Vladimir Nabókov. Lolita
Aquesta novel·la que va donar a conèixer mundialment el seu autor i que va esdevenir un escàndol quan va ser publicada a Amèrica i Europa va ser definida pels components del club com una oda a la literatura en el sentit que és un llibre extraordinàriament ben escrit, amb uns recursos literaris molt treballats, amb unes descripcions excepcionals i amb un estil que fa oblidar la cruesa del seu argument. Per tots aquests motius Lolita és considerada un clàssic de la literatura.
Segurament si el llibre tractés d’una altra temàtica, en el seu dia la novel·la fou titllada d’escandalosa, pornogràfica i d’obra d’un depravat, ara seria una obra de minories, molt menys coneguda i, qui sap, si menys valorada.
La novel·la està escrita en primera persona, se suposa que el text està redactat pel protagonista, Humbert Humbert, des de la presó on està tancat, per tal de donar la seva personal versió dels fets. Aquest recurs utilitzat per Nabókov dóna molta força al relat ja que ens l’apropa i, d’alguna manera, ens obliga a “dialogar” amb el protagonista i opinar directament a partir dels seus plantejaments i vivències sense passar pel tamís d’un narrador que, probablement, ens allunyaria dels fets.
Des d’aquest punt de vista i, tenint sempre en compte que la visió que llegim és la del protagonista, l’autor aconsegueix amb la seva prosa fer amable al lector allò que és cruel i immoral, una relació amorosa i sexual d’un adult amb una menor. Aquest és el talent de Nabókov. Segur que aquesta història sota una altra ploma amb menys talent hagués resultat un pamflet pornogràfic i depravat. L’autor és doncs capaç de transformar en una història d’amor, molt qüestionable i absolutament censurable des de qualsevol punt de vista, en la història de l’obssessió de Humbert per Lolita.
Humbert viu un enamorament absolut per Lolita, que, està clar, compleix a la perfecció amb el perfil desitjat i, més endavant, amb el paper de “nínfula” que és el que atrau al nostre protagonista. És un amor no correspost com queda clar des del principi però tampoc és rebutjat de pla, segurament perquè les circumstàncies no li permeten a Lolita fer res més, també per un punt de desídia, per una certa necessitat d’aventura, per una clara dependència, i en definitiva per una manifesta immaduresa de Lolita que Humbert aprofita pel seu propi interès i plaer.
La veu de Humbert és present en tot el llibre: la seva història i l’origen del seu desig per les nenes que no l’abandonarà mai, les seves justificacions estètiques i psicològiques i la seva naturalitat en descriure un comportament insà que està fora de la normalitat (i de la legalitat) fan que ell mateix es postuli a vegades com una víctima de la seva pròpia debilitat. Malgrat tot és un adult que abusa d’una menor, un manipulador que no busca la felicitat ni el plaer de la seva parella sinó únicament la d’ell mateix. Als ulls del lector no té salvació, el més trist és que segurament Lolita, per d’altres motius, tampoc la té.
Pot ser podríem veure un simbolisme entre Humbert, que representa Europa, ell mateix és europeu i, d’alguna manera, és l”alter ego” de Nabókov que és d’origen rus i educat a Anglaterra, el protagonista representa doncs la maduresa però també la decadència. D’altra banda Lolita representaria els Estats Units, la joventut, la frescor, el món nou i les oportunitats. En aquesta al·legoria caldria preguntar-se qui corromp a qui: la vella Europa a la inexperta Amèrica o bé a la inversa. Lolita provoca i atia els instints de Humbert fins que finalment Europa sucumbeix a la frescor americana.
Per acabar cal dir que Lolita és una novel·la molt cinematogràfica i que té molt de teatral, recordem que fou publicada l’any 1955 quan la indústria del cinema americà estava en el seu punt àlgid. El teatre apareix repetidament al llarg dels capítols: se’n riu de la mare de Lolita per què fa escenes i actua en la vida real i la pròpia Lolita està assajant una obra de teatre quan fugen. D’alguna manera la part central de la novel·la és una “road movie” i l’escena de l’assassinat parodia o homenatja, depèn del punt de vista, les pel·lícules de “gangsters”, de l’oest i, en general, les escenes de violència que tant abunden al cinema.