Eduard Mörike. Mozart, en el seu viatge a Praga
Mozart, en el seu viatge a Praga és una novel·la curta, o un conte llarg, que Mörike va escriure amb la intenció de fer un retrat moral de Mozart, músic pel qual sentia la més gran admiració. Formava part d’un projecte que havia de tenir una segona part, on continuaria aquest retrat de manera menys amable, no la va escriure mai.
Goethe, que va influenciar molt el nostre autor, deia que tota narració es recolzava en un únic moment que ha de servir per expressar la totalitat de la intenció de l’escriptor. Es veu ben clar en aquest cas: un fet sense massa importància en el conjunt de la vida de Mozart serveix a Mörike per intentar construir aquesta mena de "biografia moral" a partir d’anècdotes i episodis lleugers. Aquest enfocament de l’autor i el seu posterior desenvolupament beu molt de les característiques del moviment "Biedermeier" que va desenvolupar-se a l’Europa Central al llarg de la primera meitat del segle XIX. Mozart, en el seu viatge comparteix amb aquest moviment la descripció i el goig per la vida domèstica, la riquesa gaudida de portes endins, el gust per les arts i la bellesa i l’aposta per una mena de frivolitat que ho impregna tot. Els ulls del lector d’avui contemplen no obstant un llibre ensucrat, massa carregat i amb uns trets rococó que està molt lluny del gust actual. Mörike ens presenta un Mozart ple de virtuts, talment com si fos un personatge, un dels millors, de les seves òperes però que ens costa de creure, que no ens arribarà a tocar la fibra en cap moment: ni quan explica els seus records d’infantesa, ni quan la seva dona ens descobreix el seu bon cor.
Mozart i Constanze (Johan Nepomuk, 1780)
És aquest un problema constant de la novel·la, mai arriba a traspassar el lector. Segurament quan es va publicar (un altre moment, una altra sensibilitat, uns altres gustos) això no va succeir, però ara la trobem massa superficial, els seus personatges massa plans i el seu argument poc versemblant (la companyonia que es desprèn a la vetllada musical no és creïble entre gairebé desconeguts i l’extraordinari regal de la carrossa encara menys). Ens preguntem, com gairebé sempre, si la lectura en l’idioma original hagués pogut millorar el text, està clar que si però segurament tampoc hagués estat suficient.
Mozart, en el seu viatge té diferents veus narratives, això era una novetat per l’època: parla l’autor, el propi Mozart, la seva dona, els habitants del castell, fins el punt que a vegades no està clar qui és el narrador. Hi intercala versos i cançons, recordem que Mörike era més que res poeta. I hi inclou també dues històries dins la pròpia novel·la amb l’objectiu de sumar elements perquè el lector conegui millor el personatge: la recreació de l’espectacle musical que Mozart va veure a Nàpols i d’on li ve el gust per les taronges, i l’anècdota que explica Constance sobre la dependenta de la botiga a qui el músic ajuda econòmicament.
Mörike ens presenta un músic genial que viu al seu món, com tots els creadors, i que gairebé no s’ocupa de les qüestions pràctiques. Intenta esbossar un personatge dual: per una banda és lluminós, alegre i amb moltes habilitats socials però és alhora, en paraules de la seva dona, una persona malenconiosa, hipocondríaca i amb una inexplicable por a la mort. A estones veiem el músic brillant, excel·lent, prodigiós però de nou la seva dona ens descobreix el compositor distret, inconstant i una mica mandrós. El personatge ens recorda el Mozart de la pel·lícula "Amadeus" de Milos Forman i és ben probable que el director llegís la novel·la per documentar-se. Mörike sentia autèntica devoció pel músic i això traspua al text, ben subjectiu, que ens retorna un protagonista millor del que és possible que fos.
Fotograma de la pel·lícula "Amadeus", Milos Forman (1984)
El final de la història continua amb aquesta ambivalència: per una banda l’aparent felicitat de la parella quan continuen el viatge amb la seva nova carrossa i de l’altra la tristor que acompanya els habitants del castell quan els convidats marxen. El lector, d’alguna manera representat pels nobles que alhora han estat també espectadors, coneix el final definitiu de la història: la mort de Mozart quatre anys després en plena joventut i esclat creatiu. Per tant quan la parella s’acomiada sabem que és per sempre i la seva despreocupació, perquè ells no ho saben, no ho poden saber, encara ens provoca més tristesa. De tota manera Mörike com a escriptor molt influït pel romanticisme porta els sentiments a l’extrem i no aconsegueix que el lector d’avui hi empatitzi com si ho van fer els seus contemporanis que, a més, tenien més propera la mort del músic.
Força fragments de Mozart, en el seu viatge es dediquen a donar compte de la composició de "Don Giovanni". Mörike segur que era de l’opinió que podríem conèixer millor el músic si aprofundíem en la seva obra. Cal afegir en aquest cas que aquesta òpera era molt representativa per l’autor: la va escoltar quan era molt jove, en va quedar meravellat i al cap de pocs dies va morir el seu germà. D’aquesta manera va lligar sempre la bellesa de l’òpera amb la mort que és alhora molt present a "Don Giovanni" i que també, com a Mozart, obsessionava l’autor.
I un darrer element de la novel·la és l’intent de Mörike per acostar-nos al procés creatiu de la composició de "Don Giovanni". Tant Mozart com Constance expliquen als seus amfitrions detalls sobre fragments, àries i personatges de l’òpera alhora que el músic, tocat per la inspiració, aprofita la curta estada al castell per continuar amb la composició que haurà d’acabar a Praga. Veiem un artista amb rampells genials d’inspiració però també amb moments de crisi, com qualsevol creador, com de ben segur el propi Mörike al llarg de la seva carrera.
Escena de "Don Giovanni"
Mozart, en el seu viatge a Praga ens mostra el músic i el seu “Don Giovanni”, la seva dona, el castell i els seus habitants però no som capaços de compartir la història ni d’acostar-nos als personatges. Mörike ens deixa amb la contemplació d’una miniatura que, tot i ser bonica, no ens commou.