Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans. Susanna Rafart.

Un cor grec. Angle Editorial, 2006

[il·lustració de Maryam Tabatabei]

A casa hi havia pocs llibres però s’explicaven històries de família. Venien d’un país plujós, on la força de la malenconia, de la màgia i dels cants, feien saborós escoltar. Tot se sentia intens. Els contes, les ficcions, arrencaven de la pròpia realitat: les aventures de l’intrèpid Daniel a la botiga de Cuba on un dia es va amagar en un sac de farina; l’enyorança d’aquella nena que va anar a ciutat i parlava pels endolls perquè la sentís la seva mare a l’aldea; aquella casa amb olor de pomes dels “zoqueiros”, cinc germans solters que passaven per la vida de la manera que admirava Whitman.

Aquest va ser l’inici de tot. El pas a les primeres lectures, com per a molts, els tebeos, els còmics, les històries de Bruguera... Va ser una sort que el meu pare es trenqués una cama i comprés novel•letes de l’oest i tots els crims de l’Agatha Christie. Amb ells ens vam aviciar de lectura. També, per atzar, la meva mare va comprar en una parada de Girona, aquella Girona tan grisa i humida dels anys 70, una col•lecció petita de llibres enquadernats. Contenia tresors: Les mil i una nits, Anna Karènina .... Els llegíem amb la meva germana i, sense cap mena de complexes, els intercalàvem amb lectures d’adolescents com Història de Karen, Sublim amor juvenil i amb algunes Corín Tellado.

La lectura era, sobretot, evasió, curiositat, ganes de créixer... A l’institut ens trobaríem de ple amb la literatura, especialment amb la literatura catalana. Però una immensa sorpresa ens esperava a la classe de filosofia. Vam tenir la sort de tenir un professor que ens va ensenyar a mirar al món. En Terricabras ens va donar un llistat de llibres perquè llegíssim el que volguéssim; havíem de triar-ne un; però aquella llista va ser el meu quadern de bitàcola: El Petit príncep, Alícia a través del mirall, La cantant calba, Sis personatges en busca d’autor, Antígona... Encara conservo aquells fulls.

Quan miro enrere, amb els records de la vida sempre són presents els records literaris: les vacances al terrat amb Isaac Asimov, l’estiu amb Herman Hesse o Neruda, les nits sense dormir amb El senyor dels anells... Sempre alerta de qualsevol persona que parlés de llibres; tan jove, gairebé tot era interessant.

I de seguida comencen les grans passions. La primera va ser Marguerite Yourcenar; una amiga em va parlar d’una tal Iria que havia llegit un llibre preciós, Les memòries d’Adrià; no vaig conèixer mai a aquella lectora de Yourcenar i fan de Sabina, però quant li vaig agrair la seva recomanació. Durant un temps no hi havia res com la seva obra, la mateixa autora prenia caràcter de personatge literari. I jo la seguia, la perseguia.

Memòries d’Adrià conté alguns dels fragments més bonics que he llegit i la passió que sentia l’escriptora per la persona/personatge d’Adrià em va impactar profundament. Vaig entendre una complexitat profunda en l’ànima i en la vida de les persones. Molts anys després amb El lloro de Flaubert de Julian Barnes, la meva més recent passió literària, trobaria un procés similar. Allà Yourcenar volia abastar Adrià; aquí Braithwaite vol abastar Flaubert.

Era estudiant d’història però era en la literatura on la sentia més viva. Un tir de gràcia em transportava millor a la realitat del moment que els manuals. Com molts altres llibres ho van fer després: El món d’ahir d’Stefan Zweig, L’última trobada de Sándor Márai... Històries de mons que s’acaben, històries de mons que no existeixen, històries de mons inventats; tant se val mentre siguin bones històries.

Entre Yourcenar i en Julian Barnes, hi ha hagut altres passions. Dues especialment vaig sentir que em canviaven la vida: Paul Auster i Carson McCullers. El palau de la lluna ha estat una de les lectures que més m’ha hipnotitzat i em va convertir per sempre més en una llunàtica. De tant en tant torno a Auster i em deixo impressionar per les meravelles de l’atzar. Recordo perfectament la tarda al sol amb La balada del cafè trist. El vaig llegir tot seguit, sense poder aturar-me. I quan vaig acabar el llibre, vaig tornar al principi. Hi ha hagut també una època Murakami i una època Philip Roth a la meva vida.

Aquests són alguns dels meus records. N’hi ha molts altres, intensos, que es mereixerien ser esmentats: Cien años de soledad, Al far, Si una noche de invierno un viajero, Ficciones, Camí de sirga, Historias de cronopios y famas, El túnel, Quanta, quanta guerra..., Corazón tan blanco, El buen soldado, Los anillos de Saturno, Madame Bovary... Recordo exactament quan vaig llegir cadascun d’aquests llibres i altres que segueixen als punts suspensius; cada llibre em porta sempre a un record i quasi tots els records em porten a algun llibre.

No sé què em depara el futur. Però estic segura que, qualsevol cosa que vingui, m'enganxarà llegint.

Carmen Estévez, bibliotecària de Tossa de Mar