Jean-Paul Sartre. Els mots
Jean-Paul Sartre, filòsof, professor, escriptor i intel·lectual, fou un dels màxims exponents de l’existencialisme i segurament per això serà recordat. També fou un intel·lectual compromès amb el seu temps i la seva societat, va recolzar el moviment del “maig francès” i va defensar el comunisme en una època de guerra freda. Va rebutjar un premi nobel per coherència i per principis. I va ser molt popular en el seu temps, el que ara en diríem tot un “personatge mediàtic”.
Però Sartre també fou un nen, un projecte d’home, que va créixer en un entorn i que va viure unes experiències que van configurar les seves decisions i l’exercici de la seva llibertat fins el punt d’esdevenir un intel·lectual reconegut i admirat.
Els mots (Les mots) publicat l’any 1964 quan l’autor estava a punt de fer seixanta anys és la història d’aquest nen des dels quatre als onze anys. Una autobiografia dividida en dues parts: llegir i escriure. En ella repassa els orígens familiars, el context domèstic, la relació amb la seva mare i els seus avis i, sobretot, la seva experiència, primer, amb la lectura i, després, amb l’escriptura. Els dos aspectes cabdals de la seva infantesa i que són l’arrel del seu desenvolupament futur.
El que primer crida l’atenció del llibre és el domini que té Sartre del llenguatge, del sentit de les frases i dels conceptes més abstractes, no en va l’autor és filòsof i la seva eina són les paraules, les idees i l’argumentació. Arriba a dir al text que preferia les paraules a les coses. I no oblidem tampoc el títol, Els mots, tota una declaració d’intencions.
No estem davant, per tant, d’un escriptor a l’ús, amb un component literari dominant sinó davant d’un filòsof. Per tant allò que és important no seran els sentiments, ni les sensacions, ni les anècdotes, allò que Sartre ens vol transmetre són idees, conceptes, ens vol explicar, i es vol explicar, el seu pensament.
No és doncs una autobiografia clàssica sinó més aviat un assaig que té com a material principal la infantesa del propi autor. D’aquí ve que el text sigui en moltes ocasions dens, que s’ofereixi al lector poca “activitat”, que no “passin coses”, que no sigui emotiu, perquè, sobretot, tot allò que succeeix són els pensaments de l’autor. És per això que la història no és lineal, una idea és esbossada i després interpretada i reinterpretada per avançar cap a la següent i així creix el nen Sartre i descobreix el món.
Aquest estil provoca en el lector sensacions diverses, per una part una certa confusió en el moment que es perd el fil dels seus pensaments però també una necessitat de relectura d’algunes frases o paràgrafs que resulten essencials per la bona comprensió del text.
Sempre cal tenir en compte que les autobiografies són retrospectives i clarament subjectives, és a dir que l’autor parla d’uns fets que van succeir en el passat i els explica des del seu punt de vista. En aquest cas les condicions es compleixen amb escreix, els ulls de Sartre són els d’un intel·lectual madur que ha aconseguit l’èxit quatre dècades després de tot allò que explica a Els mots. Per tant, quan el lector es troba un nen-vell, un infant excessivament reflexiu, una criatura que no actua com a tal en realitat està veient els dos “Sartres”, el nen i l’home que ha passat la seva infantesa pel sedàs dels anys i del raonament filosòfic.
La solitud i la família són els elements principals dels primers anys de l’autor. Viu en un univers tancat on només es relaciona amb la seva mare, en una relació més fraternal que no pas materno-filial, els seus avis i les visites que reben al seu pis.
El nen creix sol fins que, tardanament, va a l’escola. Els seus amics són els llibres, la lectura representa la seva escapatòria, la seva felicitat, la seva distracció i el mitjà pel qual serà estimat, respectat i, inclús, admirat pels adults que l’envolten. Les seves lectures són, com no podia ser d’altra manera, d’adult, i tot i no copsar pràcticament res de les pàgines que llegeix malda per trobar-ne el sentit i si no ho fa veure, moltes vegades no és lector sinó que “actua” com a lector. Gairebé al mateix temps descobreix les lectures populars i infantils, fora de casa i per tant fora de la família. La suma de tot això donarà com a resultat el Sartre lector.
D’altra banda aquesta necessitat de reconeixement i d’acceptació el farà començar a escriure, a imitar allò que llegeix, a “actuar” com escriptor i alhora com a protagonista i heroi de les seves pròpies històries.. En aquest moment descobreix el poder creador de l’escriptura, la facilitat per fer i desfer móns, persones i situacions, quan escriu és un déu. Es crea d’aquesta manera una identitat, forjada per ell mateix amb el seu esforç, i s’imagina ser un escriptor d’èxit lloat per tothom i, de manera insistent, un escriptor compromès, que aconsegueix influir en la societat a través dels seus textos.
La lectura i l’escriptura s’acompanyarà d’altres lleures com la música i el cinema, dues arts per les quals demostra una gran sensibilitat, pot ser són aquestes les pàgines més emotives i personals del llibre, sempre lligades a la figura de la mare.
Les pàgines d'Els mots serviran a Sartre, de manera més o menys directa, com una reflexió sobre les qüestions que han ocupat la seva vida i la seva filosofia, esdevindran les preguntes que han marcat el seu pensament i per les quals encara no ha trobat resposta.
Podem veure en aquestes pàgines la llavor del seu pensament existencialista. “L’existència precedeix l’essència” és la premissa que defineix aquest corrent de pensament, per tant l’home existeix (en aquest cas el nen Sartre, fill únic, orfe de pare, net de Charles, ... ) i després es defineix per mitjà de les seves accions (la lectura i l’escriptura i tot allò que s’en derivarà) . És a dir que les accions permetran al nen i després a l’adult tenir la seva pròpia essència. Aquestes, exercides amb llibertat plena, li concediran la singularitat que defineix cada individu (l’avi voldria que fos professor però el nen no vol ser-ho, l’avi no vol que llegeixi historietes d’aventures però el nen ho fa d’amagat). Sartre donarà sentit a la seva existència a partir de les accions que executarà amb aquesta llibertat individual i, en el seu cas, arribarà a ser un pensador. Aquest compromís amb la llibertat exercit des de la infantesa permetrà a l’home, a Sartre, donar un sentit a la seva pròpia existència des de la seva situació al món i en la seva relació amb els altres.
L’home, conscient de la seva individualitat i singularitat, decideix ser per ell i per a ell, tal com ens revela l’autor al final del llibre:
“Així, la meva pura opció no m’elevava per damunt de ningú sense equipament, sense eines, m’he posat tot jo a treballar per salvar-me tot jo. Si col·loco la impossible Salvació al magatzem dels accessoris, què queda? Tot un home, fet de tots els homes i que val per tots i que val com qualsevol altre”.