Félix de Azúa. Autobiografía sin vida
La darrera lectura del curs ha estat Autobiografía sin vida de l’acadèmic Félix de Azúa. Es tanca d’aquesta manera el recorregut lector dedicat a la literatura autobiogràfica i memorialística que varem començar amb Hamsun i ha anat transitant per diferents autors dels segle XX.
És la darrera i pretén ser el tancament del cercle mentre que alhora planteja noves reflexions i preguntes que difícilment podran tenir una resposta concreta: estem realment davant d’una autobiografia? Estem contemplant el moment final de l’art, la fi de les arts, la fi del món artístic tal i com el coneixem? Formem part del ciutadans del segle XX amb els quals Azúa comparteix la seva "vivència estètica" que ha de ser també la nostra?
Nou capítols que repassen la història de l’art, dos més dedicats a la literatura i una introducció són el material amb el qual l’autor, especialista i professor d’estètica, explica la seva experiència amb l’art que és com explicar la seva vida.
Catedral de Beauvais (s. XIII) La construcció està incompleta, només es va acabar el creuer, el cor i l’absis, format per set capelles i la girola
Ens preguntem què pretén Azúa amb aquest llibre que els propis lectors del club han qualificat com a egocèntric, pedant en alguns capítols i directament onanista en segons quines pàgines. L’estil i la manera d’expressar de l’autor traspua aquestes sensacions a les quals hem d’afegir la trajectòria ideològica d’Azúa que no desperta massa simpaties. Aleshores podem qüestionar-nos fins a quin punt l’autor en tant que persona, les seves accions i les seves opinions condicionen el lector i poden afavorir o perjudicar la impressió final que extraiem del llibre. Si no "coneguéssim" Azúa opinaríem el mateix? Som capaços de separar l’autor de la seva obra?
Aquesta biografia és paradoxal ja que estem al davant d’una autobiografia "impersonal", en la qual no es descriuen fets, com a Confesiones de una màscara o Els mots per posar dos exemples molt clars, o s’introdueixen elements personals o "alter egos" a la narració, com seria el cas de Fam o Temps d’estiu si no que ens presenta idees, ens descriu els conceptes que intel·lectualment l’han fet ser qui és i que comparteix, o diu que comparteix, amb els individus del seu temps.
"Como suele decirse, cualquier parecido con la realidad se debe a que algún lector puede, a su vez, coincidir con buena parte de los signos visibles y de los paisajes literarios descritos, en cuyo caso deberá contemplar muy serialmente la posibilidad de que ésta sea su autobiografía. O de que no andaba muy lejos"
"La mort de Marat". Oli de Jacques-Louis David (1793)
L’autor utilitza l’ècfrasi, això és la representació verbal d’una representació visual, de manera contínua i intensiva al llarg de tots els capítols. El llibre és una barreja de gèneres, no és purament una novel·la, però tampoc és un assaig en el sentit estricte, ha quedat clar que no és una autobiografia a l’ús, tampoc és gènere periodístic encara que en algun moment ho pugui semblar. Pot ser si que el resultat obtingut per Azúa obeeix a la idea i és el perfecte exemple d’un final d’etapa i en realitat estem assistint dins les pròpies pàgines del text a la fi de l’art que ja no respon a cap de les lleis i costums que fins el moment havien regit la seva trajectòria.
L’art convertit en símbol és un concepte molt present al llarg dels capítols, "Signo de victoria y muerte" dedicat al crucifix és el més evident però el llibre ens en presenta molts d’altres. Això lliga perfectament amb l’objectiu autobiogràfic impersonal, perquè què hi ha més impersonal que un símbol però alhora perquè són tan capaços d'apel·lar, per bé o per mal, els nostres sentiments.
L’itinerari particular per la història de l’art d’Azúa, parla de l’art prehistòric, del gòtic, de la pintura flamenca, dels desastre de Goya, ...però "oblida" el romànic, Velázquez o les avantguardes per posar tres exemples, correspon com ja s’ha dit a moments estètics que han forjat la seva vida. I sense massa esforç podem establir un paral·lelisme entre la història de l’art i la història de la vida de qualsevol persona: naixement, creixement, maduresa, decadència i mort i, com no, de les etapes de la vida del propi autor.
"A caza de dientes". Gravat de Goya publicat el 1799 dins la sèrie "Los Caprichos"
Azúa parla de la importància de l’art per a l’home, del que ha significat pel seu desenvolupament, tant per l’espècie com per al propi autor, es pregunta quan va deixar de servir-nos i per què, per un excés de racionalització, per la pèrdua de la innocència de la pròpia humanitat? Però allò que té clar és que més enllà ja no hi ha res, la fi de les arts és per a ell el mateix que la fi del món, perquè és el final del seu món. No podem anar més enllà ni en les arts ni en la literatura perquè l’artista, l’home, ja no és capaç d’emocionar i l’espectador, el lector, l’home en definitiva, tampoc pot ser capaç d’emocionar-se. Azúa defineix la situació com un carreró sense sortida. Per a ell, sens dubte, ho és.
"[...] James Lee Byars, artista de segunda fila que se autodenominaba "el autor desconocido más famoso del mundo", es el signo exacto del momento último del Arte, del mismo modo que las cabezas de caballo de Chauvet son el signo exacto de su primer momento. El Arte ha durado treinta mil años. No está mal."