Antonio Buero Vallejo. Las Meninas
Buero Vallejo és possiblement l’autor teatral espanyol més representatiu i més reconegut de la segona meitat del s. XX. Las Meninas, un drama històric estrenat el 1960, va ser un èxit de públic i crítica i va servir el seu autor per consolidar-se com a dramaturg després de l’èxit d’Historia de una escalera.
Las Meninas tenen Velázquez, pintor que Buero admirava des de la seva infància, el seu protagonista principal, i aborda el tema de l’artista i la seva necessitat creadora per sobre d’altres interessos familiars, socials o econòmics. Apareixen d’altra banda altres temes que són constants a la seva dramatúrgia com ara el component social i de crítica contra la societat, la importància de la llibertat, del pintor però també de l’individu, i el pes de la veritat i l’autenticitat tant en l’obra de l’artista com, per extensió, en la vida i en la societat en general. La honestedat que Velázquez traspua al llarg de tot el text és segurament la característica principal d’aquest protagonista, “alter ego” de Buero, i allò que vertebra i dóna sentit a l’obra i a la resta dels seus protagonistes.
Velázquez. Autoretrat. 1640 (aprox.)
La formació artística de l’autor i la seva ocupació com a pintor en la seva joventut està molt present al text: en la manera de descriure els quadres, en els detalls a les converses entre Velázquez i Nardi i per últim en el propi concepte de pintura que Buero posa en boca del protagonista. D’altra banda deixa escapar un detall de la seva pròpia biografia: Buero fou empresonat després de la guerra civil i passà uns anys a la presó, a partir d’aquest moment abandonà la pintura i es dedicà a escriure teatre, a Las Meninas el captaire/model Pedro/Pablo també té la il·lusió juvenil de dedicar-se a la pintura però finalment és condemnat a remar a galeres i quan s’allibera també abandona aquesta idea per buscar-se la vida com pot a l’Espanya del segle XVII.
 |
 |
|
Velázquez. Menipo. 1639 |
Velázquez. Esopo. 1639 |
Estem davant d’un drama històric, és a dir D’una recreació d’uns fets i uns personatges que van existir fa més de tres segles, però alhora és aquest el material per a que Buero executi la seva crítica social i política tan característica. Un país arruïnat, uns governants incapaços, una cort aduladora, uns assessors voraços, un poble empobrit i uns ciutadans descontents és l’escenari que apareix a Las Meninas, tot això era plenament extrapolable a l’Espanya de principis dels seixanta, però també és un bon retrat de l’actualitat. Actituds i accions que es repeteixen mentre el poble sosté sobre les seves espatlles el pes dels errors d’uns quants. La dictadura franquista no hagués permès a Buero denunciar aquesta situació de manera directa, era més fàcil i, sobretot, menys arriscat fer-ho dalt d’un escenari històric i amb uns personatges que la pròpia història ha consagrat i jutjat.
 |
 |
|
Velázquez. Retrat de Felip IV. 1657 |
Velázquez. Retrat de la Infanta Maria Teresa. 1599 |
L’autor comparteix amb l’espectador el seu sentiment tràgic de la vida, la seva visió d’Espanya com a tragèdia, que ja hem vist a García Lorca. Buero beu del concepte d’Espanya com a causa perduda idea que comparteix amb Larra, Galdós, Unamuno i, en general amb tota la generació del 98, i en aquest cas ens recorda també el teatre clàssic de Calderón i Lope de Vega que a les seves "comedias" presenten un país pobre, ignorant i sense esperança.
Al drama es descriu la societat del XVII: per una banda les classes dominants, noblesa i església i per l’altra les dominades, els servidors o treballadors de palau i el poble representat pels dos captaires que són alhora el nexe amb el públic, és a dir el poble actual. Un d’ells és qui es dirigeix als espectadors i d’alguna manera actualitza el text, l’altra representa el poble sofrent i, finalment, sacrificat, però és també la consciència que desvetlla a l’artista, que el fa reaccionar i prendre partit. El poble sacseja el pintor i apareix aquí un altre tema recurrent a la literatura i l’art: el compromís de l’intel·lectual i la seva obligació d’alçar la veu davant la injustícia, el seu paper interpel·lador davant un poder corrupte. Buero d’una manera o altra va exercir aquest paper al llarg de tota la seva carrera, va ser un escriptor incòmode per al govern i la seva vida no va està exempta de problemes amb la policia i amb la censura. A Las meninas Velázquez, persona que ve del poble i treballa amb les seves mans però que, paradoxalment, vol ascendir socialment i pertànyer a la noblesa decideix denunciar la situació social esperonat per un captaire que simbolitza els oprimits.
La veritat que el pintor diu al rei i que xoca durament amb la hipocresia de tota la cort (amb l’excepció de la infanta Maria Teresa) és coherent amb la trajectòria, amb la pintura i amb el concepte d’art que explica a Nardi: "Vos creéis que hay que pintar las cosas. Yo pinto el ver". Velázquez vol pintar, i pinta, el món en tota la seva amplitud, la llum que veu, l’atmosfera que sent i l’aire que respira. Els seus quadres han de trencar motlles tant tècnicament com conceptual, han de representar la veritat, la seva veritat i han de passar pel davant de tot i de tothom: "¡Ese cuadro no será destruído mientras yo pueda impedirlo!" crida a la seva dona quan descobreixen que ha pintat una dona nua i que per això pot ser castigat per la Inquisició (recordem que quan es van estrenar Las Meninas els nus femenins estaven prohibits a la premsa i al cinema).
Velázquez. Venús del espejo. 1647-1651
La llum i la foscor, que és com dir la veritat i la mentida planen al llarg de tot el text i serveixen l’autor per anar descobrint dualitats entre personatges que s’enfronten de manera real o simbòlica, un personatge és sempre el mirall de l’altre però alhora el seu antagonista: Velázquez i Nieto representen perfectament aquest joc: honestedat contra hipocresia, però també el "Marqués" i Pedro: el poder contra el poble. I al llarg de les pàgines trobem també les dualitats formades per Velázquez i el Rei (la realitat i la ficció), el Rei i la Infanta (la innocència i el desencant), la Infanta i Juana (l’espiritualitat i la practicitat), Pedro i Martín (les idees i la lluita per la supervivència), Mari-Bárbola i Nicolasillo (la resignació i la fantasia). Tots aquests enfrontaments en la manera de viure i veure el món configuraran el quadre final que dóna títol al llibre i que és l’expressió més reconeguda de l’art de Velázquez. Quan finalment la llum, la veritat, venç i aconsegueix desemmascarar la impostura, al menys provisionalment, l’artista es queda sol: no el comprèn la seva dona, tampoc els col·legues tot i que l’admiren, i el seu únic amic, Pedro, és mort. És el preu a pagar per l’exercici del seu art i per la seva llibertat, i el quadre de "Las Meninas" n’és el resultat.
Velázquez. Las Meninas. 1656