Julio Cortázar. Relatos
Julio Cortázar va ser el protagonista del mes de gener al club de lectura, es van triar onze dels seus múltiples relats per ser llegits i després comentats.
La sensació general és que ens trobem davant d’un escriptor extraordinari, que coneix perfectament bé totes les eines per desenvolupar les seves idees i que es capaç de crear un univers propi i fer-ne participar els lectors.
Tots els contes, d’entrada, es mouen dins la quotidianitat: un senyor que va al teatre, unes nenes que juguen, uns personatges que van en cotxe o un noi que està malalt. Situacions normals en les quals tots ens hi hem trobat alguna vegada, però el talent de Cortázar és capaç de capgirar aquestes situacions i barrejar-hi aspectes nous de tal manera que la situació es converteix en estranya, extraordinària, s’escapa totalment de la normalitat i té un desenllaç del tot inesperat.
Des d’aquest punt de vista fa plantejar al lector el concepte de realitat i la relativitza: què és veritat i què és mentida, el pati de butaques o l’obra teatral que estem veient a l’escenari? Què estem vivint i què estem imaginant, som tripulació d’un avió o turistes en una illa? Quan estem somiant i quan desperts, quan ens accidentem en moto o quan som víctimes d’un sacrifici humà? En definitiva què és ficció, el llibre que estem llegint ? i què és realitat, la butaca de vellut verd?.
L’autor crea universos paral·lels que fan dubtar el lector, transgredeix “les lleis” de la ficció: barreja èpoques distintes, escenaris diferents, personatges, narradors, històries, ... de tal manera que acaba exercint una provocació al lector que malgrat aquest aparent caos aconsegueix comprendre i sentir la narració i ser així un participant més dins l’univers Cortázar.
Trobem per una banda més d’un narrador al mateix conte: “La noche boca arriba” o “La señorita Cora” en serien dos exemples, d’altra banda el que també sorprèn molt al lector és el canvi de perspectiva: és el cas de “La isla a mediodía” o “Todos los fuegos del fuego”, aquests dos recursos de l’autor són els que permeten, entre d’altres, la creació d’universos paral·lels i la barreja de realitat i ficció que són les característiques principals dels relats comentats. També cal fer notar la importància que dóna a la comunicació o més aviat a la incapacitat del ser humà per comunicar-se, per transmetre allò que vol dir. Tot i estar en el mateix pla i en el mateix món moltes vegades els personatges no s’entenen, o s’entenen a deshora, com és el cas de “La señorita Cora”
Les circumstàncies que provoquen els fets que llegim als contes són incontrolables, passen, simplement. Els personatges no poden de cap manera triar-les: un embús de trànsit, una malaltia, un accident,... A partir d’aquest moment l’autor recrea en els personatges sensacions, intuïcions que moltes vegades estan fora de la realitat, funcionen en un univers paral·lel que coincideix en ocasions amb la realitat que viu el lector.
Descobrim una narració molt cinematogràfica en tots els contes, els fets se succeeixen com escenes d’una pel·lícula que a vegades s’alternen i sobreposen mentre els personatges apareixen i desapareixen. La influència del cinema a l’obra de Cortázar es fa molt evident en aquests contes, de fet algun dels seus relats s'ha dut a la pantalla. Està clar que això facilita la lectura i la seva comprensió, alhora que els fa més atractius.
Un altre aspecte a tenir en compte i que té molt a veure amb la intenció de l’autor de fer protagonista i provocar la complicitat del lector, és el final obert que generalment tenen els seus relats, podem interpretar la conclusió de la narració de maneres diferents, totes elles vàlides, perquè ja hem dit que la realitat de Cortázar és relativa i plural i no té per què coincidir amb la majoria.
Tres són els trets comuns a totes les narracions llegides: en primer lloc els dos plans dels personatges, dos universos, dues realitats (“Todos los fuegos del fuego”, “Continuidad de los parques”, serien dels més evidents). En segon lloc la recerca vital dels personatges, tots ells d’alguna manera persegueixen la vida (“La autopista del Sur” i “Instrucciones para John Howell" serien exemples clars) i per acabar l’obsessió pel temps, que no és lineal si no que pot actuar en més d’una dimensió (això es veu molt clar a “La isla a mediodía” i també a “La noche boca arriba”).