Thomas Bernhard. L'origen: una indicació
"Negre és el meu missatge" ens diu Thomas Bernhard, i no li discutirem l’afirmació després de llegir L’origen.
Aquest llibre autobiogràfic, primer d’un conjunt de cinc ens els quals descriu la seva infantesa i adolescència, fou publicat el 1975 i repassa les experiències de l’autor quan era escolar i estudiant de secundària a Salzburg durant la II Guerra Mundial i els primers temps de l’alliberament.
La situació personal, abandonament del pare i llunyania de la mare, i el moment històric que ha d’afrontar Bernhard marcaran la seva persona i la seva obra de manera molt clara. D’altra banda, el seu avi, que exercirà de figura paterna i en serà la seva principal influència, i el seu oncle, tot i que en menor mesura, formaran la seva ideologia i contribuiran a la seva manera de veure el món.
Partint d’aquesta base i en paraules del propi autor, "amb el sentiment de llavors i el pensament d’ara", Bernhard s’enfronta a la reconstrucció i interpretació del seu passat, furga a la ferida, ens mostra el seu trauma, el seu dolor infinit i intenta resoldre’l, o si més no alleugerir-lo, per la via de l’escriptura. La narració ens descobreix una realitat depriment, desoladora i angoixant, un infant desemparat i sol que ha de viure en un infern, la ciutat de Salzburg, que a priori pel lector només té connotacions positives.
 |
 |
|
Primera edició original (1975) |
Primera edició en castellà (1984) |
L’autor és dins la categoria de tots aquells artistes que han de crear per viure, per suportar l’existència asfixiant que els ofega, pels quals l’art, l’escriptura en aquest cas concret, és bàlsam i alhora sal per la ferida, l’eina, en majúscules, que pot garantir la seva supervivència enmig de la general desesperança. Sense dolor no hi pot haver creació, però sense creació no hi ha vida.
I aquesta necessitat d’expressar, d’interpel·lar el lector ens retorna un Bernhard vehement, exagerat i provocador. El fons i la forma, els fets i l’estil es fonen. L’origen és repetitiu, obsessiu, amb un ritme opressiu, amb frases que van variant sobre un concepte central, amb pàgines que ratllen la paranoia, és com una espiral que martelleja el lector fins el punt d’angoixar-lo, de fer-li desitjar un respir que no es produirà perquè l’autor no fa servir punts i a part, gairebé no fa servir punts, tot és continu, com el pensament, no s’atura. Però amb aquests ingredients aconsegueix crear i transmetre quelcom tan difícil com la poètica de l’horror.
S’ha volgut veure en l’estil de Bernhard una influència musical, en el ritme, com de psalm, i sobretot en les variacions sobre un tema a la manera de les Variacions Goldberg de Bach. I és ben possible tenint en compte la seva formació musical. Allò que queda clar és que l’estil serveix a l’autor per reforçar la seva intenció, per emfasitzar, per insistir fins a l’esgotament, també per fer-lo original i diferent, una veu única que alguns dels seus admiradors han provat d’imitar sense èxit.
Així en els moments més descriptius l’autor relaxa una mica l’estil, afluixa la pressió i en canvi en els paràgrafs dedicats a expressar les seves idees o sentiments torna a forçar-lo, recupera la vehemència, insisteix en els conceptes, d’alguna manera "crida" al lector, l’avisa de l’horror d’una societat, segons ell, fracassada.
La casa de Mozart destruïda per un bombardeig (Salzburg, 1944)
En aquests moments, que són habituals al llarg del text, és quan descobrim el Bernhard provocador i exagerat, extrem. L’escriptor generalitza sense manies per assolir més força, s’indigna i destrossa amb les paraules tots els centres d’ensenyament, tots els burgesos de Salzburg, arrasa la ciutat sencera i clama sense descans contra la hipocresia que impera al món.
L’origen: una indicació serveix l’autor per posar les bases de la crítica social, religiosa, educativa i política de la seva societat, la de la seva infantesa, però també carrega, i molt, contra el sistema actual. Per això podem interpretar que Bernhard a partir de la"“indicació" del subtítol, en tant que orientació, no ens detallarà amb exactitud la seva vida sinó que la utilitzarà com a exemple indiscutible de la destrucció física, a causa dels bombardejos, i de la podridura moral, a causa dels propis habitants, de la seva ciutat. És el vehicle pel seu missatge. Ignorem si els detalls que ens explica són reals, si les experiències que descriu les va viure ell mateix, però està clar que els sentiments, les sensacions i el patiment els ha sofert en les seves pròpies carns. I en són la motxilla que durà tota la vida.
"Perquè tot dins meu es lliura a aquesta ciutat com a ciutat d’origen. Però el que avui puc suportar sense dificultat i puc ignorar sense dificultat, no ho podia suportar i ignorar en aquells anys d’estudi i aprenentatge, i parlo d’aquell estat d’inhabilitat i de total desemparança "del noi", que són la inhabilitat i la total desemparança de qualsevol persona en aquella edat desprotegida. L’ànim en aquella època, senzillament va estar a punt de sucumbir, i aquest "enfosquiment de l’ànim i entenebriment de l’ànim que destruïen l’ànim" ningú, "ni per una sola persona", no va "percebre" que es "tractava d’un estat malaltís en tant que malaltia mortal", contra el qual i contra la qual no es va fer res"