Clara Usón. La hija del Este
La hija del Este es va publicar l’any 2012. Feia divuit anys que Ana Mladic s’havia suïcidat i disset anys del final de la guerra de Bòsnia.
Els protagonistes principals de la novel·la són reals i els fets que s’expliquen també: Ana, filla del comandant Ratko Mladic es va engegar un tret amb la pistola del seu pare, el setge de Sarajevo va durar gairebé quatre anys i la massacre de Srebrenika va acabar amb la vida de 8.000 civils bosnians. La història es mou constantment entre l’esfera pública i l’àmbit privat, però tots dos móns es toquen i conflueixen.
D’entrada crida l’atenció aquesta alternança entre els fets que ja han esdevingut històrics, per tants reals i "demostrables" i la vida quotidiana de la protagonista, els seus amics i la seva família, episodis novel·lats, de ficció i "indemostrables". A aquests dos àmbits cal sumar dues característiques concretes de l’estil de Clara Usón: en primer lloc la barreja de temps i espais, les dates i els llocs es mouen constantment, es parla de passat des del present, del futur des del passat i alhora els escenaris són variats i s’alternen: Moscou, el "campo de los mirlos", Sarajevo, Srebrenika, Londres, ... El conjunt d’aquestes peces articulades per l’autora aconsegueixen construir una història alhora particular i general que interpel·la contínuament el lector. Aquest mecanisme que mescla la realitat amb la ficció recorda Javier Cercas i Emmanuel Carrère, i és una tendència que s’ha usat amb freqüència en els darrers anys. Els gèneres literaris, molt clars i definits fins a la meitat del segle passat, es desdibuixen, trenquen els seus límits i beuen d’altres gèneres per produir nous textos.
Ratko Mladic amb la seva dona Bosiljka i la seva filla Ana
La narració s’estructura al voltant de tres veus: la primera és la d’Ana Mladic (en els capítols senars), és la visió més psicològica de creació i creixement d’un personatge que des del primer moment sabem que es suïcidarà, la feina de l’autora és mantenir l’interès del lector en els motius i les conseqüències d’aquest acte. La segona veu és la de la "galería de heroes" que Usón ens descriu (i que fa coincidir amb els capítols parells): el príncep Lazar, Milosevic, Karadzic, Mladic i, finalment, Danilo Papo, que des d’un cinisme que emmascara la pena fa saltar pels aires tota l’èpica dels herois descrits fins el moment. I serà Danilo Papo qui donarà lloc a la tercera veu, la del narrador de la història i personatge gairebé ocult fins el dotzè capítol. Llavors es descobreix la veu que ha de cosir el passat i el present, l’esfera pública i la privada. Papo representa la població civil i és d’alguna manera la veu del poble. Seran doncs les tres veus conjuntes les que ens permetran comprendre i aprofundir en el relat ja que l’humanitzen però alhora el generalitzen. La veu que no llegim, i és una absència molt significativa, és la de Ratko Mladic. Allò que sabem és indirecte, a partir de terceres persones i del coneixement previ que el lector té del personatge històric.
D’entrada La hija del Este pot plantejar-se com una lliçó d’història contemporània: per què va començar la guerra de Bòsnia, com eren els Balcans abans d’aquest moment, què va representar el conflicte per la població civil. Per moments, i sobretot al principi, l’autora confegeix un relat èpic de ressonàncies mítiques que va descolorint-se a mesura que la guerra, i el relat, avancen. Forçosament ha de ser una visió esbiaixada ja que l’objectivitat esdevé impossible en una història tan visceral, tan propera en el temps i que apel·la tant als sentiments i a la fidelitat a la terra pels segles dels segles. D’altra banda podem basar la lectura de la novel·la en una crítica punyent als nacionalismes, a la supremacia racial, nacional o religiosa que és la causa de tots els mals que esdevenen sobretot al poble bosnià però també al poble serbi, que és alhora botxí i víctima. És fàcil trobar paral·lelismes amb l’actual situació política i és en aquest punt quan la novel·la pot servir al lector per qüestionar idees i replantejar conceptes, ja que és aquesta també una de les funcions de la literatura, sacsejar l’individu.
El Parlament bosnià després de rebre l'atac d'un tanc durant el setge de Sarajevo (1992)
Un dels temes més potents de la novel·la, i possiblement la seva raó de ser, és el de la caiguda del mite: Ana Mladic passa d’adorar el seu pare, que és per a ella un cúmul de perfecció i a qui professa un amor desmesurat i recíprocament correspost pel general, a descobrir mica en mica i de manera inqüestionable quines són les seves accions, quin és el seu objectiu militar, i vital, i quina crueltat tan extrema alberga l’home que ella estima. El seu món s’ensorra, la sacsejada és brutal i ja no es recuperarà. Es planteja matar-lo perquè no faci més mal, però els sentiments s’imposen i serà ella qui s’autodestruirà. És sacrifici, revenja o simplement incapacitat de suportat la veritat i la realitat que s’en desprèn? No ho sabrem mai, com tampoc podem saber amb total seguretat si el motiu del suïcidi d’Ana fou descobrir qui era realment el seu pare.
Un altre dels temes importants del text és la força de la sang en el sentit de pertinença a una comunitat. Per què la sang, que amb tanta alegria corre per les pàgines de La hija del Este, que amb tanta insistència s’invoca per iniciar la guerra i exterminar pobles sencers, que amb tanta imprudència es vessa fins acabar ofegant-ho tot i a tothom, per què doncs aquesta sang, en el sentit d’origen, de llinatge, de cognoms en definitiva, té tanta força? Som responsables, o ens podem sentir responsables, de les maldats del nostre poble, de les injustícies de la nostra nissaga, dels horrors comesos per algú que porta els nostres cognoms? És culpable tot un poble dels crims d’uns quants? Fins quant és capaç una comunitat de covar la llavor de la venjança, la fúria del ressentiment?
La tragèdia col·lectiva que va ser la guerra de Bòsnia queda representada de manera individual amb la mort de l’Ana. Com dèiem al principi l’esfera pública i privada conflueixen i la sang dels habitants de Sarajevo que no arriba a commoure Mladic retornarà al comandant de manera simbòlica amb el suïcidi d’Ana i encara tindrà un epíleg, sagnant com no podia ser d’altra manera, amb la matança de Srebrenica.
Enterrament d'algunes de les víctimes que han pogut ser identificades de la matança de Srebrenica
La hija del Este és una novel·la de pèrdues. La pèrdua és present, general i insistent, al llarg de tot el llibre: és evident la desaparició física de personatges i grups, però cal remarcar també la pèrdua de la innocència de tota una generació que quedarà escapçada físicament i moral. Danilo Papo i el seu cinisme que amaga la seva desesperança i la seva ràbia n’és l’exemple més clar. La destrucció no generarà res nou, ni bonic, ni just, ni bo. El patiment és erm i només produeix més patiment. La guerra de Bòsnia, com possiblement totes les guerres, fou un sacrifici inútil, com inútil va ser el d’Ana Mladic. I la pistola del seu pare, que hauria d’haver servit per celebrar la vida, només es va utilitzar com el que només pot ser un revòlver, com un instrument de mort.