Knut Hamsun. Fam
La primera sessió del club de lectura d’aquesta temporada es va dedicar al comentari de la novel·la Fam, de Knut Hamsun.
Publicada el 1890 s’ha reconegut com “la primera novel·la del s.XX”. És aquest el moment en el qual Europa està immersa en un procés d’industrialització que ja no tindrà aturador, fa dècades que la Revolució Industrial ha canviat la societat de manera profunda i la lluita de classes és ja un conflicte que marcarà el segle. D’altra banda la política dominant és la imperialista, conseqüència del colonialisme que va permetre el desenvolupament industrial i econòmic dels països més poderosos d’Europa.
Les arts participen d’aquesta realitat, exploren nous llenguatges i intenten explicar el món amb eines i tècniques noves. Es qüestiona la realitat, la moral i la religió. Es dóna importància per primer cop a la psicologia de l’individu i a la vida inconscient de la ment. L’home deixa de ser un membre uniforme d’un grup, religió o país per passar a ser una persona única, un individu amb característiques i conflictes propis.
Fam ens presenta doncs un personatge que és el centre i el focus de tota la novel·la, escrita en primera persona i sempre des del punt de vista subjectiu del seu protagonista: un artista (escriptor) que malda per exercir el seu art en una realitat hostil. Hamsun escriu des de dins, construeix la novel·la a partir dels pensaments d’aquest artista, no hi inclou cap referència externa que pugui posar sobre la pista al lector sobre el que realment està succeint. Sempre estem dins del protagonista, desconeixem si el que veu, si tot allò que li passa, si les interaccions amb la resta de personatges, d’altra banda molt secundaris, són reals o són una creació de la seva ment. El lector és traslladat a la realitat, al món i al punt de vista del personatge. Però si és cert o no, té realment importància?.
Malgrat el que pugui semblar el lector no té pena del personatge, tot i que comparteix la seva angoixa no arriba mai a empatitzar amb ell, pot ser perquè no l’acaba de comprendre o potser perquè el món creat és tan hermètic que és impossible entrar-hi. La novel·la és el monòleg interior d’aquest escriptor, o com també es va dir, un monòleg teatral, donada l’exageració dels seus comportaments, la vehemència dels seus comentaris, la incongruència de les seves accions. L’escriptor ens crida però no arribarem mai a ell.
El dubte sobre la seva cordura és constant al llarg de tota la novel·la: fins a quin punt és boig? (el propi personatge també s’ho pregunta repetidament), quins són els límits de la sensatesa? quan es perd l’equilibri? pot acceptar la veritat, la realitat? qui sap si aquesta acceptació pot suposar la seva destrucció?
Edvard Munch. Ansietat (1894)
Sorprèn que tot i que el protagonista és un personatge urbà, no apreciem a la novel·la cap crítica social, cap retret als motius o als responsables de la seva situació, no es queixa de la societat que l’obliga a viure en condicions inhumanes. Tampoc no responsabilitza Déu ni la religió, tot i els continus “diàlegs” que estableix amb la divinitat, no l’acusa de res, tot i que de vegades s’indigni amb la situació. Hamsun no critica ni la societat ni la religió, posa l’accent en la persona i en el seu codi moral, que està per sobre de tot i de tothom, i el fa responsable de la seva vida.
La moral del protagonista també ens sorprèn contínuament pels seus principis i la seva fermesa, tot i que en ocasions es confon amb l’orgull (dóna almoina quan ell no té res i en rebutja quan podrien ajudar-lo). Aquests principis, que ell s’entesta a seguir, que el fan orgullós i incomprès, es poden interpretar també com una manera de qüestionar la moral imperant, quan aquesta és tan estricta que es transforma en orgull i perd el seus sentit. És això el que li succeeix a l’escriptor.
La creació és un altre punt important a Fam i és aquí on el protagonista i el propi autor són la mateixa persona i on els elements autobiogràfics es fan més profunds. L’escriptor persegueix crear al llarg de tota la novel·la, la fam és física indubtablement i molt severa fins el punt de comprometre la seva vida, però és també intel·lectual, de creació, d’obra, de reconeixement: viu per crear perquè si no escriu no viu (figuradament i literal). La creació inunda tot el seu ésser i el procés d’escriptura li pot proporcionar estats d’èxtasi extraordinaris i tot seguit frustracions profundes. Aquesta “fam” de crear, igual que l’altra, no s’esgota mai. La necessitat d’escriure, el patiment constant, la inseguretat dels resultats, l’autoestima oscil·lant, són la seva vida, més enllà d’això no hi pot haver res més. El lector no pot entendre aquesta passió que porta l’artista a explorar els seus límits, a rebutjar el confort i tot allò material en pro de la seva obra, perquè la seva obra és la seva vida.
Fam acaba en el moment en que l’escriptor puja a un vaixell i marxa, una fugida endavant, com Hamsun va fer en dues ocasions. El seu temps a Cristiania ha acabat, aquesta etapa, creativa i vital, hauria de formar part del seu aprenentatge i aquestes experiències haurien de permetre-li créixer i projectar-se com a artista i com a persona, que en el seu cas és exactament el mateix.