Ernesto Sábato. El túnel
Ernesto Sábato i la seva novel·la El túnel van ser els protagonistes del club de lectura del mes de novembre.
D’entrada es va parlar de l’estil del llibre, molt sec, molt funcional, sembla més un informe que no pas una novel·la, Sábato no deixa lloc a la poesia. Hi ha pocs adjectius, poques descripcions i el protagonista va relatant en primera persona els fets que l’han dut a assassinar la seva amant. Aquesta revelació la fa a la primera pàgina, per tant no deixa lloc al dubte pel que fa al fet més important de la narració, que és la justificació, amb una fredor sorprenent, d’aquest fet. D’altra banda, Sábato és argentí, per tant usa expressions i paraules locals que al lector acostumat a un castellà “europeu” li poden cridar l’atenció.
Es va definir el protagonista, Juan Pablo Castel, com un home vanitós i egocèntric, i que la novel·la podria ser en molts aspectes una descripció de la vanitat humana. Castel és una persona paranoica amb tot el que això representa: incoherent, insegur, poc madur, extrem en les seves emocions, nihilista i autodestructiu. Viu en un contrasentit permanent que cada vegada es va accentuant més i que es tradueix en una gelosia malaltissa. Castel està sotmès a la seva pròpia lògica que per a ell és impecable però que xoca contínuament amb la realitat perquè en el seu egocentrisme no mira enfora si no que només s’interroga a si mateix. Durant paràgrafs sencers descriu al lector els seus raonaments que, per a ell, no tenen fissures, però que un cop s’enfronten al món exterior s’ensorren estrepitosament.
La novel·la està sempre enfocada des del seu punt de vista, no pot mirar ni veure al voltant, com en un túnel, tot i que a mesura que avança la història veu el final d’aquest túnel. La única sortida, dins la seva lògica particular, és la mort de la seva amant. La contraposició d’aquesta mirada metafòricament cega de Castel es troba en el personatge d’Allende el marit de Maria. És invident, però paradoxalment veu, en el sentit d’entendre i de comprendre, molt més enllà que Maria i sobretot que Castel
La incoherència del protagonista fa que busqui un interlocutor, i així s’enamora bojament d’una dona que ha vist mirant un dels seus quadres en una exposició, Castel és pintor d’èxit. Però les seves obsessions i el seu temperament autodestructiu anul·la qualsevol diàleg entre ells, i l’únic que aconsegueix és interrogar contínuament Maria amb les mateixes preguntes però alhora no vol escoltar les seves respostes, en comptes d’un interlocutor troba un mirall que només fa que augmentar les seves obsessions.
El ritme dels pensament de Castel va accelerant-se al mateix temps que Sábato accelera també el ritme de la novel·la: va i torna una vegada i una altra, truca, torna a trucar, pregunta i torna a preguntar, cada vegada més ràpid i més desesperançat fins el desenllaç final. En aquest remolí d’accions i sentiments que van empresonant el protagonista només hi ha un moment de treva on secretament el lector espera que la situació faci el tomb i s’estableixi un diàleg, que Castel trobi satisfactòries les explicacions de Maria i la tensió desaparegui, l’escenari és propici però la parella no ho aconsegueix. A partir d’aquí el desenllaç és inevitable i irreversible, però és el final del túnel de Castel, la única solució possible per resoldre la situació que ell mateix ha generat i ha alimentat