Club de lectura Llegir per gaudir

Edgar Allan Poe. Contes

Els comentaris del club de lectura d’aquest mes de març van estar dedicats a nou contes d’Edgar Allan Poe (1809-1949). L’edició escollida va ser la traducció de Jorge Cortázar, per tant a la qualitat original dels contes es va afegir una traducció magnífica.

Tots els lectors van coincidir en l’habilitat de Poe per construir una atmosfera i un ambient propis que són la marca de l’autor i allò que fa que els seus contes després de gairebé un segle encara ens impressionin. Aquesta característica, que és general de tota la seva obra, es fa especialment evident a “La caída de la casa Usher” i a “El pozo y el péndulo”, es tracta d’ambients tancats, opressius, on falta l’aire, la llum és escassa i els personatges s’ofeguen. En aquest sentit l’autor és un avançat a l’època ja que les atmosferes són el que distingirà la seva obra de la resta de contes de por i misteri que, ben segur, es publicaven al mateix moment però que no van transcendir més enllà de la seva època.

_{"La verdad sobre el caso del Señor Valdemar". Il·lustració de Harry Clarke}

Aquest lligam entre l’ambient i el propi argument que tan bé descriu l’autor és el que aconsegueix que els contes semblin versemblants al lector tot i que objectivament està clar que molts d’ells no ho són (els vinaters venecians i la seva excursió per les masmorres a “El barril amontillado” o el missatge xifrat d’”El escarabajo de oro” per posar dos exemples). El talent de Poe queda aquí bastament demostrat ja que la frontera entre allò que és misteriós o terrorífic i allò grotesc i còmic és molt fràgil i a l’autor li calen molts recursos per tal de no traspassar la línia.

La descripció dels personatges és un d’aquests recursos: tots sense excepció són personatges torturats, febrils, complexes, molt treballats psicològicament per tal de fer-los creïbles al lector (l’assassí de “El corazón delator” o el trastornat d’”El gato negro” en són algunes mostres). D’aquesta manera els personatges protagonistes, i també els secundaris, estan ben definits, tot i que mai acabarem de saber que és el que els impulsa a actuar amb maldat, de que tenen por, o per què tenen hàbits, costums i interessos que s’allunyen d’allò que en general consideraríem normal.

L’estil també juga a favor de la versemblança: Poe treballa un estil molt contingut, molt correcte, molt elegant, en definitiva molt “objectiu”, fuig del barroquisme i dels circumloquis per ser completament analític, d’aquesta manera ens presenta els casos com una successió de fets, ens descriu el moment i els personatges per posar-nos en situació però intenta no donar la pròpia opinió, no jutja, simplement descriu. Poe aconsegueix així explicar fets sobrenaturals des d’un punt de vista analític, això els fa molt més creïbles. Els escenaris i els elements són tanmateix reals, vulgars (en el sentit d’habituals): un gat negre, un carrer de Paris, una habitació amb un moribund, ... només es permet fantasiejar a “El barril amontillado” i a “El pozo y el péndulo”, per situar-nos a les catacumbes d’un palau venecià i a les masmorres d’una presó espanyola.

_{"Los crímenes de la calle Morgue". Il·lustració de Victor M. Valdez}

Tots els contes responen a un esquema similar, una introducció, feta amb mà mestra, que aboca al lector a llançar-se a la lectura del conte, reforça l’estil analític que acabem de comentar i ens introdueix en aquesta atmosfera pròpia capaç de generar-nos por i angoixa. A partir d’aquí l’autor desplega els personatges i la situació, que moltes vegades parteix de fets senzills, sense cap misteri, però que capgira al final del conte amb alguna acció per part dels personatges o algun fet sobrenatural que posarà fi a la història.

D’altra banda, aquest esquema que tan bons resultats dóna pot provocar en el lector una sensació de repetició pel que fa a les característiques dels personatges. També es va comentar, per part d’algú que ja havia llegit i recordava bé els contes, que un cop coneixes el desenllaç les històries perdien el frescor de la novetat i d’allò inesperat.