A les afores de Llessui ( Pallars Sobirà )
Vistes de la vall i la carretera d'accés
Vistes de la vall i la carretera d'accés
El riu Pamano
El riu Pamano
Restes de l'església romànica
Restes de l'església romànica
Restes de l'església romànica
Visita al cementiri
Antiga estació d'equí de Llessui
“El convent és la repressió dels sentits” i ”Aquí a la vida es ve a dubtar” són dues de les frases que més van cridar l’atenció dels participants al primer club de lectura dedicat a Jaume Cabré, on es va comentar la novel·
La trobada va començar com és habitual amb una introducció d’Alfons Brosel a la vida i l’obra de Jaume Cabré, recent Premi Nacional de les Lletres Catalanes. Aquesta introducció va servir per donar el tret de sortida a les opinions i punts de vista dels participants al club.
La mortificació de la carn per enfortir l’esperit, la negació dels plaers més nimis i l’oferiment de tot aquest patiment, gratuït la majoria de les vegades, a Déu formen part de la vida i són la raó de ser de les monges del Convent de
El misticisme pur pressuposa doncs una llibertat individual que cap dels protagonistes de la novel·la no té: ni Fra Junoy, abandonat a la seva sort a causa del seu amor a la música, ni les novícies, que entren al convent enganyades per les circumstàncies, l’entorn i unes vanes promeses de vida espiritual que no es compliran mai, com la mestra de novícies que aspira a convertir-se en abadessa, o la pròpia abadessa que viu enterrada en vida a causa d’un desengany de joventut. Per tant la llibertat és absent de les parets del convent i dels cors dels qui l’habiten i és d’aquesta manera com s’enrareix i es distorsiona l’objectiu final de la vida contemplativa que ha de ser la comunió absoluta amb Déu.
L’absència de llibertat provoca, d’altra banda, el desenvolupament de les debilitats humanes: l’enveja i el desig de poder campen per les seves al llarg de tota la novel·la, representades sobretot pel bisbe i la pròpia abadessa que no dubten a usar tota la seva autoritat per mantenir i reforça la seva postura i la seva posició. La caritat i la compassió són lluny d’aquests personatges que fascinats per la seva parcel·la de poder practiquen la hipocresia més crua i la demagogia més evident per subjectar, i subjugar, les ànimes que tenen al seu càrrec.
La resta de personatges són simples peons a les seves mans, Fra Junoy, les novícies,… intenten saltar els murs del convent (finalment tots ho aconseguiran però a un preu extremadament alt) amb les eines de que disposen: la paraula en el cas del frare, l’amor i l’amistat en el cas de les noies. Però en el fons el triomf és de la jeràrquia, que no de Déu això ho deixa molt clar Cabré, i dels seus símbols, el bisbe i l’abadessa, que no saben i ni tan sols sospiten que en el fons són víctimes d’ells mateixos.
L'obra de Jaume Cabré, guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010, serà la protagonista del club de lectura del segon trimestre del 2010. Llegirem les novel·les següents: Fra Junoy o l'agonia dels sons, La teranyina i Les veus del Pamano
 |
+ informació: |
Asa Larsson va néixer a Uppsala Suècia l'any 1966 i és aquest l'entorn que fa servir per situar les seves novel·les. Totes les seves publicacions han gaudit d'un gran èxit, primer al seu país i a tota l'esfera escandinava, i després a tot el món. Tot i no tenir res a veure amb Stieg Larsson, autor de la trilogia "Millenium", aquest era un gran admirador de la seva obra.
Aurora boreal és la novel·la triada aquest mes pels lectors del club: la ciutat de Kiruna submergida en una nit eterna és l'escenari d'un crim esgarrifós.
|
+ informació: Entrevista a Asa Larsson (El Mundo) Entrevista a "El Blog de Negra y Criminal"
|
 |
Dijous 25 de febrer a les 20:30 h. els participants del Club de Lectura es van reunir per comentar el llibre L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery.
Com és habitual l’Alfons Brosel, coordinador del club, es va encarregar de repassar la biografia de l’autora i de fer un breu resum de la novel·la. A partir d’aquí el comentari general i pràcticament unànime és que estàvem davant d’un molt bon llibre esquitxat de frases magnífiques capaces de resumir un pensament. Per tant, l’èxit que el precedeix, premi dels llibreters francesos 2007, traduccions a més de cinquanta llengües, esta completament justificat.
La novel·la es concentra en tres personatges: Renée la portera, Paloma la nena superdotada i Ozu el nou veí japonès. Cada un d’ells, però sobretot els personatges femenins, estan dins un cercle, un món tancat que no obren pràcticament a ningú, talment com un eriçó (d’aquí el títol). Renée i Paloma actuen com eriçons, es cargolen en elles mateixes i treuen les punxes a tot allò exterior. La interconnexió entre els tres cercles, la comunicació i el coneixement mutu fan avançar la novel·la i fan que els punts de vista dels dos eriçons canviïn fins acabar transformant les seves vides.
Un dels protagonistes, Renée, acaba el llibre acceptant la mort des de la seva pròpia vida, en canvi Paloma acaba acceptant la vida des del seu concepte de mort. Si observem aquests canvis de manera global, i amb la “pista” que ens dóna Ozu i tota la fascinació pel Japó que traspua la novel·la, veurem que es va produint un canvi de la filosofia occidental cap a l’oriental. El pas del temps per l’immobilisme i la visió de conjunt per la visió del detall, tot això ens queda molt ben resumit a la darrera escena de la novel·la quan el veí japonès i la nena s’aturen a l’escala, únicament, per “viure el moment”.
Renée, la portera, ens descriu el seu naixement a la vida a partir del món intel·lectual i de la possibilitat d’entendre i de comprendre la vida en si mateixa, però sempre des del punt de vista de la raó i no del sentiment. Sempre prefereix el coneixement a l’emoció, en cap moment és un personatge creatiu si no que beu i transmet tot allò que algú altre ha pensat o expressat abans. Davant d’això el lector no sabrà mai si és realment feliç amb la seva vida i amb el sacrifici de viure una vida que, intel·lectualment, no li pertoca. Ja que fins que no apareix el personatge masculí que imprimeix un canvi de ritme important a la novel·la no veiem Renée realment exultant i deixant-se portar per l’emoció més que no pas per la raó: se’n va a la perruqueria, canvia el vestuari, riu sense vergonya,...
L’acceptació de manera absolutament resignada del seu lloc a la societat, ella està a baix a la seva porteria mentre que els seus amos estan als pisos superiors és una metàfora clara de la classe social a la qual pertany cadascun. Malgrat, o pot ser per què, accepta estar per sota a la piràmide social, i encara es reforça en aquesta idea fent-ne una opció de vida, mor per ajudar algú que està encara molt per sota d’ella.
En el fons percebem a la novel·la un cert ressentiment envers els poderosos alhora que desenvolupa la idea, tot i que de manera moderna i original, de la lluita de classes, el món proletari “versus” del món burgés. Al mig dels dos mons l’exotisme d’Ozu que ni per cultura ni per hàbits és d’aquest món.
La burgesia francesa queda especialment ben retratada amb el pinzell de Paloma. Com que és una d’ells pot descriure’ls de manera exacta, tot i que en aquest cas darrera Paloma veiem el ressentiment de Barbery. La nena ens descriu la vida còmoda de la seva família i veïns, representada per la cura de les plantes, dels animals domèstics i les visites als psicòlegs.
El personatge de Paloma pot semblar per alguns repel·lent i esnob, sobretot al principi del llibre, després aquests trets es van corregint.
El sentit de l’humor, que plana subtil però insistent al llarg de la novel·la, suavitza en molts casos la figura de Paloma, que sense aquests tocs humorístics seria, senzillament, insuportable. L’humor serveix també per submergir Renée en un bany de simpatia ja que sense aquests trets la figura de la portera podria ratllar la sordidesa. El mateix humor ens humanitza també la figura d’Ozu, que esdevé més real alhora que li resta la perfecció que ens el faria absolutament increïble.
Muriel Barbery, escriptora francesa, va néixer a Casablanca el 28 de maig de 1969. Professora de filosofia, va estudiar a l’Escola Normal Superior de Fontenay-Saint-Cloud, i després va ser professora de filosofia en un institut francès. Més tard va impartir classes a la Universitat de Borgonya.
L’elegància de l’eriçó, es va publicar l’any 2006. De seguida es va convertir en una sorpresa editorial, ja que en un curt període de temps se’n van vendre més d’un milió d’exemplars. A França, va ser número u de vendes durant més de trenta setmanes.
Cal afegir-hi que L’elegància de l’eriçó va ser mereixedora del “Premi dels llibreters francesos del 2007”, guardó que li va donar l’empenta definitiva per tal de ser reconeguda pels lectors d’arreu del món. Des de llavors, aquesta novel·la ha estat traduïda a més de 50 idiomes i és la triada pels lectors del Club aquest mes de febrer.
 |
+ informació: |
Alfons Brosel, moderador i coordinador del club, va obrir el foc fent un petit resum de la visita d’Emili Rosales a la Biblioteca, tot seguit ja va introduir-se en l’autor i el llibre que ocupava aquest mes el club de lectura.
Va començar desglossant la figura d’Alan Bennett, la seva trajectòria i la seva obra, a partir d’aquí va contextualitzar la novel·la Una lectora poc corrent i va acabar comentant la seva opinió personal sobre aquesta obra.
Després d’això el grup va descriure la novel·la com a breu i fresca, fàcil de llegir, agradable i poc complicada. El conjunt dels tertulians va estar d’acord que es tracta d’una obra molt peculiar i en aquest sentit “molt anglesa” i en general la valoració dels lectors va ser molt positiva.
La imaginació de l’autor per bastir una novel·la amb uns elements, d’entrada, tan poc novel·lescs va quedar fora de tot dubte, Bennett aconsegueix a més una novel·la molt elegant on no hi sobra ni falta res. L’autor es un reconegut guionista televisiu anglès i aquest faceta és molt present a la novel·la, capítols curts que, malgrat el tema no presenta aspectes massa dinàmics, fan avançar la novel·la que no queda parada en cap moment. Les frases enginyoses són també herència de guionista i els protagonistes, força extrems, també. Respecte això sembla clar que degut a la brevetat de la novel·la l’autor no tenia massa possibilitat d’esplaiar-se en els personatge, així els presenta en traç gruixut i amb algun tòpic afegit perquè el lector els copsi de manera ràpida.
La novel·la presenta dos grans temes: el plaer de la lectura i les servituds del poder. El primer d’ells el desenvolupa com si la protagonista principal, la reina, s’enamorés de la lectura amb totes les conseqüències d’un enamorament físic: felicitat, obsessió, ocupació total del temps, ... fins el punt de fer-li canviar de vida, la conseqüència final. D’aquesta manera la monarca va descobrint que té una opinió pròpia i que pot qüestionar també les opinions dels altres, siguin nobles o plebeus. I entrem aquí en el segon tema de la novel·la, el poder: la persona més poderosa d’Anglaterra no pot llegir un llibre amb tranquil·litat, els seus actes estan pautats al mil·límetre i els seus comentaris i converses pactades pels seus secretaris. Està clar que estem parlant d’una novel·la però la realitat no pot allunyar-se tant del que Bennett ens ha escrit. D’aquesta se’ns presenta una reina propera, que ho és per obligació , sense possibilitats d’escapatòria, voltada d’una cort de secretaris i aduladors que massa sovint obliden que a més de reina és una persona de carn i ossos. La combinació del descobriment de la lectura en una persona que sempre ha estat “teledirigida” és un còctel explosiu que explotarà a les darreres pàgines. L’autor aconsegueix millorar la reina com a persona, deixant de banda la imatge que cadascú tingui d’ella. Pot ser també ens volia dir entre línies que la lectura millora les persones. I també entre línies ens fa una picada d’ullet cap al seu món, el món dels escriptors, dels talents reconeguts que no queden gaire ben parats en la trobada amb la reina, es capaç aquí de riure’s d’ell mateix i del seu ofici. Tot plegat amb un fi humor anglès.
Per acabar es va repartir el següent llibre: L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery, que es comentarà dijous 25 de febrer a les 20:30 h. a la Biblioteca
Alan Bennett, novel·lista, dramaturg i guionista anglès és autor de moltes obres de teatre i el seu talent és, també, apreciat com a guionista de cine i televisió. L’any 2003 va rebre el premi British Book Award en reconeixement a tota la seva obra literària i va ser qualificat pels anglesos com “el nostre tresor nacional”.
La seva obra literària ha estat traduïda a diversos idiomes, com ara el català, el castellà, l’italià, el francès o l’alemany. Pel que fa a les seves novel·les traduïdes al castellà destaquen especialment Con lo puesto, La ceremonia del masaje, La dama de la furgoneta i, com no, Una lectora poc corrent que és l'obra triada aquest més pel Club de Lectura.
|
+ informació: |
|
El passat dijous 14 de gener a les 20:30 h., com estava previst, el club de lectura va cloure el cicle dedicat a l’escriptor Emili Rosales amb una xerrada del propi autor.
El darrer llibre del cicle, La Ciutat invisible, premi Sant Jordi de novel·la l’any 2004, va ser la tercera i darrera lectura del club.
L’autor, per tant, va centrar la seva intervenció en el procés de creació d’aquest llibre. L’obra, a grans trets, parla de la construcció d’una gran ciutat, que havia de ser Sant Carles, de l’abandonament del projecte, dels personatges que van fer possible aquest moment històric i dels personatges que ara viuen i habiten aquests escenaris, ara ja més prosaïcs.
Rosales va néixer i viure a Sant Carles, l’autèntic protagonista de la novel·la per sobre del temps, de les persones i dels desitjos reals. D’aquí ve el seu interès per la història del lloc, un interès que ve de molt lluny, pràcticament des de l’adolescència i que amb els anys es va traduir amb l’estudi i les lectures de tot allò que feia referència al seu poble. Partint d’un fet històric documentat: la construcció d’un port i una ciutat al voltant que fos un pol important de comunicacions i comerç de la corona espanyola, Rosales teixeix la seva novel·la. Les seves investigacions el van portar per tota la Mediterrània, i encara més enllà, a Sant Petersburg, una ciutat que sí va ser acabada i que era el mirall, més tard esberlat, de la futura Sant Carles. Peça a peça ens explicava Rosales que anava confegint el puzzle on apareixia el rei Carles III, l’arquitecte Rosselli, el pintor Tiepolo, … La intenció de l’autor no era fer un estudi històric, i així després d’aquest periode de recerca de dades va posar-se a escriure la novel·la que conté elements reals i elements de ficció i on, malgrat els intents del seu autor, no aconsegueix aclarir de manera satisfactòrica, com tampoc no ho han aconseguit els historiadors, el motiu pel qual es va abandonar el projecte del port de Sant Carles i la conseqüent davallada de la ciutat que no va arribar a ser-ho.
La recerca dels seus orígens va ser el motiu que va impulsar Rosales a escriure La ciutat invisible i és per això que el passat i el present hi estan representats, alhora que l’autor s’encarrega de lligar aquests dos móns amb detalls i elements més o menys subtils però que volen representar la continuïtat de la història i de la vida. D’altra banda, la “reivindicació” dels seus origens està molt present, com ell mateix va dir, a totes les seves novel·les.
Després dels comentaris sobre la novel·la el públic va demanar-li per la seva faceta d’editor que compagina amb la seva tasca creativa. Es tracta de dues feines complementàries però que, malgrat tot, l’edició li absorbeix un temps preciós que no pot dedicar a l’escriptura com voldria, de tal manera que a curt termini no pot plantejar encara una nova novel·la. Per acabar va voler encoratjar Puigcerdà amb la creació i desenvolupament de la ruta Zafón, ell és l’editor de Carlos Ruiz Zafón, que ja està dissenyada i en procés d’implementació. El fenomen Zafón, gairebé d’abast mundial, li fa creure que la ruta, basada en una part de la novel·la El Juego del ángel, atreurà lectors d’arreu.
Dijous 26 de novembre a les 20:30 h. els membres del "Club de lectura" ens vam reunir per comentar el segon llibre del cicle Emili Rosales, La casa de la platja.
La reunió va començar, com és habitual, amb una introducció del coordinador-moderador del club, Alfons Brosel. Va iniciar la intervenció fent referència a la conferència dictada pel Sr. Villatoro una setmana abans, va fer un resum de la conferència i va utilitzar la seva idea central: el tòpic del jardí perdut, per il·lustrar la idea central de la novel·la que era la mateixa: el jardí i el món perdut de la infància i la joventut simbolitzat en aquest cas per la casa de la platja del protagonista.
A partir d’aquí van sortir diferents versions del jardí perdut i de la nostàlgia que traspua tota la novel·la: per una banda va quedar clar que es tracta d’un llibre clarament autobiogràfic que descriu la història d’amor amb la terra de Rosales, el Delta de l’Ebre, però alhora l’autor és capaç de deixar la terra enrera per projectar-se més enllà i crèixer com a persona sense oblidar mai els seus orígens.
L’autor al llarg de tot el llibre fa un procés de record d’experiències, històries, sensacions i valors, per tal d’acumular-los en el seu interior, d’aquest manera encara que el món físic desapareixi, i de fet arribar a desapareixer perquè la casa de la platja és ensorrada per fer-hi un passeig marítim, perviuen els records que no pot prendre res ni ningú.
Aquest treball de recuperació de les parts de la seva història lligades a la terra i a la família és, de fet, l’argument de la novel·la més que no pas els fets que hi passen que no deixen de ser anècdotes que tot i ser necessàries pel desenvolupament de la novel·la no són el seu cos sencer.
Enmig dels records, de l’ara i l’abans hi ha dos personatges que actuen com la cara i la creu. Un és Sebastià, l’oncle del protagonista que simbolitza l’arrelament total a la terra després d’un procés d’allunyament i èxit que va culminar en tragèdia, l’altre és Joan Costa, l’escriptor, que va marxar per créixer com a persona i com escriptor, que fa la seva vida a la capital però que torna a les seves arrels com a estiuejant. L’oncle, malgrat la seva experiència empeny el seu nebot a marxar, a tallar amarres tot i que ell està varat al mig dels arrossars, l’escriptor, d’alguna manera, li dona suport i li recorda les seves arrels quan és a la capital i li recorda que, com ell, sempre podrà tornar.
Hi ha un element important que actua com a símbol d’aquest retorn als orígens, es tracta de la taula de pedra que representa la unió familiar. D’altra banda també hi apareix un altre element recorrent en les obres de Rosales, els mapes.
L’estil podríem qualificar-lo de poètic, amb un vocabulari molt ric i ampli, unes descripcions molt treballades i que és capaç d’oferir sensacions als lectors. El ritme és sempre lent, i l’autor l’utilitza per anar desglossant aspectes de la seva biografia.
De tota manera al tractar-se d’una obra d’escriptor novell en ocasions abusa dels tòpics i pot semblar que no aporta massa coses noves al panorama literari.
Aquesta darrera afirmació ens porta a discutir, de manera general, sobre l’aportació de novetats per part dels escriptors i la necessitat d’absorbció d’aquestes novetats per part dels lectors.
El grup es tornarà a trobar després de les festes de Nadal per comentar la darrera novel·la del cicle i Premi Sant Jordi La ciutat invisible
Dijous 29 d’octubre a les 20:30 h. a la Biblioteca, com estava previst, va tenir lloc la trobada del club de lectura dedicada al llibre Mentre Barcelona dorm, d’Emili Rosales.
Una quinzena de persones, juntament amb el moderador Alfons Brosel van poder intercanviar opinions i comentaris sobre l’obra i el seu autor.
En primer lloc Alfons Brosel va fer una interessant introducció i va començar a desvetllar les claus principals de les novel·les d’Emili Rosales.
A partir d’aquesta introducció, que va servir per situar l’autor i la novel·la en el seu context, van començar les intervencions dels lectors del club.
A grans trets podriem resumir la tertúlia amb les idees següents:
1. L’opinió general és que la novel·la no és de fàcil lectura, sobretot al principi costa entendre quin personatge ens està parlant i perquè, la barreja de descripció i diàleg tampoc no afavoreix la comprensió. De tota manera a mesura que ens endinsem en la lectura aquesta es fa més fàcil i entenedora i comencem a veure clares les línies argumentals i el perquè de les accions dels personatges.
2. Tothom va coincidir en lloar especialment el final de la novel·la. Gràcies al final pensat per Rosales l’obra millora molt i es podria dir inclús que els darrers capítols arriben a salvar el llibre, aportant-li més qualitat i proporcionant-li l’originalitat que sempre busca el lector de novel·la. Realment el final està molt ben tramat i resitua al lector que en alguns capítols pot quedar, i queda, desconcertat. Així, en poques pàgines tenim la resolució de la novel•la. Un altre tema és si aquesta resolució ens agrada o no.
3. L’estil és molt visual, no costa gens imaginar el llibre com una pel·lícula o una sèrie de televisió, els constants “flashbacks” ajuden força en aquest aspecte. El ritme és vertiginós al llarg de tota la novel·la, excepte en alguns capítols finals dels quals parlarem al següent punt, i l’acció funciona a batzegades, a vegades a una velocitat que dificulta la comprensió al lector i a vegades allargant accions i converses sense una finalitat determinada. Convenim tots que són “pecats” d’autor novell i defectes de “primera novel·la”.
4. Existeix una novel·la dins la novel·la, en aquesta part del llibre tot canvia: el temps de l’acció (la Guerra Civil), els personatges (que resultaran avantpassats dels protagonistes), els escenaris (el Delta de l’Ebre tan estimat per l’autor), la llum (molt més clara) i el ritme (molt més lent).
5. L’importància d’un objecte és cabdal en el desenvolupament de l’acció. Es tracta d’un mapa antic i és el símbol i la clau per lligar passat i present i per lligar també els personatges entre ells i és l’excusa per incorporar misteri a la trama. És la constatació física que els pecats, errors o vivències dels avis els paguen els nets.
6. Els personatges principals: Víctor, Ignasi i Clàudia són persones insatisfetes, egoïstes, estressades, interessades, ambicioses, materialistes i, sobretot l’Ignasi, ressentides. Les relacions sentimentals estan impregnades d’aquests sentiments i per tant mai no funcionen. Moralment aquest personatges no resulten agradables ni simpàtics pel lector i es mouen per interessos tèrbols que haurien d’acabar engolint-los, encara que al final de la novel·la això no succeeixi. Els comentaris generals a aquest punt van ser: “com a la vida real”. El tractament dels personatges ens fa pensar que en realitat es persegueix una finalitat fins a cert punt moralista que podriem resumir amb la frase: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, i també ens fa pensar en el pes del destí i el pes de l’individu en el disseny de la seva pròpia vida i del seu futur.
Fins aquí el resum dels comentaris i intervencions dels tertulians. La trobada va acabar amb la valoració individual del llibre amb un adjectiu i una nota de l’1 al 10. Els resultats el més que ve a la propera tertúlia.
Us esperem dijous 26 de novembre a les 20:30 a la biblioteca per comentar La casa de la platja
El primer cicle del curs del "club de lectura" va dedicat a l’escriptor català, de les Terres de l’Ebre, Emili Rosales. A més de publicar novel·la Rosales ha fet incursions al gènere poètic, ha treballat de traductor i professionalment es dedica a l’edició. Les lectures previstes són, per aquest ordre: Mentre Barcelona dorm, La casa de la platja i La ciutat invisible.
L’any 2004 va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la La ciutat invisible. Això li va suposar el reconeixement de la crítica i del públic i la traducció d’aquesta obra a diverses llengues.
El mes de gener, per acabar el cicle, vem poder gaudir d'una visita d'Emili Rosales a la Biblioteca
 |
+ informació: |
El segon cicle de l’any 2009 està dedicat a la Gemma Lienas. Novel·lista, articulista i polemista ha estat reconeguda amb nombrosos premis. És coneguda per les seves idees progressistes i feministes.
Els llibres que s’estan llegint al llarg d’aquests mesos són: Atrapada al mirall, Pornografia i vestits de núvia i Anoche soñé contigo
El 6 de juliol gaudirem de la visita d’aquesta autora a la Biblioteca, donarà el tret de sortida a la Setmana Cultural i alhora serà una cloenda extraordinària pel club de lectura que tornarà al setembre.
|
+ informació: |
 |
