Vicenç Pagès Jordà. Els jugadors de whist
L’any 2012 comença al club de lectura amb el comentari de la novel·la Els jugadors de whist de l’autor figuerenc contemporani Vicenç Pagès Jordà.
Les raons principals d’aquesta tria són essencialment tres: en primer lloc perquè és un referent proper i que es reconeix fàcilment (l’acció se situa a Figueres i es desenvolupa entre els primers setanta del segle XX i l’actualitat), en segon lloc perquè Els jugadors ha generat un món paral·lel gràcies a internet i les xarxes socials que ha contribuït a “eixamplar” la novel·la en l’espai i el temps (seguidors a Facebook, cerques a Google,...) que ha portat molts lectors a plantejar una nova manera de llegir que pot anar més enllà de les pàgines físiques de la novel·la. I en tercer lloc Els jugadors ens permet relligar aquesta obra amb Tokio Blues de Murakami i E.R. de Benet i Jornet a través d’un element comú que té molt pes als tres llibres: la mort sobtada d’una persona jove propera al protagonista i com aquest fet marcarà la vida dels personatges.
Les opinions sobre la novel·la són molt variades: des dels que pensen que és un mer exercici d’estil, una curiositat, fins a aquells que la consideren un descobriment, passant per aquells que la troben massa moderna, d’altres ben realista, pot ser caòtica, de recerca d’identitat, de descripció del desassossec, ... El cert és que la novel·la no ha deixat ningú indiferent.
Els jugadors de whist és una novel·la que parla de la vida, del creixement del seu protagonista amb tot el que això suposa. Al text té una importància cabdal l’estètica, la descripció de l’estètica imperant en cada moment de la vida de Jordi Requesens. Aquest detallisme en ocasions ratlla l’obsessiu (llistats de marques, d’actors, de cançons, ...) però alhora, juntament amb els continus referents a la música i el cinema, és el que aconsegueix unificar la novel·la. Sense aquesta immersió estètica el llibre ens quedaria dispers. D’altra banda del materialisme que s’ en desprèn s’alimenta la Halley, l’altra protagonista de la història. Els nombrosos petits detalls són les peces d’un mosaic, són fragments que el lector va trobant mentre navega per les pàgines, de la mateixa manera que els protagonistes (Jordi i Halley) naveguen per internet. Fins al final el lector no ajuntarà totes les peces, llavors veurà el mosaic complet.
Pagès Jordà composa una novel·la formalment diferent que permet al lector realitzar una lectura tradicional però també una lectura saltejada, triant les parts que més l’interessin i obviant la resta, permet ampliar aquesta lectura amb la informació que es troba a la xarxa i permet també allargar la lectura i passar de lector passiu a actiu amb la participació als fòrums de les xarxes socials que la novel·la ha generat. Per tant ens planteja una reflexió sobre el fet de llegir i, és clar, sobre el fet d’escriure i, d’alguna manera, interpel·la el lector que vol sentir-se interpel·lat per l’autor.
A la trama de la novel·la aquestes dues actituds es tradueixen en el personatge del Biel i el seu diari, que representaria l’escriptor tradicional, la novel·la del XIX, que acabarà desapareixent, com el Biel que podem entendre que marxa d’un món i d’una realitat que no és la seva i on ell no hi té cabuda. I l’opció de la Halley que representa l’actualitat més rabiosa, la immediatesa de la xarxa, la novel·la moderna, la tecnologia que arrasa, com la mateixa Halley, en un món on ella es troba còmoda i on possiblement triomfarà, si és que no ho ha fet ja.
El Jordi està entre el vell i el nou, el tradicional i el modern, però no és d’enlloc. Els jugadors de whist retrata tres generacions: la dels pares i el Biel (no arriba a ser adult per tant es queda eternament als anys 70), la del Jordi, la Nora, el Churchill i per últim la de la Halley i la Marta. En aquests tres plans el Jordi no troba el seu lloc, tot i que formalment podem pensar que està al dia (tècnicament ho està, té les càmeres i els ordinadors més moderns) interiorment no ha trobat el seu lloc ni el seu moment. El seu personatge és erràtic i no aconsegueix relacionar-se amb normalitat amb ningú: no amb la seva dona per descomptat, però tampoc amb la seva filla amb qui té una relació virtual més que no pas real, i molt menys amb la Halley amb qui estableix una relació obsessiva-amorosa que no el porta enlloc.
Podríem pensar que tot això és conseqüència de la mort d’en Biel, i també podríem fantasiejar que és el que hagués passat si en Biel no hagués mort. Segurament la vida d’en Jordi hagués estat una altra. Però tampoc no sabem si en Biel, sensible i amb interessos diferents a la resta, hagués trobat el seu lloc en aquest món.
La pregunta que cal fer-nos per acabar és si Els jugadors de whist serà factible d’aquí trenta anys o no. Si aquest retrat tan detallat d’un lloc i un moment no transcendirà més enllà de la generació que l’ha consagrat o bé tot allò que s’hi detalla continuarà interessant el lector (tradicional o no) en les properes dècades. De moment la novel·la continua viva a la xarxa.