Jesús Moncada. El cafè de la Granota
El mes de maig el llibre triat per comentar al club de lectura és el conjunt de relats de l’escriptor mequinensà Jesús Moncada titulat El cafè de la granota. És la segona ocasió al llarg d’aquest curs, l’altre va ser Cor de crema de Dorothy Parker, que el llibre triat és un recull de contes.
La tertúlia va començar amb el vídeo de la roda de premsa de presentació de l’obra de teatre “Mequinensa” actualment representant-se al TNC. Desprès la coordinadora, com sempre, va introduir l’autor i el llibre. Va parlar de la importància que té per Moncada la vila de Mequinensa (colgada per les aigües del pantà de Riba-roja) en tant que material literari que li permet crear un mite: la vila no existeix físicament però continua estant present, en primer lloc a la memòria dels seus habitants i en segon lloc als textos de Moncada, que beuen de manera clara i manifesta d’aquesta memòria popular. D’altra banda, el mite de Mequinensa permet a l’autor la construcció d’una identitat col·lectiva molt ferma, aquest aspecte, juntament amb el de la quotidianitat dels temes dels seus contes estableixen un paral·lelisme amb Vicent Andrés Estellés, ja que la descripció i reivindicació de la seva geografia particular enforteix el seu món, el dignifica i el transcendeix. Continua l’exposició fent notar la relació que té la pròpia vida de l’escriptor amb el seu univers literari, aquesta característica és compartida amb Cercas, Parker i també amb Estellés.
La forma que tria Moncada a El cafè de la granota per donar a conèixer el seu univers mequinensà és el del conte breu, amb un esperit i una intenció similar al de les tires còmiques: una història curta amb un final ràpid i humorístic.
L’humor és l’adjectiu que més s’ha utilitzat al llarg de tot el col·loqui, el tractament de les històries, amb un humor fi i constant i amb un final que sempre sorprèn al lector és en principi el més original i valorat de l’autor. Les referències constants a la vida de poble i la quotidianitat marquen de manera molt clara tot el llibre. Els esdeveniments que presenta són senzills: un home que empeny un barril, un enterrament, un partit de futbol, algú que es queda sense feina, un veí que llegeix,... no hi ha èpica ni herois. La simpatia de Moncada pels vilatans de classe popular és doncs ben evident, només apareix un personatge de classe benestant i no en surt precisament ben parat.
L’autor se’ns presenta com un cronista, un simple transmissor de les històries populars, per això s’esforça a anotar l’hora, el dia i la direcció del vent, sempre ens diu qui li ha explicat els fets, intenta confegir un relat el més objectiu possible, d’aquesta manera aconsegueix que la conclusió final sigui pel lector encara més sorprenent i hilarant.
El passat d’il·lustrador i pintor de Moncada s’entreveu, d’alguna manera, en el plantejament i, sobretot, en el desenllaç dels contes: ja hem parlat de l’estil de tira còmica que tenen la majoria d’ells, però també cal fer notar que cada història és una pinzellada del gran quadre que és Mequinensa, el seu univers personal i literari. D’altra banda, aconsegueix, i amb això demostra la seva qualitat com escriptor, que històries i personatges molt locals, absolutament limitades en el temps i l’espai, no siguin localistes, és a dir, que puguin interessar i fer riure qualsevol lector.
L’estil de tots els contes és molt oral, no oblidem que l’autor ens diu que és un simple cronista i per tant transcriptor d’allò que ha sentit. D’aquesta manera el que aconsegueix Moncada és salvar la parla dels seus convilatans, ja que no hem pogut salvar el poble salvarem el seu vocabulari, les expressions i les frases fetes. És una mena de testament lingüístic que queda d’aquesta manera fixat negre sobre blanc.
La no transcendència en el tractament dels temes, tot i ser universals (la mort, l’avarícia, la luxúria, ...) contribueix també a donar aquesta imatge de frescor, de senzillesa i de despreocupació que impregna tots els relats (excepte l’últim “Guardeu-vos de somiar genives esdentegades”) La conclusió és que pels mequinensans tot té una importància relativa. I com podrien pensar si no unes persones que han vist desaparèixer el seu poble sota les aigües d’un pantà?
