Albert Sánchez Piñol. La pell freda
La pell freda ha venut més de 150.000 exemplars en català des del seu llançament l’any 2002. Ha estat traduïda a trenta-set llengües i va significar la consagració literària del seu autor.
Entre els membres del club les opinions com sempre han estat variades, des del lector que considera la novel·la com un experiment antropològic, tenint en compte la formació de Sánchez Piñol, fins els que valoren la seva atmosfera i les sensacions que transmet, passant pels que han quedat entusiasmat pel tema, els escenaris i la metàfora sobre la condició humana que conté.
S’han volgut veure paral·lelismes entre els múltiples episodis d’atacs i defenses de granotots i humans i les batalles entre borbons i austriacistes presents a la seva conegudíssima, i posterior, novel·la Victus. Es descobreix també alguna influència de Lovecraft pel que fa al tractament fantàstic i de Conrad en relació a la lluita salvatge.
L’atmosfera creada per l’autor permet generar en el lector un seguit de sensacions que van des de l’angoixa a l’aïllament, passant per la por i el fàstic. Això ho permet un escenari limitat: una illa i un far, uns personatges escassos: el protagonista, Batís Caffó i Aneris, i la repetició de fets i situacions. Tot el conjunt contribueix a crear un cercle tancat, una presó que arriba a captivar tant els seus habitants que prefereixen morir abans que abandonar-la.
La novel·la esdevé un cercle perfecte: acaba exactament com comença, l’oficial atmosfèric presentant-se al faroner, una mena d’etern retorn, una metàfora de la incapacitat de la humanitat per avançar. Els personatges han fugit de les seves presons, de les seves pors particulars cap a una nova vida a l’illa però això no és suficient. Els conflictes es mantenen i acaben essent víctimes d’ells mateixos molt més que dels granotots que representen l’amenaça física exterior, la única contra la qual lluitaran de manera obsessiva, però amb un resultat inútil.
Aquesta lluita incansable, i inacabable, aquest passar a l’atac sense qüestionar res, aquesta agressió irracional respon a la por, la gran protagonista de La pell freda. Els granotots simbolitzen la por a allò diferent, a allò desconegut, a allò que no respon a les nostres idees, la nostra cultura, la nostra religió o el nostre color de pell. Allò que no entenem ha de ser atacat. D’aquí a creure que la nostra raó i les nostres idees són superiors hi va un pas molt petit.
Els habitants humans de l’illa no qüestionen en cap moment la seva superioritat com a raça, per tant els granotos o “citaucas” (noteu que aquest nom se’ls dóna a la segona part de la novel·la, quan el protagonista planteja un canvi d’estratègia en la lluita) només poden ser inferiors, per tant sotmesos, com Aneris, o exterminats globalment, com Kollege i Batís s’esforcen a fer sense saber, o voler reconèixer, que el monstre més perillós és dins seu, i contra aquest no hi valen les bales.
L’altre, el desconegut, és anònim, es generalitza la seva existència i se li pren qualsevol resta d’individualitat, d’aquesta manera és més fàcil lluitar contra ells, matar-los si cal, o humiliar-los gairebé sempre com succeeix amb Aneris.
El lector de manera inconscient accepta aquest estat de coses fins el moment que el protagonista, arrel de la seva relació amb Aneris i de la trobada amb cadells granotots, comença a veure els granotots com a éssers amb característiques humanes, és en aquest moment que els dóna un nom,“citaucas” i també bateja Aneris.
Aquest canvi és essencial perquè representa el reconeixement de l’altre com d’algú que podria estar al seu lloc i a l’inversa. Aquí és on Kollege es qüestiona els sistemes usats fins el moment per anul·lar els granotots i es comença a plantejar algun gest, semblant al diàleg, que permeti millorar la situació.
D’altra banda la lluita entre els “citaucas” i els humans no és la única dins l’illa. El conflicte entre el protagonista i Batís Caffó és ben evident des del primer moment. L’instint de supervivència i la situació límit que viuen cada nit els obligarà a entendre’s, però el pas del temps i, sobretot la divergència de criteris, Batís no aconseguirà mai veure els granotots amb els ulls de Kollege, fa la relació insostenible fins el punt que Batís opta per desaparèixer de la única manera possible, morint. Menció especial mereix el triangle format pels dos homes i Aneris, la preferència que aquesta mostra pel protagonista és un altre dels factors, i prou important, que contribueix a minar la relació entre ells.
D’entrada la relació entre Aneris i Batís repugna el protagonista però poc a poc i al mateix temps que Kollege “humanitza” la mascota el seu punt de vista canvia i no tan sols comprèn i accepta la relació, des d’un punt de vista moral, sinó que ell mateix té trobades sexuals amb Aneris i estableix una relació que semblaria inclús més profunda que la del propi Batís. A l’illa la moral no condiciona els seus habitants ja que no hi ha ningú que els pugui jutjar tret d’ells mateixos, a més els plaers són tan escassos i la seva vida està tan al límit que els valors morals i els prejudicis passen a un segon terme. D’altra banda aquesta relació-connexió-dependència amb Aneris és el motiu que impulsa el protagonista a quedar-se a l’illa i afrontar un futur més que incert.
Els humans que habiten l’illa obeeixen massa vegades impulsos animals i irracionals i Aneris, la criatura “citauca” que habita en els dos móns mostra sovint trets humans. Les dues faccions en lluita són alhora víctimes i botxins, del seu passat, de les circumstàncies i d’ells mateixos.
Si interpretem, i acceptem, que La pell freda és una metàfora de la humanitat es pot deduir que d’una manera o altra la nostra espècie està condemnada a habitar eternament aquesta illa que és el món, a lluitar contra ella mateixa i a patir i repetir les seves pròpies misèries, la qual cosa no deixa massa lloc per l’esperança.