Italo Calvino. El castell dels destins encreuats
L’any 2013 va acabar pels participants del Club amb el comentari de la novel·la d’Italo Calvino El castell dels destins encreuats.
Calvino és un conegut escriptor italià que va publicar aquesta obra l’any 1973 després d’una elaboració de cinc anys. L’autor construeix una sèrie d’històries encreuades utilitzant les cartes del tarot aprofitant la riquesa narrativa de les seves imatges. Així converteix les cartes en una mena de “màquina narrativa combinatòria que permet interpretacions il·limitades derivades de les possibilitats de combinació.
Des del punt de vista literari en general el llibre no ha agradat, ni ha “arribat” als lectors del club, però si que ha agradat la idea, la construcció de les històries i la utilització del tarot com a eina per l’escriptura dels relats. L’adjectiu que més es repeteix és “original” pel fet d’utilitzar la combinatòria per construir les històries.
Ens trobem davant d’un experiment literari sorgit en un moment on els corrents d’avantguarda i l’estructuralisme eren molt presents a la literatura, per tant hem de partir d’un context i d’un moment molt determinat per poder copsar tota la importància i totes les lectures d’El castell. L’estructura narrativa del llibre es construeix a partir de possibilitats aritmètiques que possibiliten la creació de les històries.
El tarot és, d’alguna manera, l’excusa per generar els relats però alhora marca els límits i les lleis d’aquests relats, per tant com a treball metaliterari és interessant i apreciat per tots els participants del club. Aquest fet provoca unes servituds en les històries com ara que és molt complicat mantenir la linealitat i per tant la lectura és molt complexa, resulta molt fàcil dispersar-se i el seguiment de les històries en alguns casos es fa realment difícil per un lector poc entrenat, ja que alhora que es llegeix s’han d’anar mirant també les il·lustracions de les cartes.
El llibre ens parla de manera molt clara de la incomunicació: els personatges han perdut el do de la paraula, només tenen les cartes per expressar-se. Per tant, és una crítica velada a la societat actual on la incomunicació és molt present mentre que tothom, com els personatges dels relats, té necessitat d’explicar-se, de comunicar-se i de fer-se entendre
D’alguna manera El castell vol demostrar al lector les dificultats en que es troba qualsevol autor davant la creació literària. Calvino, i qualsevol escriptor, interpreta fets, situacions i vides de manera subjectiva, a l’igual que més tard ho farà el lector. Tot és interpretable i és l’autor qui tria amb més o menys encert quina és la interpretació que creu adequada a partir de les eines que li són donades. La dificultat de l’elecció forma part també de la complexitat de la creació.
Per acabar, la sensació final que en general queda després de la lectura i els posteriors comentaris és que l’autor ha creat una obra molt complexa intel·lectualment, amb múltiples referències no ja solament al tarot sinó a la mitologia, la simbologia, la literatura, .... de tal manera que hi ha una part molt important d’El castell a la qual nosaltres no podrem accedir, ja que exigeix un bagatge cultural i literari important. La conclusió és que tot i que la lectura ha resultat interessant ha estat per força superficial i darrera de cada pàgina hi ha un món tancat per a nosaltres que ara i aquí no hem pogut acabar de comprendre.