Club de lectura Llegir per gaudir

Hiromi Kawakami. El cel és blau, la terra blanca

El llibre llegit al club del mes d’octubre és ben representatiu de la literatura japonesa contemporània. El cel és blau, la terra blanca, El maletí del professor segons el títol original en japonès i la pel·lícula posterior, va guanyar el premi "Tanizaki" de ficció l’any 2001. La seva autora Hiromi Kawakami és una de les escriptores més llegides al Japó.

La novel·la descriu una història d’amor molt especial entre un professor jubilat, anomenat sempre “Mestre”, i una noia de trenta-vuit anys antiga alumna seva, Tsukiko. A partir d’una trobada casual en una taverna les seves trajectòries es van trobant fins arribar al desenllaç final.

L’estil, l’estructura i el llenguatge de la novel·la és senzill, gairebé minimalista. D’això ens adonem sobretot en els diàlegs. Les frases són curtes, les descripcions bàsiques i el ritme és lent. Sembla que Kawakami utilitzi l’estil dels “haikus” per donar forma i trobar el to de la novel·la.

Els elements recurrents del llibre són el menjar, descrit sempre amb molta sensibilitat i detall, però sobretot la beguda, en especial el sake que és omnipresent. Aquests dos elements són el primer nexe d’unió dels personatges i d’alguna manera serveixen de lligam al llarg de les pàgines. Es comenta que el “Mestre” i Tsukiko en realitat “beuen endintre”, de manera individual, és el sake i la persona, a diferència de la nostra cultura que “beu enfora”, de manera marcadament social.

Amanida de cogombre amb kani

Ampolla i tassa de sake

 

Un altre dels punts recurrents del llibre és la quotidianitat que es desprèn de totes les accions dels personatges, no hi ha moments èpics ni heroics, no hi ha estridències. Això ho devem a la cultura japonesa que impregna El cel és blau, la terra blanca.

Una novel·la poètica, respectuosa, intimista, subtil. Aquests són alguns dels adjectius que han servit per descriure el llibre. Existeix una sensació de fluïdesa, tot succeeix simplement perquè ha de succeir i no pot ser d’una altra manera, tot va lligat: les persones, les seves accions, la natura que les contempla i que contemplen, .... És en aquests conceptes quan ens acostem més a la cultural oriental. La intuïció no existeix, és la tradició i la civilitat el que marca aquestes pàgines. Aquesta història al nostre món occidental no s’hauria desenvolupat de la mateixa manera.

Els personatges són dos solitaris que habiten una societat molt individualista. Estan marcats pel passat i pel propi caràcter. Estan tancats als seus móns i no s’obriran fins al final de la història, i no plenament. El “mestre”, personatge de més edat, podria representar la tradició i l’experiència. No traspua sentiments, la seva esquena dreta simbolitza la rectitud moral i ètica que l’impedeix llançar-se i expressar allò que vol i allò que sent. És el representant dels vells valors, de la vella societat oriental, continguda i tancada. Tsukiko és jove, de caràcter eixut, representa la modernitat i l’acció, finalment, després de lluitar contra ella mateixa, és capaç d’expressar els seus sentiments de manera clara. Simbolitza els nous valors, l’obertura, el trencament de la disciplina.

La tradició i la modernitat són les dues cares d’aquesta parella que poc a poc salvarà els esculls de l’edat, però sobretot de la classe, l’amor de Tsukiko sorgeix i creix de l’admiració. El “mestre” està en un altre pla i no hi ha res que, d’entrada, els uneixi. El “mestre” aporta la presència, hi és, no trenca els fils prims que els uneixen.

La història d’aquest amor és per a nosaltres, occidentals acostumats a uns altres ritmes i models, un pel massa lenta, una mica trista, força freda i estranyament cerimoniosa, però alhora és sincera, creïble, sensible, equilibrada i tendra. Els sentiments finalment hi són i Kawakami els descriu amb subtilesa, amb petits detalls, i això és el que acosta la història i els personatges als lectors occidentals, perquè la cultura ens és llunyana però els sentiments són universals.

_{Hanami o festa dels cirerers florits}

Menció especial mereix el tractament que l’autora fa de la natura, aspecte també molt japonès, les referències hi són constants, tot i ambientar l’escena en una gran ciutat excepte en alguns capítols que alhora són molt rellevants. Els “haikus” que escriu el “mestre” i Tsukiko es dediquen i inspiren en la pròpia natura, la festa dels cirerers florits és el moment on els personatges interactuen amb més gent, però la natura és present i valorada sempre. Cada capítol es clou amb una referència als elements naturals com si l’autora volgués embolcallar la solitud dels protagonistes i fer-la així més suau: “Caminava a poc a poc, seguint el curs del riu. Semblava que parlés amb la lluna”.