« Tornar a la web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Clara Usón. La hija del Este

La hija del Este es va publicar l’any 2012. Feia divuit anys que Ana Mladic s’havia suïcidat i disset anys del final de la guerra de Bòsnia.

Els protagonistes principals de la novel·la són reals i els fets que s’expliquen també: Ana, filla del comandant Ratko Mladic es va engegar un tret amb la pistola del seu pare, el setge de Sarajevo va durar gairebé quatre anys i la massacre de Srebrenika va acabar amb la vida de 8.000 civils bosnians. La història es mou constantment entre l’esfera pública i l’àmbit privat, però tots dos móns es toquen i conflueixen.

D’entrada crida l’atenció aquesta alternança entre els fets que ja han esdevingut històrics, per tants reals i "demostrables" i la vida quotidiana de la protagonista, els seus amics i la seva família, episodis novel·lats, de ficció i "indemostrables". A aquests dos àmbits cal sumar dues característiques concretes de l’estil de Clara Usón: en primer lloc la barreja de temps i espais, les dates i els llocs es mouen constantment, es parla de passat des del present, del futur des del passat i alhora els escenaris són variats i s’alternen: Moscou, el "campo de los mirlos", Sarajevo, Srebrenika, Londres, ... El conjunt d’aquestes peces articulades per l’autora aconsegueixen construir una història alhora particular i general que interpel·la contínuament el lector. Aquest mecanisme que mescla la realitat amb la ficció recorda Javier Cercas i Emmanuel Carrère, i és una tendència que s’ha usat amb freqüència en els darrers anys. Els gèneres literaris, molt clars i definits fins a la meitat del segle passat, es desdibuixen, trenquen els seus límits i beuen d’altres gèneres per produir nous textos.

Ratko Mladic amb la seva dona Bosiljka i la seva filla Ana

La narració s’estructura al voltant de tres veus: la primera és la d’Ana Mladic (en els capítols senars), és la visió més psicològica de creació i creixement d’un personatge que des del primer moment sabem que es suïcidarà, la feina de l’autora és mantenir l’interès del lector en els motius i les conseqüències d’aquest acte. La segona veu és la de la "galería de heroes" que Usón ens descriu (i que fa coincidir amb els capítols parells): el príncep Lazar, Milosevic, Karadzic, Mladic i, finalment, Danilo Papo, que des d’un cinisme que emmascara la pena fa saltar pels aires tota l’èpica dels herois descrits fins el moment. I serà Danilo Papo qui donarà lloc a la tercera veu, la del narrador de la història i personatge gairebé ocult fins el dotzè capítol. Llavors es descobreix la veu que ha de cosir el passat i el present, l’esfera pública i la privada. Papo representa la població civil i és d’alguna manera la veu del poble. Seran doncs les tres veus conjuntes les que ens permetran comprendre i aprofundir en el relat ja que l’humanitzen però alhora el generalitzen. La veu que no llegim, i és una absència molt significativa, és la de Ratko Mladic. Allò que sabem és indirecte, a partir de terceres persones i del coneixement previ que el lector té del personatge històric.

D’entrada La hija del Este pot plantejar-se com una lliçó d’història contemporània: per què va començar la guerra de Bòsnia, com eren els Balcans abans d’aquest moment, què va representar el conflicte per la població civil. Per moments, i sobretot al principi, l’autora confegeix un relat èpic de ressonàncies mítiques que va descolorint-se a mesura que la guerra, i el relat, avancen. Forçosament ha de ser una visió esbiaixada ja que l’objectivitat esdevé impossible en una història tan visceral, tan propera en el temps i que apel·la tant als sentiments i a la fidelitat a la terra pels segles dels segles. D’altra banda podem basar la lectura de la novel·la en una crítica punyent als nacionalismes, a la supremacia racial, nacional o religiosa que és la causa de tots els mals que esdevenen sobretot al poble bosnià però també al poble serbi, que és alhora botxí i víctima. És fàcil trobar paral·lelismes amb l’actual situació política i és en aquest punt quan la novel·la pot servir al lector per qüestionar idees i replantejar conceptes, ja que és aquesta també una de les funcions de la literatura, sacsejar l’individu.

El Parlament bosnià després de rebre l'atac d'un tanc durant el setge de Sarajevo (1992)

Un dels temes més potents de la novel·la, i possiblement la seva raó de ser, és el de la caiguda del mite: Ana Mladic passa d’adorar el seu pare, que és per a ella un cúmul de perfecció i a qui professa un amor desmesurat i recíprocament correspost pel general, a descobrir mica en mica i de manera inqüestionable quines són les seves accions, quin és el seu objectiu militar, i vital, i quina crueltat tan extrema alberga l’home que ella estima. El seu món s’ensorra, la sacsejada és brutal i ja no es recuperarà. Es planteja matar-lo perquè no faci més mal, però els sentiments s’imposen i serà ella qui s’autodestruirà. És sacrifici, revenja o simplement incapacitat de suportat la veritat i la realitat que s’en desprèn? No ho sabrem mai, com tampoc podem saber amb total seguretat si el motiu del suïcidi d’Ana fou descobrir qui era realment el seu pare.

Un altre dels temes importants del text és la força de la sang en el sentit de pertinença a una comunitat. Per què la sang, que amb tanta alegria corre per les pàgines de La hija del Este, que amb tanta insistència s’invoca per iniciar la guerra i exterminar pobles sencers, que amb tanta imprudència es vessa fins acabar ofegant-ho tot i a tothom, per què doncs aquesta sang, en el sentit d’origen, de llinatge, de cognoms en definitiva, té tanta força? Som responsables, o ens podem sentir responsables, de les maldats del nostre poble, de les injustícies de la nostra nissaga, dels horrors comesos per algú que porta els nostres cognoms? És culpable tot un poble dels crims d’uns quants? Fins quant és capaç una comunitat de covar la llavor de la venjança, la fúria del ressentiment?

La tragèdia col·lectiva que va ser la guerra de Bòsnia queda representada de manera individual amb la mort de l’Ana. Com dèiem al principi l’esfera pública i privada conflueixen i la sang dels habitants de Sarajevo que no arriba a commoure Mladic retornarà al comandant de manera simbòlica amb el suïcidi d’Ana i encara tindrà un epíleg, sagnant com no podia ser d’altra manera, amb la matança de Srebrenica.

Enterrament d'algunes de les víctimes que han pogut ser identificades de la matança de Srebrenica

La hija del Este és una novel·la de pèrdues. La pèrdua és present, general i insistent, al llarg de tot el llibre: és evident la desaparició física de personatges i grups, però cal remarcar també la pèrdua de la innocència de tota una generació que quedarà escapçada físicament i moral. Danilo Papo i el seu cinisme que amaga la seva desesperança i la seva ràbia n’és l’exemple més clar. La destrucció no generarà res nou, ni bonic, ni just, ni bo. El patiment és erm i només produeix més patiment. La guerra de Bòsnia, com possiblement totes les guerres, fou un sacrifici inútil, com inútil va ser el d’Ana Mladic. I la pistola del seu pare, que hauria d’haver servit per celebrar la vida, només es va utilitzar com el que només pot ser un revòlver, com un instrument de mort.

Yasmina Khadra. El atentado (abril 2018)

Yasmina Khadra és el pseudònim que utilitza Mohamed Moulessehould (Sàhara algerià, 1955) per protegir-se i poder així denunciar la corrupció política i el fonamentalisme islàmic sense patir represàlies. Moulessehould va formar part de l’exèrcit algerià durant molts anys i va arribar a ser-ne comandant.

Actualment ha abandonat l’exèrcit, viu a França i tothom coneix la seva vertadera identitat però no ha volgut mai abandonar el seu nom de ploma, que és la combinació de dos dels noms de la seva dona.

És l’autor àrab més traduït i un dels més premiats, la seva producció inclou més de vint obres, la majoria novel·les on tracta els conflictes del món musulmà, la violència i la doble visió entre occident i el món àrab.

El atentado, publicat el 2005, explica la història d’un cirurgia àrab-israelià que viu a Israel amb la seva dona, després d’un atemptat suïcida i d’haver atès les víctimes a l’hospital on treballa el metge descobrirà amb horror que la responsable de l’atentat és la seva pròpia dona, Amine, palestina. La novel·la aborda el conflicte, etern, entre Israel i Palestina i l’ús del terrorisme i la violència que comporta com a recurs per incidir en la política. Però El atentado és també una novel·la sobre la confiança, sobre fins a quin punt coneixem les nostres famílies, els nostres amics i els nostres veïns, és una història sobre el poder de les ideologies i sobre el sacrifici individual per a assolir el bé general.

Ens trobarem per comentar el llibre dimarts 24 d’abril a les 20.30 h a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Yasmina Khadra a la wikipédia (francès)

Entrevista a "Letras libres"

Reportatge sobre l'univers de Yasmina Khadra

Mario Vargas LLosa. La Fiesta del Chivo

Vargas Llosa publica La Fiesta del Chivo l’any 2000 després de tres anys de documentació i investigació, en plena maduresa literària i amb una carrera consagrada. La novel·la, essencialment, narra l’assassinat de Rafael Leónidas Trujillo , trenta-un anys dictador de la República Dominicana, el maig del 1961.

És una novel·la històrica però també social i política. Formaria part del subgènere de novel·la del dictador , prou present entre els escriptors de l’Amèrica Llatina degut a la realitat històrico-política que han hagut d’afrontar.

L’objectiu de l’autor és narrar uns fets però també denunciar un sistema i posar en evidència uns personatges que amb Trujillo al capdavant van subjugar i abusar de tot un país. Per a fer això Vargas Llosa construeix molt hàbilment una estructura a tres bandes: la primera és el relat d’Urania Cabral que torna a l’illa després de trenta cinc anys i que representa el passat però alhora el present, la joventut i les il·lusions perdudes. La segona és la descripció de les vint-i-quatre hores prèvies a la mort del dictador des del seu propi punt de vista, el lector descobreix un personatge malvat, un polític totalitari i un home que lluita per amagar la seva decrepitud física. La darrera és la història de la conspiració que va provocar l’assassinat de Trujillo, la biografia i les raons dels conspiradors per fer el que van fer i les conseqüències de l’assassinat per a ells i per a tot el país.

Vint-i-quatre capítols distribuïts de manera que el central és el dedicat a l’assassinat, com una mena de cúspide d’un relat que va "in crescendo", sis es dediquen a la història d’Urania, sis més a Trujillo i la resta a la conspiració, les seves raons i les seves conseqüències. Tanca el llibre la confessió d’Urania a la seva família com si es tanqués un cercle que ella mateixa ha obert amb la seva arribada al principi del llibre. Vargas Llosa escriu amb un realisme extrem, duríssim en els detalls, cru en les descripcions i amb un final gairebé pornogràfic on no deixarà res a la imaginació dels lectors. La qüestió és si calia ser tan explícit per fer arribar al lector el missatge de la tirania i l’abjecció del dictador, però recordem que és una denúncia i que el llibre compleix també una funció de crítica social. Possiblement Vargas Llosa hagués pogut suggerir, evitar, suposar, ... i el lector hagués entès igualment però qui sap si s’hagués mantingut la mateixa força i intensitat en la denúncia que perseguia l’autor.

La Fiesta del Chivo està escrita per un peruà i succeeix al Carib per tant està impregnada de la cultura i essències sud-americanes. No parlem dels escenaris ni del llenguatge, que també, sinó més aviat del caràcter dels personatges, de les seves accions, dels seus valors i dels seus principis. Algú apunta que la novel·la recorda un "culebrón" pel que fa a la suma d’històries, al tractament dels personatges i a les seves reaccions i al sentit de la tragèdia. Però sobretot a la manca de "secrets" perquè a mesura que avança la història tot es fa evident i l’autor no deixa al lector la possibilitat de descobrir, tot està massa explicat, massa clar i és massa previsible. Pot ser no caldria perquè, en primer lloc, narra uns fets històrics, i en segon lloc, perquè els lectors són, en general, prou hàbils i experts com per poder desxifrar pistes. Però pot ser que Vargas Llosa en aquest objectiu, insistim, de denúncia no vulgui deixar dubtes ni possibilitats obertes, el relat ha de quedar tancat i no es poden admetre interpretacions.

Trujillo amb Franco de visita oficial a Espanya el juny de 1954

Es discuteix també si el personatge d’Urania és necessari pel desenvolupament de la història, si aquesta es podria haver explicat sense ella, si el seu relat podria formar part d’una altra novel·la, si aporta elements realment interessants al conjunt i si l’autor s’hauria d’haver centrat en els aspectes polítics i evitar desviar-se en detalls particulars. Sense Urania la novel"la seria una altra, no sabem si millor, però és cert que la història obre i tanca el llibre i contribueix en bona part a dibuixar la figura central del dictador i accentuar, sens dubte, la seva maldat i manca d’escrúpols.

El poder i el seu exercici és un dels grans temes de la novel·la, l’ús i, sobretot, abús que s’en fa. La dominació i la humiliació que un home, Trujillo, exerceix sobre la seva família, els seus col·laboradors, el seu exèrcit i tot un país. Petits dictadors que imiten el "Jefe" en la parcel·la que se’ls assigna, cercles de poder que perpetuen l’estil i la tirania de Trujillo i que permeten a aquest mantenir-se immune dalt de tot de la piràmide. Lligada a aquesta tirania absoluta hi ha la por, element necessari perquè el dictador exerceixi com a tal. Tots els personatges viuen amb por, una por real i profunda de perdre el favor del dictador, els privilegis aconseguits, de ser empresonats, torturats, o assassinats. Por que s’estén inclús al propi Trujillo, terroritzat perquè el cos no li respon com caldria i perquè aquest signe de debilitat pugui menyscabar la seva imatge de persona invencible, gairebé divina.

La identificació de la força sexual amb el poder físic és també constant a tota la novel·la, quan el dictador la perd simbolitza també la pèrdua de la seva identitat i, en definitiva, de la seva vida. El sexe és a més d’un signe de poder un element de dominació, al llarg de tots els capítols és possessiu i violent. La dona és només un objecte de plaer, un ésser inferior que només pot ser dominat. Masclisme en estat pur, la dona pertany a l’home i en farà l’ús que vulgui.

Urania Cabral serà la principal perjudicada d’aquesta manera d’entendre les relacions amb les dones i el sexe. Moneda de canvi per proporcionar plaer a l’home més poderós. Sacrifici que ofereix el seu pare, un pobre home que només té un objectiu: acontentar Trujillo i fer-se digne del seu cercle. Ofrena que esdevé inútil però que serveix per il·lustrar una pràctica habitual, que és un símbol de totes les dones violades per Trujillo i de la tragèdia del poble dominicà, tocat de mort com Urania, incapaç de superar el fet que marcarà per sempre la seva vida.

Cartell de cerca dels conspiradors que van matar Trujillo

També la mort dels conspiradors ha de ser llegida com un sacrifici (excepte dos d’ells tots perden la vida abans o després). En aquest cas ells mateixos s’ofrenen al país per eliminar la "bèstia" i el sacrifici té una utilitat: l’eliminació de l’obstacle que ha de permetre a la comunitat créixer. La sang es neteja amb sang. Maten el pare simbòlic, aquell que els proporciona confort i una vida còmoda, tots ells pertanyen a la classe alta i estan prop del poder, però que no els deixa ser ni com a individus ni com a país. Urania també mata el pare després de la trobada amb Trujillo que li arrabassa de manera irreversible i alhora la virginitat, la innocència i la confiança en el homes. Per créixer, o si més no per intentar-ho, només tindrà una sortida tallar qualsevol relació primer, i sobretot, amb el seu pare però també amb el pare de la pàtria i amb la pàtria mateixa.

El capítol final, tot i l’esqueixada confessió, no és més que la constatació del fracàs d’Urania i la seva família com a persones i de la República Dominicana com a país en tant que no és una comunitat pròspera, ni sana ni socialment avançada. La figura de Manolita podria ser una escletxa d’esperança en el futur però ni és prou forta ni prou madura per recobrar tot allò perdut.

Clara Usón. La hija del Este (març 2018)

La hija del Este és, entre moltes altres coses, la història d’Ana Mladic, la filla de Ratko Mladic el "carnisser de Srebrenika" i general serbi a la guerra de Bòsnia. Ana té vint-i-tres anys estudia medicina amb èxit i adora el seu pare fins que descobreix que és un assassi. Llavors agafa una pistola s’engega un tret i mor. Autodestrucció, sacrifici o desesperació?

A partir d’aquest fet, real, com tants i tants fets d’aquesta novel·la, Clara Usón en explica dues històries més: la vida i miracles dels principals militars i polítics responsables de la guerra i la vida quotidiana i els sentiments de la població civil durant el conflicte. Barreja temps i llocs fets i personatges reals i imaginaris per intentar portar al lector a l’origen de la guerra, a les causes de la neteja ètnica, als arguments que s’esgrimien pel genocidi, a les cases de cristians i musulmans, serbis i croats que fins aquell moment havien conformat Iugoslàvia.

Clara Usón ens presenta un relat literari però que és també alhora un retrat social, psicològic i històric d’un poble, d’uns pobles, que vint anys després encara estan curant les seves ferides.

La hija del Este es va publicar el 2012, l’any següent va guanyar el "Premi Ciutat de Barcelona" i el "Premio Nacional de la Crítica". Ens trobarem per comentar-la dimarts 20 de març a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Clara Usón a la viquipèdia

Entrevista a "Jot Down"

Entrevista a "Via llibre" (TV3)

Svetlana Aleksiévitx. Temps de segona mà: la fi de l'home roig

Svetlana Aleksiévitx (Ucraïna, 1948), periodista i escriptora d’arrels ucraïneses i bielorusses, d’educació russa i de doctrina comunista fins el 1991 que ja no va haver doctrines, ens mostra a Temps de segona mà: la fi de l’home roig (2013) els darrers vint anys de la Unió Soviètica. De quan ja no era la Unió Soviètica mentre els seus habitants encara eren soviètics, o ho volien continuar sent, o no sabien ser res més.

Aleksiévitx va guanyar el Premi Nobel l’any 2010 "per una obra polifònica que fa un monument al patiment i al coratge del nostre temps" en paraules del jurat del Premi. La segona premiada, el primer fou Winston Churchill, per una obra de no ficció. Una guanyadora que vivia exiliada des de l’any 2000 per explicar la realitat de manera gens complaent amb el poder i per donar veu a persones que normalment no en tenen. Una escriptora que és un bon exemple d’intel·lectual compromesa que ens demostra amb els seus textos que s’enfronta i guanya a un repte literari però també, i sobretot, a un repte ètic.

D’entrada el primer que crida l’atenció del llibre és la forma, el gènere indefinit. L’autora el qualifica com a "novel·la de veus" i ella es defineix com una "dona-orella". És conseqüent amb el seu mestre, Alés Adamovitx, escriptor i intel·lectual que va exercir una gran influència sobre Aleksiévitx. Adamovitx creia que el moment i el lloc no donava dret a inventar, que estaven obligats a transmetre la realitat com així va fer ell mateix. La situació exigia realitat i no ficció. D’altra banda l’autora creu que la veritat no és una, sinó que està dividida i no és monolítica més aviat múltiple i diversa. Per tant, si vol transmetre la realitat i acostar-se a la veritat ha de descobrir noves formes d’expressió. Cal també tenir en compte la seva formació i professió, és periodista, i per un periodista els testimonis són or. D’aquesta manera el relat es convertirà en literatura i els testimonis en personatges. Temps de segona mà és una mena de documental literari, una polifonia i un puzle. Aleksiévitx, que també va col·laborar en el rodatge de documentals, en fa un muntatge i el presenta al lector amb l’esperança que l’ajudi a entendre una mica més Rússia, però també una mica més la humanitat.

"Gràcies estimat Stalin per l'alegre infància". Autor: V. Govorkov (1936)

Caldria preguntar-se si un text així es pot considerar literatura: no és una novel·la, ni un assaig, ni un reportatge periodístic, però té una mica de cada, tampoc no és un llibre d’història, tot i que ofereix al lector una nova manera de veure la història: amb testimonis senzills, de gent del poble allunyada del poder i que hi refereixen emocions i sentiments. L’oralitat del text és extraordinària i la traducció encertadíssima: imaginem els personatges parlant a les seves cuines, gairebé sentim les seves veus i els seus silencis, seria ben fàcil fer-ne una obra de teatre o un documental per la televisió. A estones tants testimonis i tan detallats, tant patiment i tant comunisme poden resultar feixucs al lector. Però aquest format també ens permet llegir-los desordenats o obviar-ne algun.

La forma està doncs estretament lligada al fons. Temps de segona mà es divideix en dues parts, amb deu testimonis cadascuna. La primera, de 1991 a 2001 aborda els primers anys de la caiguda de la Unió Soviètica, la il·lusió i el desconcert dels ciutadans a parts iguals però també la sensació de novetat, de canvi i, per què no, d’esperança. La segona, de 2002 a 2012, ja només parla de desesperança, de com tothom corre darrera els diners i de la nostàlgia del comunisme, d’un desig de retornar a la previsibilitat de l’antic règim.

Llegim els testimonis i se’ns apareix la figura d’un hàmster a la roda dins la gàbia que corre incansable per no assolir mai res. Així el ciutadà soviètic va viure els anys comunistes treballant i perseguint una utopia, i després ja en època capitalista treballant, si podia, i esperant de nou. Però els anys van passar, i en van passar molts, tants com un segle, i l’home soviètic continua anhelant una societat que pot ser no arribarà mai, però ara ja ho ha vist tot i viu en un "temps de segona mà" com molt bé diu Aleksiévitx al títol, una societat amb unes regles noves però amb una manera de fer i unes estructures velles. La conclusió és devastadora. El futur, negre.

L’idealisme extrem que traspuen molts dels relats sorprèn a un europeu del segle XXI. Homes i dones que han entregat la seva vida, la seva família i la seva força al partit, que han patit represàlies, que han vist morir familiars i malgrat tot mantenen intacta la fe en el comunisme i els seus líders. La ideologia els ha sostingut, els ha alimentat i, com diuen molts d’ells, els ha fet feliços tot i les mancances materials i la penúria constant. Algun d’ells diu que els russos tenen ànima d’esclaus, que han de ser dirigits, que necessiten un líder, abans eren els tsars, després els Lenins i Stalins que donava l’època i ara pot ser Putin.

Boris Yeltsin sobre un tanc davant la Casa Blanca russa durant el cop d'estat de l'agost de 1991

Però no tots els testimonis tenen aquesta fermesa. L’autora ha procurat buscar persones amb punts de vista diferents alguns d’ells prou crítics, d’altres que han abraçat la nova realitat amb èxit i entusiasme, altres de resignats, ... Però tots tenen en comú la seguretat emocional i econòmica que els donava la Unió Soviètica i que ara han perdut. El sistema els proveïa de tot: d’unes idees, d’uns mitjans (escassos), d’un ordre social i d’un camí a seguir. No eren ni molt menys lliures però no se sentien presoners, perquè la fi justificava els mitjans i la utopia socialista els mantenia la il·lusió intacta. Se sentien orgullosos del seu país i havien de ser dignes de viure’n. Vivien enganyats? Les expectatives eren massa altes? El discurs oficial no tenia res a veure amb la realitat?

El cas és que el comunisme era el material que cosia el país (el més gran del món quan va caure) de cap a cap. I quan va desaparèixer l’home soviètic va quedar despullat. No havia somiat mai que pogués tenir tanta llibertat, no sabia que la pogués necessitar, i no la va saber gestionar. L’individu despullat i a la intempèrie: sense líders, sense ideologia, sense enemics i sense partit, pràcticament d’un dia per l’altre. Com diu un altre dels testimonis: “ens havien ensenyat a morir per la pàtria, però no a viure-hi”.

El capitalisme, el lliure mercat i l’individualisme van ocupar el buit que va deixar el comunisme, el "socialisme amb rostre humà" que s’anunciava a la “perestroika” no va tornar a aparèixer i el consum material va substituir ràpidament i plena la cultura i les manifestacions artístiques. El poble rus va caure al buit. Com és que l’educació i la cultura van ser escombrades pel consumisme i la propietat privada ? Com és que els intel·lectuals i els escriptors van deixar de ser respectats i es va començar a admirar els nous rics i els mafiosos? Les persones sempre volen allò que tenen privat, i per més que s’adoctrini, s’eduqui i s’empresoni acaben emergint els instints més bàsics, les necessitats més primàries i el desig de poder i domini.

Dona lituana asseguda sobre l'estàtua de Lenin, poc després de la caiguda de la URSS el 1991

Temps de segona mà podria continuar amb més testimonis i més anys viscuts però la fotografia d’aquests vint anys que fa Aleksiévitx ens procura un bon bany de la realitat petita del ciutadà comú. I ens demostra una vegada més que la humanitat és capaç de gestes extraordinàries però també d’horrors inimaginables. A Rússia, a la Unió Soviètica i al costat de casa vostra.

Mario Vargas Llosa. La fiesta del Chivo (febrer 2018)

La fiesta del Chivo, escrita per Mario Vargas Llosa (Perú, 1936) l’any 2000 és la novel·la que llegirem al club el mes de febrer.

Vargas Llosa és un dels principals representants del "boom llationamericà" dels anys 60, és conegut i reconegut internacionalment i ha guanyat entre molts altres premis el "Príncipe de Asturias", el "Premio Cervantes" i el Nobel de literatura. A més de novel·la ha escrit també teatre, assaig i és articulista habitual de la premsa espanyola. Des de fa molts anys és un personatge mediàtic: primer per la seva carrera política, que va acabar amb una candidatura per presidir Perú i després per la seva relació sentimental amb Isabel Preysler.

La fiesta del Chivo és una història ambientada a la República Dominicana que explica com es va produir l’assassinat del dictador Trujillo el maig del 1961, què va portar els assassins a matar-lo i quines van ser les conseqüències per a ells i pel país. Al relat l’autor alterna persones i fets històrics amb personatges i històries de ficció.

Ens trobarem per comentar el llibre dimarts 27 de febrer a les 20.30 h. a la Biblioteca.

 

Guia de lectura

per saber-ne +

Pàgina oficial

Instituto Cervantes

Entrevista "A fondo" (1976)

 

Michel Houellebecq. Submissió (desembre 2017)

Michel Houellebecq (Reunió, 1956) va escandalitzar França amb la publicació d’aquesta novel·la el gener del 2015. Va merèixer una portada de "Charlie Hebdo", debats encesos i articles extraordinàriament crítics a tots els mitjans. Però no va deixar ningú indiferent, mesos després de la seva aparició Houellebecq es va exiliar.

Plataforma situa la seva acció a França el 2022, llavors els partits tradicionals s’han enfonsat i Mohammed Ben Abbes, líder d’una nova formació islamista derrota la candidata del Front Nacional a les eleccions presidencials. François, un professor universitari profundament marcat per l’apatia, per l’avorriment que li causa la docència, i per una visió negativa de les persones i de la història humana, veu com aquest canvi polític altera la vida dels francesos i és possible que li depari un futur inesperat. A la nova França els jueus emigren, les dones afegeixen el vel al seu vestuari, els comerços es reorienten i la Sorbona es converteix en una universitat islàmica.

El seu autor, acusat d’islamòfob a rel d’aquesta novel·la, és un provocador nat, un personatge crític amb el seu país, amb Europa i amb la societat occidental que titlla de decadent, superficial i absent de valors. No obstant les antipaties que genera ha guanyat el Premi Goncourt l’any 2010 i el "Bibliothèque Nationale de France" pel conjunt de la seva obra.

Ens trobarem per comentar Plataforma dimarts 19 de desembre a les 20.30 h. a la Biblioteca.

Guia de lectura

per saber-ne +

Pàgina oficial

Houellebecq a la viquipèdia

Entrevista a "El País"

 


 

Michel Houellebecq. Submissió

Houellebecq té la (justa?) fama de ser l’escriptor més polèmic i provocador de França. Per posar un exemple: "l’Islam és la religió més estúpida de totes" va dir en una entrevista el 2001. A Submissió continua treballant en aquesta línia que tants articles i hores als mitjans i, en conseqüència, llibres venuts li proporciona.

Els seus fantasmes familiars, l’abandonament dels seus pares, amb una mare convertida a l’islam durant un curt període, i l’absència d’una família estructurada, juntament amb les seves tendències depressives i nihilistes tornen a fer acte de presència en aquesta novel·la. François, el protagonista, és també Houellebecq.

El títol és el primer i un dels grans encerts de la novel·la. La paraula islam deriva del verb àrab "aslam" que significa acceptar, rendir-se o sotmetre’s. Tres verbs molt presents al llarg del text. La religió islàmica planteja en primer lloc la submissió del fidel a Alà i en segon lloc la submissió dels infidels als fidels que són els garants del déu vertader. Sotmetre’s és el que fa tothom a Submissió: el protagonista a l’islam, els polítics a d’altres polítics, la societat al règim instaurat, els països a d’altres països (el projecte Euràbia) i sempre, sempre les dones als homes.

El contingut de la novel·la va revolucionar França (Hollande, llavors president, va dir que la llegiria per poder opinar sobre ella i Valls, llavors primer ministre , va concloure molest que França no és Michel Houellebecq). Submissió pot ser llegida de forma literal, això és unes pàgines que exposen uns fets, però també, i el propi autor recomana aquesta lectura, com una sàtira descarnada, com una crítica punyent de la societat i de l’home contemporani. I això fa molt més mal i sacseja més consciencies que una lectura plana, tot i que també provoqui rebuig.

Houellebecq destrossa la "grandeur" francesa. França està anestesiada, acomodada en una confortable quotidianitat, en una superioritat implícita que viu de les rendes històriques de segles passats però França ja no és França. Aquesta sensació es desprèn en totes les pàgines del llibre encara que en cap moment es diu de manera clara. El protagonista hauria de ser el prototip d’intel•lectual francès, amb això ja ho hem dit tot.

Com a conseqüència l’autor posa també en dubte i desmunta la idea d’Europa i descriu sense manies l’agonia de la civilització occidental, una societat decadent, autocomplaent i desgastada on les novetats i els revulsius només poden venir de fora. Europa, i tampoc França, pot oferir res de nou, de vàlid i d’engrescador als seus ciutadans.

Seguint aquest projecte de demolició l’autor també arrasa amb els polítics, els governants i els sistemes de govern: cínics, buits, oportunistes i amb l’únic objectiu de la pròpia supervivència en comptes de dedicar-se a la construcció d’una societat millor. En aquest punt barreja personatges reals, actuals amb noms imaginaris. Tots hi perden, tampoc no hi ha salvació per la classe política.

La classe intel·lectual i les elits culturals que podrien erigir-se com l’estendard de la recuperació dels valors perduts, ja que en alguns moments de la història ha estat així, ni hi és ni se la espera. Mesquina, fàtua, egocèntrica i egoista no fa cap paper destacable. Simbolitzada per la universitat (la Sorbona, personificació del coneixement) i els seus mediocres professors es deixa arrossegar sense problemes pel corrent del moment.

Observem com pot ser de modelable i manyaga l’opinió pública, com de fàcil sucumbeix el ciutadà a la manipulació, com de mal·leables esdevenen les consciències. Sap greu descobrir-ho però Houellebecq no dóna opció al dubte. L’individu de l’any 2022 (any triat a l’atzar però que podria ser el 2018, oi?) ha perdut la fe en el seu país, la seva cultura, les seves idees i els seus polítics i es refugia en el sexe i la gastronomia, petits plaers que no l’obliguen ni a implicar-se ni a comprometre’s.

François, el protagonista, representa l’individu i podríem definir-lo com un ésser pessimista, sense empatia, indiferent a tot, apàtic, que no accepta compromisos, que no s’implica en res (ni sentimentalment, ni professional), avorrit i esgotat de viure, desesperança i sol. Especialitzat en Huysmans, un escriptor decadentista francès del s.XIX que va convertir-se al catolicisme, busca en aquest autor les respostes que no troba enlloc més. Reprodueix el seu procés de conversió sense èxit i llegeix contínuament els seus llibres però no aconsegueix canviar la seva percepció del món ni el seu sentit de la vida, que és de fracàs total.

I arribem aquí al dilema fe o ateisme. Es troba França i Europa i François i la societat que representa en un sistema esgotat i desesperançat per la laïcitat i la manca de valors que aquesta representa? L’islamisme, en tant que religió, és la resposta i per tant la solució a aquest carreró sense sortida? Semblaria que si, o almenys així ens ho fa creure Houellebecq / François. La conversió intentada (i inventada) del protagonista al final succeirà i no importa que sigui a una altra religió que no té res a veure amb la que fins ara havia establert les bases culturals i morals del seu món, perquè li resoldrà els problemes, li salvarà la vida, el farà feliç: "la idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta".

En realitat no és ben bé un dilema el que ens proposa l’autor sinó més aviat una crítica implacable a la religió. Una fe racional, no espiritual, feta a mida del moment (Rediger es converteix a la barra del bar de l’hotel Metropol) una fe útil, pràctica i interessada, una religió ideal i oportunista que cobrirà les necessitats que se li plantegen al nostre protagonista. En aquest cas és l’islam però podria aplicar-se a qualsevol creença. François renuncia a la seva llibertat de consciència, que certament no havia exercit mai massa quan podia fer-ho, per sotmetre’s a un nou sistema que, en aquest cas, és una religió molt més terrenal que espiritual que el farà un home nou. Podem jutjar-lo? Per què les preguntes, que podrien tenir una resposta terriblement incòmoda, són dues: que hi ha de François en nosaltres ? Què haguéssim fet nosaltres en la seva situació?

Svetlana Aleksiévitx. Temps de segona mà: la fi de l'home roig (gener 2018)

Temps de segona mà: la fi de l’home roig, de l’escriptora i periodista d’investigació Svetlana Aleksiévitx (Ucraïna, 1948) és el llibre que comentarem al club del mes de gener.

L’autora, guanyadora entre d’altres premis de prestigi internacional el Premi Nobel de Literatura el 2015 ha creat el seu propi gènere literari: "la novel·la de veus", a partir de testimonis de gent comuna Aleksiévitx basteix la seva història, sovint allunyada de la oficial i de la que ofereixen els mitjans de comunicació habituals.

Perseguida i silenciada al llarg de dècades pel govern rus, que veu qüestionat amb els seus llibres la seva versió de fets com ara la Segona Guerra Mundial, la guerra d’Afganistan, la tragèdia de Txernòbil o la descomposició de la Unió Soviètica, ha hagut d’exiliar-se i publicar els seus llibres fora del seu país.

Temps de segona mà (2013) parla dels últims trenta anys de la història de Rússia, de com el final del règim soviètic ha afectat econòmicament, moralment i ideològicament les persones que creien amb fermesa que aquesta era la única forma ètica de vida. Aleksiévitx va dedicar vint anys a recollir el testimoni de centenars de ciutadans anònims de l’antiga URSS i els ha preguntat sobre el socialisme, però també sobre l’amor i la mort, la infància i la vellesa, en definitiva, sobre la vida.

Ens trobarem per comentar-lo dimarts 30 de gener a les 20.30 h. a la Biblioteca

Guia de lectura

per saber-ne +

Pàgina oficial

Aleksiévitx a la viquipèdia

Conversa a Kosmopolis (vídeo)

Nadine Gordimer. La història del meu fill

"Cada creació és un acte polític" afirma Gordimer, intel·lectual compromesa amb la lluita anti-apartheid, contemporània i amiga de Nelson Mandela i una de les narradores, juntament amb Coetzee, que més han sabut retratar la Sud-àfrica de finals del s.XX. La història del meu fill és, per tant, un acte polític. Un retrat d’una societat profundament malalta i alhora una descripció d’una família estranyament infeliç.

El context geogràfic i històric de la novel·la, la Sud-àfrica dels anys setanta i vuitanta, tenyeix els personatges, les seves accions i els seus pensaments, impregna l’atmosfera de manera constant i acaba penetrant en el lector. La política afecta la vida privada de les persones i provoca unes conseqüències que poden ser alliberadores o debilitants, però està clar que interfereixen en la vida personal i en les relacions familiars. En aquest lloc i moment concret, Gordimer situa una família, podríem dir-ne, normal: un pare mestre, una mare mestressa de casa, un nen i una nena. La vida d’aquest grup familiar és la que l’autora ens descriu, una quotidianitat que aconsegueix imposar-nos però sense perdre de vista el lloc i el moment on s’ubica, un país dividit on una minoria imposa unes lleis clarament injustes a una majoria que malda per millorar aquest "status quo" des de l’opressió. I és aquesta situació la que fa que el dia a dia d’aquesta família ens sembli tan estrany i tan desesperançador. Gordimer es força i ens força a normalitzar allò que és anormal (la segregació, la desigualtat, la por) i és d’aquesta manera que aconsegueix fer un retrat social ben lluny de l’èpica i també del victimisme. Retrata la vida, una vida incerta.

 

La realitat, "el compromís amb l’època" diria l’autora, empeny els personatges a prendre decisions que marcaran les seves vides per sempre. No hi ha elecció possible, les circumstàncies són tan poderoses que transformaran Sonny, el pare, de mestre d’escola negra a líder polític i social, actuarà en la clandestinitat, passarà per la presó i modificarà profundament el seu itinerari vital. La seva dona, Aila, també haurà d’adaptar-se a aquesta situació, primer per lleialtat al seu marit i la seva família, després per convicció, Baby, la filla, transitarà sense rumb però després la seva decisió ferma i valenta la durà a canviar de país. Finalment Will, el fill, espectador sorprès i alhora resignat de tot el que l’envolta, escriurà tot allò que ha vist, viscut i pensat, i relligarà així un passat que semblava comú però que en realitat l’únic comú era l’objectiu a assolir, la llibertat del poble.

El compromís amb la llibertat marca els protagonistes, és el centre de la vida de Sonny, és la prioritat, suportada per la família que acabarà contagiada per aquest compromís i amb una altra forma i en un altre moment li agafaran el relleu. Compromís que representa sacrifici, un alt preu que paga Sonny i els seus, i també Hannah, l’amant guanyada en la lluita però finalment també perduda pel mateix motiu. L’ideal per la llibertat del poble no fa ni molt menys lliures els homes que el sustenten. L’ideal es menja la vida de l’individu que acaba deixat de banda, exhaust, però que malgrat tot no abandonarà perquè la seva dignitat no li ho permet. Com tampoc permet a Aila, digníssima esposa, posar sobre la taula la doble vida del seu marit, admirat i respectat per la comunitat, i destruir així la seva família, la reputació de Sonny i de retruc l’esperit de la lluita.

La dignitat i el compromís són sempre presents a La història del meu fill, però cada personatge els exercirà en els seus àmbits i si ens situem al lloc de cada individu podrem entendre la seva coherència interna, en virtut de les seves prioritats, educació i experiència vital. Tot i que Will, com a narrador, jutja el seu pare molt durament al llarg de tot el text entenem la lluita interna de tots dos, els seus dilemes, les seves necessitats i també les seves pors.

Sonny, el pare, i Will, el fill, conformen una relació d’amor/odi molt potent des de la primera pàgina. El secret que Will descobreix, el seu pare té una amant i aquesta és blanca, marcarà la seva relació i mai res tornarà a ser el mateix. El pare i líder respectat s’esquerda a ulls del fill que a partir d’aquell moment serà el còmplice necessari i involuntari del pare. Desconeixem si aquest secret aparentment tan ben guardat es filtra a la resta de la família: podria ser que si, i per aquest motiu tant la mare com la filla fan el seu propi camí independent, o si el partit on Sonny milita n’està al cas, qüestió que no es descarta i pot ser una explicació per la retirada de responsabilitats dins l’organització. Mentre la relació entre pare i fill es deteriora la unió entre Sonny i Hannah es fa més sòlida i intensa, amant i camarada, consellera i amiga, "necessitat de Hannah" expressa molt bé aquest sentiment. La llibertat que es permet l’activista, la seva flaquesa però alhora la seva força, l’energia per continuar la lluita.

La història del meu fill està escrit a dues veus, dues persones que pot ser són la mateixa però en diferents temps narren la història des d’un punt de vista exclusivament familiar. Una veu és Will adolescent, jove, primera persona, a partir del descobriment de l’aventura del seu pare, l’altre no queda clar, tercera persona, algú volgudament més llunyà, qui sap si Will adult, madur, amb més perspectiva, més capaç d’entendre i qui sap si perdonar. L’escriptura es confon en aquests dos narradors, en aquests dos temps que són també dos mons. Com també és confós el títol. Al darrer capítol és el fill qui parla, és escriptor a causa del seu pare i ha escrit el llibre que acabem de llegir i que no podrà publicar. La història del meu fill, és potser la “història que explica el meu fill”, o és pot ser la “història que jo, el fill, hagués volgut que expliqués el meu pare”.

Finalment la novel·la és la història de la desintegració d’un home, que entrega la seva vida a un ideal, que ens sembla tanmateix just i necessari, però que el fruit que en recull és el fracàs: polític perquè és rellevat i passa a ocupar càrrecs sense importància, personal ja que el seu amor l’abandona, i familiar. Serà també la desintegració d’una família que veu com la lluita i el que això suposa (absències, empresonaments, secrets, ...) allunya els seus membres, els força a buscar altres mitjans de realització lluny de l’ombra del pare i acaba amb el símbol familiar, la casa, cremat. La desintegració de Sud-àfrica està representada per Sonny i la seva família, la divisió, l’odi, la lluita estèril, l’opressió han estat constants a la societat sud-africana. Gordimer aconsegueix que des de l’àmbit privat traiem el cap a l’exterior perquè des dels conflictes particulars puguem copsar tot un món.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/