« Tornar a la web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Stefan Zweig. El món d'ahir

S’ha dit que El món d’ahir és com una ampolla llençada al mar. Zweig es va suïcidar l’endemà d’enviar per correu el manuscrit al seu editor suec. El paquet podia no haver arribat, la guerra marítima i submarina no ho garantia. Però així va ser i El món d’ahir es va publicar per que els homes i les dones tinguessin notícia, via experiència d’un dels intel·lectuals i escriptors més reconeguts de l’Europa d’entreguerres, que la civilització europea (que en el nostre europeucentrisme és com dir tota la civilització) havia mort.

El món d’ahir no és només un llibre d’història, tot i que parla de fets històrics, ni estrictament una autobiografia, tot i que Zweig descriu què pensa i què sent, no hi llegim un assaig, encara que expressi opinions, ni tampoc una novel·la, tot i que el ritme i el tractament dels personatges moltes vegades ens ho recordi. El món d’ahir és tot això i molt més: és una confessió desesperançada, des del 1934 l’autor erra per una Europa en conflicte i escriu de memòria el seu itinerari vital.  És una acta notarial, Zweig ha vist, descriu i ho fa constar. És una advertència, el llibre s’adreça més als futurs lectors que als seus contemporanis. Però és sobretot el seu testament, s’acaba una vida, s’enfonsa un continent i desapareix una civilització.

Viena a principis del s.XX

Europa és la fixació de l’autor, no en va "memòries d’un europeu" és el subtítol triat. I aquesta idea d’Europa, de germanor entre els pobles i de respecte entre nacions ha de permetre el progrés i la pau. La primera part d’El món així ho corrobora però la Gran Guerra acabarà amb aquesta idea, la decepció de Zweig és llavors extraordinària, mai més recuperarà plenament la fe en Europa i els europeus, tot i que intel·lectualment i racional ho intenta el seu cor i els seus sentiments tindran sempre ombres de dubte, comprensibles d’altra banda per poc que coneguem la història del segle XX.

La segona obsessió de Zweig serà el pacifisme, en tant que moviment que eviti el conflicte i la mort i misèria que s’en deriva. L’autor militarà en aquestes files amb les eines que sap usar, la paraula i la complicitat d’altres intel·lectuals. També fracassarà: la seva veu no és escoltada, les seves advertències són menystingudes i els intents d’aconseguir una base internacional de pensadors, escriptors i artistes que vagin a l’uníson en contra de la guerra no arribaran enlloc.

El món d’ahir representa la fi d’una innocència, exemplificada en Zweig, però que es pot estendre a tota la societat europea de principis del segle passat. El llibre té dues parts ben diferenciades, el trencament es produeix en l’esclat de la I Guerra Mundial. A la primera part descobrim una Àustria, una Europa, rica, bella, culta, optimista i feliç. I un autor nen, jove, que descobreix i es descobreix, que viatja, es forma i es relaciona i que veu acostar-se l’èxit i el reconeixement intel·lectual. El camí és, pel món i per l’individu, ample, i el futur radiant. La segona part és maduresa i ocàs: Europa s’esquinça, la cultura perd el seu paper d’arbitre i, tot i que Zweig és l’escriptor més venut i traduït del moment, aquest fet no és més que una treva. Els núvols no desapareixen mai de l’horitzó i, finalment, Europa esclata i ni la intel·lectualitat, ni ningú, és capaç de frenar el desastre. El redreçament que abans, precàriament, ha permès refer-se a Zweig no tornarà a produir-se. És el seu final.

Zweig empleat a l’Oficina de Guerra de l’exèrcit austríac durant la I Guerra Mundial

Al llarg de tota la primera part planen la nostàlgia de la joventut perduda, una pèrdua més, i l’enyorança del seu món, recordem que escriu lluny d’Àustria, en un periple per diversos països. D’altra banda cal tenir molt present que Zweig no és ni pot ser objectiu, té un punt de vista i una visió que són fruit dels seus orígens, la seva educació, el seu entorn i la seva realitat social i econòmica. És un home ric i educat que pertany a una classe privilegiada. Europa i l’Imperi austrohongarès no era un recés de pau, i la majoria dels seus habitants no havien anat mai a l’òpera ni havien llegit un poema en sa vida.

La segona part ens porta a reflexionar sobre el progrés humà, sobre la capacitat, sembla que inesgotable, de la humanitat per tornar a recaure en els mateixos errors, sobre la incapacitat d’assolir una pau duradora. Podem pensar d’entrada que és així irremissiblement però també podem plantejar-nos el text com una modesta eina per entendre i fer millor el món on vivim.

Zweig escriu El món d’ahir des de tres àmbits: primer l’històric, els fets que van passar, després l’intel·lectual-cultural, allò que es pensava, es publicava i es deia i, per acabar, el seu pla més personal, com ho vivia i com ho sentia. Cal afegir aquí la gran capacitat de Zweig per empatitzar, primer amb els lectors, que fan seva la causa de l’escriptor, però també, i sobretot, amb tots aquells personatges que formen part de la seva vida i que, per un motiu o altre van tenir importància per a ell. Els lectors, per la seva banda, també faran una lectura en tres temps: llegim els fets que descriu i coneixem les persones que va tractar, però ho llegim un cop l’autor ho ha passat pel tamís del temps i el sedàs dels records i, per últim, ho estem llegint ara, molts anys després i ja sabem com continua la història, la d’Europa i la de l’escriptor. Un petit avantatge del lector que provoca encara més incomoditat i neguit. Qui sap si era aquesta la intenció de Zweig.

Fotograma de la pel·lícula "Adéu a Europa" (2016)

Joan Sales. Incerta glòria (octubre 2017)

La novel·la que llegirem el mes vinent marca una fita en la literatura catalana del segle XX: Incerta glòria, de Joan Sales, publicada a Barcelona el 1956 tot i que no assolirà la seva forma definitiva fins el 1971.
Incerta glòria és una novel·la d’amor i guerra, una obra èpica i dramàtica, que reflexiona sobre el sentit de la vida, la fe, l’amistat, els ideals i la joventut perduda.

La novel·la té molt d’autobiogràfica i desenvolupa, des de la perspectiva dels vençuts, amb cruesa i sense maniqueisme, la misèria i la destrucció moral i física que va representar la guerra pel país. Joan Sales aboca en aquest text la seva experiència com a militar de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. El personatge principal, Lluís de Brocà, destinat al front d’Aragó com el mateix autor, es trobarà allà dos amics seus, Juli Soleràs i Cruells. Alhora dues dones, Trini, la muller d’en Lluís, i la Carlana, amb la seva aura de misteri, condicionaran d’una manera o altra l’existència dels tres militars.

Incerta Glòria va guanyar el Premi Joanot Martorell (1955), Ramon Llull (1968) i el Ciutat de Barcelona (1970). Ha estat adaptada per la ràdio (1987), pel teatre (2015) i pel cinema (2017).

Ens trobarem per comentar-la el proper dimarts 31 d’octubre a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

Per saber-ne +

Joan Sales a lletrA

Joan Sales a escriptors.cat

Joan Sales, l'home incòmode, la veritat que fa nosa (documental)

Stefan Zweig. El món d'ahir: memòries d'un europeu (setembre 2017)

Comença una nova temporada del club que durarà fins el mes de maig i plantejarà la lectura de nou llibres. Enguany el fil conductor de les lectures serà el patriotisme, els nacionalismes i el sentit de pertinença a una comunitat

Per encetar el curs hem triat el llibre El món d’ahir: memòries d’un europeu, de Stefan Zweig (1881-1942) , un text que està a mig camí entre l’autobiografia i l’assaig amb el qual viatjarem per Europa des de finals del s. XIX fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però com bé diu a la seva introducció: "no serà el meu destí el tema de la narració sinó del de tota una generació, de la nostra generació única, que ha portat el pes del destí com segurament cap altra en el curs de la història".

Zweig fou l’autor en alemany més llegit i traduït durant els anys vint i trenta del segle passat. Intel•lectual reconegut i compromès, pacifista i antibel·licista fou una de les primeres veus que van alçar-se contra el nazisme, fins el punt que les seves obres foren prohibides a Alemanya. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va fugir del continent i finalment es va suïcidar al Brasil desesperat pel triomf del totalitarisme i la pèrdua dels valors que confegien Europa.

El món d’ahir es va publicar pòstumament a Estocolm l’any 1942. Zweig havia començat a escriure’l el 1934 i va enviar-lo a l’editor per la seva publicació un dia abans de la seva mort. Es tracta d’un testimoni commovedor del passat europeu des de finals del s. XIX fins el principi de la Segona Guerra Mundial. L’autor recorda, des del seu exili al Brasil fugint del nazisme, els moments cabdals de la seva vida paral·lela a la història d’una Europa que es desmembra.

Ens trobarem per comentar-lo el 26 de setembre, darrer dimarts del mes, a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Stefan Zweig a la viquipèdia

Casa de Stefan Zweig a Petròpolis

Documental sobre Zweig

Comença la temporada!

Thomas Bernhard. El malaguanyat

Bernhard va publicar El malaguanyat l’any 1983, quan ja era un escriptor consagrat i reconegut arreu. La novel·la es situa entre Àustria i Suïssa on el narrador de la història ha anat per enterrar-hi un amic, Wertheimer, que s’ha suïcidat. Els seus pensaments el porten al Mozarteum de Salzburg l’any 1953 on, juntament amb el tercer protagonista Glenn Gould, que més tard serà un virtuós pianista de fama mundial, i l’amic mort, està rebent classes de Horowitz, un altre pianista eminent. Allà senten les "Variacions Goldberg" de Bach interpretades per Gould i això suposa un punt d’inflexió a les seves vides fins al punt de renunciar a les seves carreres d’instrumentistes i a iniciar una existència erràtica que els impedirà afrontar qualsevol projecte i els abocarà a un estat de frustració i infelicitat permanents. No és ni molt menys una novel·la alegre ni esperançadora com han fet notar els lectors sinó que està imbuïda d’una tristor angoixant i traspua insatisfacció i derrota en totes les seves pàgines.

L’autor tria un tema que coneix, fou un músic frustrat, que va estudiar al Mozarteum i que va renunciar a la seva carrera musical per motius de salut, i ens presenta personatges escenaris i peces reals, això és Glenn Gould, Horowitz, el propi Mozarteum i les “Variacions Goldberg”. Però també hi barreja personatges inventats, com Wertheimer i el propi narrador, i fets que no es van produir (Gould no va estudiar al Mozarteum ni tampoc va rebre classes de Horowitz per posar dos exemples).

Sala de concerts del Mozarteum de Salzburg

L’ambient opressiu i angoixant de la novel·la és marca de l’autor. El malaguanyat és un monòleg interior d’algú, no en sabem el nom, que ens presenta uns fets, uns pensaments i unes conclusions absolutament subjectives i que està a les antípodes del narrador omniscient de la novel·la realista. L’estil en aquest cas és essencial i el culpable de que el lector trobi la novel·la obsessiva, pesada i circular (en el sentit de donar voltes sobre el mateix). Les repeticions, les paraules que insistentment acaben les frases ("deia, vaig pensar"), les digressions i tot seguit els retorns, les diatribes que s’enfilen amb hipèrboles, aconsegueixen un ritme frenètic que provoca en el lector una sensació d’angoixa, de saturació que fa que per moments la lectura, com la vida dels personatges, sigui insuportable. El malaguanyat es pot interpretar com la "transcripció" dels pensaments d’algú en un moment determinat, després de l’enterrament d’una persona important de la seva vida i que s’ha suïcidat, però no aconseguim saber on vol arribar exactament l’autor amb aquest monòleg.

Tenim la percepció que l’acció no avança, que no passa res. I segurament és això el que Bernhard vol "que no passi res", pensar i no actuar ("deia, vaig pensar") com el propi narrador i Wertheimer que han pensat tota la seva vida en aquella classe i aquella interpretació i després s’han dedicat a la filosofia i les "ciències de l’esperit" per no haver d’afrontar una realitat, per a ells, penosa. Personatges que escriuen, l’escriptura substitueix la música, pot ser com el mateix Bernhard que no fou músic i fou escriptor, per després destruir allò que han escrit i construir així un bucle que només es pot trencar amb la mort.

La novel·la consta de tres trames que es barregen contínuament dins la ment del narrador i que fa encara més dens el text. En primer lloc l’acció superficial, física: vaig a Traich, entro a l’hostal, miro a través dels vidres, ... en segon lloc l’acció principal: la narració dels anys d’estudi al Mozarteum i la relació entre els tres estudiants, i finalment la trama més a l’ombra, més fosca, de la descripció i alhora destrucció de Wertheimer a mans del narrador que a mesura que el retrata el va desprestigiant fins a desintegrar-lo per complet.

Glenn Gould tocant amb l'Orquestra de Detroit

És aquest el personatge malaguanyat, Gould l’anomena així i el narrador rebla el clau i confirma aquest adjectiu al llarg de totes les seves afirmacions. Però Wertheimer no tindria sentit sense els altres dos personatges que el completen i li donen la seva raó de ser, a l’igual que els altres dos personatges són complets quan coneixem la resta. Així doncs el narrador seria el primer d’ells, representa la raó narrativa i també d’alguna manera l’autor que posa en la seva boca opinions i crítiques, sobretot socials, que sabem són de Bernhard, el narrador és també el guardià de la veritat artística un talent, relatiu com veurem, però que aparentment no enveja ni admira la brillantor de Gould. Glenn Gould és l’adversari, l’estrella indiscutible, l’artista en estat pur i l’ideal d’artista romàntic (que mor col·lapsat damunt del piano tocant Bach, una altra invenció de Bernhard), la perfecció, aquell que es permet batejar com a malaguanyat Wertheimer. Ell, Werheimer, és l’ase dels cops, quan més es frustra Wertheimer més brillarà Gould i més s’allunyarà de la destrucció el nostre narrador, representa l’enveja, la mediocritat, la perversió de l’art i el seu imitador. Els tres pianistes podrien ser en realitat la mateixa persona, tots tres tenen uns inicis paral·lels, una trajectòria comuna que en un moment concret (l’execució de les "Variacions") es desvia i que, en diferents formes, acabarà amb la destrucció física (mort, suïcidi) o simbòlica (l’obra sempre inconclusa del narrador) dels personatges. Són tres variacions del mateix tema, un mateix subjecte amb tres vessants.

Vuit primers compasos de l'Aria de les "Variacions Goldberg"

El malaguanyat parla del talent i dels genis que el posseeixen i de com el talent no és garantia de felicitat ni de satisfacció, parla també d’aquells que no són genis però que haurien pogut ser-ho i, per tant, de la relativitat del talent i la línia fina que separa el geni del mediocre, parla de la renúncia i de les seves conseqüències, parla del sentit i de l’absurd de la vida, parla de decadència i autodestrucció, parla de la creativitat (en la música, la literatura, ...) des de la negació, parla de l’esforç com a condició per assolir l’èxit, de l’obsessió per la perfecció, de la necessitat de triar entre tot i res i del dolor que suposa viure amb l’opció triada. Els personatges de la novel·la són sempre infeliços, profundament decadents, la vida no els pot oferir res. Però es recreen en la seva situació, la paradoxa és que són feliços contemplant la seva destrucció i aprofundint en la seva particular desgràcia, la seva meta és únicament furgar en el seu fracàs i el seu objectiu la desaparició. "L’home és la infelicitat", diu Bernhard a la novel·la, no es pot resumir millor.

Thomas Bernhard. El malaguanyat (maig 2017)

El malaguanyat, de Thomas Bernhard és la darrera novel·la que llegirem aquesta temporada. Seguim doncs en la línia de les novel·les d'artista i/o sobre l'art que és el tema triat per aquest curs amb aquesta història publicada l'any 1983.

El malaguanyat és la història de tres joves pianistes, un dels quals el propi narrador. Quan dos d'ells senten tocar a Gould, el tercer d'ells, les "Variacions Golberg" decideixen deixar de tocar el piano perquè mai podran acostar-se a la seva genialitat. A partir d'aquí Bernhard construeix un monòleg asfixiant al voltant de les virtuts del talent i de les seves pitjors conseqüències, amb una prosa fosca, obsessiva i circular l'autor ens parlarà de la insatisfacció, l'autodestrucció la infelicitat, del suïcidi, del fàstic de viure, de l'art, de la creació i dels artistes.

Thomas Bernhard (1931-1989) es considera l'escriptor austríac més important de la segona meitat del segle XX

Ens trobarem per comentar el llibre el 30 de maig a les 20.30 h. a la Biblioteca

 

Guia de lectura

per saber-ne +

Thomas Bernhard a la viquipèdia

Biografia de Thomas Bernhard

Visita a la casa de Thomas Bernhard

 

Thomas Mann. Doktor Faustus

DoktorFaustus: la vida del compositor alemany Adrian Leverkühn contada per un amic fou publicada l’any 1947, al final de la vida del seu autor, que va morir el 1955. Va ser la seva darrera gran obra, després només va escriure Confesiones del estafador Felix Krull que no va concloure i es va publicar pòstuma i inacabada.

És una novel·la llarga, més de 700 pàgines, complexa i de difícil lectura. En ella sembla que Mann vulgui incloure tot allò que l’ha preocupat al llarg de la vida: el bé, el mal, el concepte d’art, la creació, el talent, la condició humana, ... De tal manera que els diàlegs i debats entre els personatges delaten aquests interessos i a vegades poden semblar prescindibles en el conjunt de la novel·la i en el desenvolupament de l’acció i la vida del personatge principal, el compositor Adrian Leverkühn.

Cartell i fotograma de la pel·lícula "Doktor Faust", basada en la novel·la de Thomas Mann. Dirigida per Franz Seitz i estrenada el 1982

El moment vital de Thomas Mann, exiliat als Estats Units després de no donar suport al règim nacionalsocialista de Hitler i preocupat des de la distància per la deriva terrible que prenia Alemanya, es fa molt present al llarg de la novel·la. Molts dels capítols comencen amb una mena de comunicat de guerra cada cop més desesperat que serveix l’autor per lamentar-se i culpabilitzar el seu país. El nacionalisme és present al llarg de tot el llibre en forma de comentaris del propi narrador, "alter ego" del propi Mann, i debats sobre l’ànima i els valors alemanys i la seva exclusivitat en tant que poble dotat per la música i la filosofia. Amb l’arribada de Hitler al poder, la guerra i la greu derrota posterior l’essència alemanya pura, justa i bona desapareix i amb ella tota una idea de cultura i civilització. L’autor és testimoni des de lluny del desastre, sap que s’ha arribat al punt de no retorn i des de la impotència i la desesperació interpel·la el lector.

Podem llegir Doktor Faustus com una al·legoria de la situació política i social d’Alemanya i establir un paral·lelisme amb la biografia de Leverkühn. Així la infantesa, joventut i període de formació del protagonista coincidiria amb els temps d’una Alemanya forta i treballadora, de valors sòlids i conservadors. Més endavant el compositor ven la seva ànima a canvi de coneixement i èxit i finalment aconsegueix la glòria (entre els iniciats i experts no pas entre el gran públic), aquesta situació pot comparar-se a l’ascens del nacionalsocialisme i els primers temps de la guerra, quan Alemanya, allunyant-se de la tradició i per tant venent també la seva ànima, es presenta com una nació poderosa i superior, assoleix la glòria i domina el món. Thomas Mann escrivia referint-se a aquest moment: "Com Alemanya i els alemanys han caigut en l’adoració a l’infern". Per últim, Leverkühn després de patir un col·lapse viu els darrers anys de la seva vida privat de tota capacitat intel·lectual, depenent de la seva mare i amb una paràlisi progressiva que el durà a la mort als cinquanta cinc anys. Alemanya patirà també un col·lapse, la seva completa derrota i l’aniquilació absoluta del Tercer Reich, a partir d’aquí, paralitzada i anul·lada, dependrà de les potències estrangeres per sobreviure.

Podem llegir també Doktor Faustus com una novel·la d’artista on es reflexiona sobre el procés creatiu, es parla de la lluita del creador per superar l’art del moment i obrir nous camins, del sofriment de l’artista per transcendir amb el seu art, de la insatisfacció perpètua i de la solitud i la incomprensió creadora. S’iguala, en definitiva, l’art a la vida i es sacrifica la vida, i en aquest cas també l’ànima, per excel·lir en l’art. Són temes que ja han aparegut al llarg d’altres lectures d’aquest curs, els veiem per exemple a L’obra d’art desconeguda, La quimera o a L’obra. La novetat en aquest cas és equiparar l’art al mal, ja que com que Leverkühn ha pactat el seu triomf amb el diable tot el que crearà a partir d’aleshores serà producte del mal.

La música és d’altra banda la gran protagonista de la novel·la. Mann aprofita Doktor Faustus per abocar les idees i els conceptes del moment sobre la composició i els corrents artístics i en fa un assaig dins la mateixa obra. Les fonts però no són pròpies sinó que beu de les teories dodecafonistes d'Arnold Schönberg (amb qui va tenir un greu conflicte per no reconèixer-li l'autoria dins la novel·la) i sobretot de la Filosofia de la nueva música de Theodor Adorno (del qual es copien capítols sencers), amb qui compartia amistat i exili. S’explica d’aquesta manera el nivell elevadíssim de les pàgines dedicades a la descripcions de les obres de Leverkühn i de les seves idees sobre la composició.

Theodor Adorno
Arnold Schönberg

També hi és molt present el filòsof Friedrich Nietzsche, un dels referents intel·lectuals de Mann, pel que fa a la plasmació d’algunes de les seves idees però sobretot pel que fa al paral·lelisme biogràfic que estableix amb el protagonista. En primer lloc els anys de joventut i formació i els estudis que emprèn Leverkühn coincideixen amb els del filòsof, però sobretot el seu final: el col·lapse, la dependència i la mort.

El narrador, Serenus Zeitblom, no és casual el nom de pila, que es presenta com a humanista i conservador i que representa el contrast amb la personalitat hipersensible del músic no deixa clar al lector si l’aparició i el tracte demoníac és real o fruit de la imaginació de Leverkühn, és a dir una creació de la seva ment malalta. La malaltia del compositor és descrita des de bon començament, el narrador ens explica els símptomes, les visites mèdiques, les dietes, les recaigudes, ... Si continuéssim amb l’analogia de Nietzsche podria tractar-se de sífilis (en un capítol de la novel·la Leverkühn visita un prostíbul i emmalalteix), els problemes mentals, el col·lapse i la paràlisi que el porta a la fi coincideixen amb els seus símptomes. Poc importa però si el pacte demoníac és real o una al·lucinació perquè per al músic és tan cert que ha condicionat tota la seva obra i per extensió la seva vida.

Doktor Faustus és una novel·la filosòfica, amb tot el que això suposa. A voltes és repetitiva en els temes i argumentacions i a voltes es fa francament tediosa pel lector que no està avesat a les noves teories musicals (el capítol dedicat a les conferències del professor Wendell Kretzschmar és l’exemple més evident) o a les discussions filosòfiques (recordem les pàgines dedicades a les converses entre els companys d’estudis durant l’excursió al camp). És una novel·la de vellesa on la maldat triomfa però guanya l’art alhora que es perd l’artista. Una novel·la trista, on ningú és feliç. I on el lector sap, des de la primera pàgina, que al protagonista li espera una vida i un final tràgic i que l’amistat i profunda admiració que el narrador sent per Leverkühn, mai recompensada, no servirà per evitar-li el fatal destí. Una novel·la que traspua amargor i frustració pel final d’un país, d’una època i d’una civilització i que és també el final de la vida del seu autor.

Thomas Mann escoltant música, probablement Wagner (1932)
                                                                                               

Eduard Mörike. Mozart, en el seu viatge a Praga

Mozart, en el seu viatge a Praga és una novel·la curta, o un conte llarg, que Mörike va escriure amb la intenció de fer un retrat moral de Mozart, músic pel qual sentia la més gran admiració. Formava part d’un projecte que havia de tenir una segona part, on continuaria aquest retrat de manera menys amable, no la va escriure mai.

Goethe, que va influenciar molt el nostre autor, deia que tota narració es recolzava en un únic moment que ha de servir per expressar la totalitat de la intenció de l’escriptor. Es veu ben clar en aquest cas: un fet sense massa importància en el conjunt de la vida de Mozart serveix a Mörike per intentar construir aquesta mena de "biografia moral" a partir d’anècdotes i episodis lleugers. Aquest enfocament de l’autor i el seu posterior desenvolupament beu molt de les característiques del moviment "Biedermeier" que va desenvolupar-se a l’Europa Central al llarg de la primera meitat del segle XIX. Mozart, en el seu viatge comparteix amb aquest moviment la descripció i el goig per la vida domèstica, la riquesa gaudida de portes endins, el gust per les arts i la bellesa i l’aposta per una mena de frivolitat que ho impregna tot. Els ulls del lector d’avui contemplen no obstant un llibre ensucrat, massa carregat i amb uns trets rococó que està molt lluny del gust actual. Mörike ens presenta un Mozart ple de virtuts, talment com si fos un personatge, un dels millors, de les seves òperes però que ens costa de creure, que no ens arribarà a tocar la fibra en cap moment: ni quan explica els seus records d’infantesa, ni quan la seva dona ens descobreix el seu bon cor.

Mozart i Constanze (Johan Nepomuk, 1780)

És aquest un problema constant de la novel·la, mai arriba a traspassar el lector. Segurament quan es va publicar (un altre moment, una altra sensibilitat, uns altres gustos) això no va succeir, però ara la trobem massa superficial, els seus personatges massa plans i el seu argument poc versemblant (la companyonia que es desprèn a la vetllada musical no és creïble entre gairebé desconeguts i l’extraordinari regal de la carrossa encara menys). Ens preguntem, com gairebé sempre, si la lectura en l’idioma original hagués pogut millorar el text, està clar que si però segurament tampoc hagués estat suficient.

Mozart, en el seu viatge té diferents veus narratives, això era una novetat per l’època: parla l’autor, el propi Mozart, la seva dona, els habitants del castell, fins el punt que a vegades no està clar qui és el narrador. Hi intercala versos i cançons, recordem que Mörike era més que res poeta. I hi inclou també dues històries dins la pròpia novel·la amb l’objectiu de sumar elements perquè el lector conegui millor el personatge: la recreació de l’espectacle musical que Mozart va veure a Nàpols i d’on li ve el gust per les taronges, i l’anècdota que explica Constance sobre la dependenta de la botiga a qui el músic ajuda econòmicament.

Mörike ens presenta un músic genial que viu al seu món, com tots els creadors, i que gairebé no s’ocupa de les qüestions pràctiques. Intenta esbossar un personatge dual: per una banda és lluminós, alegre i amb moltes habilitats socials però és alhora, en paraules de la seva dona, una persona malenconiosa, hipocondríaca i amb una inexplicable por a la mort. A estones veiem el músic brillant, excel·lent, prodigiós però de nou la seva dona ens descobreix el compositor distret, inconstant i una mica mandrós. El personatge ens recorda el Mozart de la pel·lícula "Amadeus" de Milos Forman i és ben probable que el director llegís la novel·la per documentar-se. Mörike sentia autèntica devoció pel músic i això traspua al text, ben subjectiu, que ens retorna un protagonista millor del que és possible que fos.

Fotograma de la pel·lícula "Amadeus", Milos Forman (1984)

El final de la història continua amb aquesta ambivalència: per una banda l’aparent felicitat de la parella quan continuen el viatge amb la seva nova carrossa i de l’altra la tristor que acompanya els habitants del castell quan els convidats marxen. El lector, d’alguna manera representat pels nobles que alhora han estat també espectadors, coneix el final definitiu de la història: la mort de Mozart quatre anys després en plena joventut i esclat creatiu. Per tant quan la parella s’acomiada sabem que és per sempre i la seva despreocupació, perquè ells no ho saben, no ho poden saber, encara ens provoca més tristesa. De tota manera Mörike com a escriptor molt influït pel romanticisme porta els sentiments a l’extrem i no aconsegueix que el lector d’avui hi empatitzi com si ho van fer els seus contemporanis que, a més, tenien més propera la mort del músic.

Força fragments de Mozart, en el seu viatge es dediquen a donar compte de la composició de "Don Giovanni". Mörike segur que era de l’opinió que podríem conèixer millor el músic si aprofundíem en la seva obra. Cal afegir en aquest cas que aquesta òpera era molt representativa per l’autor: la va escoltar quan era molt jove, en va quedar meravellat i al cap de pocs dies va morir el seu germà. D’aquesta manera va lligar sempre la bellesa de l’òpera amb la mort que és alhora molt present a "Don Giovanni" i que també, com a Mozart, obsessionava l’autor.

I un darrer element de la novel·la és l’intent de Mörike per acostar-nos al procés creatiu de la composició de "Don Giovanni". Tant Mozart com Constance expliquen als seus amfitrions detalls sobre fragments, àries i personatges de l’òpera alhora que el músic, tocat per la inspiració, aprofita la curta estada al castell per continuar amb la composició que haurà d’acabar a Praga. Veiem un artista amb rampells genials d’inspiració però també amb moments de crisi, com qualsevol creador, com de ben segur el propi Mörike al llarg de la seva carrera.

Escena de "Don Giovanni"

Mozart, en el seu viatge a Praga ens mostra el músic i el seu “Don Giovanni”, la seva dona, el castell i els seus habitants però no som capaços de compartir la història ni d’acostar-nos als personatges. Mörike ens deixa amb la contemplació d’una miniatura que, tot i ser bonica, no ens commou.

Thomas Mann. El Doctor Faustus : la vida del compositor alemany Adrian Leverkühn (abril 2017)

Thomas Mann (1875-1955) fou una de les figures més importants de la literatura del s.XX. La seva obra La muntanya màgica és una de les novel·les més excepcionals del seu temps i ha esdevingut un clàssic. Va guanyar el premi Nobel l’any 1929 i al llarg de tota la seva vida va defensar els valors democràtics fins el punt de perdre la seva nacionalitat alemanya l’any 1936.

El Doctor Faustus : la vida del compositor alemany Adrian Leverkühn contada per un amic (1947) retrata la vida de Leverkühn, personatge fictici que encarna un músic de genial talent que ven la seva ànima al dimoni, Faust, per excel·lir encara més en el seu art, malgrat això, o pot ser degut a això, la seva culminació artística, i alhora vital, el portarà a un desenllaç fatal. El personatge principal presenta trets del filòsof Nietzsche i dels músics Wolf i Schönberg.

Mann recupera en aquesta novel·la el mite de Faust, personatge de la mitologia alemanya que ja va aparèixer a l’obra del mateix títol escrita per Goethe, autor del qual Mann n’estava influït i era gran admirador.

Ens trobarem per comentar el llibre el 27 d’abril, darrer dijous del mes d’abril, a la Biblioteca a les 20.30 h.

 

Guia de lectura

per saber-ne +

Thomas Mann a la wikipedia

Thomas Mann Nobel Prize (en anglès)

Lectura dramatitzada de Doktor Faustus per Josep M. Pou (2014)

 

 

Max Aub. Jusep Torres Campalans

Jusep Torres Campalans és la biografia fictícia d’un pintor català que a principis del s.XX i gràcies a la seva amistat amb Picasso hauria contribuït al naixement del cubisme.

Jusep Torres Campalans. Retrato corto de Picasso. 1912

Aquesta ficció, publicada l’any 1958, va ser plantejada per l’autor com un estudi acadèmic i no com una novel·la, és a dir, la forma, les parts en que es divideix el llibre, les il·lustracions i l’edició (sobretot la primera, les successives van anar desvirtuant el projecte) estan més a prop dels estudis sobre pintors o els catàlegs d’exposicions que no d’una novel·la o d’una obra de ficció.

L’autor gasta una broma al lector, i se’n surt. Quan es va publicar el llibre va haver crítics que van creure en l’existència del personatge i l’any 2003 el Museu Reina Sofía, còmplice, va organitzar una exposició amb obres de Torres Campalans i altres pintors (reals) avantguardistes de la mateixa època.

Aub juga contínuament amb la realitat i la ficció, amb la veritat i la mentida. Torres Campalans no va existir mai, però si va existir tot allò que l’envoltava: els espais, els companys (tots els pintors que apareixen són reals), les idees, els esdeveniments històrics, inclús la seva obra. El personatge és ficció però el conjunt és real i tot plegat és versemblant. La història de l’art podria perfectament haver donat un artista com ell. Les cites constants al llarg de tot el llibre fan més intensa aquesta necessitat de realitat, de versemblança i d’objectivitat que té l’autor. Aquests textos vénen a consolidar les informacions que l’autor, investigador i estudiós de la figura del pintor, aboca a les pàgines del llibre.

Pablo Picasso. Les senyoretes del carrer d'Avinyó. 1907

El joc d’Aub serveix també per fer una crítica de l’època, del món de l’art en general i de les avantguardes en particular. L’escepticisme amb que ens obsequia Torres Campalans des de Chiapas reforça extraordinàriament aquesta crítica i ho acaba relativitzant tot.. Abans el retrat dels escenaris, els personatges i les ideologies han servit l’autor per introduir el lector a la vida del pintor inventat, i també, per què no, a un món artístic sobredimensionat. Al mig dels dos espais i temps (El París de principi de segle i el Mèxic de mitjans del s. XX) hi apareix el "Cuaderno verde", és a dir el pensament de primera mà de Torres Campalans, que pot ser també el pensament de Max Aub. Qui sap si l’autor ha construït aquest personatge i ha fabricat aquest artefacte literari per fer-nos arribar la seva pròpia opinió sobre l’art, l’estètica i sobre la societat en general, i per preguntar-se, i preguntar-nos, quina és la natura de l’art modern.

El llibre doncs no està escrit per ser llegit com una novel·la (començant per la primera pàgina i acabant per la última) sinó més aviat com un estudi. La lectura es pot fer de manera fragmentada i el lector triarà la part que més l’interessi en cada moment per tal d’anar configurant el personatge a mesura que van apareixen més dades de la seva biografia.

Jusep Torres Campalans però no es mostrarà mai del tot, sabrem molt més del seu principi que del seu final, la biografia ens mostrarà grans buits, incògnites profundes que l’autor mirarà de resoldre sense èxit. I és amb això també molt versemblant ja que quantes vegades trobem biografies de personatges reals que esdevenen incompletes, que no s’expliquen del tot o que només aporten les dades que vol l’interessat (per això tenim l’expressió "biografia autoritzada"), i a la vida real com de bé coneixem una persona per propera que ens sigui, mai podrem saber-ho tot d’algú, descobrirem facetes, aspectes, fets concrets, etapes però el conjunt sempre serà incomplet.

El llibre és avantguardista, postmodern, transgressor, i l’autor fa desaparèixer la linealitat de la mateixa manera que els pintors cubistes van eliminar la perspectiva, el darrer rastre que encara quedava de la pintura clàssica.

Juan Gris. Le moulin à café. 1920

S’ha descrit Jusep Torres Campalans com una novel·la cubista. Certament el cubisme centra aquesta ficció i podem extrapolar les principals característiques d’aquest moviment amb les del propi text. En primer lloc el cubisme introdueix la perspectiva múltiple i això genera la segmentació de les figures, no es pinta allò que es veu sinó allò que se sap. Així doncs Aub descriu tot allò que sap de Torres Campalans des de diferents perspectives: textos de crítics, quadres recuperats, entrevistes de primera mà... En segon lloc els cubistes pinten des de punts de vista múltiples, i així descomposen el model i busquen d’altres visions d’altres cultures per tal de completar la figura, l’autor també descomposa la vida del pintor per mostrar-nos fragments i el trasllada a una altra cultura, la dels indis de Chiapas. El cubisme, per contra de l’impressionisme no és una pintura de la llum, ni d’atmosferes, és una pintura de la massa, dels objectes, monocromàtica, Aub ens mostra Torres Campalans de manera dura, directa, no s’entreté en les descripcions, va al gra, a la densitat de tota la informació que ens pot oferir. I per acabar, les pintures cubistes van necessitar, per primera vegada a la història de l’art, d’explicacions, calia que els crítics, els marxants o els propis pintors "expliquessin" la pintura, fins aquell moment aquest pas no havia estat necessari, el quadre agradava o no però el públic el podia "entendre". En aquest llibre necessitem les cites, són les que completaran el "quadre" d’Aub, sense elles no entendríem Jusep Torres Campalans.

L’autor, que va estar molt implicat en el món artístic des de diferents vessants al llarg de tota la seva vida va dir que l’art era "fer de la mentida veritat". Si més no ens pot semblar una definició curiosa però que s’ajusta perfectament al llibre que hem llegit: Jusep Torres Campalans és una mentida que podria, que voldríem, que ens agradaria que fos veritat, i que pot ser en algun moment va ser-ho.

Tutxla Gutiérrez (Capital de Chiapas) en una fotografia del 1944

 

 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/