J.M. Coetzee. Temps d'estiu
Temps d'estiu, publicada el 2009 és la tercera part, i fins ara darrera, d'Escenes de la vida de províncies, les memòries novel·lades de l'autor. Infantesa i Joventut descriuen els primers anys de la vida de Coetzee, aquest llibre plasma la seva darrera joventut i maduresa.
El primer que crida l'atenció al lector és l'estil: sec, dur, eixut, àrid. Aquest estil s'ajusta perfectament a la naturalesa i caràcter del protagonista de la novel·la, John Coetzee, l'"alter ego" del propi autor: un novel·lista sud-africà, format dins un àmbit anglosaxó i guanyador d'un premi Nobel. Coetzee és també sec, dur, eixut i àrid. Alhora aquestes característiques s'adeqüen a l'espai geogràfic de la novel·la, Sud-àfrica i Ciutat del Cap, territoris hostils, difícils i poc acollidors.
L'altre qüestió que de seguida remarca el lector és l'estructura del llibre, com està construït. No podem parlar d'una novel·la a l'ús, d'un desenvolupament de l'acció i dels personatges estàndard, no estem davant d'una biografia o autobiografia canònica, amb una linealitat i un ordre cronològic, que és el que s'espera d'unes memòries. Al contrari, descobrim un biògraf-entrevistador que intenta portar la veu cantant i que estableix cinc diàlegs amb cinc personatges que en un o altre moment foren importants per Coetzee que fa poc que és mort. Així Temps d'estiu s'obre amb unes notes disperses escrites pel Nobel, cinc entrevistes a cinc persones (quatre dones i un home) i es clou amb noves notes sense aparent relació entre elles. Cadascuna de les entrevistes ens descriu una part de Coetzee des del punt de vista absolutament subjectiu d'aquells que el van conèixer de manera més o menys profunda i de manera més o menys llarga en el temps.
Paisatge sudafricà
El resultat és un Coetzee fragmentat i incomplet, la seva vida no es desplega davant del lector per ser llegida sense esforç, sinó que és el lector qui ha d'anar "fabricant-la" amb les dades que recull al llarg de les pàgines. La suma de perspectives ens oferirà un retrat del personatge, però serà suficient, serà complet, serà cert? La biografia es va cuinant a mesura que llegim, veiem la part de darrera, allò que normalment no s'ensenya, sempre som al revés del brodat, i no queda gaire polit. Desconeixem, i mai ho sabrem, quina mena de biografia hagués cuinat pel lector el biògraf de Temps d'estiu.
Fins a quin punt estem llegint una autobiografia? Tot allò que s'explica va ser real? Els personatges entrevistats van existir, van conèixer Coetzee? És el Coetzee autor el John Coetzee de la novel·la? És també el biògraf? Aquest joc de miralls i de perspectives, l'esquema una mica laberíntic, reforçat per l’ús continu de la tercera persona, en certs moments provoca confusió. El lector no acaba mai de conèixer el personatge perquè en realitat mai acabem de conèixer ningú, mai sabem del cert qui és l'altre, qui som nosaltres en realitat. Coetzee dóna pinzellades, ens presenta episodis concrets, descriu fragments de la realitat d'algú que no és el protagonista. I no podrem anar més enllà, amb això n'hi haurà d'haver prou.
No obstant la semblança que n'extreu el lector no és ni molt menys autocomplaent, ben al contrari, és d'una sinceritat que gairebé fa mal. Se'ns presenta un Coetzee tímid, anodí, egoista, avorrit i incapaç de tirar endavant la seva pròpia vida. Un ésser solitari i inadaptat que no excel·leix en res: ni en les relacions personals, ni en la professió, ni en la literatura (tot els entrevistats queden sorpresos de l'obtenció del Nobel). De la primera a la darrera pàgina Coetzee es dedica a desmitificar Coetzee, a oblidar-ne les virtuts, a descriure'n els defectes a construir la figura d'un home que no s'en surt, que no vol salvar-se. Una persona desubicada, que es troba a disgust amb la seva família, sobretot amb el pare, que no està còmoda en el seu entorn, ni amb la seva ciutat ni amb el seu país.
Disturbis a Durban (1973)
Temps d'estiu recorre la Sud-africà dels anys setanta, la d'un Coetzee adult però no situat encara, com el propi país. Una època estranya i violenta on les persones han de començar a qüestionar-se la societat on viuen, a prendre'n partit i a assumir les accions dels seus avantpassats. La relació entre pare i fill representa d'alguna manera una al·legoria d'aquesta situació, una relació forçada, una època gastada, un perdó no demanat i no concedit, un diàleg inexistent, un fracàs. Una de les dones entrevistades al llibre quan l'entrevistador li fa notar la duresa amb que descriu la seva relació amb l'escriptor li diu: "Sense veritat no hi ha curació". Aquesta veritat tan crua que descarna l'home, l'escriptor i la societat sud-africana és, pot ser, la única esperança de curació per l'individu i per la societat que habita.