Fernando Pessoa. El banquer anarquista
En aquesta sessió del club de lectura s’ha comentat la novel·la de Pessoa El banquer anarquista i els contes següents: “No oyes ladrar a los perros”, de Juan Rulfo i “La Intrusa”, de Jorge Luis Borges
El banquer anarquista
O banqueiro anarquista, de Fernando Pessoa, és el títol original portuguès d’El banquer anarquista, publicat a Lisboa, al primer número de la “Revista Contemporanea”, l’any 1922.
El propi autor descrivia aquest conte com a “sàtira dialèctica”: dos personatges, un banquer, el protagonista, i el seu interlocutor, comencen una conversa de sobretaula en la qual el banquer s’autoproclama anarquista autèntic.
El primer adjectiu que genera aquesta lectura és “original”, seguida de “sorprenent” i “curiosa”. Realment el plantejament del tema, ja des del propi títol, pretén interpel·lar el lector de manera clara, cridar-li l’atenció, sacsejar-lo i fer-lo pensar. Per aconseguir tot això Pessoa tiba de la ironia, d’un sentit de l’humor fi que vol transformar el text en una mena de “divertimento” pel lector, però que en realitat és només un recurs per facilitar-nos la lectura.
Partim doncs d’una provocació de Pessoa que persegueix el divertiment per fer pensar el lector i introduir-lo en un joc dialèctic i intel·lectual. Podríem parlar de “faula dialèctica”, a través de les paraules i de la construcció de sofismes i arguments l’autor ens porta allà on ell vol, ens arrossega amb el seu discurs de tal manera que una tesi contrària, que és la que el lector subscriu per lògica i experiència, esdevé impossible. Per tant, el banquer és, sense discussió possible, anarquista.
Adaptació d'El banquer anarquista al teatre
En realitat Pessoa el que fa és una dura crítica de la societat burgesa i de la importància que aquest model de societat dóna als diners, el banquer, absolutament cínic, se’ns mostra com el símbol d’aquesta societat. Però l’autor també desacredita per complet la ideologia, i la pràctica, anarquista que representa l’oportunitat de l’individu per millorar personalment i social. Per tant, Pessoa ho desestima tot, cap model polític li fa el pes, en definitiva no creu en res. En aquest sentit s’acosta al nihilisme, no aporta solució ni esperança, l’autor el que transmet és que no hi ha res a fer.
Les anomenades “ficcions socials” serveixen a Pessoa d’excusa i d’escut, tot ho poden explicar i tot s’explica gràcies a elles, naturalment som éssers desiguals i les ficcions socials, presents a tot arreu i en tots els individus, no fan més que reforçar les desigualtats. La conclusió final a la qual s’arriba, des del punt de vista político-filosòfico és que l’home neix per ser ell mateix però la natura el fa ser egoista sens remei, i la societat, amb les seves ficcions, el fa ser desigual, per tant no hi ha ideologia que pugui salvar aquesta realitat.
Per acabar, si recordem que aquesta història fou escrita el 1922 amb tot l’auge dels moviments obrers i revolucionaris, i repassem la història del segle XX descobrim que Pessoa era un visionari i que El banquer anarquista és en alguns aspectes gairebé clarivident: per exemple, que sempre hi ha algú que vol, i acaba, imposant el seu punt de vista malgrat la puresa de la ideologia de la qual parteix, o que els mètodes assemblearis ben aviat són inoperants i poc executius.
“No oyes ladrar a los perros”
Juan Rulfo en aquest conte colpidor ha sabut transmetre amb uns recursos molt limitats, tant pel que fa a la forma literària com als escenaris i els diàlegs, una atmosfera de fredor i soledat que arriba fins el cor del lector.
En plena nit un pare carrega a coll el seu fill ferit a través d’un paisatge desolat amb l’objectiu d’arribar a un poble per curar-lo. A partir d’aquest plantejament Rulfo traspassa al lector la càrrega física i moral que transporta el pare, la seva responsabilitat que va més enllà del que moralment se li exigiria en un cas com aquest, la seva soledat, la distància física entre els homes i el poble i la distància personal entre els dos homes. L’autor ens transmet la desesperança del pare, la duresa del fill, l’agonia i la mort d’una relació, la desorientació i la pèrdua. Tot això al llarg d’un trajecte que sembla no acabar mai.
Els dos personatges representen dues generacions, el passat i el futur, la continuïtat i el recanvi generacional que en aquest cas es veu truncat i no es realitzarà. El pare és el passat, sense perspectiva, només pot mirar a terra. El pare està a baix, porta la càrrega, té la responsabilitat, no hi sent, no hi veu, però té una fita clara que vol complir de totes totes. El fill és, ha de ser, el futur, per això està a dalt, gaudeix de perspectiva, és transportat, el fill pot veure en la distància, pot sentir. Però aquesta relació està malmesa, i el fill no vol veure ni sentir.
Es pot donar també a “No oyes ladrar los perros” una significació religiosa. En aquest sentit és un conte d’una gran religiositat: el pare carrega el fill com si fos la creu, el pare seria Déu que carrega els pecats dels homes, tot i que no ho mereixin, com el fill assassí no mereix el sacrifici del pare. Déu Pare vol arribar a salvar els homes, però no aconsegueix ni tan sols salvar el seu Fill que morirà a la creu, o de matinada, a l’entrada d’un poble mentre borden els gossos.
“La intrusa”
Borges introdueix aquest conte com si fos una crònica, un fet real narrat per algú a qui li han explicat. En aquest sentit ens situa en un món real, versemblant, aquests fets han passat, però alhora li dóna un component de conte, de llegenda. A partir d’aquest moment la veu narradora no admet concessions, la història és dura, els personatges també, els escenaris sòrdids i el llenguatge i els diàlegs secs. El conjunt és d’una cruesa colpidora i l’autor amb aquests elements aconsegueix transmetre al lector una història de realisme tràgic.
El masclisme i la manca absoluta de sentiments i sensibilitat és present al llarg de tot el text, els germans protagonistes, sense dir-ho, donen a entendre que l’amor és un sentiment incòmode, una debilitat que de cap manera poden permetre’s. Estar enamorat suposa una humiliació, les persones, la vida humana no té cap valor, no hi ha lloc pel sentiments.
D’altra banda la unió entre els germans és extraordinària, es comporten com un sol home, la dona, “la intrusa”, els separa, els diferencia i, d’alguna manera, els individualitza. Així doncs la solució, en aquest escenari i seguint la línia de comportament dels personatges, és clara: la desaparició.
Algú ha volgut veure en la relació entre els germans una possible homosexualitat, en aquest cas la intrusa seria en realitat una rival que privaria i entorpiria la relació, possiblement mai consumada, però alhora seria l’eina (recordem que en un moment donat es diu que “es una cosa”) per consumar-la ja que és el cos on conflueixen tots dos de manera repetida i consentida per ambdós.
Per acabar cal fer menció del llenguatge utilitzat per Borges, emprà paraules i expressions del castellà parlat a l’Argentina que dóna al lector europeu un toc de nou món, fins i tot de primitivisme, que s’ajusta perfectament al to i a l’objectiu del conte.