Raymond Carver. Short Cuts
La primera tertúlia del club de lectura del curs ha estat dedicada al recull de contes Short Cuts, de Raymond Carver.
D’entrada el que més crida l’atenció és que les històries són fotografies de moments, flashos d’escenes sense un final contundent. Carver més que explicar uns fets s’esforça en retratar una atmosfera, un ambient, i se’n surt amb èxit. Aquesta és la seva principal característica: el retrat d’una societat a partir dels individus que l’habiten i que, per un o altre motiu, que això no ho sabem, ni ens ho explica, ni tampoc ho jutja, són com són i actuen com actuen.
Totes les històries tenen un rerefons social, una mena de crítica velada a la societat nord-americana que acull aquests personatges, que arrossegats per les circumstàncies viuen, o més aviat sobreviuen, en un entorn gris, hostil i desesperançat encara que ells no ho percebin, o bé el lector no té la sensació de que ho percebin. Partim d’un paisatge ben diferent del nostre, la nostra realitat no és així. Malgrat tot tenim molt presents aquests escenaris gràcies a les pel·lícules i les sèries de televisió: barris residencials lluny del centre, bars, beguda omnipresent dins i fora de casa, establiments oberts tothora, desplaçaments en cotxe, grans espais, llunyania i buits físics i mentals... Es tracta de contes que no poden desvincular-se de la cultura i la societat americana.
Edward Hopper. Early Sunday Morning. 1930
Carver situa les seves històries en l’escenari que li és proper, ens acosta d’aquesta manera a la seva biografia marcada per l’alcohol, l’atur, les feines precàries i la misèria que tot això representava per ell i la seva família. Parla del que coneix, del que ha viscut i del que ha sentit. És autèntic, és lleig i és real com els sentiments dels seus personatges: l’enveja, l’engany, l’egoisme, la tristor... són universals, no importa el lloc ni el temps.
Les històries tracten de solitud, incomunicació, desarrelament, desesperança i rutina. Els seus personatges són grisos, transiten per la vida sense viure-la ni veure-la: treballen, dormen, mengen, beuen, viuen aïllats al mig de la gent i parlen però no es comuniquen. En els deu contes no apareix un sol personatge feliç, o simplement satisfet, ni tampoc figura un sol personatge enamorat o vivint una història d’amor satisfactòria. No apareix el fet religiós o espiritual a les històries de Porter, només en una d'elles un matrimoni resa per no perdre el seu fill. No obstant el nom de Déu si que és usat per l'autor, per reblar una frase, per enfortir un comentari o simplement com una interjecció.
Com ja s’ha dit les històries no tenen un final, algú apunta a que a vegades sembla que Carver s’hagi cansat d’escriure, pot ser contagiant-se del cansament vital dels seus personatges, i hagi acabat la història sense posar-hi un final. Això provoca que els contes resultin en molts casos enigmàtics, sense que el lector pugui descobrir ben bé la intenció final de l’autor, tot i que podem intuir una mena de missatge en cada història. Sabem que l’autor no era precisament un moralista, però ens deixa la porta oberta perquè el lector conclogui els defectes que conformen aquesta societat i en contrapartida els valors que l’haurien d’adornar.
Raymond Carver escrivint
Però el gran èxit de Carver i el seu tret distintiu no és la descripció d’una societat americana decadent, això ja ho han treballat molts narradors, sinó el seu estil, que casa perfectament amb els seus personatges, els seus escenaris i els temes dels seus contes. Carver escriu de manera precisa, concisa, breu, amb frases curtes, sense subordinades, sense comes, gairebé sense adjectius. No fa metàfores, ni comparacions, no usa paraules estranyes, ni girs, ni frases fetes. El lector descobreix que l’autor no hi ha posat ni una paraula de més, ni tampoc de menys. Cada història és una capsa tancada, ben construïda, que lliga a la perfecció el què diu amb el com ho diu. Si l’estil de Carver fos més complex, més ampul·lós o més “literari” aquestes històries grinyolarien.
L’estil i els temes de Short Cuts poden recordar, salvant les distàncies, la prosa de Quim Monsó o Sergi Pàmies: històries i personatges quotidians que transiten per una societat amb els problemes i els tràfecs de cada dia, com tu o com jo.