Mircea Cartarescu. Nostalgia
Nostalgia ha estat la segona lectura de la temporada, corresponent al mes d’octubre. En aquesta ocasió s’ha triat un llibre i un autor contemporanis. Nostalgia fou publicada a Romania l’any 1989 i immediatament va consagrar Cartarescu, el seu autor, com una de les veus més potents de les lletres del seu país. La seva traducció al castellà va arribar vint-i-tres anys després, tot i que uns anys abans la mateixa editorial, Impedimenta, havia editat un dels contes, “El ruletista”, de manera independent.
El seu autor és un dels escriptors més premiats i reconeguts de Romania i està considerat el millor poeta romanès de la generació dels 80. Aquesta vessant poètica és present als contes que composen el llibre. Cartarescu va viure tota la seva infantesa i joventut sota el règim dictatorial que imperava al seu país, el comunisme va caure quan ell tenia trenta tres anys. La realitat cultural, social i política de Romania forçosament ha d’influir en la seva escriptura. No obstant no disposem de referències ni informacions suficients, ni coneixem prou el país com per poder distingir i destriar aquest pòsit en la seva obra. Allò que si sabem és que el president Ceaucescu va ordenar la destrucció d’una cinquena part de Bucarest, la ciutat de Cartarescu, l’any 1972, per donar amplitud urbanística a la capital i fer-la més semblant a la resta de capitals de l’òrbita soviètica. És ben possible doncs que la geografia infantil de l’autor quedés en bona part destruïda i que decidís recrear-la en els seus contes per mantenir-ne el record i així salvar-la, convertida ja en un lloc mític, de llibertat i imaginació.
Bucarest als anys 60
D’altra banda cal fer notar que una part dels seus biògrafs i crítics eleven Cartarescu a la categoria de geni de la literatura, i els premis assolits i l’entusiasme que desperta a Europa així ho avala. Però altres veus afirmen que bona part dels mèrits aconseguits es deuen a la seva connivència amb el règim pre-democràtic: el seu pare era un home del partit i ell mateix hauria actuat com a comissari polític en la seva joventut. En aquests moments però és considerat “persona non grata” pel govern degut als articles crítics que Cartarescu escriu als diaris denunciant la corrupció i les males pràctiques dels governants. És fa difícil ara mateix discernir la realitat entre tots els comentaris i poder establir un retrat mínimament objectiu, ens trobem davant d’un autor contemporani i ens manca la distància i la visió de conjunt per poder enquadrar amb encert la seva vida. D’altra banda totes aquestes apreciacions són extraliteràries i el lector no hauria de veure’s influït per aquestes qüestions.
Els comentaris generals sobre el llibre coincidien en la seva dificultat, els contes són complexos, embolicats, amb un estil molt barroc, el món dels somnis hi és molt present, es crea un ambient oníric i fantàstic que desorienta i distreu el lector, inclús pot haver moments on la història gairebé “desafina”, és una gran teranyina que embolica els personatges i els lectors que no acaben de saber com desfer-se’n. El sentiment de nostàlgia, com el propi títol indica, i d’enyorament d’un passat perdut també impregna els relats, especialment els tres centrals, “El Mendébil”, “Los gemelos” i “REM”, que constitueixen el nucli de Nostalgia i que són els que millor descriuen el món de Cartarescu.
També es va comentar que pot ser la traducció no acabava de fer justícia al text i que això li feia perdre qualitat i es van posar d’exemple algunes expressions i girs que feien trontollar algunes frases.
Algú va poder interpretar el conte d’”El ruletista” com una al·legoria de la situació política de Romania durant la dictadura: l’atzar que regeix les vides dels ciutadans, la contínua sensació d’estar al punt de mira, la desconfiança, el desconcert, el jugar-se la vida sense saber ben bé per a què i al final el daltabaix que ho transforma tot. També es podria fer una lectura sobre el poder que té la literatura per crear realitats i transformar-les, la vida és literatura i la literatura és vida. Aquesta és una constant a tota l’obra de Cartarescu. No importa si el que hi ha escrit és real, ha succeït o no, des del moment que un escriptor-creador ho ha escrit existeix. D’altra banda l’autor no utilitza la literatura per fer crítica social, ni fa novel•la política, ni vol denunciar una realitat, qui sap si per evadir-se i oblidar un entorn hostil fa tot el contrari, crea un univers propi, particular i fantàstic, és allà on es desenvolupen els seus contes.
El símbol de tot això és la teranyina i l’aranya, una constant al llarg de les tres històries centrals. Com ja hem dit simbolitza per una banda l’embolcall que captura tant els personatges com els propis lectors i d’altra banda és l’insecte que teixeix, que fabrica, és el narrador omnipresent, creador i demiürg d’aquest univers, és qui genera la història, qui crea la realitat alternativa, els habitants d’aquesta realitat i tot allò que succeeix dins d’aquesta teranyina que és el món creat pel creador-aranya.
La recreació de la infantesa com a paradís i espai que desapareix amb l’edat, “El Mendébil” i “REM” és on es fa més evident, és una idea molt recurrent en Cartarescu: la infantesa ho permet tot, les fantasies, la màgia, els somnis, les imatges, les aventures, .... quan el nen creix tot desapareix, no en queda res. Aquesta nostàlgia dels temps passats, extraordinaris perquè els ulls infantils així els consideraven, és el sentiment que impera a “REM”. El joc com a símbol també de la creació de móns fantàstics dins del propi món infantil, amb les seves regles, les seves lluites i els seus cabdills, com un petit univers dins de l’univers adult, estableix també un joc entre el narrador i el lector, un instrument més a les mans de l’autor.
El realisme màgic i la literatura fantàstica són presents a tots els contes, són el tret comú entre les cinc històries, es tracta també d’una tendència molt important a la literatura romanesa però alhora és el que permet a l’autor la creació d’aquest univers extraordinari i fantàstic per on evolucionen els personatges infantils. No tots els lectors han vist en aquesta característica una virtut, alguns d’ells han plantejat que l’ús desmesurat d’aquestes fantasies fa que en ocasions les històries no resultin versemblants i que els personatges no estiguin ben definits perquè el relat fantàstic és tan exuberant que ho acaba per envair tot. Tanmateix no s’han vist interpel·lats en els seus sentiments, tal com s’espera de la literatura, tot i que aquells lectors que si que ho han estat han pogut copsar molt bé la nostàlgia, el sentiment de mancança de la infantesa perduda.
D’altra banda l’ofici literari de l’autor és inqüestionable, els relats estan molt ben construïts i la tècnica és impecable. La complexitat dels contes, sobretot “REM”, però també “Los gemelos” fa necessari un bon coneixement de les tècniques literàries i narratives i també d’una bona capacitat d’innovar i experimentar. Si això no existís el relat cauria i es convertiria en un sense sentit.
“REM” és la construcció més complexa: parteix d’un narrador-aranya, és la primera capa de la història, després la parella Svetlana – Vali (que és l’alter ego de Cartarescu, se’ns diu que és l’autor de “El ruletista”) en una segona capa, quan Svetlana descriu els seus jocs d’infantesa ens introdueix en una tercera capa, i encara dintre d’aquesta trobem tres plans diferents: el joc de reines, set dies, set nenes i set jocs, els somnis de Svetlana nena, set somnis, i la descripció de REM (aquí l’autor és alhora personatge, escriptor i creador ), i de nou retornem a l’apartament , a la parella Svetlana-Vali i a la segona capa, i la història es tancarà amb el narrador-aranya, la primera capa que ha encetat el relat.
La influència de Cortázar és ben present en la transformació dels personatges en altres persones, molt evident a “Los gemelos”, Borges també apareix a “REM”, amb alguns punts en comú amb “L’Aleph” en un dels jocs infantils i Kafka en el joc que estableix el propi autor amb el narrador-insecte.
Cartarescu és únic en el sentit que és ben capaç de crear un estil que emana del seu propi interior, de la seva imaginació, els seus somnis i els seus records i amb aquests ingredients construir un univers fantàstic en el qual ell és un protagonista més que s’incorpora a la història i en forma part.