Marguerite Yourcenar. Memòries d'Adrià
La darrera sessió del club de lectura del curs es va dedicar a la coneguda, i ja clàssica, novel·la de Marguerite Yourcenar Memòries d’Adrià.
L’emperador Adrià narra la seva vida en primera persona, des del seu naixement a Itàlica l’any 76 fins a la seva mort a Bayas el juliol del 138. L’autora posa tota la narració en boca del seu protagonista. D’entrada això és molt sorprenent ja que Yourcenar recula vint segles i es posa a la pell d’un home, d’un emperador, per oferir-nos el relat de la seva vida. I precisament la clau de l’èxit d’aquestes Memòries és aquest tractament tan original. Si l’autora s’hagués limitat a transmetre els fets des del seu punt de vista, una tercera persona forçosament allunyada, l’impacte en el lector no hagués estat el mateix.
D’altra banda, Yourcenar ens presenta el seu protagonista com un home, com un individu que malgrat, o gràcies, a la seva situació i posició, riu i plora, pateix i gaudeix, en definitiva té sentiments, preocupacions i defectes com qualsevol mortal. La condició humana d’Adrià, un ésser que va viure fa prop de dos mil anys, no està tan allunyada de la nostra humanitat en el segle XXI, no som tan diferents d’aquells romans: estimem, odiem, ens sorprenem, perdonem, intriguem, ... i en acabat morim. No hi ha diferències.
Adrià i Antínous (British Museum)
Els temes que ara ens preocupen són els mateixos que han preocupat a la resta de la humanitat al llarg de la història: l’amor, la bellesa, el poder, la solitud, la vellesa, la mort. Probablement les formes han anat canviant, però el fons es manté intacte. La descripció que el mateix Adrià fa de la seva decadència, de les seves xacres, en definitiva de la seva vellesa, que inexorablement el conduirà a la mort seria igualment vigent en un governant actual, en un home poderós, que veu que el seu temps s’acaba.
La novel·la parteix d’una concepció clàssica, des del punt de vista formal i estilístic però també i sobretot pel que fa a la temàtica i l’argument. La sensació general que transmet és de serenitat, de tranquil·litat i d’acceptació (no en va figura que Adrià escriu les seves memòries al final de la seva vida, deixada enrere la joventut, les lluites, els amors,... ). El personatge transmet un cert estoïcisme, sobretot pel que fa a les actituds i moltes de les relacions personals, però alhora també traspua molta sensibilitat, sobretot per a les arts (poesia, escultura, música, paisatges ...) Així l’estil de la novel·la s’ajusta molt a aquest fet, són uns textos molt lírics, poètics, tots ells caminen cap a un esteticisme molt marcat. El món clàssic tan ben descrit per Yourcenar s’acompanya també d’un estil molt clàssic. La forma i el fons s’ajusten a la perfecció. Creiem realment que és Adrià qui parla, qui ens parla, les paraules de l’emperador ens embolcallen i ens transporten vint segles enrere a través de l’Imperi.
Cal fer notar, no obstant, que tot i que el relat segueix un ordre no existeix una estructuració dels fets. Adrià és un home malalt que recorda la seva vida: s’atura en detalls aparentment sense importància i passa de llarg o descriu en dos línies una campanya militar que ha passat a la història. El lector ha de saber que no està llegint una crònica històrica, està davant d’una pseudoautobiografia. Això vol dir que Adrià en surt realment ben parat: descobrim un home just, noble, sensat i honrat, un governant que buscava la pau i rebutjava la venjança, en definitiva un home bo.
L’autora és una experta en el món clàssic, sinó fos així difícilment podria haver confegit aquestes Memòries. Adrià, admirador com Yourcenar de la cultura grega, està clarament influenciat per aquesta cultura i a través de la seva acció de govern vol transmetre aquesta influència, vol fer perviure el món grec a Roma. D’alguna manera l’autora està transmeten aquesta passió pel món clàssic al lector. Està comunicant que la base de la nostra cultura, de bona part del que som l’hem heretat d’aquests grans imperis.
Per acabar cal remarcar que ha sorprès entre els lectors el tractament d’alguns temes que encara ara resulten difícils de tractar, segurament fruit de la cultura judeocristiana que impregna la nostra societat, i que en el món clàssic no representaven cap problema ètic ni es consideraven temes tabús. Ens referim a: la convivència entre religions, la homosexualitat i el suïcidi.
Al llarg de les seves Memòries Adrià integra els cultes religiosos dels territoris conquerits, crea nous déus i el culte consisteix en la combinació de tots ells. La homosexualitat també és tractada de manera natural, el gran amor de l’emperador és Antínous, un noi, això no sembla estranyar ningú ni moure cap mena d’escàndol. I per últim, alguns dels col·laboradors i enemics d’Adrià es suïciden, posar fi a la pròpia vida era vist com un signe de dignitat. Aquest concepte ha canviat radicalment en el temps, fins l’actualitat. L’acceptació de la mort forma part del temps i del món de l’emperador Adrià:
“Per un instant encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte mai més no tornarem a veure... Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts...”