« Tornar a la web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Fernando Aramburu. Patria

La darrera trobada del club de lectura d’aquest curs va tenir Patria com a protagonista. La línia que unia tots els llibres d’aquesta temporada ha estat el nacionalisme en el sentit de pertinença a una comunitat. Així doncs aquesta novel·la contemporània, publicada el 2016 amb gran èxit de vendes, premis i públic esdevenia una bona opció per acabar el curs.

El primer que es va comentar fou l’estructura del llibre, com estava construït: la fórmula de capítols curts, la brevetat de les descripcions, els continus canvis de narrador i punt de vista, les veus que es barregen en un mateix paràgraf i l’acció no lineal fan la lectura molt àgil i còmoda, de tal manera que l’autor amb la suma de moments narrats aconsegueix que el lector entengui la història com un tot. El conjunt de pinzellades que en un primer moment semblen disperses esdevenen finalment un quadre que el lector interpreta sense excessiva dificultat.

El “muntatge” que ens ofereix Aramburu és segurament una de les claus de l’èxit de la novel·la i també la solució perquè les gairebé sis-centes cinquanta pàgines del text no fatiguin el lector. D’altra banda l’estil també facilita la lectura, i molt: un llenguatge col·loquial, amb la introducció de localismes i paraules en euskera, diàlegs constants i l´ús de paraules i estructures senzilles acosten el text al lector general malgrat aquesta opció vagi en detriment de la literatura. S’apunta la manca de versemblança en els diàlegs entre personatges que sabem que parlen basc entre ells, no així en els diàlegs que parteixen del castellà, qüestió d’altra banda de difícil solució.

No obstant també es va apuntar que Aramburu portava el lector “de la mà”, no permet que es perdi ni que construeixi ell mateix la narració perquè no hi ha forats per omplir, ens ho dona tot fet. Aquest fet facilita la lectura a les persones amb poc hàbit lector però pot ser contraproduent per aquells molt acostumats a llegir i a buscar complicitats amb l’autor. En aquest cas tot està a la vista, la forma i el fons.

Patria té com a tema central el terrorisme, com a escenari el País Basc i un marc temporal de més de dues dècades (l’acció arrenca el gener del 2011 però els continus "flashbacks" ens transporten des de mitjans dels anys vuitanta). Uns elements que ens són més o menys propers, dels quals tenim una opinió formada i que faran que ens impliquem més amb la història. És per això que algú va parlar d’empatia i d’humanitat, és fàcil posar-nos al lloc dels personatges, d’ampliar el punt de vista i de passar dels titulars dels diaris i els telenotícies a la quotidianitat i la vida diària de persones que no estan tan lluny de nosaltres. És aquest un altre dels encerts de la novel·la: l’intent d’humanitzar una situació i aproximar-nos a uns personatges, posar cara i ulls a una conflicte que fins ara molts de nosaltres només coneixíem per les notícies dels mitjans de comunicació.

Hi ha per part d’Aramburu un esforç constant d’aproximar-nos a una realitat concreta, a un entorn determinat, a tocar de peus a terra, a convèncer-nos que aquests personatges són de carn i óssos. És per tant una novel·la de sentiments, i seran aquests sentiments els que transcendeixin els personatges i les ideologies perquè no és tracta d’una novel·la política en el sentit de defensar una postura i unes idees. La ideologia (recordem El atentado de Khadra o Història del meu fill de Gordimer), la força de les idees arrossegarà individus i societat i el lector descobrirà aquesta realitat amb uns personatges que senten i lluiten per continuar endavant, cadascun amb la seva motxilla i la seva estratègia per carregar-la (la beguda, el silenci, la ràbia, el sexe, l’escriptura, ...)

Clemente Bernad. "Basque Chronicles"

Fractura és un altre dels conceptes presents a Patria, social i col·lectiva però també personal i individual, la confrontació que porta aparellada, la incomunicació que, primer, la provoca i després l’eixampla generen dos bàndols. L’autor ens vol mostrar aquests dos bàndols des de la cuina, una vegada més allunyant-se dels discursos i els titulars. Ens els presenta en dos blocs, ben diferenciats, i semblaria que no pren partit i no ho fa de manera explícita però tot el text traspua simpatia i empatia cap a un grup de personatges i situacions mentre és molt més dur amb tota la resta.

Es va comentar que els personatges eren tòpics i que moltes de les situacions eren típiques, en el sentit de costumistes, i que això restava versemblança al relat. Tot i que molts dels escenaris descrits i els ambients viscuts s’ajusten a la realitat basca. D’altra banda es pot coincidir que els estereotips que Aramburu utilitza (el matriarcat, el poder de l’església, la importància de les "quadrilles", les societats ciclistes, ...) certament existeixen, o en el seu moment van existir. No obstant podríem també interpretar que l’autor força els tòpics per utilitzar-los com a símbols, com a arquetips: així Bittori no és només la dona del Txato, és la vídua de tots els assassinats, Miren no és tan sols la mare de Joxe Mari és la mare de tots els terroristes empresonats, don Serapio representa la part de l’església que va donar suport a la lluita armada i així podríem desgranar la major part de personatges de la novel·la.

L’autor ha volgut fer una novel·la de blancs i negres, en el sentit que separa de manera molt clara, inclús a vegades forçadament, una posició de l’altra. O estàs a favor d'ETA (i aquí iguala de manera molt simplista nacionalisme amb violència) o hi estàs en contra i en conseqüència pots acabar mort però la realitat té molts matisos i a Patria no hi apareixen. És possible que si hagués entrat en aquest aspecte la novel·la fora una altra, no tan fàcil d’entendre ni tan fàcil de llegir. Se suposa que pel mateix motiu Aramburu no aporta disquisicions ideològiques, ja s’ha dit abans que és una novel·la de sentiments i no d’idees, però aquest afany simplificador minva en ocasions la versemblança d’alguns personatges (per exemple, a que obeeix exactament la transformació de Joxe Mari d’etarra militant a abandonar l’organització).

Clemente Bernad. "Basque Chronicles"

Hi ha coincidència en que el final de la novel·la no és reeixit, Miren i Bittori abraçant-se sense paraules, és un desenllaç massa explícit que, tal i com han anat evolucionant els personatges grinyola per totes bandes. Però de nou es podria pensar que la intenció de l’autor és plantejar-nos les possibilitats que ofereix el penediment i el perdó, voler representar una nova etapa, novament els sentiments, en la qual les persones avancin en aquest difícil espai de reconciliació.

El títol triat per Aramburu, Patria, condiciona (i orienta) la lectura des de la primera pàgina, la narració facilita els paral·lelismes amb l’actual situació social i política catalana i obre al gran públic el meló del tractament literari del terrorisme d’ETA. La novel·la presenta encerts i errors però en definitiva posa sobre la taula de la ficció un conflicte que ha estat present a l’estat espanyol més de quaranta anys, que ha afectat i afecta milers de persones amb noms i cognoms (Miren, Arantxa, Nerea....) i que encara no està resolt.

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal