Dorothy Parker. Cor de crema
El llibre llegit durant el mes de març al club de lectura ha estat el recull de contes Cor de crema, de l’escriptora nord-americana Dorothy Parker.
Parker va centrar la seva producció entre els anys 20 i els 50 del passat segle XX, però no va ser fins a la dècada dels setanta que la crítica li va atorgar valor literari. La seva obra es va publicar sobretot en revistes femenines, setmanari i diaris, això va fer que es tingués d’ella una visió frívola i superficial que en absolut es corresponia a la seva realitat literària.
Va ser una dona innovadora i trencadora per l’època, d’idees molt progressistes que en els seus escrits va atacar molt el model social capitalista imperant als Estats Units i que al llarg de la seva vida va abraçar la causa comunista i va ser una gran defensora de la causa jueva i dels drets dels negres (fins al punt de voler ser enterrada en un cementiri negre).
La frontera entre la seva vida i la dels seus personatges resulta molt difusa: alcoholisme, drogues i promiscuïtat són elements recurrents en les seves històries, però van ser també ingredients determinants de la seva vida.
La ironia, i en moltes ocasions la causticitat, són les característiques principals del seu estil. El retrat cru de la societat americana és sempre present als seus textos, descriu la realitat on viu amb una distància que li permet ser molt crítica i punyent.
Els seus personatges s’enfronten a la solitud més descarnada al mig de la multitud i del tràfec de la gran ciutat, per fer front a aquesta situació han de recórrer a l’alcohol, les drogues i el sexe. Aquest recurs, enganyós com tot a la societat que ens descriu Parker, conduirà aquests individus a una situació encara pitjor.
Els personatges de Cor de crema són exclusivament femenins, els homes no tenen pes a cap dels contes (excepte el noi negre i cec) i són una simple comparsa de les dones. La protagonista per excel·lència dels relats és la dona de classe alta, desvagada i superficial. I és en aquest model de dona on Parker descarrega tota la seva crítica a la societat i ens descobreix, sempre amb el seu humor irònic, totes les seves misèries
Els personatges d’aquests relats configuren una espècie de piràmide femenina: a la part més baixa trobem la dona negra i treballadora de feines manuals, un grau més amunt trobem la dona blanca que treballa en despatxos o en feines relacionades amb l’assistència als altres, més amunt trobem aquelles dones mantingudes per un home i del qual depenent econòmicament i afectiva (un nuvi, un amant, ...), i al graó més alt la dona casada amb un home ric, absolutament centrada en les aparences i en la seva pròpia bellesa.
Cap dels personatges de Cor de crema és feliç, tots són desoladors i buits per dintre encara que per fora es vesteixin amb les millors pells i les joies més cares. Busquen en la vanitat material i en l’alcohol, que beuen per escapar i no només per convencions socials, allò que no els pot donar l’amor ni l’amistat perquè són valors que desconeixen. Són dones cruels, envejoses, que no coneixen la compassió, personatges hipòcrites que assagen posats (generositat, afecte, alegria,...) perquè és el que la societat els demana però no el que elles senten. Parker retrata valors universals des d’una perspectiva grotesca: l’amor entre els pares i el nen adoptat, la generositat entre la senyora i la bugadera negra.
Aquestes dones saben molt bé on pertanyen i no s’estan de menystenir i, fins i tot, ridiculitzar a tots aquells que estan per sota.
Es tracta de dones que són o no són per què tenen un home al costat, per elles mateixes no són res, ni tampoc busquen ser-ho. Estan limitades per un rol i per una societat que les encasella. I, com ja hem dit, estan absolutament soles.
D’altra banda els personatges no evolucionen, ni milloren moralment, són estàtics, existeix un determinisme (les convencions, la societat, els valors,...) que els impedeixen anar un pas enllà, ser millors persones, ser més feliços. Aquesta situació fa que el lector no empatitzi amb els personatges, que no es commoguin per les seves desgràcies, l’autora aconsegueix que la seva fredor arribi al lector. Només apareix un xic d’humanitat en els personatges de classe baixa i en la relació amb els animals. A mesura que pugem a l’escala social les misèries se’ns revelen més crues.
Dorothy Parker fa un treball de descripció d’uns models personals i d’una realitat social que intenta ser “objectiu”, és a dir que fa una crítica molt profunda, primer perquè coneix perfectament la societat que descriu, però també perquè intenta ensenyar-nos la realitat des de diferents angles, és com si ens posés una càmera amb diferents punts de vista. Així podem veure la imatge en tota la seva extensió i la hipocresia portada al límit.
La crítica que feia Parker dels seus contemporanis és encara vigent: el món de les aparences, la hipocresia, la manca de valors, el classisme,... són aspectes que formen part encara de la nostra societat. I encara podem trobar la influència de Dorothy Parker a l’exitosa sèrie “Sexo en Nueva York” i en algunes de les pel·lícules de Pedro Almodovar.