09 de juny de 2010 - 15:58
Jaume Cabré. La teranyina
per:
Biblioteca Comtat de Cerdanya
Jaume Cabré. La teranyina. Barcelona: Proa, 2005
La novel•la La teranyina, de Jaume Cabré (Premi Sant Jordi 1984) va ser l’escollida per llegir al club de lectura del mes de maig, el passat dijous dia 27 ens vam trobar per comentar-la. Alfons Brosel comença amb la seva esperada introducció: primer situa la novel•la en el context del conjunt de l’obra del seu autor i la compara amb la nostra anterior lectura, Fra Junoy, i tot seguit fa una breu descripció del moment històric que es recrea a la novel•la.
Per començar direm que el seu títol reflecteix molt bé el seu contingut: una teranyina que un seguit de persones van teixint al llarg de les pàgines amb l’objectiu d’atrapar víctimes, més o menys importants, que puguin servir als seus fins, normalment poc lícits. Aquesta teranyina es va estenent vertical i horitzontalment a través dels diferents actors, tots ells relacionats amb el món dels teixits (de nou el doble sentit) a qui no importa en absolut que per aconseguir allò que volen, poder i diners, s’hagin d’endur per endavant tots els obstacles que troben. El poder econòmic, representat pels fabricants i descrit en els escenaris del casino i de la casa Rigau, ho arrossega tot sense cap mena d’escrúpol moral ni ètic, només importa el benefici final i els diners, no hi ha res més: ni col•legues ni família.
La comanda que arriba al Vapor Rigau d’una partida de roba per l’exèrcit espanyol que en aquests moments lluita a la guerra de l’Àfrica i la repercusió social que això tindrà a la ciutat, tant al món obrer com als salons burgesos, és el punt de partida de La teranyina, i l’excusa per analitzar un model social d’equilibri molt precari que trontolla per tots cantons i que només es manté amb l’ús de la por i de la força. En aquesta societat no existeix la confiança: ningú es fia de ningú, les classes socials ocupen el seu espai i no es relacionen sino és a través de la força (dels amos envers els treballadors amb unes condicions laborals infames, o dels obrers envers els amos amb uns atemptats brutals), i hi ha tot un seguit de persones, més llestes o més immorals, que exerceixen la funció d’entabanadors de la resta, menys preparats o amb més escrúpols. Tot i que el retrat de Cabré ens transporta un segle enrera podem trobar models i actituds ben actuals: el xantatge, la supremacia dels diners, o aquest “xarlatanisme” buit que acabem de comentar.
L’autor es mou contínuament entre dos ambients: els fabricants i els obrers, el retrat dels escenaris és sensacional, Cabré aconsegueix amb un detall o amb un adjectiu dibuixar el cafè, el saló de la Srta. Rigau, o el menjador de la casa del Mercadé. La descripció és tan clara que podem ensumar la misèria de les parets de la taverna, veure la llum tamisada per les cortines i patir la barreja de calor i por del Sr. Rigau quan surt de casa seva.
La prosa és doncs concisa i clara, no fa un abús de les descripcions sino que en té suficient amb unes pinzellades. La llengua i l’estil no és gens ferragós, i això ens facilita la lectura, de seguida estem “dins” la novel•la tot i que no transcorre al temps actual. Cabré utilitza, no obstant, un català ricament col•loquial, farcit d’expressions fetes i de paraules precises, i sap distingir molt bé si el que parla és un senyor o és un obrer, aconsegueix així fer més creïbles els personatges i reforçar la creació d’ambients.
Finalment el teixit de la teranyina ja no pot suportar més i es trenca, hi ha un clar, però inesperat, vencedor, un personatge que ha estat discret, sempre a l’aguait, astut i malvat. És el guanyador. D’altres personatges tornaran a aparèixer en altres obres, alguns d’ells revifats, d’altres assolats i d’altres que serviran com a nexe d’unió de la trilogia El llibre de feixes.
I si hi ha guanyadors també hi ha d’aver perdedors: les dones, com gairebé sempre, i el poble, com sempre.
Les dones, independentment si són riques o pobres, no reeixiran tot i que ho intenten, i el poble tot i la duresa i la contundència de les seves accions, tampoc. La víctima de tot aixó, de l’engany, de la malesa, de les lluites internes, … és no obstant en Mercadé, que està cada cop més atrapat a la teranyina, més perdut però alhora més agressiu fins que al final, en una mena de justícia poètica que serà el colofó violentíssim de la novel•la, mor matant. Sacrifici inútil per la víctima, també atrapat a la seva pròpia teranyina, i pel botxí, ja que la seva mort ni aturarà res ni canviarà l’ordre establert pels poderosos.
La novel•la La teranyina, de Jaume Cabré (Premi Sant Jordi 1984) va ser l’escollida per llegir al club de lectura del mes de maig, el passat dijous dia 27 ens vam trobar per comentar-la. Alfons Brosel comença amb la seva esperada introducció: primer situa la novel•la en el context del conjunt de l’obra del seu autor i la compara amb la nostra anterior lectura, Fra Junoy, i tot seguit fa una breu descripció del moment històric que es recrea a la novel•la.
Per començar direm que el seu títol reflecteix molt bé el seu contingut: una teranyina que un seguit de persones van teixint al llarg de les pàgines amb l’objectiu d’atrapar víctimes, més o menys importants, que puguin servir als seus fins, normalment poc lícits. Aquesta teranyina es va estenent vertical i horitzontalment a través dels diferents actors, tots ells relacionats amb el món dels teixits (de nou el doble sentit) a qui no importa en absolut que per aconseguir allò que volen, poder i diners, s’hagin d’endur per endavant tots els obstacles que troben. El poder econòmic, representat pels fabricants i descrit en els escenaris del casino i de la casa Rigau, ho arrossega tot sense cap mena d’escrúpol moral ni ètic, només importa el benefici final i els diners, no hi ha res més: ni col•legues ni família.
La comanda que arriba al Vapor Rigau d’una partida de roba per l’exèrcit espanyol que en aquests moments lluita a la guerra de l’Àfrica i la repercusió social que això tindrà a la ciutat, tant al món obrer com als salons burgesos, és el punt de partida de La teranyina, i l’excusa per analitzar un model social d’equilibri molt precari que trontolla per tots cantons i que només es manté amb l’ús de la por i de la força. En aquesta societat no existeix la confiança: ningú es fia de ningú, les classes socials ocupen el seu espai i no es relacionen sino és a través de la força (dels amos envers els treballadors amb unes condicions laborals infames, o dels obrers envers els amos amb uns atemptats brutals), i hi ha tot un seguit de persones, més llestes o més immorals, que exerceixen la funció d’entabanadors de la resta, menys preparats o amb més escrúpols. Tot i que el retrat de Cabré ens transporta un segle enrera podem trobar models i actituds ben actuals: el xantatge, la supremacia dels diners, o aquest “xarlatanisme” buit que acabem de comentar.
L’autor es mou contínuament entre dos ambients: els fabricants i els obrers, el retrat dels escenaris és sensacional, Cabré aconsegueix amb un detall o amb un adjectiu dibuixar el cafè, el saló de la Srta. Rigau, o el menjador de la casa del Mercadé. La descripció és tan clara que podem ensumar la misèria de les parets de la taverna, veure la llum tamisada per les cortines i patir la barreja de calor i por del Sr. Rigau quan surt de casa seva.
La prosa és doncs concisa i clara, no fa un abús de les descripcions sino que en té suficient amb unes pinzellades. La llengua i l’estil no és gens ferragós, i això ens facilita la lectura, de seguida estem “dins” la novel•la tot i que no transcorre al temps actual. Cabré utilitza, no obstant, un català ricament col•loquial, farcit d’expressions fetes i de paraules precises, i sap distingir molt bé si el que parla és un senyor o és un obrer, aconsegueix així fer més creïbles els personatges i reforçar la creació d’ambients.
Finalment el teixit de la teranyina ja no pot suportar més i es trenca, hi ha un clar, però inesperat, vencedor, un personatge que ha estat discret, sempre a l’aguait, astut i malvat. És el guanyador. D’altres personatges tornaran a aparèixer en altres obres, alguns d’ells revifats, d’altres assolats i d’altres que serviran com a nexe d’unió de la trilogia El llibre de feixes.
I si hi ha guanyadors també hi ha d’aver perdedors: les dones, com gairebé sempre, i el poble, com sempre.
Les dones, independentment si són riques o pobres, no reeixiran tot i que ho intenten, i el poble tot i la duresa i la contundència de les seves accions, tampoc. La víctima de tot aixó, de l’engany, de la malesa, de les lluites internes, … és no obstant en Mercadé, que està cada cop més atrapat a la teranyina, més perdut però alhora més agressiu fins que al final, en una mena de justícia poètica que serà el colofó violentíssim de la novel•la, mor matant. Sacrifici inútil per la víctima, també atrapat a la seva pròpia teranyina, i pel botxí, ja que la seva mort ni aturarà res ni canviarà l’ordre establert pels poderosos.