Yukio Mishima. Confesiones de una máscara
Yukio Mishima deia que "és absolutament equivocat suposar que els altres estan en condicions de comprendre els nostres sentiments més profunds", tot i que podem suposar que una bona part dels seus esforços, a jutjar per la lectura de Confesiones de una máscara , van enfocats justament a fer comprendre al lector aquests sentiments.
Aquesta novel·la autobiogràfica fou publicada sota pseudònim al Japó l’any 1949, quatre anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, en un país arrasat tant materialment com moral. La seva publicació va suposar un escàndol pel fet de parlar de l’homosexualitat d’una manera tan oberta i clara, però també va representar la consagració i popularitat pel seu jove autor Yukio Mishima, als vint-i-quatre anys.
La novel·la ens parla d’un conflicte intern que esqueixa el protagonista i de les estratègies que segueix no per resoldre’l, perquè no pot, sinó per evitar el seu descobriment per part de la seva família i de la societat. Koo-chan es construeix una màscara, crea una impostura fins el punt d’autoenganyar-se i intenta explicar i explicar-se qui és i que fa en aquest món. La màscara es confessa però és una paradoxa perquè l’ocultació i la mentida no poden de cap manera generar una confessió que per definició representa la veritat. Les màscares apareixen sempre a la novel·la, talment com al teatre tradicional japonès on cadascun dels personatges està representat per una d’elles. Koo-chan / Yukio Mishima és evidentment un actor que fa el seu paper, amb més o menys fortuna depenent de la situació i dels propis desitjos, però la societat japonesa és també una màscara pel que fa al patriotisme, que es basa en grans discursos que tothom sap falsos, i pel que fa a unes normes i costums superficials que serveixen per amagar la realitat.
Confesiones de una màscara té tres parts que es corresponen a les memòries d’infantesa, adolescència i joventut del seu protagonista. D’entrada sobta que una persona tan jove es decideixi a escriure una autobiografia, però quan descobrim el caràcter narcisista i egocèntric de Koo-chan i el conflicte amb el qual viu podem entendre la necessitat i, gairebé, el poder terapèutic que en el seu cas té l’escriptura com a vàlvula d’escapament. D’altra banda la novel·la és una obra de joventut amb tot el que això representa: sentimentalisme, precipitació, confusió i apassionament. El protagonista només parla d’ell, no treballa cap més personatge i només es refereix a la gent que l’envolta (família, amics, la pròpia Sonoko) per explicar-se a ell mateix. Tampoc no descriu el seu entorn, la guerra que pateix tot Japó només hi apareix tangencialment, serveix de context però en cap moment és l’eix central, perquè allò que realment importa és allò que s’esdevé dintre seu, no fora.
S’arriba a dir que en ocasions Confesiones sembla escrita per un adolescent que està descobrint el món, i és que en realitat és, també, una novel·la de formació. Això dóna com a resultat un llibre irregular, amb moments de gran intensitat que contrasten amb d’altres més neutres, sense interès, que poden arribar a avorrir el lector.
El conflicte interior de Koo-Chan impregna tot el llibre, la guerra exterior comuna a tot el país succeeix en paral·lel a la seva pròpia guerra que es centra en dos conflictes: el principal és la seva homosexualitat no acceptada i amagada i el segon el seu patriotisme, de nou s’autoenganya, enganya als altres i fingeix que està malalt perquè no vol anar a la guerra, vol ser un heroi però evita les situacions per aconseguir-ho, de nou la incongruència i la confusió de sentiments.
L’homosexualitat de Koo-Chan / Mishima, plana per tot el llibre i s’interpreta que és la raó de la seva escriptura. L’escena de Sant Sebastià representa la revelació de tot allò que el protagonista sospitava però no era capaç de confessar-se ni a ell mateix. Aquest episodi volgudament detallista, gairebé cru, no deixarà lloc als dubtes i representa el descobriment de la seva sexualitat, però també de la sensualitat (ben especial d’altra banda) i del plaer que mai més podrà deixar d’experimentar tot i saber que entra en terreny prohibit, inacceptable inclús per a ell mateix i que li farà carregar amb sentiments de culpa que intenta netejar amb el festeig amb Sonoko.
Aquesta lluita constant entre allò que és acceptat (Sonoko) i allò que no ho és (el desig pel company de classe, pel noi de la sala de ball, ...) fa infeliç Koo-Chan. No aconseguim descobrir ni un sol moment de felicitat, de tranquil·litat o de serenor, la seva vida es concentra en emmascarar-se, aparentar el que no és i cercar una fugida endavant (la relació amb Sonoko) que fracassarà. La batalla entre allò que sent, el desig físic, i allò que hauria de sentir, la racionalitat, mai tindrà guanyador. Faci el que faci Koo-chan té les de perdre.
Lligat a aquest descobriment del plaer sexual apareix la fascinació per la mort, la sang i el patiment. Koo-Chan té trets sàdics. Tota la novel·la participa d’aquesta atracció per la mort, des de les seves primeres experiències infantils fins a les fantasies de l’època de la guerra. La mateixa imatge de Sant Sebastià reflecteix aquest gust: per una banda hi ha un component clarament eròtic però també hi ha un clar gust pel martiri i finalment la mort. Per tant el plaer sexual que experimenta és doblement prohibit, l’homosexualitat per una banda i el sadisme per l’altra. Aquest darrer aspecte és plenament present a la vida de Mishima, el culte a la mort forma part de la seva biografia que acabarà amb un suïcidi ritual. Aconseguirà finalment, seguint el seu esquema de valors, convertir-se en un heroi.
Però aquests valors que van marcar el seu final: l’ultranacionalisme, el retorn al Japó tradicional i el respecte a les tradicions i la figura de l’emperador no són encara presents a Confesiones de una máscara. Sorprenen les poques referències que hi apareixen no tan sols a la guerra com ja s’ha dit sinó a la cultura japonesa en general. Els models són occidentals, la pròpia imatge de Sant Sebastià tan important a la novel·la, els llibres que llegeix, la música que escolta, l’estètica general, ... tot respira un aire ben poc oriental. Es té la sensació que si el llibre estigués ambientat a qualsevol altre lloc del món les accions i els pensaments de Koo-Chan variarien poc. Mishima en aquesta obra de joventut no deixa entreveure encara les idees nacionalistes que van marcar la seva vida i la seva mort ni tampoc el culte al cos que acabaria transformant el seu físic dèbil en el d’un guerrer. Dues noves màscares, la patriòtica i l’estètica, que segurament li van servir per amagar-se d’ell mateix.