Thomas Mann. La mort a Venècia
La darrera trobada del club d’aquesta temporada es va dedicar a la novel·la de Thomas Mann La mort a Venècia.
L’obra es va publicar el 1912, quan el seu autor ja gaudia de fama i prestigi, i té com a protagonista principal un altre escriptor, Gustav Aschenbach. El nom no està triat a l’atzar, possiblement sigui un homenatge a Gustav Mahler, compositor mort un any abans, i el cognom, que podríem traduir com “rierol de cendres”, defineix el seu portador.
El text està basat en un episodi autobiogràfic que el propi Mann va reconèixer: un any abans havia viatjat a Venècia, s’havia hostatjat al mateix hotel que el protagonista, Hotel des Bains, al Lido venecià, i allà va conèixer un jove baró polonès que el va impressionar. Per tant la literatura, com gairebé sempre, es fa possible a partir de les experiències dels seus creadors.
La primera impressió dels lectors és que es tracta d’un text dens, complex, lent, que convida a la lectura pausada i reflexiva. L’estil de l’autor ens regala una prosa cuidada, desbordant, abundosa, amb molts adjectius i llargues frases. Les diferents edicions de la novel·la, tot i ser en la mateixa llengua, acusen estils variats en la traducció, algunes d’elles de més fàcil lectura que altres.
La mort a Venècia és la lluita entre cor i raó, entre seny i sentiment, però sobretot entre vida i mort. Gustav Aschenbach, que d’una manera o altra és l’”alter ego” de Mann protagonitza una lluita interna ferotge entre dues forces que malden per triomfar. Tota la seva vida ha pogut reduir el cor, ha domesticat els seus sentiments i ha aconseguit un reconeixement social i intel·lectual (és un escriptor d’èxit) que hauria de satisfer-lo, però no ho fa. El desassossec que sent el fa emprendre un viatge, tot i que rebaixa, de nou en nom de l’autocontrol, les seves expectatives: somia amb un paradís tropical, ardent i salvatge, però finalment el destí triat és Venècia. Allà les passions es desboquen i la raó i el seny proverbial pràcticament desapareixen. Aschenbech coneix Tadzio, un adolescent polonès bellíssim que l’enlluerna absolutament. L’enamorament desborda l’escriptor i tota la seva vida, abans ordenada, moralment irreprotxable i civilment exemplar, gira al voltant del noi. Fins el punt que l’amor l’impedirà primer retornar a casa seva, i finalment fugir de la ciutat empestada. L’amor el conduirà a la mort.
Però es tracta d’un amor físic, d’una relació passional? Aschenbech no és capaç de parlar amb Tadzio ni una sola vegada, mai es toquen, només un cop li somriu i el somriure és correspost. O bé es tracta d’un amor platònic, un enamorament que l’enamorat idealitza però que no gosa portar al pla físic per por del fracàs i de la decepció? Les opinions es divideixen en aquest punt: hi ha qui pensa que realment és un amor carnal i que si les condicions fossin unes altres (una edat similar, una moral més permissiva,...) Aschenbach intentaria consumar-lo, però hi ha qui creu que qui estima en realitat l’escriptor és la bellesa en si mateixa, l’ideal de l’ésser perfecte, i Tadzio és aquest ésser, però intocable, diví, fins el punt que en alguna ocasió l’arriba a comparar amb un déu clàssic.
Sigui com sigui la bellesa, en forma d’ideal o d’atracció carnal, sacseja Aschenbach de tal forma que fa trontollar el sentit de la seva vida, els seus esquemes, els seus valors i les seves prioritats. L’amor, que Mann iguala a la bellesa, transforma Aschenbach fins a plantejar-se per a què o per a qui vivia fins el moment revelador del descobriment de Tadzio. La vida i la mort són qüestionades per l’escriptor: era vida el que gaudia fins el seu viatge a Venècia? Realment importa la mort si tinc el gaudi de la bellesa de Tadzio?
La mort té una presència continua a la novel·la, començant pel títol. El primer passeig de l’escriptor és per un cementiri, la gòndola que el trasllada a l’hotel és comparada amb un taüt i ell llavors no ho sap però el gondoler, com Caront a través de la llacuna Estígia, el durà a la mort, la nit dels còmics veu suc de magrana, símbol de l’Hades. Tot condueix al desenllaç final: la mort del protagonista mentre contempla la bellesa de l’ésser estimat.
La mort el va envoltant inexorablement, i tot allò que no ha mort encara, és decadent i caduc, hi aviat ho estarà: el propi Aschenbach, al llindar de la vellesa, el vell pintat que trobem al vaixell i l’epidèmia que assetja. Però sobretot la pròpia ciutat, Venècia, bellesa i vellesa es confonen, podridura i decadència però alhora records de les glòries passades d’un temps esplendorós.
Podem extrapolar aquest moment de final d’etapa i d’esgotament general a la situació social i política que llavors vivia Europa a dos anys d’esclatar la Primera Guerra Mundial amb conflictes i lluites constant arreu del continent.
Mann evoca el món clàssic per parlar de la bellesa, les referències als déus, la descripció de Tadzio, el somni d’Asbenbach, formen part d’un món llunyà i idíl·lic que es contraposa a la vida corrent de l’hotel i de la ciutat, que és una realitat abocada a la decadència i al destí fatal.
L’escena final amb Tadzio com un déu sorgit del mar, del no res, la puresa assenyalant el cel, encara més pur, més ideal, inabastable. Mentre, Aschenbach lluny i esgotat, però vigilant amatent la figura estimada, exhaureix la seva vida abandonant-se a la bellesa d’aquest instant. Aquí es troben els dos móns: el clàssic, el bell, l’ideal i el real, el decadent, el terrenal. Vida i mort, joventut i vellesa conflueix finalment a la platja del Lido.
La insatisfacció del creador i l’autenticitat de l’obra creada són conceptes que també apareixen a la novel·la. Des del principi descobrim un escriptor de reconegut èxit però insatisfet amb la seva vida i amb la seva obra, que en el cas dels artistes sempre hi té molt a veure. Les seves creacions són fruit del treball, de la disciplina i de l’esforç, més que no pas de la imaginació, dels somnis o dels sentiments. Mann, com la majoria de creadors també va patir aquesta insatisfacció personal de no arribar a l’excel·lència, de no saber o poder crear aquella obra extraordinària, malgrat que la crítica i els lectors l’aplaudissin. Es posa també l’exemple de Mahler, molt admirat per Mann, però que patia crisis creatives en les quals dubtava del seu talent i de la seva obra tot i ser considerat com un dels millors compositors de la història.
Aschenbech qüestiona profundament la qualitat de les seves novel•les i l’experiència veneciana li obre els ulls en aquest sentit per intentar, pot ser, un altre camí creatiu. D’altra banda l’explosió de sentiments que experimenta també el fan interrogar sobre l’autenticitat de la seva escriptura, mancada d’experiències reals i de sensacions viscudes que segurament la farien menys formal però més humana, menys racional però més propera. En definitiva, més autèntica. Talment com la vida.