Club de lectura Llegir per gaudir

Jaume Cabré. Fra Junoy o l'agonia dels sons

“El convent és la repressió dels sentits” i ”Aquí a la vida es ve a dubtar” són dues de les frases que més van cridar l’atenció dels participants al primer club de lectura dedicat a Jaume Cabré, on es va comentar la novel·la Fra Junoy o l’agonia dels sons.
La trobada va començar com és habitual amb una introducció d’Alfons Brosel a la vida i l’obra de Jaume Cabré, recent Premi Nacional de les Lletres Catalanes. Aquesta introducció va servir per donar el tret de sortida a les opinions i punts de vista dels participants al club.

La mortificació de la carn per enfortir l’esperit, la negació dels plaers més nimis i l’oferiment de tot aquest patiment, gratuït la majoria de les vegades, a Déu formen part de la vida i són la raó de ser de les monges del Convent de La Ràpita. Aquest tipus de vida és durament criticat, per mitjà de la descripció de la seva quotidianitat, en primer lloc pel propi autor de la novel·la, que pren part descaradament pel personatge de Fra Junoy, en segon lloc és despreciat, per inexplicable, pel propi Fra Junoy, confessor del convent, i en tercer lloc, i això és el que se suposa volia aconseguir Cabré, per tots els lectors del club. Tot i que la discussió va generar matissos prou interessants: l’espiritualitat i el misticisme que té com a objectiu final la comunió absoluta amb Déu fins arribar a desaparèixer en Déu és una forma de vida que persegueix un final ben lloable, el que provoca més dubtes és el fanatisme que representa l’actitud contemplativa que trobem a la Ràpita, la penitència sense objecte, el patiment absurd i la mortificació esteril que condueix tot plegat a una vida buida de sentit però plena de ressentiments. Per tant, l’espiritualitat sense intermediaris (bisbes, abadesses, confessors, …) serà segurament més sana i efectiva que no pas la clausura improductiva, tant en l’àmbit material com espiritual, de les monges de la Ràpita.

El misticisme pur pressuposa doncs una llibertat individual que cap dels protagonistes de la novel·la no té: ni Fra Junoy, abandonat a la seva sort a causa del seu amor a la música, ni les novícies, que entren al convent enganyades per les circumstàncies, l’entorn i unes vanes promeses de vida espiritual que no es compliran mai, com la mestra de novícies que aspira a convertir-se en abadessa, o la pròpia abadessa que viu enterrada en vida a causa d’un desengany de joventut. Per tant la llibertat és absent de les parets del convent i dels cors dels qui l’habiten i és d’aquesta manera com s’enrareix i es distorsiona l’objectiu final de la vida contemplativa que ha de ser la comunió absoluta amb Déu.

L’absència de llibertat provoca, d’altra banda, el desenvolupament de les debilitats humanes: l’enveja i el desig de poder campen per les seves al llarg de tota la novel·la, representades sobretot pel bisbe i la pròpia abadessa que no dubten a usar tota la seva autoritat per mantenir i reforça la seva postura i la seva posició. La caritat i la compassió són lluny d’aquests personatges que fascinats per la seva parcel·la de poder practiquen la hipocresia més crua i la demagogia més evident per subjectar, i subjugar, les ànimes que tenen al seu càrrec.

La resta de personatges són simples peons a les seves mans, Fra Junoy, les novícies,… intenten saltar els murs del convent (finalment tots ho aconseguiran però a un preu extremadament alt) amb les eines de que disposen: la paraula en el cas del frare, l’amor i l’amistat en el cas de les noies. Però en el fons el triomf és de la jeràrquia, que no de Déu això ho deixa molt clar Cabré, i dels seus símbols, el bisbe i l’abadessa, que no saben i ni tan sols sospiten que en el fons són víctimes d’ells mateixos.