Unai Elorriaga. Un tramvia a SP
Un tramvia a SP d’Unai Elorriaga representa el contrapunt de l’anterior novella llegida al club, El senyor de les mosques. Aquesta obra va guanyar el Premi Nacional de Narrativa l’any 2002. Un premi molt qüestionat en el seu moment pels crítics literaris que consideraven que l’obra no mereixia ni molt menys aquest reconeixement però que contràriament va ser molt ben valorada pels lectors.
Ens trobem per tant amb un llibre que ens descriu la cara més amable de la humanitat i de les seves relacions personals, es tracta de la novel·la de les relacions i els sentiments dels seus quatre personatges. Elorriaga ens vol demostrar que un món millor pot ser possible. Per això l’autor tria un to poètic, dolç i optimista que embolcalla la novella, li dona caràcter i la fa diferent i original. És, en definitiva, una aposta per la vida i la felicitat de la quotidianitat.
Podríem dir que estem davant d’un llibre que no adopta l’estructura de novel·la tradicional, no és en absolut lineal ni tampoc ens presenta un argument clar amb una conclusió final. La veu dels quatre personatges és la que configura la novel·la de manera una mica anàrquica, cada un d’ells ens presenta la seva pròpia realitat, el seu punt de vista intransferible: quatre persones són igual a quatre mons que es van barrejant de manera natural.
El llibre està estructurat en dos eixos temàtics: el primer d’ells és el diàleg intergeneracional que s’estableix entre Marcos, i Roma en menor mesura, i María i Lucas. Elorriaga ens presenta aquesta relació amb fluïdesa, comoditat i molta senzillesa, allunyat dels conflictes que una relació d’aquest tipus pot generar, i de fet, genera. Elorriaga ens presenta una família molt poc convencional, per començar sense llaços de sang, però alhora molt cohesionada i que funciona millor que moltes famílies tradicionals. L’altre eix narratiu és l’amor, tema universal, entre Roma i Marcos, que representen la joventut i la realitat actual, i entre Lucas i Rosa, un amor també jove però passat pel tamís dels records, del temps passat i de la desaparició de l’objecte de l’amor.
Tot i aquests dos temes tan coneguts i tan “treballats” en la història de la literatura Elorriaga aconsegueix trencar els esquemes del que es podria considerar normalitat i formalitat fins el punt de novel·lar la quotidianitat amb tendresa, sentit de l’humor i molta poesia. Els personatges s’adapten a les situacions adverses que els porta la vida cadascú a la seva manera, viuen la seva pròpia realitat i això els fa feliços, tot i que aquesta predisposició general a canviar la realitat i inclús negar-la els porta algun problema. Els personatges s’evadeixen del món de diferents maneres: construint rellotges, pintant, tocant i sobretot amb l’escriptura. Escriure per perviure, per recordar i ser recordats.
D’altra banda el tractament de la demència de Lucas resulta molt positiu, sense dramatisme ni tristesa, i és en aquest tractament on es troba algun dels moments més bonics i originals de la novel·la, tant pel que fa als records de Lucas com als intercanvis que es produeixen entre Lucas i María i Lucas i Marcos. De fet és Lucas el personatge més ben treballat i, per tant, més creïble, en canvi el de María, la seva germana, no ens ho ha semblat tant.
Com ja hem dit Un tramvia a SP és una novel·la d’emocions que l’autor escriu a pinzellades. Podem comparar la manera en que està escrita aquesta novel·la a un quadre que ens aporta molts colors, que pot ser a estones no entenem, que pot ser no té un relat unificat, que pot ser no és un reflex massa real del món però que ens proporciona sensacions agradables independentment de la comprensió de l’obra. La conclusió de la novel·la, i possiblement el seu objectiu final, serà el del gust per la bellesa i el plaer estètic que això ens proporciona.