Paul Auster. Trilogia de Nova York
Trilogia de Nova York és un recull de tres novel·les curtes, La ciutat de vidre, Fantasmes i L’habitació tancada, publicades entre els anys 1985 i 1987. Va representar la consagració de Paul Auster com un dels grans narradors nord-americans contemporanis i el seu llançament internacional, els relats plantegen els principals temes presents a la literatura d’Auster.
El primer que crida l’atenció als lectors del club és la barreja entre realitat i ficció que l’autor imprimeix a les seves històries ja que ell s’inclou com a personatge i d’aquesta manera el lector no sap mai si l’escriptor està relatant la seva pròpia experiència, i ens està fent participar de la seva vida, o bé s’utilitza a ell mateix com un element més del relat que està construint i per tant ens està descrivint una falsa realitat. Auster va sempre més enllà dels personatges de la novel·la tradicional: els atorga més d’una identitat (com el detectiu de la primera història que en té fins a tres) o no els n’atorga cap (com els personatges del segon relat que tenen nom de color), els fa viure una vida que no és la seva (ja sigui perseguint constantment algú per la ciutat o bé reconstruint la vida d’un amic de joventut) i els fa oblidar qui són obligant-los a complir encàrrecs que als protagonistes els resultaran letals en tots els casos.
Algú apunta que el mecanisme que utilitza Auster com a escriptor i personatge alhora, introduint fragments de la seva vida a la història, recorda en certa manera Javier Cercas, que també apareix en moltes ocasions com un dels personatges de les seves novel•les aconseguint d’aquesta manera ser al mateix temps creador i creat.
D’aquesta manera Auster ens introdueix en una espècie de joc de metaliteratura, posa la literatura dins la història, dins del propi relat que està construint, amb l’objectiu de confondre i interpel·lar el lector, de fer-lo dubtar sobre allò que és real i allò que és inventat. Semblaria que l’autor vol introduir el lector en el propi procés creatiu, i així intenta descriure al mateix temps allò que està creant i com ho està fent. Segurament aquesta és la característica que més crida l’atenció d’Auster, ja que fa plantejar el lector qüestions poc habituals i reservades a aquelles persones que, o bé són escriptors, o bé tenen una relació molt estreta amb el món de l’escriptura.
La descripció del procés creatiu és doncs una presència contínua: el detectiu Quinn/Auster escriu constantment en una llibreta, els Srs. Blau i Negre també escriuen i els dos personatges de la tercera història són escriptors, i un d’ells publica l’obra de l’altre i intenta escriure la seva biografia. Aquest procés de creació es barreja amb la vida mateixa i acaba prenent-li el lloc, i el personatge ja no és tal sinó que és allò que escriu, es difumina en l’escriptura, talment una metàfora del propi Auster que és creador però també personatge. Un creador que en tots els casos no arriba a aconseguir allò que vol, a expressar allò que vol transmetre. La llibreta de la primera història, els fulls de la segona i definitivament la biografia inconclusa de la tercera simbolitzarien la frustració de l’escriptor i la seva insatisfacció envers la pròpia obra.
L’autor aconsegueix generar en cada història un joc de miralls, de simetries, que al lector li poden resultar absurdes: l’espia i l’espiat de la segona història o l’escriptor desaparegut i l’escriptor que escriu la seva vida a la darrera. D’aquesta manera Auster s’interroga i ens interroga sobre la pròpia identitat, qui som i per què som? Pot ser la nostra raó de ser és la vida de l’altre? Podem posar-nos a la pell de l’altre? Podem ser l’altre i deixar de ser nosaltres? I com a conseqüència es pregunta, i ens pregunta, sobre el propi jo, sobre com buscar-lo i sobre com pot transformar-se fins a diluir-se i acabar desapareixent.
Les desaparicions són un element constant a la seva prosa, cadascuna de les seves històries té l’origen en una desaparició, personatges que desapareixen al mig de la ciutat o bé que apareixen (de manera real o figurada) i ho transformen tot i a tothom.
Un altre dels elements constants al llarg de les tres històries és el procés d’enfonsament d’algun, o alguns, dels protagonistes, fins el punt de caure a la marginalitat física i psíquica. Aquest fet enllaça amb l’anterior, les desaparicions, i la recerca de la identitat i dels motius de la seva pèrdua. Els personatges d’Auster queden “enganxats” en algun punt de la història, quan se’ls revela algun detall que els deixa sense sortida, és en aquest moment quan es veuen abocats a la no-existència.
L’atzar completaria l’univers d’Auster en aquesta obra. El lector extreu la conclusió que l’existència i la vida estan basades en l’atzar: una trucada errònia, un encàrrec casual, una trobada inesperada,... són fets que tenen conseqüències extraordinàries pel subjecte que els viu, a partir d’aquí la vida prevista, la línia recta, desapareix. No pot haver planificació ni lògica ja que l’atzar s’encarregarà de desbaratar-la.
Aquests elements ajuden a lligar els tres contes, alguns objectes es repeteixen a les tres històries i hi ha personatges que n’apareixen a més d’una. D’aquesta manera tenim una espècie de triangle conformat per les tres novel·les que les converteixen en una de sola.
Els tres relats es plantegen inicialment com de gènere negre, policíac, un misteri que cal resoldre, però a mesura que la història avança el gènere desapareix i ens adonem que és l’excusa que serveix a Auster per capbussar el lector a la seva història. L’autor genera unes expectatives al lector que després no es compliran, la intensitat de l’inici es va diluint a mesura que les històries avancen, és com si Auster hagués volgut difuminar el relat de la mateixa manera que difumina i desfà mica en mica la identitat dels seus personatges. La prosa clara i l’estil aparentment simple contribueix a reforçar aquesta sensació en el lector. Pot ser Auster ha volgut també exercir una crítica velada a la literatura senzilla: amb unes eines bàsiques, un estil simple i l’explotació d’un gènere popular i conegut de tothom.
Per acabar cal fer notar algun aspecte que té a veure amb la biografia de l’autor. En primer lloc la influència de l’estil cinematogràfic en les narracions, Auster havia treballat com a guionista pel cinema i la televisió, d’aquesta manera recrea escenes, descriu detalls i fabrica ambients que podem “veure”, també fa salts en el temps i així es pot recrear en un fet concret i tot seguit passar de llarg molts d’altres, talment com si estiguéssim veient una pel·lícula. En segon lloc les referències a Europa, a França, a París, ciutat on Auster va viure i que per a ell, i per a molts americans, és un espai idealitzat de cultura, civilització, antiguitat i saviesa. I en tercer lloc, i de manera molt més anecdòtica, fer notar que l’escriptor desaparegut de la tercera història, Fasnhawe, va viatjar pel món treballant en un petroler durant una temporada, Auster també va viure aquesta experiència a la seva joventut.