Gustave Flaubert. L'educació sentimental
L’education sentimentale: histoire d’un jeune homme fou publicada a Paris l’any 1869, està considerada una de les novel·les més influents del s.XIX. La preferida de Franz Kafka i lloada per George Sand, Émile Zola i Henry James. Emmarcada en el corrent realista sorgit a França a rel dels canvis socials, econòmics i polítics del convuls s. XIX.
El primer que crida l’atenció del lector és el ritme, el temps és lent i els fets s’allarguen. Això topa amb l’actualitat, estem acostumats a uns ritmes i unes accions més ràpides. D’altra banda, un cop avesats a aquesta lentitud la novel·la flueix i ens permet posar-nos al lloc dels seus protagonistes. També es comenta que a vegades es produeix alguna descompensació, el temps gairebé es deté i l’autor s’entreté en les descripcions d’espais per tot seguit fer un salt temporal i de lloc en el següent capítol.
Félix Philippoteaux. Lamartine rebutja la bandera vermella a l'Ajuntament de Paris.
Les descripcions acurades, poètiques i sensibles de Flaubert aconsegueixen pintar un fresc de la societat del moment, l’autor és capaç de transportar i recrear sensacions en el lector. Segurament aquesta capacitat de plasmar la realitat i fer-la vívida pel lector és una de les característiques més reconegudes de Flaubert. Cal destacar el mestratge en la descripció d’entorns rurals: el viatge pel Sena de les primeres pàgines, el bosc de Fontainebleu,... i la subtilesa per plasmar els efectes de llum: quan Frédéric camina a la vora del riu, l’església durant l’enterrament, ...
L’estil utilitzat, lliure directe, en el qual el narrador no és el personatge principal però sempre apareix juntament amb ell fins el punt que res no succeeix si Frédéric, en aquest cas, no hi és present, contribueix en gran mesura a que el lector penetri en la història i, d’alguna manera, en formi part. Participem del neguit i la joia de Frédéric, l’acompanyem en les seves passejades, les seves festes, i desitgem que l’amor, gairebé religiós, que sent per Mme. Arnoux prosperi.
Tenim al davant una novel·la complexa, amb molts estrats: per una banda l’amor que Frédéric sent per Mme. Arnoux que travessa la novel·la i és un dels seus eixos, el més universal, segurament, i el que, en el fons, permet que cent-cinquanta anys després encara es llegeixi. D’altra banda l’evolució d’una societat que, des del 1840, quan Frédéric marxa a Paris, fins el 1867, quan s’estableix el darrer i definitiu diàleg amb Deslauriers, viurà revoltes, protestes i revolucions per acabar instaurant un nou emperador. Aquesta línia argumental li servirà a Flaubert per generar una dura crítica a la societat i a les ideologies.
La unió d’aquestes dues vessants: la privada i la pública produeix un tercer nivell en el relat: la buidor, el fracàs i la frustració. En definitiva, la pèrdua de les il·lusions, tant personals com col·lectives, i el refugi cap a una vida còmoda i estreta, com molt bé es veu en el capítol final que serveix d’epíleg a la història. Queda clar que aquest estat de fracàs vital és degut a la manca de lluita i d’esforç a la falta d’interessos clars, a l’actitud erràtica, a l’apatia, més que evidents en Frédéric, que només sembla reaccionar quan Mme. Arnoux apareix a l’escena.
Cap personatge triomfa, tots perden: des del que perd la vida, com Dussadier, fins el que perd els diners com M. Arnoux, passant pels que renuncien a les idees, com Deslauriers, o a la felicitat, com Mme. Arnoux. En el fons la majoria pugnen per sobreviure en les millors condicions, a ser possible sense haver de renunciar a res. Això no és possible, i així la sensació que queda quan s’acaba la lectura és de tristor i de buit.
Jean Béraud. La soirée
La societat que descriu i critica Flaubert mereix menció a part: una classe benestant sense valors, frívola, oportunista, egoista i interessada en la qual Frédéric es reflexa a consciència i pateix dels mateixos mals. El protagonista i el seu entorn vegeten sense un objectiu clar, van fent marrades, per no arribar enlloc. Flaubert aprofita també per fer una crítica velada a la universitat. Però allò que l’autor ataca amb especial virulència són les ideologies, en especial el socialisme i les seves conseqüències, el desencant que produeix saber que les pràctiques que acompanyen les idees fracassen. Gairebé no apareixen mencions a la religió ni tampoc existeix anticlericalisme, sembla que Flaubert també se sumi al laïcisme que al llarg del s. XIX propugna l’estat francès.
Al llarg de tot el relat van apareixent personatges i conceptes contraposats: així hi ha els burgesos i els revolucionaris, els estudiants i els obrers, el conservadurisme enfront les noves idees, el camp i la ciutat. En aquest darrer cas l’autor utilitza els escenaris campestres per reforçar la felicitat dels protagonistes: Frédéric i Mme. Arnoux viuen els seus millors moments a Auteil, i Fontainebleu és el lloc on la Mariscala i Frédéric gaudeixen lliurement de la seva relació.
Però el contrapunt més clar entre personatges es fa patent per una banda entre Frédéric i Deslauriers per una banda, i Mme. Arnoux i la Mariscala pel que fa als personatges femenins: la primera és l’encarnació de totes les virtuts, és l’amor platònic, fins el punt que és la única entre tots els personatges que demostra sentiment de culpa quan està a punt de cedir a l’amor de Frédéric. L’altra, la Mariscala, símbol de tots els vicis, l’amor físic i el materialisme més descarnat. El contrapunt entre els personatges masculins queda resumit en el darrer capítol quan Deslauriers li diu a Frédéric: “jo he tingut massa lògica i tu massa sentiment”.
Però cap d'ells haurà estat capaç de donar sentit a la seva vida.