Jordi Galceran. El mètode Grönholm
El mes de març al club de lectura s’ha llegit teatre: El mètode Grönholm, de Jordi Galceran. Es tracta d’una obra que va obtenir un gran èxit teatral, traduïda a una dotzena de llengües, editada a trenta-cinc països, representada a seixanta i amb adaptacions al cinema i la televisió.
L’autor parteix d’un fet real llegit a la premsa per confegir el llibre. Tot i que l’obra es va estrenar fa una dècada el moment actual li ha fet guanyar vigència, tant pel que fa al text com a la posada en escena.
El tema general és com és comporta l’individu en societat quan es troba en una situació límit (o més aviat que la persona viu com a límit). Aquest plantejament, salvant les distàncies, ens pot recordar El senyor de les mosques o La metamorfosi. Podríem plantejar El mètode com una lluita darwiniana portada a l’extrem i adaptada als temps actuals. Només sobreviurà (aconseguirà la feina) el més hàbil i fort encara que hagi de trepitjar la resta. D’aquesta manera els participants al club han coincidit amb l’adjectiu que resumeix El mètode: crueltat, de tots envers tothom.
Els personatges són quatre, menteixen sempre i no els hi descobrim cap valor. Les persones són el reflex de l’empresa (candidats i treballadors), per tant la primera idea que ens ve al cap és quina mena d’empresa pot buscar a aquest tipus de persones: una empresa també sense cap valor, només cercant el profit econòmic de la manera més salvatge. L’empresa, i els personatges, tenen un sol objectiu ser els números u al preu que sigui, el fi justifica els mitjans de manera claríssima. Cal fer el màxim per l’empresa, per triomfar-hi i d’aquesta manera fer que l’empresa també triomfi al mercat. Els personatges faran el que sigui per aconseguir l’objectiu, tot i que no els hi va la vida, tots ells (després veurem que han mentit) tenen altres feines, per tant la situació no és ni de bon tros desesperada, tot i que ells, en el seu procés de superació mal entesa ho puguin veure així.
 |
 |
La feina (l’empresa) és la vida, i la vida és la feina (l’empresa). No existeix la privacitat, la vida privada o bé és engolida per l’empresa perquè la feina passa per sobre de tot (inclús de la mort d’una mare) o bé és utilitzada per fer xantatge i pressionar el candidat sense cap contemplació. La línia entre vida privada i pública queda doncs difuminada fins a desaparèixer, l’individu està a expenses de l’organització. Materialment els candidats han aconseguit tot allò que podem identificar amb l’èxit però espiritualment d’alguna manera són hostatges de l’organització sense saber-ho.
L’empresa és doncs la gran beneficiada, tot i que el candidat pensi que el guanyador serà ell: l’organització rep els esforços, la lluita, la lleialtat incondicional, en definitiva la vida dels treballadors però en absolut són compensats per aquesta entrega. Reben un sou i un prestigi, en segons quins cercles, però el preu pagat és altíssim. D’altra banda, veient l’estil, també hauríem de qüestionar la validesa professional d’aquests personatges, la validesa humana ja hem vist que és nul·la. Realment les empreses tenen als seus quadres superiors els millors treballadors?
Observem a les darreres pàgines la inferioritat del candidat que darrera una imatge d’home dur, fort i segur apareix com un miserable absolutament enfonsat. Aquest fet contrasta amb la superioritat que demostren i el menyspreu que infringeixen la resta de personatges, que no són millors que ell, però com que ja formen part de l’organització i estan acollits per ella es permeten trepitjar el feble que no està integrat a la seva realitat, sense adonar-se que ells són tan mesquins i desgraciats com ell.
Diuen que la realitat sempre supera la ficció, i aquesta ficció es va basar en fets reals, ... per tant, ...