Serguei Dovlàtov. La maleta
El darrer llibre llegit al club aquest 2015 ha estat La maleta de l’escriptor rus contemporani Serguei Dovlàtov (1941-1990).
El llibre és un recull de vuit contes. A partir del contingut d’una maleta l’autor ens explica anècdotes del seu passat a la URSS. Cada història pren el nom d’un objecte (uns guants, unes sabates, un cinturó,...) i a partir d’ell Dovlàtov desgrana una història que hi té a veure.
El primer que crida l’atenció és precisament aquest plantejament: com a partir d’uns objectes trobats gairebé per casualitat en una maleta algú pot explicar quelcom tan personal com la seva vida, o al menys retalls de la pròpia existència. La maleta “protagonista” és la que Dovlàtov va portar als Estats Units des de la URSS, d’on va exiliar-se a causa de la situació política i on va començar una nova etapa.
La vida en una maleta és la metàfora que es desprèn d’aquest plantejament, què hi ha dins la maleta? I per què hi ha tot això ? I per què no pot ser-hi? I nosaltres, què hi posaríem? En tindríem prou amb una maleta per encabir la nostra vida? Necessitem els objectes materials per viure o en podem prescindir?
L’autor trasllada a la seva escriptura aquesta economia d’objectes, juntament amb l’austeritat i la quotidianitat: l’estil és fresc, els diàlegs són ràpids, les frases són curtes, els personatges esquemàtics, les situacions esbossades i el conjunt és contundent, punyent, com que Dovlàtov havia estat boxejador aficionat la sensació és moltes vegades de cop de puny. L’economia de mitjans és una constant en tots els relats, l’autor no divaga, va al gra, explica allò que va passar i prou. Malgrat aquests recursos tan limitats el lector “veu” perfectament la història.
Cal comentar que l’autor descriu i narra una situació, una anècdota que li servirà per explicar en cada cas l’origen d’un objecte, però no jutja, no opina, no pren partit, només explica. És el lector qui ha de treure conclusions.
Una altra característica essencial de La maleta és la ironia constant, en molts casos la mordacitat, amb la qual descriu la situació del seu país a partir de les seves pròpies experiències com a estudiant, guàrdia de camp o periodista. El sentit de l’humor és un poderós recurs per l’autor, tant per que facilita la lectura com per que desdramatitza una realitat que si no fos així seria insuportable pels propis protagonistes.
La ironia és en aquest cas molt més que una figura retòrica, és un recurs, com el vodka, per sobreviure en un entorn gris, monòton i uniforme. Una societat sense futur i sense esperança. Com es sobreviu a la desesperança? a la manca de futur? a l’apatia generalitzada? Dovlàtov ho fa físicament i de manera habitual amb el vodka, però també, com acabem de veure, amb aquesta ironia punyent i amb l’exercici de la indiferència.
El protagonista dels relats, el propi autor, actua sempre amb extraordinària indiferència a tot allò que succeeix en el seu entorn, deixa que les coses passin, ell no transmet indignació, ni alegria, ni tristesa, ni rebel·lió, ell sobreviu, va fent, no s’hi oposa. Possiblement aquesta actitud, que moltes vegades ens costa d’entendre, és fruit de la pròpia inèrcia del país, d’una societat programada i controlada i esdevindria un tret comú de la societat soviètica dels anys setanta.
D’altra banda el retrat que fa d’aquesta realitat a partir de les situacions que descriu és absolutament increïble, gairebé surrealista: un actor que fa de tsar passejant-se per la ciutat, una supervisora electoral que no supervisa, un vigilant que ataca un altre vigilant, ... però Dovlàtov sap fer-les versemblants, ens creiem els personatges, les accions, els diàlegs, ... l’autor les fa reals. Aquesta capacitat de fer creïbles situacions inversemblants li permet fer una crítica demolidora a tots els àmbits de la societat: la política, l’exèrcit, els funcionaris, l’economia, l’art, els mitjans, ... tothom queda retratat.
Quan acabem de llegir La maleta ens queda un regust agredolç i entenem perquè no es va poder editar a la URSS fins els anys noranta, quan la URSS ja no existia. Podem entendre la passió pel vodka del seu autor. I també podem subscriure la darrera frase del text: “No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta”