Michel Houellebecq. Submissió
Houellebecq té la (justa?) fama de ser l’escriptor més polèmic i provocador de França. Per posar un exemple: "l’Islam és la religió més estúpida de totes" va dir en una entrevista el 2001. A Submissió continua treballant en aquesta línia que tants articles i hores als mitjans i, en conseqüència, llibres venuts li proporciona.
Els seus fantasmes familiars, l’abandonament dels seus pares, amb una mare convertida a l’islam durant un curt període, i l’absència d’una família estructurada, juntament amb les seves tendències depressives i nihilistes tornen a fer acte de presència en aquesta novel·la. François, el protagonista, és també Houellebecq.
El títol és el primer i un dels grans encerts de la novel·la. La paraula islam deriva del verb àrab "aslam" que significa acceptar, rendir-se o sotmetre’s. Tres verbs molt presents al llarg del text. La religió islàmica planteja en primer lloc la submissió del fidel a Alà i en segon lloc la submissió dels infidels als fidels que són els garants del déu vertader. Sotmetre’s és el que fa tothom a Submissió: el protagonista a l’islam, els polítics a d’altres polítics, la societat al règim instaurat, els països a d’altres països (el projecte Euràbia) i sempre, sempre les dones als homes.
 |
 |
El contingut de la novel·la va revolucionar França (Hollande, llavors president, va dir que la llegiria per poder opinar sobre ella i Valls, llavors primer ministre , va concloure molest que França no és Michel Houellebecq). Submissió pot ser llegida de forma literal, això és unes pàgines que exposen uns fets, però també, i el propi autor recomana aquesta lectura, com una sàtira descarnada, com una crítica punyent de la societat i de l’home contemporani. I això fa molt més mal i sacseja més consciencies que una lectura plana, tot i que també provoqui rebuig.
Houellebecq destrossa la "grandeur" francesa. França està anestesiada, acomodada en una confortable quotidianitat, en una superioritat implícita que viu de les rendes històriques de segles passats però França ja no és França. Aquesta sensació es desprèn en totes les pàgines del llibre encara que en cap moment es diu de manera clara. El protagonista hauria de ser el prototip d’intel•lectual francès, amb això ja ho hem dit tot.
Com a conseqüència l’autor posa també en dubte i desmunta la idea d’Europa i descriu sense manies l’agonia de la civilització occidental, una societat decadent, autocomplaent i desgastada on les novetats i els revulsius només poden venir de fora. Europa, i tampoc França, pot oferir res de nou, de vàlid i d’engrescador als seus ciutadans.
Seguint aquest projecte de demolició l’autor també arrasa amb els polítics, els governants i els sistemes de govern: cínics, buits, oportunistes i amb l’únic objectiu de la pròpia supervivència en comptes de dedicar-se a la construcció d’una societat millor. En aquest punt barreja personatges reals, actuals amb noms imaginaris. Tots hi perden, tampoc no hi ha salvació per la classe política.
La classe intel·lectual i les elits culturals que podrien erigir-se com l’estendard de la recuperació dels valors perduts, ja que en alguns moments de la història ha estat així, ni hi és ni se la espera. Mesquina, fàtua, egocèntrica i egoista no fa cap paper destacable. Simbolitzada per la universitat (la Sorbona, personificació del coneixement) i els seus mediocres professors es deixa arrossegar sense problemes pel corrent del moment.
Observem com pot ser de modelable i manyaga l’opinió pública, com de fàcil sucumbeix el ciutadà a la manipulació, com de mal·leables esdevenen les consciències. Sap greu descobrir-ho però Houellebecq no dóna opció al dubte. L’individu de l’any 2022 (any triat a l’atzar però que podria ser el 2018, oi?) ha perdut la fe en el seu país, la seva cultura, les seves idees i els seus polítics i es refugia en el sexe i la gastronomia, petits plaers que no l’obliguen ni a implicar-se ni a comprometre’s.
François, el protagonista, representa l’individu i podríem definir-lo com un ésser pessimista, sense empatia, indiferent a tot, apàtic, que no accepta compromisos, que no s’implica en res (ni sentimentalment, ni professional), avorrit i esgotat de viure, desesperança i sol. Especialitzat en Huysmans, un escriptor decadentista francès del s.XIX que va convertir-se al catolicisme, busca en aquest autor les respostes que no troba enlloc més. Reprodueix el seu procés de conversió sense èxit i llegeix contínuament els seus llibres però no aconsegueix canviar la seva percepció del món ni el seu sentit de la vida, que és de fracàs total.
I arribem aquí al dilema fe o ateisme. Es troba França i Europa i François i la societat que representa en un sistema esgotat i desesperançat per la laïcitat i la manca de valors que aquesta representa? L’islamisme, en tant que religió, és la resposta i per tant la solució a aquest carreró sense sortida? Semblaria que si, o almenys així ens ho fa creure Houellebecq / François. La conversió intentada (i inventada) del protagonista al final succeirà i no importa que sigui a una altra religió que no té res a veure amb la que fins ara havia establert les bases culturals i morals del seu món, perquè li resoldrà els problemes, li salvarà la vida, el farà feliç: "la idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta".
En realitat no és ben bé un dilema el que ens proposa l’autor sinó més aviat una crítica implacable a la religió. Una fe racional, no espiritual, feta a mida del moment (Rediger es converteix a la barra del bar de l’hotel Metropol) una fe útil, pràctica i interessada, una religió ideal i oportunista que cobrirà les necessitats que se li plantegen al nostre protagonista. En aquest cas és l’islam però podria aplicar-se a qualsevol creença. François renuncia a la seva llibertat de consciència, que certament no havia exercit mai massa quan podia fer-ho, per sotmetre’s a un nou sistema que, en aquest cas, és una religió molt més terrenal que espiritual que el farà un home nou. Podem jutjar-lo? Per què les preguntes, que podrien tenir una resposta terriblement incòmoda, són dues: que hi ha de François en nosaltres ? Què haguéssim fet nosaltres en la seva situació?