Sílvia Alcàntara. Olor de colònia
La darrera trobada del club de lectura d’aquest curs es va dedicar a la novel·la de Sílvia Alcàntara Olor de colònia. Abans d’entrar de ple a la tertúlia vem poder veure un reportatge del rodatge de la "TVmovie" del mateix nom que va gravar-se a la Colònia Vidal l’any passat i que després de l’estiu s’estrenarà a TV3.
A més els membres del club vem poder comptar amb la presència d’un dels actors figurants de la sèrie: es tracta d’una persona que viu a Puigcerdà, va quedar captivat per la novel·la, per què li recordava la realitat de les fàbriques i les condicions obreres del seu país, i quan va saber que es rodaria la versió televisiva va decidir presentar-se al “casting”. Va ser un dels actors triats i el podrem veure encarnant un dels escrivents del despatx de la fàbrica.
Després d’aquest convidat sorpresa vem entrar directament a comentar i analitzar la novel·la. A grans trets podem dir que estem al davant d’una obra de tall clàssic i de lectura lineal, costumista i realista que ens recorda les novel·les del s.XIX tot i estar ambientada als anys 50 del segle passat. Aquestes característiques són segurament les que han fet que Olor de Colònia assolís un gran èxit i tingués milers de lectors, fins el punt de desbancar Stieg Larsson i la seva trilogia Millennium en el rànking de llibre més venut a Catalunya.
Alcàntara ens presenta una novel·la amb uns escenaris i unes accions estretament lligats a la seva biografia. Aquest fet el vem trobar també de manera ben marcada a l’obra d’Estellés, Pagès, Parker o Moncada. Sílvia Alcàntara va viure en una colònia (la Colònia Vidal, de Puig-Reig) fins a la seva joventut. És aquest doncs l’espai que retrata i que descriu. Repetidament ha manifestat que Olor de colònia és una obra de ficció, i segur que és així, però l’ànima de la novel·la, allò que la fa diferent i única és ben real.
El que fa Alcàntara, en aquest cas, i la resta dels autors que utilitzen la seva vida com a material literari, és depurar i concentrar la realitat per elaborar uns personatges, uns fets i uns escenaris que no són reals però que si són autèntics i que tenen el seu origen en l’experiència i les vivències de la pròpia autora. Sembla bastant clar que podem identificar Alcàntara amb la nena Cèlia, inconformista i diferent, que és vista com a problemàtica pels seus propis veïns i mestres i que, juntament, amb la Gna. Àngels intentarà rebentar les costures de la colònia i alliberar-se de tota l’opressió imperant.
La gran protagonista de la novel·la no és però Cèlia sinó la pròpia colònia que ho impregna tot de grisor, de monotonia i de conformisme. La societat que genera és tancada, resclosida i classista amb una organització gairebé feudal: a dalt l’amo, després el director, més avall els majordoms i els escrivents i a sota de tot els obrers de la fàbrica. Tota la novel·la es desenvolupa en aquest entorn, no en sortim mai. Els seus habitants transiten per aquest espai amb una barreja de conformisme i acceptació per la seva situació i alhora de por per perdre-la, per baixar d’estatus, per ser mal vistos, pel què diran. Els habitants de la colònia no veuen més enllà dels seus límits, no són conscients, o no volen ser-ho, de les seves possibilitats i viuen en una seguretat artificial reforçada per la por. És una novel·la de secrets (petits, com el de la Cèlia o grans, com el del Bernat) que recorda en certa forma Mirall trencat on cada personatge guarda el seu propi misteri. La por i el coneixement dels secrets dels altres són l’arma que permet el domini i la manipulació. I és precisament en un context com aquest, on la vida i la feina són indestriables, on aquests mecanismes tenen més èxit que no pas en un entorn més obert.
Olor de colònia és una novel·la coral. Hi ha un gran desplegament de personatges al principi de la història i l’autora comença a generar trames que a mesura que l’obra avança anirà reduint, anirà aprimant també el volum de personatges fins arribar al nucli: la família del Climent i la seva evolució dins la colònia. De tota manera podem observar que malgrat els anys que emmarca la novel·la no veiem una evolució clara de la majoria dels personatges, d’aquesta manera la monotonia i la calma de la vida a la colònia són també característiques evidents dels seus habitants.
Podem pensar que un dels objectius de l’autora en escriure aquesta novel·la és la preservació de la memòria i la consolidació de la identitat, aquesta idea està també molt present a Moncada i Estellés. Alcàntara ens parla d’un món que va ser el seu i que ja no ho és, d’uns escenaris que ja no existeixen, d’una fàbrica que fa dècades que està aturada. Olor de colònia recupera de manera detallada una realitat física de carrers i cases però també una manera de parlar i d’expressar-se, però sobretot i de forma molt i molt crítica una forma de vida, una organització social i uns personatges ja desapareguts.
La novel·la compleix la funció d’esdevenir universal a partir d’una visió molt local i intimista, ens trasllada de dalt (amos) a baix (els obrers) i finament, ens porta de dins a fora quan la família Palau decideix deixar enrere la vida de colònia.