Herman Melville. Bartleby l'escrivent
Bartleby l’escrivent, el conte llarg o novel·la curta de Melville, no va deixar indiferents els lectors del club. En primer lloc es té la sensació de no entendre res, d’haver perdut la comprensió d’una part de la història. I és que d’entrada i a mesura que anem llegint descobrim un argument senzill, amb pocs personatges i una trama gens recargolada. Per tant, la sensació resultant és molt potent i inquietant. El mateix succeeix a la vida real en moltes ocasions: creiem que no acabem de comprendre, que ens estem perdent allò més essencial, de vegades tot i fer autèntics esforços no copsem del tot una situació, una persona, uns fets,... L’autor té el talent i l’habilitat d’anar creant en el lector una mena d’impotència que acabarà per interpel·lar-lo. De la mateixa manera que l’actitud passiva de Bartleby acaba interpel·lant l’advocat molt més del que voldria.
Perque serà l’advocat l’autèntic protagonista de la història i no pas Bartleby com ens podria fer suposar el títol i la narració. L’escrivent i la seva actitud és el contrapunt, el que actua de revulsiu, el que acaba de provocar primer estupefacció, després preocupació i per acabar una certa compassió. L’advocat és el narrador però també és el lector, que quan llegeix voldria actuar contra Bartleby per resoldre l’estranya situació. Aquí radica la clau del conte, perquè és la rara, persistent i educada provocació de Bartleby el que ens incomoda, no cal saber quins són els motius que impulsen l’escrivent a actuar així, tot i que hi ha un assaig d’explicació a mode d’epíleg, ni interessa conèixer quines són les raons perquè l’advocat sigui tan acomodatici i tan poc resolutiu.
La història és una lluita de voluntats: dos patrons de conducta mancats de sentit. Per una banda trobem la irracionalitat de Bartleby, inamovible, estable i fixa; tant que el durà a la seva autodestrucció i extinció. Per l’altra, la monotonia, també inamovible i fixa, de l’advocat que l’escrivent farà trontollar. La diferència és que mentre que l’actitud de l’escrivent el condemna a l’expulsió de la societat la de l’advocat està perfectament adaptada i dissimulada en el conjunt i el permet sobreviure sense estridències.
En un altre moment més èpic de la humanitat, aquest conte es va escriure l’any 1853, pot ser podríem parlar de la resistència pacífica de Bartleby enfront d’una realitat que suposem que detesta, però no és el cas. No és resistència, és apatia, és tancament i grisor com tancats i grisos són tots els escenaris de la novel·la: els despatxos i la presó, en cap moment “veiem” la llum, com no la veu cap dels seus personatges.
Malgrat l’argument i la insipidesa de Bartleby, Melville imprimeix un estil irònic, no gosem dir que humorístic, al conjunt de la història. D’aquesta manera aconsegueix relaxar una mica la inquietud del lector sense fer desaparèixer l’atonia i la manca de sentit, si ho llegim en termes de sentit comú, de tot plegat.