i paranoic pel qual l’art és el primer, és la vida, és més que la pròpia vida i la dels altres. L’artista és passió desfermada però inútil, la creació és dolor i l’art, en la seva visió més pura, inassolible, com ja intuíem a L’obra mestra desconeguda de Balzac. Aquest arravatament i aquesta energia desfermada és com una onada que nega tot el que l’envolta: la dona, el fill, els amics, però que mai arribarà enlloc i haurà de tornar a començar una vegada i una altra, cada cop més angoixat, més insegur i més cansat. Una frase que Zola posa en boca del pintor Lantier resumeix aquest extrem: "No vull ser feliç. Vull pintar!"

L’autor aprofita l’entorn del pintor per descriure el París bohemi, les trobades d’artistes, les idees modernes que sorgeixen al voltant de la joventut i que lluiten contra la rigidesa de l’academicisme. Aquest escenari desbordat de passió juvenil donarà pas mica en mica a una realitat farcida d’il·lusions perdudes i d’amistats trencades pel pas dels anys i les vicissituds de la vida. A mesura que els personatges van madurant i van comprenent que l’art no és la vida aquesta distància es fa més i més palpable, excepte en el cas de Lantier, que malgrat tot està encara resolt a sacrificar la seva vida per l’art. Sacrifici que arribarà a les últimes conseqüències i que es demostrarà inútil perquè tal i com diu Bongrand i Sandoz, al cementiri "de tot el seu art no en quedarà res".

Gustave Caillebotte. Teulats sota la neu. (1878)

En aquest cas l’art és tan indestriable de la vida i la passió de Lantier tan contagiosa que Christine, la seva dona, embogeix de gelosia per la figura que el seu marit ha pintat al quadre i de la qual ella mateixa n’ha estat model i que en realitat funciona com a símbol de l’art: la pintura ha ocupat el seu lloc i no hi pot competir. De manera similar la dona de Velázquez a Las Meninas, estava engelosida per les models i en general per tot allò que tenia a veure amb la pintura i que ella considerava que li robava el marit. El quadre devorarà així els seus creadors i l’art pren el lloc de la vida amb nefastes conseqüències.

Sempre s’ha cregut que Zola es va inspirar en el seu amic el pintor Cézanne per crear el personatge de Claude Lantier pel que fa al seu caràcter vehement, les seves valoracions del món de l’art, la febre creadora que el posseïa i els seus hàbits de vida i manera de treballar. Cézanne va trencar la seva amistat amb Zola a rel de la publicació de L’obra, tot i que el final de Lantier i de la seva producció divergeixen profundament de la història de Cézanne. D’altra banda també podem deduir que Sandoz, l’escriptor del grup, l’únic que gaudeix d’una certa estabilitat personal i èxit social i el que sembla més equilibrat i sensat de tots els personatges, és l’"alter ego" de Zola.

Paul Cézanne. Mont Sainte Victoire (1885)

La crítica social com ja hem dit és present a L’obra, de manera evident en les descripcions dels salons i els acadèmics que els organitzen. Els salons oficials i els seus crítics representen les idees velles, l’art caduc que no aporta res però que té la capacitat de decisió i el poder tant d’encimbellar artistes com de destruir-los. Zola retrata també els propis crítics, els diaris i les revistes artístiques, el públic ignorant, els nou rics, l’especulació en el món de l’art i els casaments per interès. Res de nou que no puguem criticar també a principis del s.XXI.

Zola il·lustra el moment en que es qüestiona la tradició, tot allò que fins aleshores havia estat vàlid i respectat però que ja no serveix pel moment actual. L’obra retrata el final d’una època, un canvi de cicle on encara conviuen els dos móns però amb una modernitat latent que s’obre pas en forma de progrés, de tècnica, de transformacions urbanístiques, de millores econòmiques i socials i del naixement d’una incipient classe mitjana que esdevindrà el motor transformador de la societat. Zola retrata París, la Belle Èpoque tan representada, i fa de la ciutat una protagonista més de la novel·la, la tela del quadre que la resta de personatges pinten amb les seves vides.

Pierre-August Renoir. Bal du Moulin de la Galette (1876)

Max Aub. Jusep Torres Campalans (febrer 2017)

Max Aub fou un polifacètic escriptor i intel·lectual hispano-mexicà que va participar de les avantguardes dels anys vint i que progressivament, a rel de la Guerra Civil i del seu exili a Mèxic, va derivar cap a una escriptura més realista amb un important contingut sociopolític.

Va conrear el teatre, la poesia, l’assaig, la novel·la i el conte i les darreres dècades de la seva vida es va dedicar al cinema com a guionista, crític, professor i ajudant de direcció.

El seu llibre Jusep Torres Campalans, publicat el 1958 és una biografia fictícia d’un pintor català que, amb amistats com Picasso o Juan Gris, va contribuir al naixement del cubisme primer a Barcelona i després a Paris i que després d’una crisi artística devastadora va decidir deixar la pintura i retirar-se a Chiapas (Mèxic) per ser oblidat fins la seva mort.

En el seu moment la biografia va ser donada per certa per molts crítics, actualment es considera un testimoni preciós dels moviments artístics d’avantguarda que tan bé coneixia l’autor i una crònica crítica i escèptica d’una època des de la seva dimensió estètica, humana i social.

Ens trobarem per comentar aquesta obra de gènere inclassificable dimarts 28 de febrer a les 20.30 h. a la Biblioteca.

 

Guia de lectura

per saber-ne +

Max Aub a la wikipedia

Max Aub a l'"Instituto Cervantes"

Fundación Max Aub

Exposició "Jusep Torres Campalans al "Museo Reina Sofía"

Antonio Buero Vallejo. Las Meninas

Buero Vallejo és possiblement l’autor teatral espanyol més representatiu i més reconegut de la segona meitat del s. XX. Las Meninas, un drama històric estrenat el 1960, va ser un èxit de públic i crítica i va servir el seu autor per consolidar-se com a dramaturg després de l’èxit d’Historia de una escalera.

Las Meninas tenen Velázquez, pintor que Buero admirava des de la seva infància, el seu protagonista principal, i aborda el tema de l’artista i la seva necessitat creadora per sobre d’altres interessos familiars, socials o econòmics. Apareixen d’altra banda altres temes que són constants a la seva dramatúrgia com ara el component social i de crítica contra la societat, la importància de la llibertat, del pintor però també de l’individu, i el pes de la veritat i l’autenticitat tant en l’obra de l’artista com, per extensió, en la vida i en la societat en general. La honestedat que Velázquez traspua al llarg de tot el text és segurament la característica principal d’aquest protagonista, “alter ego” de Buero, i allò que vertebra i dóna sentit a l’obra i a la resta dels seus protagonistes.

Velázquez. Autoretrat. 1640 (aprox.)

La formació artística de l’autor i la seva ocupació com a pintor en la seva joventut està molt present al text: en la manera de descriure els quadres, en els detalls a les converses entre Velázquez i Nardi i per últim en el propi concepte de pintura que Buero posa en boca del protagonista. D’altra banda deixa escapar un detall de la seva pròpia biografia: Buero fou empresonat després de la guerra civil i passà uns anys a la presó, a partir d’aquest moment abandonà la pintura i es dedicà a escriure teatre, a Las Meninas el captaire/model Pedro/Pablo també té la il·lusió juvenil de dedicar-se a la pintura però finalment és condemnat a remar a galeres i quan s’allibera també abandona aquesta idea per buscar-se la vida com pot a l’Espanya del segle XVII.

Velázquez. Menipo. 1639
Velázquez. Esopo. 1639

Estem davant d’un drama històric, és a dir D’una recreació d’uns fets i uns personatges que van existir fa més de tres segles, però alhora és aquest el material per a que Buero executi la seva crítica social i política tan característica. Un país arruïnat, uns governants incapaços, una cort aduladora, uns assessors voraços, un poble empobrit i uns ciutadans descontents és l’escenari que apareix a Las Meninas, tot això era plenament extrapolable a l’Espanya de principis dels seixanta, però també és un bon retrat de l’actualitat. Actituds i accions que es repeteixen mentre el poble sosté sobre les seves espatlles el pes dels errors d’uns quants. La dictadura franquista no hagués permès a Buero denunciar aquesta situació de manera directa, era més fàcil i, sobretot, menys arriscat fer-ho dalt d’un escenari històric i amb uns personatges que la pròpia història ha consagrat i jutjat.

Velázquez. Retrat de Felip IV. 1657
Velázquez. Retrat de la Infanta Maria Teresa. 1599

L’autor comparteix amb l’espectador el seu sentiment tràgic de la vida, la seva visió d’Espanya com a tragèdia, que ja hem vist a García Lorca. Buero beu del concepte d’Espanya com a causa perduda idea que comparteix amb Larra, Galdós, Unamuno i, en general amb tota la generació del 98, i en aquest cas ens recorda també el teatre clàssic de Calderón i Lope de Vega que a les seves "comedias" presenten un país pobre, ignorant i sense esperança.

Al drama es descriu la societat del XVII: per una banda les classes dominants, noblesa i església i per l’altra les dominades, els servidors o treballadors de palau i el poble representat pels dos captaires que són alhora el nexe amb el públic, és a dir el poble actual. Un d’ells és qui es dirigeix als espectadors i d’alguna manera actualitza el text, l’altra representa el poble sofrent i, finalment, sacrificat, però és també la consciència que desvetlla a l’artista, que el fa reaccionar i prendre partit. El poble sacseja el pintor i apareix aquí un altre tema recurrent a la literatura i l’art: el compromís de l’intel·lectual i la seva obligació d’alçar la veu davant la injustícia, el seu paper interpel·lador davant un poder corrupte. Buero d’una manera o altra va exercir aquest paper al llarg de tota la seva carrera, va ser un escriptor incòmode per al govern i la seva vida no va està exempta de problemes amb la policia i amb la censura. A Las meninas Velázquez, persona que ve del poble i treballa amb les seves mans però que, paradoxalment, vol ascendir socialment i pertànyer a la noblesa decideix denunciar la situació social esperonat per un captaire que simbolitza els oprimits.

La veritat que el pintor diu al rei i que xoca durament amb la hipocresia de tota la cort (amb l’excepció de la infanta Maria Teresa) és coherent amb la trajectòria, amb la pintura i amb el concepte d’art que explica a Nardi: "Vos creéis que hay que pintar las cosas. Yo pinto el ver". Velázquez vol pintar, i pinta, el món en tota la seva amplitud, la llum que veu, l’atmosfera que sent i l’aire que respira. Els seus quadres han de trencar motlles tant tècnicament com conceptual, han de representar la veritat, la seva veritat i han de passar pel davant de tot i de tothom: "¡Ese cuadro no será destruído mientras yo pueda impedirlo!" crida a la seva dona quan descobreixen que ha pintat una dona nua i que per això pot ser castigat per la Inquisició (recordem que quan es van estrenar Las Meninas els nus femenins estaven prohibits a la premsa i al cinema).


Velázquez. Venús del espejo. 1647-1651

La llum i la foscor, que és com dir la veritat i la mentida planen al llarg de tot el text i serveixen l’autor per anar descobrint dualitats entre personatges que s’enfronten de manera real o simbòlica, un personatge és sempre el mirall de l’altre però alhora el seu antagonista: Velázquez i Nieto representen perfectament aquest joc: honestedat contra hipocresia, però també el "Marqués" i Pedro: el poder contra el poble. I al llarg de les pàgines trobem també les dualitats formades per Velázquez i el Rei (la realitat i la ficció), el Rei i la Infanta (la innocència i el desencant), la Infanta i Juana (l’espiritualitat i la practicitat), Pedro i Martín (les idees i la lluita per la supervivència), Mari-Bárbola i Nicolasillo (la resignació i la fantasia). Tots aquests enfrontaments en la manera de viure i veure el món configuraran el quadre final que dóna títol al llibre i que és l’expressió més reconeguda de l’art de Velázquez. Quan finalment la llum, la veritat, venç i aconsegueix desemmascarar la impostura, al menys provisionalment, l’artista es queda sol: no el comprèn la seva dona, tampoc els col·legues tot i que l’admiren, i el seu únic amic, Pedro, és mort. És el preu a pagar per l’exercici del seu art i per la seva llibertat, i el quadre de "Las Meninas" n’és el resultat.


Velázquez. Las Meninas. 1656

Émile Zola. L'obra (gener 2017)

La primera lectura del club del 2017 és L’obra, d’Émile Zola. Zola (1840-1902) està considerat el més gran representant del naturalisme i un dels millors escriptors en llengua francesa. Va decidir escriure novel·les que aprofundissin en tots els aspectos de la vida humana i que documentessin els problemas socials independentment de qualsevol sensibilitat política. Va produir un sorprenent i complet retrat de la vida francesa, especialmente de la parisina, de finals del s.XIX. No obstant fou qualificat d’obscè i criticat per exagerar la criminalitat i el comportament, sovint patològic, de les clases desafavorides.

Va escriure una sèrie de vint novel·les sota el títol genèric de Les Rougon-Macquart amb l’objectiu d’il·lustrar les seves teories a través d’una saga familiar.  L’oeuvre forma part d’aquest projecte. Publicada el 1886 explica la història de Claude Lantier un pintor, en el qual podem reconèixer Cézanne que va trencar la seva amistat amb Zola a rel d’aquest llibre, que és l’iniciador d’un nou corrent pictòric, el “plein air” i és seguit per una colla de deixebles que coincideixen en els seus postulats. L’Acadèmia, la crítica i el públic rebutgen el nou estil però Lantier, i el grup d’artistes que lidera, es mantenen fidels a aquesta nova concepció d’art fins el punt de menystenir la resta de facetes de la seva vida.

L’oeuvre retrata el procés creador de les ments genials, la seva permanent insatisfacció i la vida entregada completament a l’art.

Ens trobarem per comentar-la dimarts 31 de gener a les 20.30 a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Émile Zola a la viquipèdia

Conferència d'Henri Guillemin sobre Zola (en francès)

Jo acuso...! (text complet)

 

 

 

Emilia Pardo Bazán. La quimera

Emilia Pardo Bazán va publicar la versió definitiva de La quimera el 1905 però des de feia dos anys anava apareixent per entregues a la revista "La lectura". Es tracta d’una obra de maduresa d’una autora que ja havia estat reconeguda amb una trajectòria consolidada i el respecte dels seus contemporanis, una novel·la que segueix els principis del naturalisme que ella tant va defensar però que evoluciona cap a plantejaments modernistes (sobretot pel que fa a les detallades descripcions d’interiors) i simbolistes (presents en els noms dels personatges, les obres d’art descrites o els invents presentats). La quimera està entre dos segles, apareix en una època convulsa (guerres carlistes, revolucions, anarquisme, moviments obrers, ...) que s’obre a la modernitat en l’àmbit de les ciències, la psicologia i les arts plàstiques.

La novel·la ens presenta una dualitat molt acusada entre "la quimera" que representa l’ideal, l’intangible, les ànsies no satisfetes i la raó (representada per Minerva a l’obra de teatre que encapçala el text). La història de la persecució d’aquest ideal indefinit és el que estructura la novel·la. Silvio Lago, el pintor protagonista escenifica la lluita entre el seu interior, el seu esperit, el seu objectiu sublim i el seu exterior, això és la seva matèria, el seu cos, les seves malalties, les seves necessitats físiques (menjar, vestir, diners). Les escenes al seu taller, interior, es contraposen als episodis que tenen com a escenari les cases de l’alta societat i el món rural d’Alborada. Els dubtes del pintor entre la natura, l’únic quadre que pinta i del qual se sent interiorment satisfet, i l’artifici, representat pels retrats, la vida mundana i les convencions socials, el consumeixen sense aconseguir resoldre’ls, i sense que el seu talent pugui acostar-se al seu ideal d’art. La ciència i la religió també formen part d’aquesta dualitat, ho veiem de manera clara en els personatges del Dr. Luz, la ciència, i Clara Ayamonte, la religió (i l’ideal místic). Cal recordar que Pardo Bazán practicava un naturalisme que podríem anomenar "catòlic", on el pes del determinisme quedava suavitzat per l’influx de la religió que, malgrat tot, havia de permetre l’individu realitzar-se. L’amor i la mort també conflueixen al llarg de les pàgines: l’amor a l’art que posseeix Lago, l’amor a Lago que posseeix Ayamonte i l’amor a la ciència que posseeix al Dr. Luz, però que finalment es resol en la mort, o bé física o bé social.

Quimera d'Arezzo. s.V a.C.

La primera qüestió que plantegem és si el protagonista, inspirat completament en el pintor Joaquín Vaamonde, retratista i amic de l’autora, és o no un fracassat. Té èxit social, pinta, guanya diners, és reconegut, ... Per tant d’ulls enfora no se’ns presenta com l’artista bohemi que sobreviu mort de fred en unes golfes sinó com un dandi, un personatge mediàtic que en diríem ara. Però, és clar, interiorment (i tornem amb l’interior i l’exterior) està insatisfet, viu angoixat, impacient, inquiet i desorientat. Apareix aquí el tema, molt del XIX de l’artista prostituït, Marbley encarnaria aquest model portat a l’extrem i Solano, el pintor que es suïcida, estaria a l’altre banda del ventall, Silvio Lago no acaba d’instal·lar-se en cap model, però quan coneix Marbley hi albira el seu futur i decideix emprendre viatge cap a Bèlgica i Holanda.

La següent qüestió és la responsabilitat que té el propi Lago en l’orientació que pren la seva vida: la quimera, l’ideal no l’abandona però és tan eteri, tan teòric i tan indefinit que no li permet actuar, executar, llançar-se cap al seu objectiu. No té la força, la voluntat o la seguretat que li permeti donar un tomb a la seva vida, ho fia tot als altres, és com si esperés un miracle que el retorni al camí que un dia es va marcar. I quan sembla que aquest miracle arriba, en forma de viatge-descobriment per Europa la salut (de nou la matèria per sobre de l’esperit) no l’acompanya i mor sense realitzar-se.

Retrat de Pardo Bazán. Joaquín Vaamonde 1896

Joaquín Vaamonde (1872-1900)

Al llarg de tota la novel·la Silvio Lago està en mans de les dones, són elles qui el guien, amb més o menys encert, estan presents a totes les batzegades que va patint i són el seu refugi i la seva salvació. Però, quines dones! La primera d’elles és Minia Dumbría, i representa la racionalitat, l’artista que ha domat la quimera, la consellera, la guia espiritual, la incondicional, la mare. De seguida podem veure que és "l’alter ego" de l’autora i segurament, de totes, la que queda més ben parada. La següent, Clara Ayamonte, representa l’espiritualitat malaltissa, el misticisme, és la redemptora de Lago, que en veure’s rebutjada resol la seva vida amb un suïcidi social. I per acabar Espina Porcel, la irracional, l’hedonista, la superficial, cruel i imprevisible, la última esperança de Lago. La seva mort és el pròleg de la del pintor, la darrera porta que es tanca.

El final de Lago és, de fet, un retorn als orígens geogràfics, afectius i socials: torna a Alborada d’on va sortir, torna amb les Dumbría, responsables del seu reconeixement social. En aquest moment l’autora (Minia Dumbría a la novel·la) s’esforça per ajudar al pintor a trobar l’equilibri, a orientar-lo espiritualment, portar-lo pel bon camí. Com ja hem dit Pardo Bazán és catòlica i creu que la religió és un element de realització per a la persona. El retaule de "l’Anyell Místic”que Lago ha vist a Gant i que tant l’ha impressionat des del punt de vista artístic servirà a l’autora com a símbol d’equilibri espiritual, representarà la unió de la terra i el cel, la matèria i l’esperit, l’ordre davant del caos. Aquest element, que apareix ja al principi de la novel·la en boca de Minia fa la funció de tancar el cercle. Aquest "Anyell Místic" que és alhora Déu però també és Lago, cos sacrificat inútilment per la idea, ha de ser l’esperança de salvació, la línia que hauria de permetre el pintor ascendir cap a la seva quimera i transcendir moralment, intel·lectual i artística. Però Lago, malgrat l’esforç de les Dumbría per salvar la seva ànima no ho aconseguirà i morirà sense arribar-hi, haurà fracassat.

Fragment del políptic de Gant o "Adoració de l'Anyell místic". Hubert i Jan Van Eyck. 1432

Més de cent anys després els personatges de La quimera ens poden semblar estereotipats, previsibles, tòpics, segurament plans, les seves reaccions exagerades, les seves accions poc versemblants. No és aquesta una novel·la que hagi suportat bé el pas del temps, el gust actual està molt allunyat del de principis de segle: les descripcions, necessàries i habituals en un món amb pocs recursos àudiovisuals, són massa llargues, el detallisme, característica obligada del naturalisme, enfarfega el lector actual. Pardo Bazán va obrir la literatura espanyola a noves corrents i fou una autora moderna, però el seu món ja no és el nostre món. La seva quimera no és la nostra.

Antonio Buero Vallejo. Las Meninas (desembre 2016)

L’obra de teatre Las Meninas, d’Antonio Buero Vallejo (1916-2000) és el llibre que hem triat al club de lectura per acabar l'any. 

El seu autor està considerat el dramaturg en llengua espanyola més important de la segona meitat del segle XX. Al llarg de cinquanta anys Buero Vallejo va publicar i estrenar una trentena d’obres de teatre. L’èxit de públic i crítica el va acompanyar sempre però la seva ideologia d’esquerres li va provocar problemes constants amb la censura i el règim franquista. Tota la seva producció parteix d’un tema comú: la tragèdia de l’individu analitzada des d’un punt de vista social, ètic i moral.

Las Meninas, escrites i estrenades l’any 1960, està ambientada a la cort de Felip IV durant l’època que Velázquez fou pintor de cambra. L’artista, que és el protagonista de la peça, pretén pintar allò que és realment la vida i la societat de la seva època encara que això li suposi problemes amb la cort. Alhora el pintor guarda sota clau l’esbós d’un quadre que espera l’aprovació del rei per ser pintat, aquesta tela serà “Las Meninas”, però el quadre guarda un secret i els seus enemics l’usaran per perjudicar-lo.

Ens trobem per comentar el llibre dimarts 20 de desembre a les 20.30 h a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Buero Vallejo a la wikipedia

Buero Vallejo a Cervantes Virtual

Programa "A fondo" dedicat a Buero Vallejo (octubre, 1976)

Las Meninas a "Noche de teatro" (juny 1974)

 

 

Honoré de Balzac. L'obra mestra desconeguda

Balzac i la seva coneguda "nouvelle" L’obra mestra desconeguda han estat els protagonistes del club del mes d’octubre. A la França del s.XVII tres pintors es troben al taller d’un d’ells, després d’admirar, criticar i concloure un llenç el més vell i reconegut dels tres confessa que fa deu anys que intenta acabar una pintura que ha de ser perfecta i insuperable, però no pot. Llavors el pintor més jove li ofereix la seva model, que és també la seva parella i amb aquest nou impuls el pintor acaba el quadre, però quan el mostra als seus col·legues aquests no hi veuen ni una obra mestra ni una pintura perfecta sinó un garbuix indescriptible que no comprenen, i així li diuen. El pintor indignat, desesperat i fracassat incendia el seu estudi amb totes les seves pintures i amb ell a dins.

La Verge i el Nen. Mabuse (1527)

Margarita Gonzaga. Frans Porbus (1606)

Santa Cecília. Nicolas Poussin (1627)

S’ha dit d’aquest text que és un presagi de la pintura abstracta i Balzac una mena de visionari que va saber avançar-se al devenir de l’art. Cézannne, decennis després va afirmar que se sentia tan representat per Frenhofer, el vell pintor, que era com si fos ell mateix i L’obra mestra és encara una obra de referència per a molts artistes i es continua llegint a les escoles i facultats d’art.

La història és sorprenent, a mesura que avança van creixent les expectatives del lector, tots volem "veure" el quadre, per precipitar-se en un final sobtat, però alhora concloent. Però la importància i vigència de la novel·la està en les qüestions filosòfico-artístiques que ens planteja:

Què és realment l’art i què és la vida? L’art és la vida? La representació de la vida és una de les funcions de l’art, però no és suficient per Frenhofer perquè ell vol convertir el quadre en vida. No ets un simple copista, i així li diu a Porbus, ets un poeta i per tant un creador. El problema és que l’art i la vida no són la mateixa cosa per més que l’artista ho intenti i gairebé ho assoleixi gràcies al seu talent i les tècniques del seu antic mestre, però no, l’art no substituirà mai la vida, sinó que en formarà part i podrà canviar-la ja que té el poder de transformar l’espectador. Un quadre, una novel·la o una sonata seran una obra d’art quan actuen sobre l’individu i/o la societat i els fan diferents. I és aquí on apareix una frase de Brossa que pot il•lustrar la qüestió: "la vida és transformació, l’art és vida".

Això ens portaria a la següent pregunta: quin és el paper de l’artista en tant que creador? És una mena de déu que per mitjà del seu ofici, voluntat i talent (sobretot talent) pot insuflar vida, crear del no res? Frenhofer gairebé se’n sent, quan amb seguretat i arrogància retoca la Maria Egipcíaca de Porbus, quan s’emporta la nova model per acabar la "Belle Noiseuse" i finalment, ja en el seu zenit, quan la mostra ja acabada als seus col·legues. Aquest concepte d’home-déu-creador apareix a bastament al llarg dels segles, des de la mitologia fins a Pinotxo o Frankestein però alhora, com a l’obra que ens ocupa, acostuma a tenir un mal final. L’home-déu sempre fracassa, com Frenhofer, i és castigat. El vell pintor s’immola amb la seva obra, el foc tot ho purifica i cal començar de nou.

Maria Egipcíaca. José de Ribera (1641)

La recerca de l’ideal i la plasmació de la bellesa absoluta, simbolitzada primer per Catherine Lascaut, de la qual deduïm fou un amor perdut de l’artista, i després per Gillette, amant del pintor més jove i més feble i sacrificada per ell en favor de l’art , són els objectius finals i, fins aquell moment, inassolibles per l’artista, i curiosament els dos capítols de l’obra porten els seus noms. Relacionar bellesa i feminitat no és novetat en el context en el qual va escriure Balzac (ni en l’actual tampoc), vindrien a ser els éssers que permetrien a l’artista creador fusionar l’art amb la vida, o al menys intentar-ho. Les dones de L’obra mestra són personatges secundaris però paradoxalment necessaris per a l’èxit de l’artista.

Aquest ideal encarnat per la dona és sinònim de perfecció pel vell pintor. La dona perfecta, que no existeix a la realitat, farà possible l’obra perfecta. Però que és la perfecció per Frenhofer? Serà el mateix que pels seus col·legues Porbus i Poussin? A les darreres pàgines veurem que no. Què és la perfecció per l’espectador, pel públic que gaudeix d’una obra d’art? És el mateix que pel seu creador? És necessària? A l’estudi de Porbus i Frenhofer veiem que si, però és assolible? La passió del vell pintor per arribar-hi es tornarà obsessió , però alhora aconseguirà, segons els seus paràmetres, no compartits, realitzar el seu objectiu. Ha estat el seu motor, per tant aquesta idea de perfecció entesa com a objectiu, com a fita a assolir pot ser l’impuls constant d’artistes i, en general, de tots aquells que treballen amb passió.

Frenhofer està convençut que la "Belle Noiseuse" és una obra d’art sublim, opinió no compartida pels seus col·legues i que finalment l’arrossegarà a l’autodestrucció. I això ens porta a les darreres qüestions de l’anàlisi. Quan parlem d’obra d’art? Quan l’artista la crea o bé quan la dóna a conèixer al públic i, ni que sigui una sola persona, l’admira o la critica? Necessita l’art de ser "validat" per l’espectador o bé la seva sola creació ja és suficient per considerar-lo com a tal? L’art ha de tenir obligatòriament un receptor o només l’acció de crear i el fruit que en sorgeix ja és art? L’artista crea per a ell mateix, allò que té a dins i ha d’expressar, o bé crea per a la humanitat?

Balzac va escriure L’obra mestra desconeguda fa gairebé cent noranta anys i els seus personatges van viure fa més de tres segles, tot i així encara avui ens interpel·len i d’alguna manera ens commouen. Serà això l’art?

Els jugadors de cartes. Paul Cézanne (1892)

Numero 8. Jackson Pollock (1949)

Llaunes de sopa Cambells. Andy Warhol (1962)

 

Emilia Pardo Bazán. La quimera (novembre 2016)

La quimera d’Emilia Pardo Bazán (1851-1921) és la novel·la que llegiran el mes de novembre els membres del club de lectura.

La seva autora, novel·lista, periodista, assagista, crítica, editora, catedràtica i conferenciant, fou la introductora del naturalisme a Espanya a finals del s.XIX. Figura molt coneguda, i criticada, entre els artistes i intel·lectuals de l’època va escriure sobre la situació de la dona i sobre el moment social i polític que vivia el país.

La quimera es va publicar el 1905 i de seguida es va considerar una novel·la en clau, molts dels seus personatges eren fàcilment recognoscibles entre els ambients selectes i bohemis de Madrid. El protagonista és un pintor pobre que aconsegueix la protecció de tres dones de l’alta societat, la lluita interna entre el seu ideal d’art, la seva quimera, i les exigències estètiques de les seves protectores consumiran l’artista irremeiablement.

Ens trobarem per comentar la novel·la el 29 de novembre a les 20.30 h a la Biblioteca

 

 

 

Guia de lectura

per saber-ne +

Pardo Bazán a Cervantes Biblioteca Virtual

Casa Museo Emilia Pardo Bazán

Mujeres en la historia. Emilia Pardo Bazán (video)

 

  

 

 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/